va ser una revista mensual d'antologia de manga al Japó, fundada per Katsuichi Nagai i publicada per Seirindō des del 1964 fins al 2002. Va ser fonamental per a l'aparició i el desenvolupament del manga alternatiu i d'avantguarda.

Història Katsuichi Nagai va fundar Garo el juliol de 1964 per publicar l'obra d'artistes gekiga que no volien treballar per a revistes de manga convencionals després de la desaparició de la indústria del lloguer de llibres (kashihon). La revista oferia als artistes llibertat artística, però no els pagava cap salari.Kinsella, p. 104. Nagai volia promoure especialment l'obra de l'artista gekiga marxista Sanpei Shirato, i va anomenar la revista en honor a un dels personatges ninja de Shirato. La primera sèrie publicada a Garo va ser el drama de Shirato Kamui; explorant temes de lluita de classes i antiautoritarisme al voltant d'un noi ninja Burakumin amb un nom Ainu. Originalment, Nagai pretenia que la revista fos perquè els nens de primària i secundària s'eduquessin sobre l'antimilitarisme i la democràcia directa, publicant assajos contra la guerra del Vietnam i l'augment del preu del dinar escolar juntament amb el manga. Finalment, es va convertir en un èxit entre els estudiants universitaris. Garo va atreure diversos artistes gekiga influents com ara Yoshihiro Tatsumi i Yoshiharu Tsuge, i va descobrir i promoure molts artistes nous.

A partir del 1965, i sobretot a partir del 1967, la revista va publicar cada cop més manga amb formes i temes poc convencionals. Al mateix temps, la revista va abandonar el seu projecte d'educació política i, mentre que el manga publicat a la revista es mantenia crític amb el militarisme i la cobdícia corporativa, les serialitzacions es van tornar cada cop més "poc compromeses amb el canvi social", segons Ryan Holmberg. La tirada de Garo en el punt àlgid de la seva popularitat el 1971 era de més de vuitanta mil exemplars. La revista estava políticament afiliada al Zengakuren i tenia un gran nombre de seguidors entre el moviment estudiantil d'esquerres. La revista estava políticament afiliada al Zengakuren i tenia un gran nombre de seguidors entre el moviment estudiantil d'esquerres.

Durant les dècades de 1970 i 1980 la seva popularitat va disminuir. A mitjans de la dècada de 1980 la seva circulació era de poc més de vint mil exemplars, i es rumorejava que la seva desaparició era imminent. Nagai va aconseguir mantenir-la en funcionament de manera independent fins al 1991, quan va ser comprada per una empresa de programari de jocs. Tot i que es va nomenar un nou president jove i es van començar a publicar anuncis de jocs d'ordinador (basats en històries publicades a Garo) a la revista, Nagai va mantenir-se com a president fins a la seva mort el 1996.

Després de ser comprada per un nou propietari, hi va haver al·legacions que l'antologia havia pres un camí més comercial. Finalment, els autors que eren habituals de Garo van seguir els seus propis camins i van fundar altres antologies com Ax . Garo ja no es publica.

Estil i temes Al llarg dels anys, Garo va passar per moltes fases artístiques, incloent-hi els drames samurais d'esquerres de Shirato, l'art abstracte i el surrealisme, l'erotisme grotesc i el punk.

El caràcter inicial de la revista no es definia pel contingut grotesc, vulgar o hiperviolent que sovint s'associa amb les antologies de manga underground posteriors, sinó per una serietat política i artística que s'inspirava en el pensament marxista, la història moderna del Japó i les tècniques narratives i visuals experimentals. Col·laboradors importants, a part de Shirato, van ser Shigeru Mizuki, Yoshiharu Tsuge i Seiichi Hayashi. El període inicial de la revista va veure manga inspirat en "el teatre de paper kamishibai dels [anys 40 i 50], el manga kashihon de lloguer de finals dels [anys 50] i principis dels [anys 60], la ficció il·lustrada infantil dels anys 30 i 40, la literatura de viatges premoderna i les paràboles budistes, i el folklore japonès i les històries de fantasmes". Ryan Holmberg anomena aquest període tradicionalista. Sharon Kinsella escriu que la revista explorava "el regne dels somnis, els records col·lectius i la psicologia social " i que els seus manga es "caracterizaven per vinyetes obscures i típicament nihilistes sobre individus que viuen als marges de la societat moderna". Cita Screw Style de Yoshiharu Tsuge com a exemple.

La revista es considerava massa especialitzada per ser identificada clarament amb una de les quatre categoritzacions clàssiques de manga: shōjo manga, shōnen manga, josei manga i seinen manga.

Llegat Durant gran part de la seva existència, Garo va ser el principal aparador del manga "artístic" al Japó. Va ser prou popular durant el seu apogeu com per inspirar diversos imitadors, com ara COM, fundada per la llegenda del manga Osamu Tezuka, Comic Baku i Comic Are. Com que Garo va ser el centre artístic de la producció de manga alternatiu durant dècades, el manga alternatiu al Japó sovint s'anomena Garo-kei (ガロ系), fins i tot si no es publicava a Garo. El terme va ser utilitzat per primera vegada pel crític de manga Tomofusa Kure per descriure la influència de Garo en l'estil del manga seinen convencional publicat en revistes com <i id="mwoA">Afternoon</i> i <i id="mwog">Morning</i> a les dècades de 1980 i 1990.

La influència ' Garo, tant dins del negoci del manga com en la societat japonesa en general, ha estat considerable. Molts artistes de manga que van començar a Garo van fer treballs de més alt perfil en altres llocs, i s'han produït diverses pel·lícules basades en històries que originalment es van publicar a Garo. El disseny gràfic contemporani al Japó deu molt als artistes Garo, en particular a King Terry, Seiichi Hayashi i Shigeru Tamura. Han aparegut retrospectives sobre la revista en revistes convencionals no relacionades amb el manga, i el 1994 el museu de la ciutat de Kawasaki va tenir una exposició especial d'obres d'antics alumnes de Garo.

Garo en anglès El 2008, Drawn & Quarterly va publicar Good-Bye, el tercer volum de la seva edició contínua de l'obra de Yoshihiro Tatsumi . Alguns dels còmics recollits a Good-Bye van aparèixer originalment a Garo . El 2010, Top Shelf Productions va publicar una versió anglesa de l'antologia AX amb el títol AX: alternative manga (editat per Sean Michael Wilson i l'exeditor de Garo Mitsuhiro Asakawa). Hi participaven diversos dels creadors que havien aparegut anteriorment a Garo en els seus darrers anys i va rebre un alt nivell d'elogis de la crítica.

Referències

Bibliografia Dreamland Japan: Writings on Modern Manga by Frederik L. Schodt () Introduction to Comics Underground Japan, edited by Kevin Quigley () Garo Manga: The First Decade, 1964–1973, by Ryan Holmberg (The Center for Book Arts, 2010)

Categoria:Revistes de manga Categoria:Articles que contenen text en japonès Categoria:Articles amb traduccions sense revisar