va ser una filòsofa i ecofeminista australiana coneguda pel seu treball sobre l'antropocentrisme. Des de la dècada de 1970 va tenir un paper central en el desenvolupament de l'ecosofia radical. Treballant principalment com a acadèmica independent, va ocupar càrrecs a la Universitat de Tasmània, la Universitat Estatal de Carolina del Nord, la Universitat de Montana i la Universitat de Sydney, i en el moment de la seva mort era membre del Consell de Recerca Australià de la Universitat Nacional Australiana. Està inclosa a la publicació de Routledge Fifty Key Thinkers on the Environment (2001).
Biografia Plumwood va passar la seva vida acadèmica argumentant en contra de la «hiperseparació» dels humans de la resta de la natura i el que ella anomenava el «punt de vista del domini», un dualisme raó/natura en què el món natural —incloses les dones, els pobles indígenes i els no humans— està subordinat.
Entre 1972 i 2012, va ser autora o coautora de quatre llibres i més de 100 articles sobre lògica, metafísica, medi ambient i ecofeminisme. El seu llibre Feminism and the Mastery of Nature*(1993) es considera un clàssic, i es diu que Environmental Culture: The Ecological Crisis of Reason (2002) la va marcar com "una de les pensadores ambientals més brillants del nostre temps". The Fight for the Forests (1973), escrit en coautoria amb el filòsof Richard Sylvan, el segon marit de Plumwood, va ser descrit el 2014 com l'anàlisi més completa de la silvicultura australiana fins ara.
L'obra de Plumwood The Eye of the Crocodile (2012), publicada pòstumament, va sorgir de la seva supervivència a l'atac d'un cocodril d'aigua salada el 1985, descrita per primera vegada al seu assaig "Being Prey" (1996). L'experiència li va oferir una visió del món "des de fora", un "univers heracliteu " en què era aliment com qualsevol altra criatura. Era un món que li era indiferent i que continuaria sense ella, on "estar dins del teu cos és —com tenir un volum sortit de la biblioteca, un volum subjecte a un record més o menys instantani per part d'altres prestataris— que reescriuen tota la història quan l'obtenen".
Primers anys de vida i educació miniatura|Plumwood i Sean Kenan (1987) Plumwood va néixer a Val Morell, de pares que vivien en una barraca amb parets fetes de sacs de jute submergits en ciment. Després d'obtenir una concessió de terres, els seus pares es van establir a Terrey Hills, a prop del Parc Nacional de Ku-ring-gai Chase, al nord de Sydney. El seu pare va treballar primer com a transportista de cavalls i després va iniciar una petita granja avícola.
La granja avícola va fer fallida i, quan tenia deu anys, la família es va traslladar a Collaroy, un altre suburbi del nord de Sydney, on el seu pare va trobar feina a l'administració pública. Es van traslladar de nou a Kogarah, al sud de Sydney.. Plumwood va assistir a l'escola secundària St George Girls de Kogarah, on era la directora de l'escola. Li van oferir una beca de la Commonwealth per assistir a la Universitat de Sydney, però la va rebutjar per una beca de professora, també a Sydney —els seus pares volien que fes alguna cosa pràctica—, tot i que aviat es va interessar per la filosofia...
Els estudis de Plumwood es van interrompre el 1958 pel seu breu matrimoni amb un company d'estudis, John Macrae, amb 18 anys i embarassada. El matrimoni acaba amb el divorci de la parella quan Plumwood en tenia 21. La parella va tenir dos fills, tots dos dels quals van morir joves. El seu fill, John Macrae, va néixer quan Plumwood tenia 19 anys i va morir el 1988 després d'una malaltia. La seva filla, Caitlin Macrae, nascuda el 1960 i donada en adopció quan tenia 18 mesos, va ser assassinada a l'adolescència. Plumwood va reprendre els seus estudis a Sydney el 1962, aquesta vegada amb una beca de la Commonwealth per estudiar filosofia, i es va graduar amb honors de primera classe el 1964.
Vida personal i activisme miniatura|Plumwood (la quarta per l'esquerra) el 2004 a la casa que va construir amb Richard Sylvan a prop de Plumwood Mountain Poc després de començar els estudis de postgrau en Lògica a la UNE d'Armidale, Plumwood es va casar amb el filòsof Richard Sylvan (aleshores conegut com a Richard Routley), a qui havia conegut mentre era a Sydney, i va canviar el seu nom a Val Routley.. Van passar un temps viatjant per l'Orient Mitjà i el Regne Unit, cosa que va incloure viure prop d'un bosc de faigs a Escòcia durant un any. En tornar a Austràlia, es van involucrar activament en moviments per preservar la biodiversitat i aturar la desforestació, i van ajudar a establir la transdisciplina coneguda com a humanitats ecològiques . Coneguts com a Routley i Routley, de 1973 a 1982 van ser coautors de diversos articles notables sobre lògica i medi ambient, convertint-se en figures centrals en el debat sobre l'antropocentrisme o "xovinisme humà". Junts van escriure l'influent llibre The Fight for the Forests (1973), que analitzava les polítiques perjudicials de la indústria forestal a Austràlia. La demanda del llibre va fer que es publiquessin tres edicions en tres anys.
A partir del 1975, la parella va passar diversos anys construint la seva casa prop de Plumwood Mountain, a la costa, a 75 km de Canberra, una casa de pedra octogonal en un clar de 120 hectàrees en una selva tropical.. Es van divorciar el 1981. Plumwood va continuar vivint a la casa i va tornar a canviar el seu nom després del divorci, aquesta vegada posant-se el nom de la muntanya, que al seu torn porta el nom de l'arbre Eucryphia moorei . Routley va canviar el seu cognom a Sylvan ("del bosc") quan es va tornar a casar el 1983; va morir el 1996.
Plumwood va ocupar càrrecs a la Universitat de Tasmània, la Universitat Estatal de Carolina del Nord, la Universitat de Montana i la Universitat de Sydney . En el moment de la seva mort, era becària del Consell de Recerca Australià de la Universitat Nacional Australiana . Va ser trobada morta l'1 de març de 2008 a la casa que havia construït amb Sylvan; es creu que va morir el dia anterior, després de patir un ictus.
Dualisme humà/natura miniatura|Plumwood (dreta) i Sky Kidd (2007) Les principals obres teòriques de Plumwood són Feminism and the Mastery of Nature (1993) i Environmental Culture: the Ecological Crisis of Reason (2002). Va criticar el que ella anomenava "el punt de vista del domini", un conjunt de punts de vista del jo i la seva relació amb l'altre associats amb el sexisme, el racisme, el capitalisme, el colonialisme i la dominació de la natura. Aquest conjunt de punts de vista, va argumentar, implica "veure l'altre com a radicalment separat i inferior, el rerefons del jo com a primer pla, com algú l'existència del qual és secundària, derivada o perifèrica a la del jo o centre, i l'agència del qual es nega o es minimitza".
Va identificar el dualisme humà/natura com un d'una sèrie de dualismes de gènere, que inclouen "humà/animal, ment/cos", masculí/dona, raó/emoció, [i] civilitzat/primitiu", i va argumentar pel seu abandonament, així com el de la noció occidental d'un jo racional, unitari i cartesià, a favor d'una ètica ecològica basada en l'empatia per l'altre. En fer-ho, va rebutjar no només la "hiperseparació" entre el jo i l'altre, i entre la humanitat i la natura, sinó també alternatives postmodernes basades en el respecte per la diferència absoluta i alternatives ecològiques profundes basades en una fusió del jo i el món. En canvi, va proposar una visió que reconeix i fonamenta la responsabilitat ètica en les continuïtats i divisions entre subjecte i objecte, i entre les persones i el medi ambient.
Plumwood era vegetariana, tot i la seva afirmació de la importància ecològica de la depredació, a causa de la seva objecció a la ramaderia industrial. Defensava una posició semivegetariana que va anomenar «animalisme ecològic», en oposició a la plataforma dels drets dels animals de Carol J. Adams, que Plumwood va anomenar veganisme ontològic i que va criticar pel seu suport al dualisme humà/natura.
Atac de cocodril A Human vulnerability and the experience of being prey (1995), Plumwood descriu com va sobreviure a l'atac d'un cocodril marí el 19 de febrer de 1985, i el canvi radical que aquesta experiència va provocar en la seva visió del món, del que ella anomenava "l'univers de justícia individual", on els humans sempre són els depredadors, a l'"univers heraclitià", on només som una altra part de la cadena alimentària. Durant una visita al Parc Nacional de Kakadu, Plumwood havia acampat a l'estació de guardaboscos d'East Alligator i havia demanat prestada una canoa de fibra de vidre de quatre metres de llarg a Greg Miles, el guardaboscos del parc, per explorar la llacuna d'East Alligator. Quan vaig aturar la meva canoa sota la pluja torrencial fins a un aflorament rocós que s'aixecava del pantà per dinar ràpidament i xop, vaig experimentar la sensació desconeguda de ser observada. Com que mai no havia estat tíimida, ni en filosofia ni en la vida, vaig decidir, en lloc de tornar derrotada a la meva caravana enganxosa, explorar un canal clar i profund més a prop del riu que havia recorregut el dia anterior. ... No havia retrocedit més de cinc o deu minuts pel canal quan, en girar un revolt, vaig veure davant meu al mig del corrent el que semblava un pal flotant, un que no recordava haver vist mentre pujava. A mesura que el corrent em movia cap a ell, el pal va semblar desenvolupar ulls. Els cocodrils no ataquen sovint les canoes, però aquest va començar a fuetejar-lo amb la cua. Plumwood va agafar unes branques que li penjaven, però abans que pogués aixecar-se, el cocodril la va agafar entre les cames i la va arrossegar sota l'aigua, una "centrífuga de negror bullent i giratòria, que semblava a punt d'arrencar-me les extremitats del cos, fent entrar aigua als meus pulmons esclatants".
El cocodril la va deixar anar breument, després la va tornar a agafar i la va sotmetre a tres "tirollades de la mort" abans que aconseguís escapar per un marge de fang costerut. Malgrat les greus ferides (la cama esquerra tenia l'os exposat i més tard va descobrir que havia contret melioïdosi ), va començar a caminar i després a gatejar els tres quilòmetres fins a l'estació dels guardaboscos. El guardaboscos havia anat a buscar-la quan no va tornar al vespre i la va sentir cridar demanant ajuda. Va ser sotmesa a un viatge de 13 hores a l'hospital de Darwin, on va passar un mes a cures intensives seguit d'extensos empelts de pell.. La canoa es troba ara al Museu Nacional d'Austràlia .