miniatura|Emblema d'Israel En la política mundial, l'estat jueu és una caracterització d'Israel com l'estat-nació i la pàtria sobirana del poble jueu. Els partidaris d'un estat jueu s'anomenen sionistes.
Visió general L'Israel modern va començar a existir el 14 de maig de 1948 com a entitat política per servir com a pàtria per al poble jueu. També es va definir en la seva declaració d'independència com un "estat jueu", un terme que també va aparèixer al Pla de Partició de les Nacions Unides per a la Palestina britànica del 1947. El terme relacionat d'"estat jueu i democràtic" data d'una legislació del 1992 de la Knesset d'Israel.
Des de la seva creació, Israel ha aprovat moltes lleis que reflecteixen la identitat i els valors jueus de la majoria (al voltant del 75% el 2016) dels seus ciutadans. El debat secular versus religiós a Israel, en particular, ha centrat el debat en la naturalesa jueva de l'estat; un altre aspecte del debat és l'estatus de les minories a Israel, sobretot el de la població àrab-israeliana.
En temps premoderns, les lleis religioses del judaisme definien una sèrie de prerrogatives per a un estat halàkhic. Quan Theodor Herzl va escriure Der Judenstaat ("L'Estat Jueu") el 1896, que va donar naixement al moviment jueu del sionisme, va imaginar un estat basat en models europeus, que incloïa institucions religioses sota els auspicis de l'estat. Per evitar alienar el sultà otomà, l'organització sionista que va fundar no va fer cap referència explícita a un estat jueu. La frase "llar nacional" es va utilitzar intencionadament en lloc d'"estat".
El Programa Biltmore de 1942 de l'Organització Sionista proposava explícitament "que Palestina s'establís com una Commonwealth jueva". El 1946, el Comitè d'Investigació Angloamericà, també conegut com el Comitè Grady-Morrison, va assenyalar que la demanda d'un estat jueu anava més enllà de les obligacions de la Declaració Balfour o del Mandat Britànic, i havia estat expressament repudiada pel president de l'Agència Jueva tan recentment com el 1932.
El Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides, que va posar fi al Mandat Britànic el 1948, es referia a un "estat jueu" i un "estat àrab " en els seus plans d'assignació de terres.
El terme estat jueu ha estat d'ús comú als mitjans de comunicació des de l'establiment d'Israel, i el terme també s'ha utilitzat indistintament amb Israel. George W. Bush va utilitzar el terme en els seus discursos i en un intercanvi de cartes amb el primer ministre israelià Ariel Sharon el 2004. Barack Obama també ha utilitzat la frase, per exemple en un discurs el setembre de 2010 a l'Assemblea General de les Nacions Unides. El govern israelià sota el primer ministre Ehud Olmert va fer del reconeixement d'Israel com a estat jueu per part de l'Estat de Palestina una condició prèvia a les negociacions de pau, igual que el govern del seu successor, Benjamin Netanyahu. Els palestins consideren la demanda de reconeixement de l'estat jueu com una trampa, una nova demanda que no va sorgir durant els anys de negociacions a la dècada de 1990 ni en els tractats de pau assolits amb Egipte i amb Jordània. L'Organització per a l'Alliberament de Palestina va reconèixer l'Estat d'Israel com a part dels Acords d'Oslo el 1993. Els palestins consideren l'acceptació de la demanda com una renúncia al seu dret al retorn.
El 19 de juliol de 2018, amb 62 vots a favor i 55 en contra (2 abstencions), la Knesset va adoptar una nova Llei Fonamental que defineix Israel com l'estat-nació del poble jueu.
Estatus religiós Israel no té cap religió oficial. Tanmateix, la definició de l'estat com a jueu crea una forta connexió, així com un conflicte entre la llei estatal i la llei religiosa. La interacció política dels diferents partits manté l'equilibri entre l'estat i la religió en gran part tal com existia durant el Mandat Britànic. El Pacte Gavison-Medan és una proposta per reformar l'statu quo per tal de reforçar el caràcter jueu de l'estat alhora que es redueix la coacció religiosa.
Pàtria per al poble jueu La Declaració Balfour de 1917 es referia a "l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu". El Llibre Blanc de Churchill de 1922 aclaria que "S'han utilitzat frases com ara que Palestina s'ha de convertir en 'tan jueva com Anglaterra és anglesa'. El Govern de Sa Majestat considera qualsevol expectativa d'aquest tipus impracticable i no té aquest objectiu en ment. Cridarien l'atenció sobre el fet que els termes de la Declaració esmentada no contemplen que Palestina en el seu conjunt es converteixi en una Llar Nacional Jueva, sinó que aquesta Llar s'ha de fundar 'a Palestina'".
El concepte d'una pàtria nacional per al poble jueu està consagrat en la política nacional israeliana i es reflecteix en moltes de les institucions públiques i nacionals d'Israel. El concepte va ser adoptat a la Declaració d'Independència israeliana el 14 de maig de 1948 com a objectiu de l'establiment de l'Israel modern. El principi va obtenir efecte legal a la Llei del Retorn, que va ser aprovada per la Knesset el 5 de juliol de 1950, i que establia: "Tot jueu té dret a venir a aquest país com a oleh". Això es va modificar el 1970 per incloure els no jueus amb un avi jueu i els seus cònjuges.
Debat Hi ha hagut un debat continu a Israel sobre el caràcter de l'estat, sobre si hauria de consagrar més la cultura jueva, fomentar el judaisme a les escoles i consagrar certes lleis d'observança de la Caixrut i el Shabat. Aquest debat reflecteix una divisió històrica dins del sionisme i entre els ciutadans jueus d'Israel, que té grans minories seculars i tradicionals/ortodoxes, així com una majoria que es troba en algun punt intermedi.
Commonwealth Els defensors que Israel esdevingui una comunitat més estretament jueva s'enfronten com a mínim a les següents preguntes pràctiques i teòriques:
Com haurien de tractar els jueus la minoria àrab no jueva a Israel (i la majoria no jueva als territoris palestins ocupats)? Com es pot assegurar que els jueus d'Israel que estan a favor d'un estat relativament secular estiguin assegurats? Quina relació hauria de mantenir el judaisme oficial respecte al govern d'Israel i viceversa? Quin paper tenen les escoles en el suport al patrimoni, la religió, la cultura i l'estat jueus? Com s'organitzarà el govern (teocràcia, teocràcia constitucional, república constitucional, democràcia parlamentària, etc.)? El sistema judicial hauria d'estar basat en el dret consuetudinari secular, el dret civil secular, una combinació de dret jueu i dret consuetudinari, una combinació de dret jueu i dret civil o el dret jueu pur? En quin mandat o principis legals s'hauria de basar la constitució d'un estat jueu ?
Els teòrics que es plantegen aquestes preguntes se centren en el futur de l'Estat d'Israel i s'adonen que, tot i que s'ha establert l'estat polític sobirà, encara queda molta feina per fer en relació amb la identitat de l'estat.
Referències
Categoria:Política d'Israel