miniatura|Frontispici de l'edició del 1682 El metge a garrotades és una obra de Molière en tres actes de 5, 5 i 11 escenes en prosa, representada per primera vegada el 6 d'agost del 1666 al Théâtre du Palais-Royal, en què tingué un gran èxit. En el primer acte, la cançó de Sganarelle "anomenada de l'ampolla" és de Jean-Baptiste Lully. Durant la represa (en data desconeguda), la música era de Marc-Antoine Charpentier.La música se n'ha perdut, tret de 4 aires, "Que dolça i encantadora Climène" H.460, "Dos ulls preciosos, un rostre ictèric" H.460 a, "El bell dia diu una pastora" H.460 b, "Una torxa, Jeanette, Isabelle" H.460 c (catàleg raonat H. W. Hitchcock). Reprenent motius de la comèdia italiana ja emprats en El metge volant i L'amor metge, Molière hi afegeix elements presos de la tradició de la farsa francesa i de la dels fabliaux medievals. La vulgaritat de certes situacions i la paròdia de les pràctiques mèdiques de l'època, que són els temes principals dEl metge a garrotades, amaguen una denúncia del xarlatanisme, una sàtira de la credulitat i fins i tot una crítica de la religió.
L'obra Llista de personatges Sganarelle: marit de la Martina Martina: esposa de Sganarelle Sr. Robert: veí de Sganarelle Valere: servent de Gerontius Lucas: marit de Jacqueline i servent de Geronte Geronte: pare de Lucinde Jacqueline: infermera a casa de Geronte i esposa de Lucas Lucinde: filla de Geronte Leandre: amant de Lucinde Thibaut: pare de Perrin Perrin: fill de Thibaut, llaurador
Resum Acte I: esclata una discussió entre Sganarelle i Martine, que acaba amb el marit colpejant la dona. L'arribada del senyor Robert, un veí que ha vingut a reconciliar la parella, posa fi a la discussió, i Sganarelle i Martine es tornen en contra seua. Ella promet, però, venjança, mentre el marit va a buscar llenya. L'oportunitat li la dona l'arribada de Valere i Lucas, criats de Geronte, que cerquen un metge per a la filla de l'amo. Martine els assenyala Sganarelle, explicant que és un metge extraordinari, però excèntric: es nega a admetre el seu talent en medicina si no és apallissat abans. Quan Sganarelle hi torna, els dos criats li pregunten si realment era metge, i Sganarelle ho nega; rep una pallissa després de la qual accepta ser reconegut com a tal. Se'n va amb els dos hòmens.
Acte II: Geronte lamenta la malaltia de sa filla Lucinde, que s'ha tornat muda, i això ajorna el seu matrimoni amb Horaci, el marit que ell vol per a ella. Es nega a escoltar els savis consells de Jacqueline, la infermera de Lucinde (i esposa de Lucas), que intenta explicar-li que la jove estaria millor si son pare li deixàs casar-se amb Leandre, el jove de qui està enamorada. Leandre, però, no és pas prou ric per a Geronte. Valere i Lucas presenten Sganarelle a Geronte, i el fals metge, després d'examinar Lucinde (i fer insinuacions a Jacqueline), fa una demostració burlesca del seu talent i aconsella donar-li pa mullat amb vi. Se'n va després que Geronte li pague.
Acte III: en tornar a casa, Sganarelle es troba amb Leandre, que li demana ajuda per a arribar a Lucinde, cosa que el fabricant accepta quan el jove li promet diners. Leandre es disfressa d'apotecari i segueix Sganarelle. Anant cap a casa de Geronte, coneixen Thibaut, un llaurador a qui acompanya el seu fill Perrin, que suplica al fals metge que guarisca la seua muller. Sganarelle li prescriu que done formatge a la malalta i li cobra la consulta.Ja a casa de Geronte, Sganarelle intenta de nou seduir Jacqueline. Mentre Geronte explica a Sganarelle que el remei que ha recomanat a sa filla només l'ha empitjorada, Leandre, a qui Geronte no ha reconegut pas, parla amb Lucinde. La jove recupera llavors la parla i discuteix amb son pare sobre el seu matrimoni. Sganarelle ordena a Leandre que done un cert remei a la jove. Tots dos joves se n'hi van. Lucas, que ha descobert la impostura, adverteix a Geronte de l'engany: el vell ordena que s'agafe a Sganarelle i vol que el pengen. Hi arriba Martine, cercant el seu marit, i descobreix que Sganarelle és pres. Geronte es nega a ser indulgent amb el fals metge, que és salvat pel retorn inesperat de Lucinde i Leandre, que explica que acaba de saber que ha heretat la fortuna del seu oncle. Geronte l'accepta com a gendre. Martine i Sganarelle, reconciliats, tornen a casa.
Context Creació Molière comença a escriure El metge a garrotades just després de la creació d'''El misantrop (al juny del 1666). Es tractava de respondre al doble projecte d'obres de teatre llançat pels actors rivals de l'Hôtel de Bourgogne: El gelós invisible i Les noces del poble (ambdues de Brécourt), que explotaven la vena de la "farsa galant", en què Molière fou un gran mestre..
Per tant, va decidir escriure una "petita comèdia" en tres actes i en prosa, més ràpida de compondre, que es va representar el 6 d'agost del 1666 amb el títol de Le Médecin de force, a més d'una obra de Donneau de Visé creada l'any anterior (La Mère coquette). Aquesta nova comèdia fou ben rebuda pel públic parisenc..Vegeu-ne el testimoniatges contemporanis de Robinet i de Subligny a la pàgina intitulada «Autour du Médecin malgré lui», en Molière21: moliere.paris-sorbonne.fr. La primera representació de l'obra anà a càrrec d'aquests actors: Molière (Sganarelle), Mme de Brie (Martine), Du Croisy (Geronte), Armande Béjart (Lucinde), La Grange (Leandre).Le Médecin malgré lui, éditions Nouveaux classiques Larousse, Librairie Larousse, 1970.
Elements d'anàlisi Les fonts de l'obra En El metge a garrotades, Molière recicla motius, situacions i fins i tot petits fragments que ja havia utilitzat en El doctor volador i Amor, el doctor: reprén en particular el tema del fals metge i el del fals pacient, procedents de la tradició de la comèdia italiana.. Hi superposa el tema del "metge per força" d'una antiga font indoeuropea, que es troba al quaranté conte de la col·lecció índia Śukasaptati, en què es narra com l'esposa d'un braman afirma que el seu marit pot curar la filla del rei, malalta d'un abscés a la gola; l'home ho aconsegueix fent riure la princesa..
Aquest tema del "metge per força" probablement va ser extret per Molière de la versió que es troba en un fabliau del , Els objectius del vilà, Le text d'aquest fabliau es reprodueix en Molière21. sense que se sàpiga exactament com havia conegut aquesta història..
Les al·lusions obscenes El metge a garrotades abunda en al·lusions obscenes: des de la primera escena, Sganarelle evoca la seua nit de noces amb Martine (al·ludint que ella ja no era verge);. Jacqueline proposa curar Lucinde donant-li un marit, presentant aquest remei com un "apòsit que cura tots els mals de les joves", (la forma cilíndrica en què apareixien els guixos abans d'usar-se feia palés el significat fàl·lic de la implicació);. presentant Leandre a Geronci com aquell la filla del qual "necessitarà", Sganarelle, explica una didascàlia, "[fa] signes amb la mà que és un apotecari", és a dir, imita la maniobra de penetrar un ènema, etc.
Aquesta dimensió de l'obra forma part d'un retorn a la moda de la literatura galant i obscena de començament de la dècada dels 1660, marcat per la reedició de La Farse de Maitre Pathelin, les novel·les de François Rabelais (reeditades el 1659) i les obres de Tabarin.. L'escena domèstica, amb els estereotips de colps de pal i acudits misògins, prové de la mateixa font..
Estètica de la farsa El metge a garrotades presenta una dimensió de farsa, l'esperit de la qual es manifesta sobretot en la coherència dramàtica del conjunt: les situacions semblen poc motivades, des de l'argument sense fonament que obri l'obra fins al desenllaç improbable (el retorn desmotivat de Martine i l'herència inesperada que permet capgirar la situació), passant per l'estratagema poc convincent de Martine, que duu a un malentés improbable, però acceptat com a obvi per tothom, inclòs el tema (Sganarelle inesperadament es converteix en metge). . L'acció sembla estar menys impulsada per la preocupació per la continuïtat dramàtica que per una "juxtaposició d'escenes interrelacionades segons els temes i tons", segons Patrick Dandrey.
L'obra, però, sí que empra l'esquema de farsa destacat per Bernadette Rey-Flaud, segons el qual l'acció consisteix a posar en moviment una màquina que acaba aixafant la persona que comença el moviment, seguint el principi de la inversió: així és com Sganarelle, el domini del qual en l'art de l'engany el porta a manipular els altres protagonistes de l'obra com si fossen titelles (Geronte a qui colpeja amb pals, Lucas, amb la dona del qual juga davant dels seus ulls...), es troba atrapat en el moment en què arriba al cim de l'art de l'engany.. És en aquesta perspectiva que la intervenció del Sr. Robert troba sentit, que només és gratuït en aparença: el veí, que en voler intervenir en la baralla domèstica per posar-hi fi es troba convertit en víctima, permet la introducció d'aquest motiu de capgirament que estructura tota l'obra..
El personatge de Sganarelle per si sol ja seria suficient per il·lustrar l'esperit de farsa que impregna Le Médecin malgré lui: mancat d'una personalitat real, ja que sembla canviant segons les vicissituds de les situacions a què s'enfronta, és més aviat un tipus còmic com els que es troben al teatre de fira. . La seua eloqüència, tan considerable com aproximada quan cita proverbis o quan imita l'argot científic, la seua obscenitat, accentuen aquesta dimensió de farsa, que finalment es manifesta per la representació escènica particularment rica que exigeix la seua interpretació, durant les escenes de pallissa, quan besa Lucas per trobar-se en braços de Jacqueline, quan es lliura a tota mena de pantomimes, etc. La representació escènica de Sganarelle, que en certs moments s'assembla a una coreografia, demostra que Molière integra en aquesta obra les habilitats que adquirí en la producció dels seus ballets-comèdia..
Aquesta peça permet "entendre el subtil funcionament de l'estupidesa humana". Si Sganarelle il·lustra una estupidesa de primer grau per la seua ignorància en medicina, l'obra presenta sobretot una crítica a lestupidesa de segon grau, característica dels metges de l'època que camuflen la seua ignorància sota un argot llatinitzant.
La cara de la religió darrere la màscara de la medicina L'obra de Molière dona protagonisme a la crítica de les teories i pràctiques de la medicina, amb l'argot pedant que fa servir Sganarelle, incomprensible i paròdic ("Ossabandus, nequeys, nequer, potarinum, quipsa milus"),Acte II, scène 4. Ces termes sont inventés par Sganarelle (). els seus diagnòstics tautològics (Lucinde és muda, explica, perquè "va perdre la parla"), Acte II, scène 4. i els seus remeis desconcertants (pa remullat en vi, formatge...);Respectivement pour Lucinde (acte II, scène 4) et pour la femme de Thibaut (acte III, scène 2.) tots aquests elements pertanyents a la tradició de la sàtira sobre la medicina, tal com s'havia il·lustrat en les obres de Tabarin.. Però més enllà d'aquest tòpic antimèdic, l'obra de Molière se centra en la crítica de la credulitat, il·lustrada en Le Médecin malgré lui en molts passatges: des de Valère i Lucas, convençuts pel testimoni únic de Martine que Sganarelle és un metge miracler capaç de ressuscitar els morts, fins al pare que creu en un miracle quan sa filla recupera la parla, passant per la fe en l'alquímia (Valère evocant les virtuts de "l'or potable" en l'escena 4 de l'acte I), tots els personatges d'aquesta obra semblen donar crèdit a creences irracionals i deixar-se enganyar per un home que es creu erudit només per la roba que porta..