Rafael Gómez-Chaparro Aguado (Còrdova, 1923 - Madrid, 26 d'agost de 2017) va ser un jutge espanyol que va exercir com a magistrat del Tribunal d'Ordre Públic (TOP), òrgan judicial del règim franquista encarregat de processar opositors polítics.
Durant la Transició espanyola, automàticament va passar a exercir a l'Audiència Nacional espanyola, on va actuar com a jutge instructor del sumari 13/1977, pel qual es va investigar la matança d'Atocha. La seva tasca en aquell procés va ser objecte de crítiques a causa de la falta de rigor atribuïda a la recerca i a la seva decisió d'excarcerar temporalment un dels ultradretans implicats en la matança, qui va acabar escapolint-se.
Va ser un dels acusats en la querella argentina contra els crims del franquisme pel seu paper com a jutge en actuacions repressives i violacions de drets humans sota la dictadura, enquadrats en el delicte de genocidi i/o lesa humanitat. Per aquesta raó, el 2013 es va emetre un ordre d'arrest internacional contra ell, entre altres.
L'historiador Jorge M. Reverte el va qualificar com «el magistrat que més mal ha fet a l'Estat de Dret al començament de la Transició i qui més ha afavorit els terroristes de l'extrema dreta».
Carrera judicial Gómez-Chaparro va iniciar la seva carrera judicial durant el franquisme. Va ser magistrat a Huelva, on va coincidir amb Francisco Fernández Ordóñez, qui exercia funcions com a fiscal en aquella jurisdicció i que, posteriorment, va ocupar el càrrec de ministre d'Hisenda i Justícia amb Adolfo Suárez i d'Exteriors amb Felipe González.
Catalogat pel periodista Alfredo Grimaldos com a «franquista ultramuntà», des de 1972 va exercir diferents càrrecs al Tribunal d'Ordre Públic (TOP). A principis de 1977 va passar automàticament a l'Audiència Nacional espanyola, en la qual, com a titular del Jutjat Central d'Instrucció número 1, va estar al capdavant de causes relacionades amb terrorisme vinculat a l'extrema dreta.
En vida de Franco, va citar a declarar destacades figures polítiques del sector oberturista, partidaris de reformes moderades, com Landelino Lavilla, Marcelino Oreja i José Luis Álvarez, membres del denominat grup Tácito.
L'octubre de 1975, va processar el director del diari Ya, Alejandro Fernández Pombo, per la publicació de l'article titulat Los Sucesores. El contingut de l'article va ser considerat pel jutge com a contrari a les Lleis Fonamentals del franquisme. Fernández Pombo va ser posat en llibertat provisional després d'abonar una fiança de 30.000 pessetes, amb l'obligació de presentar-se periòdicament davant el tribunal.
Després de la mort de Franco, al març de 1976, va ordenar el segrest de la novel·la Sobresalto español, de l'escriptor Jesús Torbado, que tractava sobre els últims dies del dictador, i el va processar per un suposat delicte contra les Lleis Fonamentals del franquisme. En l'ordre de processament, Gómez-Chaparro acusava l'escriptor d'expressar «conceptes injuriosos» cap a l'actuació política i la memòria de Franco. L'obra va ser posteriorment reeditada el 1986 sota el títol El fin de los días.
Va ser l'instructor de la causa dels Fets de Montejurra, un atac terrorista perpetrat al maig de 1976 per paramilitars ultradretans que va causar dos morts i diversos ferits entre els carlistes antifranquistes. Gómez-Chaparro va deixar sortir en llibertat sota fiança dos dels acusats, José Luis Marín García-Verde i José Arturo Márquez de Prado, aquest últim mà dreta de Sixt Enric de Borbó-Parma. Les apel·lacions de l'acusació contra aquesta sorprenent mesura van ser rebutjades pel jutge, al·legant que es tractava de dos individus «excel·lents» de gran «honorabilitat i bondat personals», malgrat haver estat acusats de la mort de dos civils. El 4 de gener de 1977 va tancar el cas amb el processament de tres persones, encara que la causa va quedar pràcticament arxivada i els responsables mai van ser sotmesos a un judici contundent.
El 1978 també es va encarregar de donar per tancada la recerca sobre l'assassinat de l'estudiant Arturo Ruiz a les mans de pistolers ultradretans al gener de 1977, en passar l'expedient de l'Audiència Provincial de Madrid a la seva jurisdicció. En aquest expedient figurava, com a presumpte autor material dels fets, José Ignacio Fernández Guaza, vinculat als Guerrillers de Crist Rei, el qual es va acabar escapolint d'Espanya.
El gener de 1979 va posar en llibertat tots els imputats per l'assalt feixista a la Facultat de Dret de la Universitat Complutense de Madrid. L'assalt es va preparar a la seu de Fuerza Joven, branca juvenil del partit ultradretà Fuerza Nueva. Va estar protagonitzat per un grup d'emmascarats que, armats amb bats, porres i pistoles, va irrompre violentament en el vestíbul de la facultat, llançant pots de fum i causant destrosses. L'atac va deixar un saldo de set estudiants amb ferides lleus i dues persones ferides de bala, entre elles un bidell amb una greu lesió en l'artèria femoral.
La trajectòria del jutge Gómez-Chaparro va ser identificada per la historiadora Sophie Baby com un cas prototípic de la connivència ideològica entre importants estaments de l'aparell de l'Estat —la judicatura— i l'extrema dreta, sent aquesta connivència un factor decisiu en la impunitat de la qual han gaudit el franquisme i la violència ultradretana després de la Transició.
La matança d'Atocha El 24 de gener de 1977, un comando ultradretà va irrompre en un despatx d'advocats laboralistes al carrer d'Atocha, 55, de Madrid, assassinant a cinc advocats i deixant a altres quatre greument ferits. Totes les víctimes estaven vinculades al Partit Comunista d'Espanya i a Comissions Obreres. Gómez-Chaparro, que a penes vint dies abans havia passat del TOP a l'Audiència Nacional espanyola, va ser designat jutge instructor del sumari 13/1977, incoat per a la recerca dels fets.
Durant la instrucció, Gómez-Chaparro va despertar seriosos dubtes sobre la seva imparcialitat. Així, per exemple, quan va acudir a prestar declaració el conegut ultradretà Juan García Carrés, dirigent del Sindicat Vertical, els advocats presents, entre ells Jaime Sartorius, van poder escoltar clarament les riallades del jutge i del testimoni que se sentien des del despatx del primer. Una vegada acabada la declaració, el jutge Gómez-Chaparro es va aixecar, va prendre del braç el testimoni i, xerrant animadament amb ell, el va acompanyar fins a la sala d'espera, on esperava per a atestar el dirigent falangista Raimundo Fernández-Cuesta.
Però la seva actuació més controvertida va ser la concessió d'un permís penitenciari a Fernando Lerdo de Tejada, un dels autors materials de la matança, qui es trobava en presó preventiva a l'espera de judici. El magistrat va justificar la mesura argumentant que l'ultradretà tenia dret a gaudir de la Setmana Santa, per la qual cosa li va autoritzar a sortir uns dies de la presó. Lerdo de Tejada va aprofitar el permís per a fugir d'Espanya i eludir l'acció de la justícia.
Després de la fugida de Lerdo de Tejada, el director del centre penitenciari de Ciudad Real, Pedro García Martín, va notificar immediatament el fet a diferents autoritats i al propi jutge Gómez-Chaparro. Encara que aquesta notificació es va produir el 17 d'abril de 1979, l'ordre de crida i cerca no va ser emesa fins al 20 d'abril. Aquest retard va demorar la seva difusió per part de l'oficina de premsa del Ministeri de l'Interior fins al 24 d'abril, la qual cosa va facilitar la fugida del reu fora d'Espanya, primer cap a França i, posteriorment, a Sud-amèrica.
La decisió judicial de Gómez-Chaparro va generar una gran controvèrsia tant en l'opinió pública com en l'àmbit judicial. Diversos juristes van assenyalar que l'actuació del jutge Gómez-Chaparro com a instructor del sumari 13/1977 va constituir una negligència greu, ja que va posar obstacles a la recerca, va dilatar innecessàriament el procés i va facilitar indirectament l'evasió d'un dels assassins.
Arran de la fugida de l'ultradretà Lerdo de Tejada, el jutge Gómez-Chaparro va ser separat del cas. La decisió va ser adoptada pel president de la Sala de l'Audiència Nacional, a sol·licitud dels advocats de les defenses particulars i després de consultar amb el president del Tribunal Suprem. El cas va passar a ser instruït per Alfonso Barcala Trillo, titular del Jutjat Central d'Instrucció número 3 de l'Audiència Nacional.
Juan José del Águila, advocat laboralista, magistrat i autor del llibre El Tribunal de Orden Público (TOP). La represión de la libertad, va manifestar sobre el jutge Gómez-Chaparro: «Més que col·laborar amb la instrucció, posava obstacles, i llavors els advocats que ja havien denunciat es van plantar, van fer un escrit duríssim a l'Audiència Nacional i al Tribunal Suprem i van aconseguir que aquest jutge fos substituït per un altre magistrat, que va acabar el sumari en diversos mesos».
Carrera posterior Gómez-Chaparro es va mantenir com a jutge-magistrat de l'Audiència Nacional espanyola fins al 5 de maig de 1979, quan va ser apartat del sumari 13/1977 després de posar-se en dubte la seva diligència en el procediment i traslladat al Jutjat civil número 17 de Madrid.
En 1984 va ser sotmès a un avantjudici davant la Sala Segona del Tribunal Suprem espanyol per presumptes delictes de prevaricació i falsificació de documents, derivats d'una controvertida sentència en un judici executiu promogut per Diosdado Cruz García —possessor d'una lletra de canvi d'un milió de pessetes contra les empreses Gerazar i Serúar—, en la qual el jutge va desestimar la demanda en considerar-lo un «tercer canviari interposat», va dictar una resolució sense data de notificació que impedia el seu recurs i va incloure una signatura de procurador que no es corresponia amb el titular.
Va ser soci fundador del despatx Gómez‑Chaparro & Asociados Abogados, un bufet d'advocats amb seu a Madrid establert el 1995. Actualment, el dirigeix el seu fill, Fernando Gómez‑Chaparro Díaz.
Processament per crims del franquisme El 2010, Gómez-Chaparro va ser un dels acusats en la querella argentina contra els crims del franquisme, un procés judicial que investiga els crims de lesa humanitat comesos per la dictadura franquista.
Gómez-Chaparro va ser acusat d'haver participat activament, com a jutge del Tribunal d'Ordre Públic, en actuacions repressives i violacions sistemàtiques de drets humans. En concret, se'l va acusar d'haver presidit «judicis farsa», en els quals va ignorar denúncies de tortures i maltractaments per part de la policia franquista, i d'ordenar l'empresonament dels qui presentaven aquestes denúncies.
El 2013, es van emetre ordres d'arrest internacional contra ell, basades en més de 5.000 testimoniatges que recolzaven l'acusació.
Defunció Gómez-Chaparro va morir a Madrid el 26 d'agost de 2017, als noranta-quatre anys d'edat. El seu funeral es va fer a la parròquia de Santa Maria Magdalena d'Húmera, a Pozuelo de Alarcón (Madrid), i les seves cendres van ser traslladades al Cementiri de la nostra Senyora de la Salut de Còrdova.
Referències
Categoria:Repressió franquista Categoria:Transició democràtica espanyola Categoria:Jutges andalusos Categoria:Juristes cordovesos Categoria:Morts a Madrid Categoria:Franquistes Categoria:Polítics cordovesos Categoria:Polítics espanyols morts al segle XXI Categoria:Polítics espanyols nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1923