L'Exèrcit Guerriller dels Pobres (EGP) va ser un moviment guerriller guatemalenc que va tenir un suport significatiu entre els indígenes maies durant la Guerra Civil de Guatemala.

Història Després del cop d'estat a Guatemala de 1954, va emprendre's una sèrie d'insurreccions a les àrees rurals guatemalenques contra els governs militars del país recolzats per la CIA. Un grup guerriller destacat va ser les Forces Armades Rebels (FAR). Les FAR van ser en gran part vençudes per una operació de contrainsurgència duta a terme pel govern guatemalenc amb l'ajuda dels Estats Units d'Amèrica (EUA) a finals dels anys 1960. Entre 2.800 i 8.000 partidaris de les FAR van ser assassinats, i centenars d'activistes d'esquerres a les zones urbanes van ser segrestats, assassinats o desapareguts. Els líders de les FAR que havien sobreviscut a aquesta campanya es van unir per a formar l'EGP a la Ciutat de Mèxic als anys 1970. Aquests líders eren Ricardo Ramírez (el nom de guerra del qual era Rolando Morán), Julio César Macías (conegut com a César Montes), Luis Augusto Turcios Lima, un exoficial militar format a l'Escola de les Amèriques, i diversos líders indígenes maies. L'EGP va treballar principalment des de la regió de l'Ixcán i va rebre un ampli suport de la població indígena local.

El nou grup tenia diverses diferències ideològiques respecte a les FAR anteriors. Les FAR havien basat la seva teoria política i tàctica militar en el foquisme formular per Che Guevara, que considerava que les persones que vivien en països encara governats per potències colonials o en països subjectes a noves formes d'explotació econòmica, podien derrotar millor les potències colonials prenent les armes. L'EGP considerava que no s'havia tingut prou en compte la discriminació racial experimentada pels pobles indígenes maies a Guatemala, i que això n'havia limitat el suport. L'EGP es va inspirar en l'èxit del Việt Cộng i de la República Democràtica del Vietnam en la resistència a l'exèrcit estatunidenc a la guerra del Vietnam. Van veure paral·lelismes entre Guatemala i el Vietnam, ja que l'economia d'ambdós països era principalment agrària, els dos eren escenari de la lluita internacional entre el capitalisme i el comunisme, i tots dos patien una important intervenció dels EUA per a protegir els seus propis interessos colonials. Com a resultat, l'EGP va decidir incloure civils més activament en els seus projectes i va fer que els no combatents formessin part del moviment revolucionari. L'EGP veia el seu paper no només com la incorporació dels problemes que preocupaven els civils, sinó també formant-los en les seves conviccions polítiques.

L'EGP també tenia influència de la teologia de l'alliberament i maldava per a establir una aliança entre camperols, catòlics i indígenes. L'organització considerava els indígenes com a importants militants revolucionaris i estava influenciada pel concepte maoista de la «guerra popular prolongada». L'EGP es va dedicar a construir suport popular entre els camperols pobres, els catòlics i el poble maia durant anys abans d'escometre la seva primera acció. Va emfatitzar la importància de la «qüestió indígena» i volia crear una Guatemala socialista multiètnica, integrant les preocupacions sobre l'opressió ètnica de la població indígena amb la lluita de classes. En el seu punt àlgid, es va estimar que l'EGP tenia el suport d'entre 250.000 i 500.000 indígenes i molts vilatans indígenes es van unir a les files de l'EGP. L'EGP va fer pública la seva existència el 1975, participant en l'execució de dos ladinos considerats «els opressors més notoris de la regió»:

Assassinat de Guillermo Monzón El 28 de maig de 1975, l'EGP va cometre la seva primera acció pública: l'execució de Guillermo Monzón, un comissari militar de la cooperativa Xalbal d'Ixcán, al Quiché. Conegut terratinent ladí i informant de l'exèrcit, Monzón va crear una llista de persones que creia que eren partidaris de la guerrilla, fet que el va convertir en un objectiu de l'EGP. El dia de l'assassinat va ser emboscat, executat i enterrat al mateix lloc per membres de l'EGP. El seu cos va ser descobert quatre dies després, i va obligar la seva família a abandonar permanentment la zona. Aquest incident va marcar la primera acció de l'EGP a la Guerra Civil de Gautemala i els va donar a conèixer.

Després de l'assassinat de Monzón, l'exèrcit guatemalenc va iniciar una operació repressiva contra la cooperativa Xalbal. El 10 de juny de 1975, paracaigudistes i forces terrestres de l'exèrcit van entrar a la zona, van arrestar nombroses persones i van establir una presència militar en una instal·lació de transformació agrària propera. Segons els informes, alguns detinguts van ser torturats i posteriorment van desaparèixer.

Assassinat de José Luis Arenas L'atac va tenir lloc a la finca La Perla Arenas, on s'havia reunit per a pagar els seus treballadors. Amagats entre la multitud d'uns 200-300 treballadors, quatre membres de l'EGP es van acostar a l'oficina on es trobava José Luis Arenas i van obrir foc. Arenas va morir com a resultat de sis ferides de bala, amb dos pagesos ferits com a conseqüència dels trets.

Després de l'execució, els membres de la guerrilla es van dirigir al públic en llengua ixil, es van proclamar membres de l'EGP i van declarar que havien assassinat el «Tigre d'Ixcán». Segons sembla, l'incident va generar suport local al moviment guerriller, i alguns residents van veure l'acció com una forma de justícia social, atès els abusos comesos per Arenas.Commission for Historical Clarification: Case No. 59 (1999).

Resposta de l'estat L'exèrcit guatemalenc va començar a atacar indiscriminadament civils indígenes ja el 1972, creient que s'havia format un nou grup insurgent. Els combatents de l'EGP van tornar a Guatemala el 19 de gener de 1972 i havien reclutat diversos efectius el 1975. Segons el fundador de l'EGP, Mario Payeras, entre aquests hi havia maies de diverses ètnies. En el seu punt àlgid, l'EGP tenia el suport d'entre 250.000 i 500.000 persones, mentre que l'exèrcit estimava la xifra en 360.000 als departaments del Quiché, Chimaltenango, Huehuetenango, Alta i Baja Verapaz, a les terres altes guatemalencs. Entre els partidaris hi havia estudiants, ladinos pobres i un nombre major d'indígenes.

A principis de 1980, una vaga liderada pel sindicat Comitè d'Unitat Camperola (CUC) va obligar el govern a augmentar el salari mínim en un 200%. En resposta, el govern va intensificar la persecució dels seus crítics, culminant amb l'incendi a l'ambaixada espanyola per part de les forces policials. Arran d'aquest incident, diversos països van trencar relacions diplomàtiques amb Guatemala, danyant la legitimitat del govern i donant a l'EGP l'oportunitat d'intensificar les seves accions militars. L'EGP va publicar un document proclamant que l'incendi era un exemple de la persecució racial dels pobles indígenes i que la lluita de l'EGP era legítima. Aquesta intensificació de les activitats de l'EGP va portar l'exèrcit guatemalenc a establir una presència permanent a la zona i a utilitzar segrestos i tortures per intimidar la població. Un document desclassificat de la CIA de finals de febrer de 1982 afirma que a mitjans de febrer de 1982 l'exèrcit guatemalenc havia reforçat els seus efectius i havia llançat una «operació de rastreig al Triangle Ixil. Els comandants de les unitats implicades han rebut instruccions de destruir totes les ciutats i pobles que cooperen amb l'EGP i eliminar tots els focus de resistència». Aquestes eren les tàctiques de contrainsurgència utilitzades a la guerra del Vietnam; a més, molts oficials de l'exèrcit guatemalenc van ser entrenats pels EUA a l'Escola de les Amèriques amb aquest propòsit. Les patrulles formades per l'exèrcit van perpetrar més violacions de drets humans, de manera que quan el govern va oferir una amnistia a les guerrilles el 1983, l'EGP va demanar als seus partidaris que l'acceptessin. La capacitat de l'exèrcit per a perseguir el suport local a l'EGP s'ha atribuït a l'ajuda militar que li van donar Israel i Argentina, així com el govern dels EUA després que Ronald Reagan es convertís en president el 1981.

Els EU) van participar en la Guerra Civil de Guatemala en el context de la Guerra Freda per aturar la propagació del socialisme i el comunisme, especialment a l'Amèrica Llatina, que consideraven el seu «pati del darrere». Els EUA van participar en l'entrenament i el subministrament a l'exèrcit guatemalenc i els seus oficials van ser entrenats a l'Escola de les Amèriques. Durant l'administració del president estatunidenc Jimmy Carter (1977-1981), els EUA van fer dels drets humans un objectiu central i qualsevol nació que rebés ajuda dels EUA havia d'adherir-se a la seva política. No obstant això, nombrosos països llatinoamericans que s'enfrontaven a insurreccions socialistes encara rebien ajuda de l'administració Carter tot i les violacions dels drets humans. Tanmateix, per a evitar una nova Revolució Sandinista com a Nicaragua, l'administració Carter, tot i el seu compromís amb els drets humans, va armar l'exèrcit reaccionari. Després de l'elecció de Ronald Reagan el 1981, l'exèrcit guatemalenc va rebre un suport creixent i sense restriccions dels EUA per a combatre la insurgència, inclòs l'EGP. Els EUA van subministrar armes i helicòpters als militars. Segons l'historiador Stephen G. Rabe, al voltant de 80.000 guatemalencs van morir a la guerra civil durant el primer any i mig de l'administració Reagan.

Conseqüències Durant la guerra civil, unes 300.000 persones van morir. Tant l'exèrcit guatemalenc com les forces insurgents van cometre violacions dels drets humans com ara violacions, tortures, segrestos i assassinats. La comissió de la veritat de l'ONU va concloure que la immensa majoria de les violacions van ser comeses pel govern i l'exèrcit guatemalencs.

CUC Tot i que Guatemala ha fet esforços per superar el seu passat, el país continua extremadament dividit. El 1984, les massacres s'havien reduït, l'exèrcit havia establert noves bases al cor del territori maia i havia acumulat un poder econòmic sense precedents a través de la confiscació de vastes extensions de terra productiva i diverses institucions estatals clau. Una organització que l'EGP va utilitzar per mobilitzar els seus partidaris va ser el Comitè per a la Unitat Camperola (CUC). Aquest sindicat es va crear el 15 d'abril de 1978 i va ser descrit pel seu fundador, Pablo Ceto, com una convergència de la insurrecció d'esquerres i el moviment dels pobles indígenes. Tot i que tenia vincles estrets amb l'EGP, era una organització pròpia i diferenciada. El CUC treballa en més de 200 comunitats i sis microregions del país per a defensar els drets a la terra, l'aigua i l'alimentació dels camperols empobrits, principalment en comunitats que s'enfronten al desplaçament o als danys ambientals causats per les corporacions mineres, les hidroelèctriques i l'agroindústria.

URNG La Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalenca (URNG) és una organització de grups polítics i revolucionaris guatemalencs que va encapçalar les converses de pau. La URNG va començar com un moviment guerriller el 7 de febrer de 1982 i es va convertir en un partit polític legal el 1998 després del procés de pau que va posar fi a la guerra civil. La funció principal de la URNG era donar suport a les posicions d'esquerres dels civils guatemalencs i negociar la pau amb el govern. Els insurgents de la dècada de 1980 van remuntar les seves arrels a la «dècada de la revolució» de 1944-1954, i el lideratge guerriller afirmava tenir un vincle especial amb la «revolució inacabada» del president Jacobo Árbenz. Tanmateix, Guatemala, encara avui dia, pateix nivells extremadament alts de desigualtat, i les poblacions indígenes són les que més sofreixen. Tot i representar més de la meitat de la població i participar activament en l'economia del país, la participació política dels pobles indígenes no es reflecteix equitativament.

Procés de pau