Enric II, conegut com el de Ferro (* abans de 1302 - 3 de juny, 1376), va ser landgrave de Hesse des de 1328 fins a la seva mort el 1376. Ja havia estat co-regent des de 1320/21. Enric II era fill d'Otó I de Hesse i net d'Enric I. Per tant, provenia de la noble família dels Renyers.

Govern Enric va continuar el conflicte contra l'Electorat de Magúncia, que el seu pare ja havia lliurat i que estava estretament relacionat amb el Feud de Dernbach. Va derrotar les tropes de Magúncia el 1328 a la batalla de Wetzlar, en la qual va caure el capità de camp de Magúncia-Nassau, Joan de Nassau. Després que el seu principal oponent, l'arquebisbe Matthias von Buchegg, morís a l'agost de 1328, Enric va fer les paus amb Magúncia i els seus aliats. Tanmateix, com que Magúncia posseïa molts monestirs, esglésies i ciutats al Landgraviat, els conflictes van continuar, culminant en conflictes militars. Aquests van ocórrer el 1336 i el 1346, en què fins i tot els germans d'Enric es van posar del costat de l'Electorat de Magúncia. El 1354, es va arribar a un compromís renovat entre Hesse i Magúncia, en el qual Enric II va assegurar poders seculars sobre el clergat al Landgraviat. Va concedir Kirchhain a Magúncia com a feu de Hesse, però a canvi va rebre la part de Magúncia del Reinhardswald; més tard també va comprar la porció de Paderborn.

El 1329, Enric II va conquerir el Senyoriu de Treffurt, els barons lladres del qual van ser expulsats el 1333 i el domini del qual va ser administrat conjuntament per Hesse, Mainz i Turíngia a partir del 1336. Es van fer més adquisicions sota Enric II, principalment a la part oriental del Landgraviat. El 1346, va adquirir Spangenberg dels Senyors de Spangenberg, que estaven relacionats amb els Cavallers de Treffurt, i el 1357, va comprar part del Senyoriu d'Itter. El 1360, juntament amb Elisabet de Henneberg-Schleusingen (vídua del comte Joan I de Henneberg-Schleusingen), va adquirir el Senyoriu de Schmalkalden, incloent-hi Schmalkalden i Herrenbreitungen, i va concloure un acord d'herència mútua amb ella. El preu de compra va ser de 4.300 florins d'or.

El 1347, Enric va derrotar decisivament l'arquebisbe de Mainz, Enric de Virneburg, a la plana entre Fritzlar i Gudensberg. Aquest últim havia estat deposat l'abril de 1346 pel papa Climent VI, que havia promogut l'elecció de Carles IV com a Rex Romanorum aquell mateix any, i substituït per Gerlach de Nassau. Enric de Virneburg va ignorar la decisió papal i va lluitar amb Gerlach per l'arquebisbat fins a la seva mort el 1353. El landgrave Enric va donar suport a Gerlach, i després de la mort d'Enric de Virneburg, Mainz, a causa de la derrota de 1347 i les promeses de Gerlach al landgrave Enric, es va veure obligada a prendre les seves possessions de la Baixa i l'Alta Hessia dels landgraves com a feus; només Fritzlar, Amöneburg i Naumburg van romandre com a possessions pròpies.

El 1340, Enric II va nomenar el seu únic fill, Otó II "el Tirador", com a co-regent. Tanmateix, com que Otó II va morir el 1366, Enric va haver de buscar un altre successor. Inicialment va triar el seu net, el duc Otó de Brunsvic, que també tenia dret a heretar segons la llei franca. Ja no se sap amb certesa per què va negar l'herència al seu net ja el 1367 i en canvi va triar el seu nebot Hermann (el següent en la línia de successió segons la llei franca). Segons la Crònica de Hess de Wilhelm Dilich, Enric va decidir fer-ho perquè Otó portava una "vida salvatge" i parlava malament del seu avi.

Van esclatar forts combats entre Hess i el Ducat de Brunsvic-Lüneburg. Cap al 1370, Otó de Brunsvic va buscar aliats contra el Landgrave i va unir forces amb el comte Gottfried VII de Ziegenhain i una gran part de la noblesa i la cavalleria de Hess i parts de la noblesa i la cavalleria de Westfàlia, Turíngia i Saxó per formar la Lliga Sterner. El 1372, la situació d'Enric II va empitjorar quan la "Lliga de l'Antic Minne" a l'oest del Landgraviat, liderada per Joan de Nassau, es va girar contra el Landgravi.

El principal suport d'Enric durant aquest temps van ser les seves ciutats. Quan va marxar contra la Lliga Sterner el 1372, va començar la Guerra Sterner. A partir d'aquest moment, Enric també va buscar més aliats i el 1373 va concloure un tractat de protecció hereditària amb Frederic III l'Estricte, landgravi de Turíngia i marcgravi de Meissen, i va concedir el landgraviat com a feu a l'emperador.mehrere Gelehrte: Allgemeines deutsches Volks-Conversations-Lexikon und Fremdwörterbuch. Ein unentbehrliches Handbuch für jedermann Dritter Band. Verlag von Tramburg’s Erben, Hamburg 1848, ISBN 3-486-56192-8, S. 282 f. (eingeschränkte Vorschau in der Google-Buchsuche). Hermann II el Savi va ser a Praga el 1375 amb Carles IV, que va confirmar la germanor hereditària, el feu sobre Hessen i els futurs feus de Turíngia i Meissen el 13 de desembre de 1375. Enric II havia aconseguit així que Otó de Brunsvic ja no tingués cap possibilitat d'heretar el landgraviat. Amb el marcgravi de Meissen i el landgravi de Turíngia, també tenia la força per oposar-se a les lligues cavalleresques de tot el país. Per tant, Otó probablement no va veure més possibilitats de fer valer les seves reclamacions d'herència. Va respondre concloent un tractat de pau amb Enric el 1376, un any abans de la mort del landgravi. En aquest tractat, Otto renunciava a les seves reclamacions a Hesse. Amb la decisió imperial a favor dels landgravis i el tractat de pau, el front dels cavallers contra el landgravi es va esfondrar. A més, Enric va aconseguir que el seu landgraviat fos reconegut en la seva totalitat per l'emperador, cosa que va enfortir considerablement el poder de la Casa de Hesse.Bisher basierte die Landgrafschaft lediglich auf den Reichslehen der Stadt Eschwege und der unweit gelegenen Boyneburg. La Guerra Sterner també va conduir a una aliança protectora amb la ciutat de Hersfeld el 1373, cosa que va donar als landgravis influència secular per primera vegada a l'esfera d'influència de l'abadia imperial de Hersfeld.

A la seva residència reial, Kassel, Enric II va fundar un nou districte a l'altra banda del riu Fulda el 1330, anomenat Unterneustadt (Ciutat Nova Baixa), o simplement Neustadt (Ciutat Nova). Un pont connectava la Ciutat Vella amb la Ciutat Nova. La Ciutat Vella també es va ampliar a partir del 1330. Schloßstraße (part d'aquest carrer és ara el "Graben") es va construir sobre el fossat sec omplert de les fortificacions de la ciutat, que envoltaven l'assentament encara petit, i els primers edificis nous es van erigir a la vora. Oberste Gasse, Mittelgasse, Steinweg i Müllergasse amb els seus carrers transversals van ser els primers a construir-se aquí. Els impostos i les taxes van ser exempts temporalment per als ciutadans que s'hi van establir (l'anomenada "Llibertat de Kassel"). Freiheit (Llibertat) es va establir com una ciutat independent amb el seu propi alcalde, i molt després que això ja no fos així, aquest districte es va anomenar "in der Freiheit" (Llibertat).

El pla d'Enric de construir una catedral a Freiheit (Llibertat) va ser aviat abandonat a causa de la tensa situació financera del Landgraviat. En canvi, es va construir la molt més petita església de Sant Martí, que Enric va elevar a capítol catedralici el 1366. L'església, però, no es va completar fins a dos segles més tard. Per altra banda, Enric es va oposar als freqüents llegats i donacions a esglésies i monestirs per tal de limitar el seu poder secular. Aquesta va ser una de les raons per les quals tants cavallers es van girar contra el Landgravi.

A causa dels combats dels nou anys anteriors, les arques del landgrave s'havien vist desbordades, motiu pel qual Enric va imposar un nou impost sobre tots els béns importats el 1375. Això va despertar el disgust dels ciutadans i la noblesa durant el seu últim any de regnat i va conduir a l'ocupació temporal del castell de Kassel pels ciutadans locals. Després que els disturbis fossin calmats pel landgrave Hermann II, això va ser castigat amb diverses condemnes a mort.

Enric II va ser el primer landgrave a concedir càrrecs judicials hereditaris.Siehe dazu auch Althessische Ritterschaft Va atorgar el càrrec de mariscal hereditari als senyors d'Eisenbach el 1343, el càrrec de camarlenc hereditari als senyors de Berlepsch el 1369, i el mateix any la família Schenck zu Schweinsberg va rebre el càrrec de Schenck hereditari.

Enric II va morir, gairebé als vuitanta anys, el 6 de juny de 1376, i va ser enterrat a l'església de Santa Elisabet a Marburg. El seu nebot, Hermann II, el va succeir com a landgrave de Hessen.

Família El 1321, Enric II es va casar amb Elisabet de Turíngia, filla de Frederic de Meissen. Quan Enric la va acusar d'adulteri, ella es va retirar a Eisenach el 1339, on va viure sota la protecció del seu germà. Va morir a Eisenach el 1367 i va ser enterrada allà. Va tenir cinc fills amb Enric II:

Otó II, "el Tirador" (* abans de 1322; † desembre de 1366), es va casar amb Elisabet, filla de Dietrich VII de Cleves, el 1338. El matrimoni va romandre sense fills. A partir del 1339, va ser co-regent amb el seu pare i governador imperial de Mühlhausen. Otó va participar, entre altres coses, en dues disputes victorioses lliurades pel seu pare (1356 i 1361) contra l'abat de Fulda, Enric VII de Kranlucken. Otó II va establir la seva residència a Spangenberg, on va morir el 1366 i va ser enterrat a l'església carmelita. La seva mort prematura va fer sospitar que va morir per un enverinament presumptament ordenat per l'abat de Fulda. (El mateix es va afirmar quan el jove canonge de Magdeburg, Otto de Hesse, va morir el 1357.) Judit, va morir de petita Adelaida de Hessen (* 1324; † 1371), esposa de Casimir III de Polònia des del 1341 Elisabet († 7 de març de 1390), es va casar el 4 d'octubre de 1341 amb el duc Ernest de Brunsvic († 1367), mare d'Otto de Brunsvic. Va morir a Göttingen el 1390 i va ser enterrada a Hannover. Margarida († 1353), va ser monja al monestir de Haydau des del 1339.

Referències

Bibliografia Eckhart G. Franz (ed.): Casa de Hesse. Enciclopèdia Biogràfica. (= Obres de la Comissió Històrica de Hesse, vol. 34) Comissió Històrica de Hesse, Darmstadt 2012, ISBN 978-3-88443-411-6, núm. HB 17, pàg. 29–31 (Ingrid Baumgärtner). Walter Heinemeyer: Enric II el Ferro. A: Nova Biografia Alemanya (NDB). Volum 8, Duncker & Humblot, Berlín 1969, ISBN 3-428-00189-3, pàg. 356–358 (còpia digital). Johanna Elisabeth Wigand: Història dels Regents de Hesse-Cassel. Cassel 1882, edició facsímil de Dieter Carl, Vellmar 2001, ISBN 3-9807814-0-2, pàg. 10 i 16. Arthur Wyß: Enric II (Landgrave de Hesse). A: Allgemeine Deutsche Biographie (ADB). Volum 11, Duncker & Humblot, Leipzig 1880, pàg. 519–522.

Categoria:Nobles Categoria:Morts a Kassel