LOperació Abstenció (anglès: Operation Abstention) (25-28 de febrer de 1941) va ser el nom en clau d'una invasió britànica de l'illa italiana de Kastelorizo (Castellorizo) davant la costa turca de l'Egeu, durant la Segona Guerra Mundial. L'objectiu era establir una base de torpediners a motor per desafiar la supremacia naval i aèria italiana a les illes gregues del Dodecanès. Els desembarcaments britànics van rebre l'oposició de les forces terrestres, aèries i navals italianes, cosa que va obligar les tropes britàniques a reembarcar enmig d'una certa confusió i va provocar retrets entre els comandants britànics per subestimar els italians.
Fons Després de l'atac a Tàrent i l'èxit de l'operació Compàs, una ofensiva a Cirenaica Líbia, del desembre de 1940 al febrer de 1941, els britànics van dur a terme operacions per neutralitzar les forces italianes a les illes del Dodecanès. L'almirall Andrew Cunningham, comandant de la Flota Mediterrània, planejava ocupar Castellorizo, l'illa grega més oriental de la cadena, just davant de la costa turca, a uns 150 km de Rodes, per establir una base de torpedineres en un moment en què els atacs aeris de l'Eix a Malta havien provocat la retirada de l'últim hidroavió a Alexandria. L'operació estava pensada com un primer pas cap al control del mar Egeu. Malgrat l'aïllament, les forces navals i aèries italianes de la zona encara eren capaces de dur a terme atacs amb fuga contra vaixells aliats entre Egipte i Grècia.
Batalla 24 de febrer Els britànics planejaven desembarcar una força d'uns 200 homes del 50è Comando, assistits per un destacament de 24 homes dels Royal Marines per establir un cap de platja a l'illa, seguida 24 hores més tard per una unitat de l'exèrcit per consolidar la posició britànica, 67 dels quals havien de ser dels combatents emigrats espanyols que havien lluitat a Creta. A l'últim moment van ser retirats de l'operació, ja que els hispanoparlants podrien ser confosos amb italians. El 24 de febrer, els comandos, transportats pels destructors i i els marines a la canonera , van salpar de la badia de Suda. La segona força, una companyia de Sherwood Foresters a bord del iot armat , escortada pels creuers lleugers HMAS Perth i , esperava els esdeveniments a Xipre.
25 de febrer miniatura| Abans de l'alba, cinquanta dels comandos van desembarcar des de deu baleneres a Nifti Point, al sud de l'assentament, mentre que els Royal Marines ocupaven el port. Els desembarcaments van rebre el suport del submarí , que havia fet un reconeixement dels punts de desembarcament i havia actuat com a far per als vaixells que arribaven. La guarnició italiana a Kastelorizo estava formada per 35 soldats i agents de la Guardia di Finanza a càrrec d'una estació de ràdio. Els comandos van emboscar una patrulla italiana al camió entre Nifti Point i el port, matant dos soldats i ferint-ne un. Els britànics van sorprendre la guarnició, van prendre el lloc avançat de ràdio i van infligir 13 baixes, inclosos dotze presoners, la resta dels comandos van desembarcar durant l'acció.
Abans de ser envaïts, els italians havien aconseguit enviar un missatge a Rodes, la principal base aèria i naval italiana al Dodecanès. L'Ammiraglio di Divisione Luigi Biancheri, comandant de les forces navals italianes al mar Egeu, va reaccionar ràpidament. Entre les 08:00 i les 09:30, avions de la Regia Aeronautica (Reial Força Aèria Italiana) van assaltar el castell del port i els principals turons de l'illa, on estaven atrinxerats els comandos. El Ladybird va ser impactat per una bomba i tres mariners van resultar ferits. Sense combustible, el Ladybird va tornar a embarcar amb els Royal Marines i es va dirigir a Haifa, que va tallar l'enllaç de ràdio dels comandos amb Alexandria. Després d'avaries de comunicacions i altres contratemps, la força de seguiment de Xipre va ser desviada a Alexandria.
26 de febrer miniatura| El contraatac de la Regia Marina (Marina Reial Italiana) va començar després de la posta de sol del 26 de febrer, quan les torpedineres Lupo i Lince van desembarcar uns 240 soldats al nord del port i van utilitzar els seus canons de 99 mm (3,9 polzades) per bombardejar posicions britàniques als molls i al palau del governador, matant tres comandos i ferint-ne set. Els vaixells de guerra italians van evacuar diversos civils italians que s'havien reunit al port després d'assabentar-se de la seva presència al port.
27 de febrer Biancheri, amb la Lupo, la Lince, les MAS 546 i MAS 561, va desembarcar tropes el matí del 27 de febrer, després que l'operació s'hagués endarrerit per l'alta mar. Les forces italianes que ja eren a terra van assetjar els comandos britànics esgotats i aïllats, que només estaven equipats per a una operació de 24 hores. Els destructors Francesco Crispi i Quintino Sella van arribar més tard aquell mateix dia amb més forces terrestres; un total de 258 soldats i 80 marines van ser finalment desembarcats per vaixells italians. Quan els italians van atacar, els comandos es van retirar al seu campament a la platja de desembarcament prop de la punta Nifti, sota el foc de Lupo . Una companyia va romandre a la zona del cementiri local.
El capità del Hereward va ser advertit pels comandos i es va unir al Decoy , a uns 74 km (40 milles nàutiques) de la costa. El comandant va ordenar als vaixells de guerra que interrompessin els desembarcaments italians, però els destructors no van trobar els vaixells italians. El Hereward va informar que l'acció de superfície italiana amenaçava el desembarcament de la principal força britànica embarcada al Rosaura, que ja havia estat compromès pels atacs aeris al port. El desembarcament es va ajornar i es va reorganitzar, per ser dut a terme pels destructors Decoy i , després d'embarcar la companyia Sherwood Foresters des del Rosaura. Els vaixells van rebre l'ordre d'anar a Alexandria per reorganitzar-se; l'almirall Renouf va emmalaltir i va ser substituït pel capità Egerton, comandant del Bonaventure , cosa que va complicar les coses.
28 de febrer Més forces britàniques d'Alexandria van arribar a primera hora del 28 de febrer. Una patrulla dels Sherwood Foresters va trobar el punt de desembarcament abandonat pels comandos; juntament amb equipament i municions dispersos, hi havia un soldat mort i dos retardats, que els van informar del contraatac italià. El major Cooper dels Sherwood Foresters, que havia tornat al Decoy , va concloure, després de converses amb els altres comandants, que la manca de suport naval i aeri feia inevitable la retirada. El gruix del grup de desembarcament, aïllat en un petit altiplà a l'extrem est de Kastelorizo, va ser reembarcat a les 03:00. Les tropes italianes van envoltar i finalment van capturar diversos comandos que s'havien quedat enrere. Mentre cobria la retirada, el va ser atacat pel Crispi , que havia disparat vint projectils contra posicions britàniques a Nifti Point, que venien des del sud. El destructor italià va disparar dos torpedes que van fallar i el Jaguar va respondre amb el seu armament principal de 4,7 polzades (120 mm). El Jaguar va rebre un impacte de 40 mm al seu reflector que va fer que el seu foc fos ineficaç i la força britànica va tornar a Alexandria. Els destructors , i Jaguar van fer una ronda entre Rodes i Kastelorizo després d'un contacte amb el radar i detectar trànsit sense fil a la zona, però no van aconseguir interceptar els vaixells de guerra italians quan tornaven a la base.
Conseqüències Anàlisi Cunningham va descriure l'operació com "un negoci podrit i que reflectia poc mèrit per a tothom" i va culpar Renouf. Una comissió d'investigació va descobrir que el comandant de Hereward va cometre un error de càlcul en reincorporar-sel a Decoy , en lloc d'enfrontar-se a la força italiana sense demora, cosa que va causar el fracàs del desembarcament principal i l'aïllament dels comandos. Els comandants britànics també s'havien vist sorpresos per la resposta italiana , especialment pels freqüents atacs aeris que no van trobar oposició. Greene i Massignani, escrivint el 1998, van assenyalar la captura britànica de YI, un llibre xifrat italià.
El 2009, Vincent O'Hara va escriure que l'operació demostrava que els italians dominaven els mars al voltant, fins i tot de les seves bases perifèriques, i que aquesta no seria l'última vegada que els britànics els subestimarien. Els italians van mantenir el control de les illes del Dodecanès fins a l'armistici del setembre de 1943. Quan Itàlia va canviar de bàndol, les forces britàniques van desembarcar a les illes per donar suport a les guarnicions italianes a la Campanya del Dodecanès (8 de setembre - 22 de novembre de 1943). Les tropes britàniques i italianes van ser atacades i derrotades per una operació alemanya i les illes van passar a estar sota control alemany fins al final de la guerra.
Víctimes El 1998, Greene i Massignani van escriure que els britànics van patir tres morts, onze ferits i 27 desapareguts, mentre que les pèrdues italianes van ser de vuit morts, onze ferits i deu desapareguts.
Ordre de batalla Regia Marina 50px|Regne d'Itàlia 2 destructors: Francesco Crispi i Quintino Sella 2 torpedineres Lupo i Lince 2 llanxes MAS MAS-541 i MAS-546 Guarnició 30 senyalers 10 carabinieri i Guardia di Finanza Força de desembarcament 240 infants 88 marines
Royal Navy border|60px|Royal Navy Suda Force 2 Destructors: , 1 torpedinera
1 submarí:
Comandos: 200 Marines: 24
Ciprus Force 2 Creuers , HMAS Perth 1 vaixell d'assalt armat HMS Rosaura Força de guarnició: uns 150 soldats
Alexandria Force 2 Destructors: i
Referències
Bibliografia
Bibliografia addicional
Enllaços externs British Aegean Campaign, 1943
Categoria:Batalla de la Mediterrània Categoria:Batalles de la Royal Navy Categoria:Batalles de la Regia Marina Categoria:Operacions de la Segona Guerra Mundial