miniatura|300x300px|Pirros sacrifica Políxena als Manes del seu pare Aquil·les. Àmfora de figures negres. Segle VI ae Les troianes (en ) és una de les deu tragèdies romanes que ens han pervingut de Sèneca. Pertany al gènere de la fabula cothurnata, i l'escrigué després del 43.Léon Herrmann (Le Théâtre de Sénèque, t. I, Société d'édition "Les Belles lettres", 1924, ) l'estime en datation relative postérieure à Œdipe; par ailleurs, Agamemnon s'indignant contre les sacrifices, Pierre Grimal dans son Sénèque suggère de placer Les Troyennes après 43, année où Claude a pris un décret interdisant dans les Gaules cette pratique de la religion des druides (cf. Suétone, Vie de Claude, 25, 13 ; Pline, XXX, I; Aurelius Victor, De Caesaribus, 4). És dubtosa l'atribució a Sèneca: la intenció filosòfica de certes escenes, en què l'autor nega la immortalitat de l'ànima i l'existència d'una altra vida, és desconcertant.Aquil·les i Hèctor, els dos grans morts de la guerra, exigeixen el que els correspon abans de deixar marxar els vius. Aquil·les apareix i exigeix que la sang de Políxena es vesse sobre el seu túmul. Per salvar la tomba d'Hèctor, Andròmaca entén a través d'un somni que ha d'alliberar el seu fill Astianax. En Les troianes, els morts, per tant, odien els vius, que els oblidaran al final del seu dol. L'obra mostra com la mort triomfa sobre la vida obligant les dones de Troia a un dol etern impossible. La trama barreja elements manllevats de Les troianes i Hècuba d'Eurípides.

Tema En el dolor de la postguerra, fins i tot una cerimònia de dol pot sortir malament...;Philippe Sellier, « De la tragédie considérée comme une liturgie funèbre : Phèdre », L'Information Littéraire, 1979. Les troianes és una tragèdia del destí, la de les troianes derrotades que esperen saber què els depara la sort; la d'Astyanax, fill d'Hèctor i Andròmaca, llençat des d'una torre, la de Políxena, la filla menuda Hècuba, sacrificada als Manes d'Aquil·les. El destí de la "Roma mitològica",Sénèque, Tragédies, trad. С. А. Ошерова, Moscou, 1983. que és Troia, no podia deixar de commoure profundament els romans, que es veien a si mateixos com a descendents dels troians. Sèneca tria en concret l'assassinat de xiquets innocents, realitzat per la voluntat dels déus. Agamèmnon al principi es nega a complir aquesta voluntat i Ulisses li aclareix a Andròmaca que no havia estat ell, sinó Calcant, qui havia demanat la mort d'Astyanax. Per als contemporanis de Neró, això era una al·lusió al tràgic destí de Britànic i Octàvia.

Estructura En el Col·lecció d'autors llatins,Le Théâtre des latins comprenant Plaute, Térence et Sénèque le Tragique, traduction de Désiré Nisard, París, Didot, 1855. l'obra s'estructura:

Acte I: v. 1-163 Acte II: v. 164-409 Acte III: v. 410-861 Acte IV: v. 862-1.056 Acte V: v. 1.057-1.180

Les tragèdies, però, tenien una estructura diferent per a l'espectador en l'Antiguitat. Els 1.180 versos de Les troianes es poden estructurar millor d'aquesta manera:

Pròleg parlat: v. 1-66 (Hècuba) Cançó coral I: v. 67-163 (Hècuba, cor) Episodi I parlat: v. 164-203 (Taltibi, cor), 204-371 (Neoptòlem, Agamèmnon, Calcant) Cançó coral II: v. 372-409 Episodi II parlat: v. 410-736 (Andròmaca, un vell, Ulisses), 737-814 (Ulisses, Andròmaca, Astíanax) Cançó de cor III: v. 815-861 Episodi III parlat: v. 862-1.009 (Helena, Andròmaca, Hècuba, Políxena) Cançó de cor IV: v. 1.010-1.056 Episodi IV parlat: v. 1.057-1.180 (missatger, Hècuba, Andròmaca)

Personatges El cor es compon de dones troianes o, més precisament, de captives troianes (és a dir, Hècuba i les seues companyes).

Els personatges que parlen en són:

Troians:

Hècuba, en molts sentits el personatge principal: dirigeix el cor, recita un gran nombre de versos... Andròmaca, la seua fillastra Astíanax, el seu net (que només diu un hemistiqui)«Miserere, mater!» (Mare, tingueu pietat de mi!) (v. 793).

Grecs:

Agamèmnon Taltibi, el seu herald Helena, la seua cunyada Neoptòlem, fill d'Aquil·les Ulisses Calcant, endeví Un vell Un missatger (a vegades traduït com a "un enviat")

Els personatges que no parlen en l'obra són Políxena, l'única que té nom, i soldats grecs.Vers 628, 814.

Consideracions sobre el lloc L'acció al principi té lloc al campament troià (Acte I), després canvia als grecs entre el mar i la ciutat (Acte II), on té lloc l'altercatio entre Agamèmnon i Pirros, abans de tornar al campament troià, al costat de la tomba d'Hèctor, no esmentada fins aleshores.Vegeu vers 1.087. Si la història de la mort de Políxena duu l'espectador al costat dels grecs, a la tomba d'Aquil·les, l'assassinat d'Astíanax té lloc des de dalt de la darrere torre de Troia. Aquest anar i venir respon a una qüestió dramàtica: tota l'acció se suspén a l'eixida de la Tròada, mentre la flota grega es manté a la costa. I és precisament perquè els vents es tornen favorables que cal sacrificar víctimes... L'espai també contribueix al tema del doble, omnipresent en aquesta tragèdia: comparança del destí dels vencedors i de les dones troianes que els han d'acompanyar, paral·lelisme entre Astíanax i Políxena (o fins i tot entre Helena i Andròmaca).

Resum Després de la caiguda de Troia, els grecs volien tornar a la seua terra, però els vents contraris els deturen. Tant els grecs com els troians creien que l'horror havia arribat al punt àlgid. Però no era pas així.

Pròleg: l'obra comença amb els planys d'Hècuba, que plora la derrota de Troia i la mort del seu marit, Príam.

Cant del Cor I: el Cor de captius troians plora ritualment els seus morts (Hèctor i Príam) sota la direcció d'Hècuba. ¿Estarà content Príam de no haver presenciat la ruïna de la seua ciutat i de veure Hèctor als Camps Elisis?

Episodi I: hi arriba l'herald Taltibi, anunciant que l'ombra d'Aquil·les se'ls ha aparegut als grecs durant la nit, i els ha exigint que Políxena, que havia estat promesa a ell i que havia servit de pretext per al seu assassinat, siga sacrificada a la seua tomba com a victòria expiatòria, perquè els vents siguen favorables al retorn de la flota grega a la seua terra. Agamèmnon, enamorat d'aquesta jove princesa, no permetrà que siga sacrificada. Hi sorgeix una disputa sobre aquest tema entre ell i Pirros, que vol venjar son pare. Calcas, consultat, respon que el sacrifici de Políxena és indispensable i, per augmentar l'horror, que Astíanax ha de ser executat alhora. Paris, germà de Políxena, havia matat Aquil·les: el sacrifici que exigeix és un acte de venjança.

Cançó del Cor II: el cor deixa poca esperança, i afirma que no hi ha res després de la mort, ja que l'ànima mor amb el cos: "Tempus nos auidum deuorat, et chaos."("Desapareixem en els abismes del temps i el caos.")Vers 403. Alguns han percebut accents epicuris en el pensament filosòfic del cor.

Episodi II: es designen dues víctimes i Andròmaca, advertida del perill per a Hèctor en un somni, amaga el seu fill a la tomba del pare, davant d'un vell que sembla ser amic, però l'aspecte del qual és molt convencional. Llavors hi arriba Ulisses, que aconsegueix descobrir les astúcies de la desgraciada dona, que li diu que desconeix el destí de son fill. Ulisses l'obliga, inflexible a les llàgrimes d'una mare, a lliurar-li el jove príncep. No amenaça pas d'enderrocar la tomba d'Hèctor per afegir insult a la injúria, si la mare es negava a donar el seu fill. Ulisses s'emporta el xiquet.

Cançó del Cor III: el cor tem les incerteses de l'exili i deplora el destí d'Hècuba.

Cant coral IV: els membres del cor, en el moment de ser separats pel repartiment del botí de guerra, canten i planyen el consol que van trobar en ser junts davant la desgràcia.

Episodi IV: el Missatger explica com Astíanax s'hagué de llançar des de dalt de les Portes Escees, i immediatament després com Políxena fou conduïda per Helena a la tomba d'Aquil·les, i sacrificada per Pirros. Els grecs ja n'havien marxat.

Frases famoses Heus ací quatre fragments de la traducció de la Col·lecció Panckoucke:

"Quo plura possis, plura patienter feras." ("La paciència és ben adequada per al poder suprem.", v. 255) "Quod non vetat lex, hoc vetat fieri pudor." ("Allò que la llei permet, l'honor a vegades ho prohibeix." v. 335) "Minimum decet libere cui multum licet." ("Com més poder tingues, menys n'hauries d'abusar." v. 337) "Optanda mors est sine metu mortis mori." ("La mort més desitjable és la més inesperada." v. 870).

Posteritat Racine escriu en un prefaci a Andromaque: "Tota la llibertat que m'he pres ha estat assuavir una mica la ferocitat de Pirros, cosa que Sèneca, en la seua Troade, i Virgili, en el segon llibre de l'Eneida, han dut molt més enllà del que jo creia necessari." La important influència de Sèneca sobre Racine, però, està ben descrita per John Lapp.

Referències

Categoria:Obres literàries en llatí Categoria:Literatura de l'antiga Roma Categoria:Obres antigues ambientades en la guerra de Troia