Nikunau és un atol de les illes Gilbert que forma un districte municipal de la República de Kiribati. Consta de dues parts, la més gran al nord-oest, unides per un istme d'uns 150 metres d'amplada.
Hi ha diverses llacunes hipersalines sense litoral dins de l'illa, que cobreixen unes 30 hectàrees. L'illa està envoltada per un estret escull franjant. La seva vegetació és moderadament densa i consisteix principalment en cocoters i pandanus.
La població de l'illa és de 1.789 persones a Kain Nikunau, la ciutat principal (segons el cens més recent). De tant en tant, el Cos de Pau dels Estats Units i altres voluntaris hi han estat destinats. Altres residents al llarg dels anys han inclòs nàufrags i vagabunds en l'època de la caça de balenes i el comerç itinerant, pastors, comerciants i agents samoans protestants que dirigien les botigues comercials i cooperatives de l'illa (per exemple, Andrew Turner, Tom Day, Frank Even, Kum Kee, Kwong) i clergat catòlic romà.
Hi ha força pràctica de surf a Nikunau. La punta de l'illa, a prop de la pista d'aterratge, és on es troben dues marees, creant les onades més grans i fortes marees i corrents.
Història La història de Nikunau comprèn relats orals transmesos de generació en generació, principalment d'unimane a unimane (els homes grans de cada família de cada generació), i escrits per I-Matang (persones de pell pàl·lida d'ascendència europea) des del segle XIX. Entre aquests I-Matang hi ha Sir Arthur Grimble i H.E. Maude, que van ser funcionaris durant molt de temps de la colònia britànica de les illes Gilbert i Ellice; Barrie MacDonald, professor d'història especialitzat en la història d'aquesta colònia i de la República de Kiribati que se'n va crear; i Jean-Paul Latouche, que va escriure les històries dels unimane dels anys seixanta en te taetae ni Kiribati (llengua gilbertesa) i les va traduir al francès. Una altra col·laboradora important és Anne Di Piazza, que va dur a terme algunes excavacions arqueològiques prop de Rungata als anys noranta.
A partir d'això sabem que l'illa ha estat habitada des de temps immemorials (almenys fa 2.000 anys);Di Piazza, A. (1999). Te Bakoa site. Two old earth ovens from Nikunau Island (Republic of Kiribati). Archaeology in Oceania, 34(1), 40-42. que va ser significativa en la història política i cultural de Gilbert en l'extensió del sistema mwaneaba al voltant del segle XVI; que va rebre els seus primers visitants britànics registrats el 2 de juliol de 1765, concretament el comodor John Byron i els vaixells i la tripulació anglesos sota el seu comandament, el HMS Dolphin, en la seva circumnavegació del món (l'illa va ser anomenada als mapes europeus durant un temps com a illa Byron en honor seu),Officer on Board the Said Ship. (1767). A voyage round the world in His Majesty's Ship the ‘Dolphin’, commanded by the honourable commodore Byron. London: J. Newbery and F. Newbery. i que va ser el centre de les operacions baleneres d'I-Matang entre els anys 1820 i 1840 als terrenys d'On-the-Line (la línia es refereix a l'equador). Kain Nikunau residia en assentaments dispersos de diversos habitatges centrats en probablement sis mwaneaba, que eren el centre de les activitats socials, polítiques, religioses, econòmiques i culturals.Latouche, J-P. (1983). Mythistoire Tungaru: Cosmologies et genealogies aux Iles Gilbert. Paris: Societe d'Etudes Linguistiques et Anthropologiques de France. Estaven organitzats segons línies de sang, adopció i matrimoni en boti (política tribal) i utu (família extensa).Maude, H. E. (1963). The Evolution of the Gilbertese Boti: An Ethnohistorical Interpretation, Journal of the Polynesian Society, 72 (Supplement), p. 1–68. Diverses lleis, costums i creences aplicaven rols i conductes polítiques, econòmiques i socials, incloent-hi el naixement, el matrimoni, la mort i la vida després de la mort, i pel que fa als recursos terrestres, dels esculls i de l'oceà, i similars. Si bé cada districte de mwaneaba tenia molt en comú amb les veïnes, i el mateix a les illes veïnes com ara Beru, eren políticament independents.
Els baleners, després els comerciants de l'oli i la copra, després els missioners (la Societat Missionera de Londres i la missió catòlica romana) i finalment els funcionaris colonials britànics van causar molts canvis en les formes de vida a l'illa.Maude, H. E., & Leeson, I. (1965). The Coconut Oil Trade of the Gilbert Island, Journal of the Polynesian Society, 74, p. 396–437. Es va desenvolupar el comerç de tabac, eines i armes, aliments i tela. El tabac i després la copra es van convertir en la forma de moneda, i els diners en efectiu no van ser realment més significatius que la copra fins a la dècada de 1980. Les creences religioses existents van ser desafiades pel cristianisme protestant. La gerontocràcia d'antany va ser desafiada per la teocràcia protestant. Els assentaments dispersos van ser substituïts pels pobles model agrupats que continuen avui dia, cadascun ple d'una església i un edifici que s'assembla a una mwaneaba però que normalment té una connexió eclesiàstica (només una de les mwaneaba precristianes encara es manté a tota l'illa). La identificació amb els boti va anar disminuint gradualment fins que ara sembla redundant. Tanmateix, la identificació amb els utu encara és forta, així com les possessions individuals de drets d'ús de la terra. El sectarisme protestant-catòlic ha estat estès, però ara és menys evident, tot i que encara és molt present. Les creences precristianes continuen. La vida de subsistència continua sent la norma, però encara es poden obtenir diners en efectiu i béns comercials produint copra. Les altres fonts de diners en efectiu a l'illa han estat i continuen sent la despesa del govern de la Colònia i la República i els seus funcionaris i empleats públics destinats a l'illa, inclosa la "estació governamental" o, com és ara, l'assentament del Consell de l'Illa de Nikunau (el Consell rep una subvenció del Govern de Kiribati per cobrir més del 80% de la seva despesa recurrent); i les remeses rebudes pels Kain Nikunau dels utu que treballen (i cada cop més viuen permanentment) a l'estranger, en altres llocs de la colònia/república i als països de l'Oceà Pacífic i la Ribera i en vaixells estrangers. Aquests utu absents formen part d'una tendència iniciada en l'època de la caça de balenes, quan alguns Kain Nikunau es van unir a les tripulacions dels vaixells i es van veure en diverses parts del món, tant a l'Atlàntic com al Pacífic. Els Kain Nikunau van participar en el comerç laboral del Pacífic durant la resta del segle XIX, anant a Samoa, Fiji, Nova Gal·les del Sud, Queensland, Amèrica Central, etc., però normalment tornant a la seva illa. Al , aquest treball va continuar notablement a les illes fosfàries de Banaba (illa de l'Oceà) i Nauru, i després a Tarawa, on el govern i part del comerç van créixer lentament i després més ràpidament des de la dècada del 1950 fins a l'actualitat. Tarawa també va ser el principal o únic centre d'educació secundària i altres "desenvolupaments socials i econòmics" altament centralitzats, i encara ho és.Maude, H. E., & Doran, E., Jr. (1966). The precedence of Tarawa Atoll. Annals of the Association of American Geographers, 56, 269-289.
Tot i que la població de Nikunau ha variat poc des dels 1.500 a 2.200 estimats o registrats en diversos moments des del segle XIX,Bedford, R., Macdonald, B., & Munro, D. (1980). Population estimates for Kiribati and Tuvalu, 1850-1900: Review and speculation. Journal of the Polynesian Society, 89, 199-246. la població de Tarawa ha augmentat dels 3.000-4.000 de la primera meitat del segle XX al segle XIX a uns 50.000 actuals. Hi ha més Kain Nikunau que viuen a Tarawa avui dia que a Nikunau, i molts Kain Nikunau que viuen a Tarawa encara no han trepitjat Nikunau. La història d'aquesta migració està associada amb l'esmentat "desenvolupament social i econòmic", especialment en educació, hospitals, serveis i ocupació monetària, iniciat per funcionaris britànics com Michael Bernacchi i V.J. Andersen, amb subvencions de Londres del Fons de Desenvolupament i Benestar Colonial i continuat des de la independència de Kiribati pel Banc Asiàtic de Desenvolupament i les branques d'ajuda de diversos governs estrangers, com ara Austràlia, Japó, Corea del Sud, Nova Zelanda, Gran Bretanya, la Unió Europea, el PNUD, la República Popular de la Xina i la Xina Nacionalista.Macdonald, B. K. (1982). Cinderellas of the Empire: Towards a History of Kiribati and Tuvalu, Australian National University Press, Canberra. Aquesta ajuda continua tenint un efecte retroactiu sobre Nikunau, alhora que genera condicions ambientals i socials cada cop més indesitjables per als Kain Nikunau que viuen a Tarawa.
L'oficina de correus de Nikunau va obrir al voltant de 1912, ajudant a formar l'estació governamental i ara forma part de l'assentament del Consell de l'Illa de Nikunau.
Bibliografia Asian Development Bank. (2009b). Kiribati's political economy and capacity development [Online]. Available: http://www.adb.org/documents/reports/KIR-Political-Economy-Capacity-Development/KIR-Economic-Development.pdf (accessed 6 February 2012).
Bedford, R., Macdonald, B., & Munro, D. (1980). Population estimates for Kiribati and Tuvalu, 1850-1900: Review and speculation. Journal of the Polynesian Society, 89, 199-246.
Borovnik, M. (2006). Working overseas: Seafarers' remittances and their distribution in Kiribati. Asian Pacific Viewpoint, 47, 151-161.
Burnett, G. (2005). Language games and schooling: Discourses of colonialism in Kiribati education. Asia Pacific Journal of Education, 25(1), 93-106.
Cochrane, G. (1970). The Administration of Wagina Resettlement Scheme. Human Organization, 29(2), 123-132.
Correspondent. (1913, 5 June). Modern buccaneers in the West Pacific. New Age, p. 136–140 (Online). Available: https://dl.lib.brown.edu/pdfs/1140814207532014.pdf (accessed 6 February 2012).
Couper, AD. The island trade: an analysis of the environment and operation of seaborne trade among three islands in the Pacific. Canberra: Australian National University, Department of Geography; 1967.
Couper, AD. Protest movements and proto-cooperatives in the Pacific Islands. Journal of the Polynesian Society 1968; 77: 263-74.
Davis, E. H. M., Captain RN. (1892). Proceedings of H.M.S. Royalist [Online]. Available: http://www.janeresture.com/davisdiaries/captaindavis.html and http://www.janeresture.com/nikunau/index.htm (accessed 6 February 2012).
Di Piazza, A. (1999). Te Bakoa site. Two old earth ovens from Nikunau Island (Republic of Kiribati). Archaeology in Oceania, 34(1), 40-42.
Di Piazza, A. (2001). Terre d'abondance ou terre de misère: Représentation de la sécheresse à Nikunau (République de Kiribati, Pacifique central) (Land of abundance or land of scarcity? Ideas about drought on Nikunau (Republic of Kiribati, Central Pacific)). L’Homme, 157, 35-58.
Geddes, W. H. (1977). Social individualisation on Tabiteuea Atoll. Journal of the Polynesian Society, 86, 371-393.
Geddes, W. H., Chambers, A., Sewell, B., Lawrence, R., & Watters, R. (1982), Islands on the Line, team report. Atoll economy: Social change in Kiribati and Tuvalu, No. 1, Canberra: Australian National University, Development Studies Centre.
Goodall, N. (1954). A history of the London Missionary Society 1895-1945. London: Oxford University Press.
Goodenough, W. H. (1955). A problem in Malayo-Polynesian social organization. American Anthropologist, 57, 71-83.
Grimble, A. (1921). From birth to death in the Gilbert Islands. Journal of the Royal Anthropological Institute, 51, 25-54.
Grimble, A. F. (1952). A Pattern of Islands, John Murray, London.
Grimble, A. F. (1957). Return to the Islands: Life and Legend in the Gilberts. John Murray, London
Grimble, A. F. (1989). Tungaru traditions: Writings on the atoll culture of the Gilberts, Honolulu: University of Hawaii Press.