La teoria de l'afecte pot referir-se a teories de la filosofia, la psicologia o les humanitats. Les definicions i aplicacions varien en psicologia, psicoanàlisi, neurociència, medicina, comunicació interpersonal, teoria literària, teoria crítica, estudis dels mitjans de comunicació i estudis de gènere, entre altres camps.
En psicologia, l'afecte és una teoria que busca organitzar els afectes, de vegades utilitzats indistintament amb emocions o sentiments experimentats subjectivament, en categories discretes i tipificar les seves manifestacions fisiològiques, socials, interpersonals i internalitzades.
La teoria de l'afecte psicològic s'atribueix generalment al psicòleg Silvan Tomkins, introduïda als dos primers volums del seu llibre Affect Imagery Consciousness (1962). Tomkins utilitza el concepte dafecte'' per referir-se a la "part biològica de l'emoció", definida com els "mecanismes cablejats, preprogramats i transmesos genèticament que existeixen en cadascun de nosaltres", que, quan s'activen, precipiten un "patró conegut d'esdeveniments biològics". Tanmateix, també es reconeix que, en els adults, l'experiència afectiva és el resultat d'interaccions entre el mecanisme innat i una "matriu complexa de formacions ideoafectives imbricades i que interactuen".
Teoria de l'afecte en psicologia Els nou afectes de Silvan Tomkins Segons el psicòleg Silvan Tomkins, hi ha nou afectes primaris. Tomkins va caracteritzar els afectes per etiquetes de baixa/alta intensitat i per la seva expressió fisiològica:
Segons Tomkins, la salut mental òptima implica maximitzar els afectes positius i minimitzar els afectes negatius. L'afecte també s'ha d'expressar correctament per tal que els altres puguin identificar-lo.
Gaudi/Alegria (reacció a l'èxit/impuls de compartir): somriure, llavis ben oberts i oberts. Interès/Entusiasme (reacció a una nova situació/impuls d'assistir): celles abaixades, seguiment dels ulls, atenció, escolta més atenta.Neutral: Sorpresa/Sobresalt (reacció a un canvi sobtat/reinicia els impulsos): celles aixecades, ulls parpellejant.Negatiu: Sol·licituds prescriptives Positiu:'''
La teoria de l'afecte també s'utilitza de manera prescriptiva en investigacions sobre la intimitat i les relacions íntimes. Kelly descriu les relacions com a acords per treballar en col·laboració per maximitzar l'afecte positiu i minimitzar l'afecte negatiu. Igual que el pla de "salut mental òptima", aquest pla requereix que els membres de la relació expressin afecte entre ells per tal d'identificar el progrés.
Aquests plans també poden descriure objectius naturals i implícits. Per exemple, Donald Nathanson utilitza l'"afecte" per crear una narrativa per a un dels seus pacients:Tomkins afirma que "el cristianisme es va convertir en una poderosa religió universal en part a causa de la seva solució més general al problema de la ira, la violència i el sofriment versus l'amor, el gaudi i la pau".
La teoria de l'afecte també es fa molta referència a la teoria del guió de Tomkins.
Intents de tipificar els afectes en psicologia L'humor és un tema de debat en la teoria de l'afecte. En els estudis de les manifestacions fisiològiques de l'humor, l'humor provoca expressions facials molt característiques. [ recerca original? ] Algunes investigacions han demostrat que l'humor pot ser una resposta a un conflicte entre afectes negatius i positius, com la por i el gaudi, que provoca contraccions espasmòdiques de parts del cos, principalment a la zona de l'estómac i el diafragma, així com contraccions als músculs de la galta superior. Altres afectes que semblen faltar a la taxonomia de Tomkins inclouen l'alleujament, la resignació i la confusió, entre molts altres.
L'afecte alegria s'observa a través de la mostra de somriures. Aquests afectes es poden identificar a través de les reaccions facials immediates que les persones tenen a un estímul, normalment molt abans que puguin processar cap resposta real a l'estímul.
Les troballes d'un estudi sobre l'excitació afectiva negativa i el soroll blanc de Stanley S. Seidner "donaren suport a l'existència d'un mecanisme d'excitació afectiva negativa mitjançant observacions sobre la devaluació dels parlants d'altres orígens ètnics espanyols".
Teoria crítica La teoria de l'afecte també s'explora en filosofia, teoria psicoanalítica, estudis de gènere i teoria de l'art. Les teòriques culturals Eve Sedgwick, Lauren Berlant, Elizabeth Povinelli i Sara Ahmed han estat descrites com a "teòriques de l'afecte" que escriuen des de perspectives de teoria crítica. Defineixen els afectes com a "estructures del sentiment", un concepte manllevat de l'escriptor socialista Raymond Williams. Una estructura del sentiment és un marc per pensar sobre els significats tal com es viuen i se senten activament, a través d'elements com l'impuls, la contenció i el to. Berlant descriu l'afecte com un "sentit d'una qualitat afectiva compartida a través de la qual el present es fa sensible i es comprèn". La teòrica crítica Sara Ahmed descriu l'afecte com a "enganxós" en el seu assaig "Objectes feliços" per explicar la connexió sostinguda entre "idees, valors i objectes". Sara Ahmed i Ann Cvetkovich utilitzen l'afecte per indicar "sentiments públics", o sentiments que emergeixen i es desenvolupen en diàleg amb les estructures socials i polítiques de poder i dins i entre les comunitats.
Com a teoria política i relacional de l'emoció, també està influenciada per algunes tendències d'autonomistes marxistes com Franco Berardi, Michael Hardt i Antonio Negri, així com per feministes marxistes com Selma James i Silvia Federici, que consideren les manifestacions cognitives i materials de rols particularitzats i de gènere, inclosa la cura. L'afecte també es tracta com a central en els sistemes capitalistes, inclòs l'afecte de les persones a les mercaderies i els "somnis" de mobilitat de classe. A més, els atributs no discursius i no deliberatius de l'afecte poden produir interaccions i experiències socials que no són reduïbles a punts finals específics, i de vegades poden permetre a les persones experimentar nous modes d'existència separats dels seus principals objectius vitals.
Entre els estudiosos que van explorar la teoria de l'afecte com a aproximació a l'art hi ha Ruth Leys i Charles Altieri. A "The Turn to Affect", Leys va explicar com el canvi cap a la "neurociència de les emocions" basada en la teoria de l'afecte té un efecte perjudicial en equiparar respostes precognitives i no racionals a idees crítiques i reflexives. Ella sostenia que no hi ha idees precognitives, res que actuï com a forces i intensitats inhumanes, presubjectives i viscerals que configuren els nostres pensaments i judicis. La teoria de l'afecte forma part de la crítica d'Altieri a la crítica literària contemporània, que ell creu que està obsessionada amb les crítiques històriques i sociopolítiques. Per a ell, aquest enfocament condueix a "sobrelectures" del significat. En canvi, es va centrar en l'afecte en relació amb l'experiència estètica. En la seva conceptualització, Altieri va utilitzar el terme "rapte" per explicar l'estètica dels efectes. També es va basar en estudis cognitius i de neurociència per distingir entre "afecte" o "sentiment" i "emoció".
Comunicació interpersonal Es considera que aquesta manera no verbal de transmetre sentiments i influència juga un paper central en les relacions íntimes. El model de Seguretat Emocional de la teràpia de parella busca identificar els missatges afectius que es produeixen dins de la relació emocional de la parella (els sentiments de la parella sobre si mateixa, l'altra persona i la seva relació); el més important, els missatges relacionats amb (a) la seguretat de l'afecció i (b) com es valora cada individu.
Una aplicació pràctica de la teoria de l'afecte ha estat la seva incorporació a la teràpia de parella. Dues característiques dels afectes tenen implicacions importants per a les relacions íntimes:
Segons Tomkins, una característica central dels afectes és la ressonància afectiva, que es refereix a la tendència d'una persona a ressonar i experimentar el mateix afecte en resposta a veure una mostra d'aquest afecte per part d'una altra persona, de vegades considerada "contagi". La ressonància afectiva es considera la base original de tota comunicació humana (abans que hi hagués paraules, hi havia un somriure i un assentiment amb el cap). També segons Tomkins, els afectes proporcionen una sensació d'urgència als impulsos menys poderosos. Per tant, els afectes són fonts poderoses de motivació. En paraules de Tomkins, els afectes milloren les coses bones i empitjoren les dolentes.
Crítica Alguns estudiosos han discrepat amb les afirmacions i metodologies dels teòrics de l'afecte. Ruth Leys ha objectat a les implicacions de la teoria de l'afecte per a la crítica artística i literària, així com a la seva apropiació en algunes formes de teoria del trauma. Aubrey Anable també ha criticat la teoria de l'afecte per la seva imprecisió, afirmant que el seu "llenguatge d'intensitat, esdevenir i intermedi i la seva èmfasi en allò impresentable li donen una incoherència exasperant o es fonen massa fàcilment amb respostes purament subjectives al món". Jason Josephson Storm, professor d'estudis religiosos, va argumentar que la teoria de l'afecte en les humanitats no ha aconseguit distingir-se del postestructuralisme i ignora l'evidència empírica que els afectes es construeixen culturalment.
Referències
Categoria:Psicologia Categoria:Psicoanàlisi Categoria:Emocions Categoria:Fisiologia