L'Endurance fou el nom de la goleta-bergantí de tres pals en la qual Sir Ernest Shackleton i una tripulació de 27 homes van navegar cap a l'Antàrtida en l'Expedició Transantàrtica Imperial de 1914–1917. El vaixell, originalment anomenat Polaris, va ser construït a la drassana de Framnæs i botat el 1912 des de Sandefjord, a Noruega. Quan un dels seus comissionats, el belga Adrien de Gerlache, va fer fallida, el propietari Lars Christensen va vendre el vaixell per menys del que la drassana havia cobrat. El vaixell va ser comprat per Shackleton el gener de 1914 per a l'expedició, que seria el seu primer viatge. Un any més tard, va quedar atrapada en la banquisa i finalment es va enfonsar al mar de Weddell, davant l'Antàrtida, el 21 de novembre de 1915. Tota la tripulació va sobreviure al seu enfonsament i finalment va ser rescatada el 1916 després d'emprar els bots del vaixell per viatjar a l'illa Elefant. Shackleton, el capità del vaixell, Frank Worsley, i quatre persones més van emprendre un nou viatge per buscar ajuda.
Les restes del naufragi de l'Endurance van ser descobertes el 5 de març de 2022, gairebé 107 anys després del seu enfonsament, per l'equip de recerca Endurance22. Es troba a 3.008 metres de profunditat i es troba en "un estat de conservació brillant". Les restes del naufragi estan designades com a lloc i monument històric protegit segons el Sistema del Tractat Antàrtic.
Disseny i construcció Dissenyat per Ole Aanderud Larsen, l'Endurance va ser construït a la drassana Framnæs de Sandefjord, Noruega. Va ser construït sota la supervisió del mestre constructor naval de fusta Christian Jacobsen, que era conegut per insistir que tots els homes que treballava a la seva feina no només fossin constructors navals qualificats, sinó també experimentats en la navegació a bord de vaixells baleners o foquers. Cada detall de la seva construcció havia estat planificat escrupolosament per garantir la màxima durabilitat: per exemple, cada unió i accessori estaven reforçats per a una màxima resistència (com ara dobles diagonals entre angles d'un rectangle).
El vaixell va ser botat el 17 de desembre de 1912 i inicialment va ser batejat com a Polaris, en honor a l'Estel del Nord. Feia 44 m de llargada, amb una mànega de 7,6 m, i mesurava 350 tones de pes brut. El seu propòsit original era proporcionar allotjament de luxe per a petits grups de turistes i caçadors aficionats a l'Àrtic com un iot de vapor amb capacitat per a trencar gel. Quan es va botar, tenia 10 cabines de passatgers, un menjador espaiós i una cuina (amb espai per a dos cuiners), una sala de fumadors, una cambra fosca per permetre que els passatgers revelessin fotografies, il·luminació elèctrica i fins i tot un petit bany.
Tot i que el seu buc semblava des de fora com el de qualsevol altre vaixell de mida comparable, no ho era. Va ser dissenyat per a condicions polars amb una construcció molt robusta. Els membres de la seva quilla eren quatre peces de roure massís, una sobre l'altra, que sumaven un gruix de 2.200 mm, mentre que els seus costats tenien entre 760 i 460 mm de gruix, amb el doble de quadernes del normal i les quadernes eren de doble gruix. Va ser construït amb taulons de roure i avet noruec de fins a 760 mm de gruix, folrats en fusta de Chlorocardium rodei, excepcionalment forta i pesada. La proa, que va ser dissenyada per topar amb el gel de front, havia rebut una atenció especial. Cada fusta havia estat feta d'un sol roure escollit de manera que la seva forma natural seguís la corba del disseny del vaixell. Un cop acoblades, aquestes peces tenien un gruix de 1.300 mm.
Dels seus tres pals, el de proa era d'aparell quadrat, i el pal major i el de messana tenien aparells de proa i popa, convertint-lo en un Bergantí goleta. A més de les veles, l'Endurance tenia una màquina de vapor de carbó de 350 CV (260 kW), cosa que feia que el vaixell pogués assolir velocitats de fins a 10,2 nusos (18,9 km/h).
En el moment de la seva botadura el 1912, l'Endurance era possiblement el vaixell de fusta més fort mai construït, amb la possible excepció del Fram, el vaixell utilitzat per Fridtjof Nansen i més tard per Roald Amundsen. Hi havia una diferència important entre els vaixells. El Fram tenia fons de conca, cosa que significava que si el gel es tancava contra ell, el vaixell quedaria comprimit cap amunt i cap a fora i no estaria subjecte a la pressió del gel en compressió. L'Endurance, en canvi, no estava pensada per congelar-se en gel gruixut, i per tant no estava dissenyada per sortir d'un aixafament. Durant l'expedició es va observar que, en canvi, tendia a resistir-se a ser aixafada per les clapes de gel flotant fins que el gel s'esquerdava per alleujar la pressió.
Shackleton compra el Polaris El Polaris va ser construït per a l'explorador belga Adrien de Gerlache i el filantrop noruec Lars Christensen. Els problemes financers van portar a Gerlache a abandonar la seva associació, deixant Christensen incapaç de pagar a la drassana de Framnæs les quantitats finals per lliurar i equipar el vaixell. Durant més d'un any, Christensen va intentar sense èxit vendre el vaixell, ja que el seu disseny únic com a vaixell de transport de passatgers amb capacitat per al gel, amb relativament poc espai per a provisions i sense bodega, el feia inútil per a les indústries baleneres o de la caça de foques. Altrament, era massa gran, lenta i incòmoda per ser un iot de vapor privat. En el cas, Christensen va estar content de vendre el vaixell a Ernest Shackleton el gener de 1914 per 14.000 Lliures britàniques, cosa que va representar una pèrdua significativa per a Christensen, ja que amb prou feines cobria els pagaments pendents a Framnæs, i molt menys els costos totals de construcció del vaixell. L'autor Alfred Lansing informa que estava content "d'assumir la pèrdua per tal de promoure els plans d'un explorador de la talla de Shackleton". Shackleton no tenia els diners en aquell moment, però Christensen estava impacient perquè comprés el vaixell i va pagar el dipòsit ell mateix. Després que Shackleton comprés el vaixell, va ser rebatejat com a Endurance, seguint el lema de la família Shackleton, Fortitudine vincimus ("Amb perseverança vencem"). Originalment es va projectar que el vaixell estigués a punt a mitjans de maig, però la seva finalització es va endarrerir un mes.
Shackleton va fer traslladar el vaixell de Noruega a Londres. Va arribar al moll de Millwall a la primavera de 1914, i Shackleton va reunir equipament, provisions, finances i tripulació fins a finals de juliol. La coberta intermèdia es va convertir en una bodega de càrrega i la tripulació es va allotjar al castell de proa. La cambra fosca va romandre, a la popa de la caldera. La reforma també va veure el vaixell repintat de blanc i daurat a negre. Va conservar la gran estrella de cinc puntes a la popa que feia referència al seu nom original.
El seu nou equipament incloïa tres bots de vaixell. Dos eren cúters de rem de 6,4 m amb popa plana, comprats de segona mà a la indústria balenera. El tercer era un balener de rem de doble proa de 6,9 m construït per a l'expedició segons les especificacions elaborades per Frank Worsley, el nou capità de l'Endurance. Després de la seva reforma, l'Endurance va iniciar el curt viatge costaner fins a Plymouth l'1 d'agost de 1914, el dia que Alemanya va declarar la guerra a Rússia.
Segons sembla, per trobar tripulació per a l'Endurance, Shackleton va publicar un anunci a The Times que deia:Els viatges al Cercle Polar Antàrtic durant els 16 anys anteriors a la compra de l'Endurance havien tingut un èxit gairebé uniforme, amb només un vaixell, el balener Antarctic, de 30 anys d'antiguitat, que va ser aixafat pel gel. Com que es considerava que un vaixell construït expressament podia patir pocs danys en un mar on el gel aturava totes les onades, l'Endurance es va convertir en el primer vaixell a ser assegurat per al seu viatge. Tots els exemplars anteriors tenien la seva assegurança finalitzada a l'últim port d'escala abans del seu viatge cap al gel. Lloyd's de Londres i l'Indemnity Marine Insurance Company van subscriure l'Endurance per un valor de 15.000 lliures.
Viatge Embarcant-se en el seu viatge inaugural, L'Endurance va salpar de Plymouth el 8 d'agost de 1914 i va posar rumb a Buenos Aires, Argentina, sota el comandament de Worsley. Shackleton va romandre a Gran Bretanya, finalitzant l'organització de l'expedició i ocupant-se d'algunes tasques de recaptació de fons d'última hora. Aquest va ser el primer viatge important de l'Endurance després de la seva finalització i va equivaler a un viatge de posada a prova. Construït per al gel, el seu buc era considerat per molts dels seus tripulants massa arrodonit per a l'oceà obert.
Shackleton va agafar un vaixell de vapor fins a Buenos Aires i es va sumar a la seva expedició pocs dies després de l'arribada de l'Endurance. El 26 d'octubre de 1914, l'Endurance va salpar de Buenos Aires cap al que seria el seu últim port d'escala, l'estació balenera de Grytviken, a l'illa de Geòrgia del Sud, on va arribar el 5 de novembre. Va sortir de Grytviken el 5 de desembre de 1914, dirigint-se a les regions meridionals del mar de Weddell.
Dos dies després de sortir de Geòrgia del Sud, l'Endurance va trobar gel polar i el progrés es va alentir progressivament. Durant setmanes, l'Endurance es va obrir camí a través del gel, amb una mitjana de menys de 30 milles nàutiques (60 km) per dia. El 15 de gener de 1915, l'Endurance es trobava a menys de 370 km del seu destí, la badia de Vahsel. L'endemà al matí, es va albirar gel gruixut i a la tarda es va desenvolupar un vendaval. En aquestes condicions, aviat va ser evident que no es podia progressar, i l'Endurance es va refugiar a sotavent d'un gran iceberg encallat. Durant els dos dies següents, l'Endurance es va moure endavant i endarrere sota la protecció de l'iceberg. El 18 de gener, el vendaval va començar a moderar-se i l'Endurance va aixecar la gavia amb el motor a baixa velocitat. El gel s'havia allunyat del vent. El progrés es va fer lentament, fins que hores més tard l'Endurance es va trobar amb el gel una vegada més. Es va decidir avançar i treballar a través del gel, i a les 17:00 l'Endurance hi va entrar. Aquest gel era diferent del que s'havia trobat abans, i el vaixell aviat es va trobar entre gel gruixut però tou, i va quedar assetjat. El vendaval va augmentar en intensitat i va continuar bufant durant sis dies més des del nord cap a terra. El 24 de gener, el vent havia comprimit completament el gel del mar de Weddell contra la terra, deixant l'Endurance atrapat en el gel fins on podia veure la vista en totes direccions. Tot el que es podia fer era esperar que una ventada del sud comencés a empènyer en l'altra direcció, cosa que descomprimiria i obriria el gel.
A primera hora del matí del 24 de gener, va aparèixer una àmplia esquerda al gel a 50 iardes (46 m) davant del vaixell. Inicialment tenia 4,6 m d'amplada però 1,6 km de llargada, però a mig matí de l'endemà la esquerda tenia més de 0,40 km d'amplada, donant als homes de l'Endurance l'esperança que el gel s'estigués trencant. Però la ruptura mai va arribar al vaixell, i malgrat tres hores a tota vela i a tota velocitat del motor, el vaixell no es va moure. Durant els dies següents, la tripulació va esperar que el vendaval del sud alliberés la pressió sobre el gel, però tot i que el vent va tornar a la direcció sud/sud-oest esperada, va romandre fluix i erràtic. Les temperatures inusualment baixes d'uns -19 °C també van mantenir el gel unit. Es van observar trencaments ocasionals al gel, però cap va arribar al vaixell i tots es van tancar en poques hores.