L'American Ballet Theatre (ABT) és una companyia de ballet clàssic amb seu a la ciutat de Nova York. Fundada el 1939 per Lucia Chase i Richard Pleasant. Fins al 2019, va tenir una temporada anual de vuit setmanes a la Metropolitan Opera House (Lincoln Center) a la primavera i una temporada més curta al David H. Koch Theater a la tardor. La companyia tenia programada una temporada de primavera de cinc setmanes al MET, precedida per una temporada de dues setmanes al Koch Theater a partir del 2020. L'American Ballet Theatre és la matriu de la Jacqueline Kennedy Onassis School, i va ser reconeguda com a "America's National Ballet Company" el 2006 pel Congrés dels Estats Units.
Història Inicis 1930-1949 La companyia es va fundar originalment el 1937 com a Mordkin Ballet de la companyia d'Anna Pavlova, es va reorganitzar sota la direcció de ballarina americana Lucia Chase, i Richard Pleasant, gerent de ballet i agent de publicitat. Ambdós es van comprometre a crear "una companyia a gran escala amb un repertori eclèctic". El 1940 es produeix el canvi de nom com a Ballet Theatre. El 1939, Pleasant i Chase La primera actuació de la seva nova companyia va ser l'11 de gener de 1940. Chase va començar a desenvolupar el repertori de la companyia de ballets de llarga durada coneguts, així com obres originals, enmig de problemes financers. El 1945, Oliver Smith es va unir al Ballet Theatre i es va convertir en codirector amb Chase.
En aquesta primera època es va comptar amb el coreògraf britànic Antony Tudor, que va debutar als Estats Units amb la companyia i va ser un dels principals artífexs del seu èxit internacional. Un altre impuls creatiu el va protagonitzar la llegendària Agnes de Mille, la qual va posar en escena la majoria de les seves obres de ballet. Molts coreògrafs van muntar obres especialment per a l'American Ballet, com ara George Balanchine amb el seu estil neoclàssic conegut com a Balanchine Style, Adolph Bolm, Michel Fokine, Léonide Massine, Bronislava Nijinska o Jerome Robbins, el qual va tenir una extensa carrera amb peces com On the Town (1944), Common Ground (1945), Interplay (1945), Billion Dollar Baby (1945), Fancy Free (1946),-un ballet sobre tres mariners de la Marina que estaven de permís a terra a la ciutat de Nova York- High Button Shoes (1947), Look, Ma, I'm Dancin'! (1948) o Miss Liberty (1949) que el permetrien rebre reconeixements posteriors en la dècada dels 1960 i 1980.
En aquest període destaca el sorgiment d'Alicia Alonso com a solista de la companyia, la qual interpretaria papers a l'obra de Antony Tudor coneguda com Undertow i a Theme and Variations de George Balanchine, una de les seves millors creacions. Com a prima ballerina representaria Fall River Legend d'Agnes De Mille el 1948. El ballarí John Kriza també va protagonitzar representacions inoblidables amb aquesta companyia.
El 1942, el Ballet Theatre va començar a fer gires pels Estats Units sota els auspicis de l'empresari Sol Hurok (1888–1974). Va promocionar la companyia com "El més gran del ballet rus pel Ballet Theatre", atraient el públic amb ballets clàssics del segle XIX com ara Giselle i El llac dels cignes. Quatre anys més tard, la companyia va acomiadar Hurok i va tornar a la seva missió original de mostrar un repertori divers, emfatitzant un estil clarament americà.
1950 - 1979 En la dècada de 1950, el president Dwight D. Eisenhower va entendre la importància de representar els Estats Units amb els valors de la cultura americana, la companyia va adoptar permanentment el nom d'American Ballet Theatre (ABT) el 1957. El 1953, el president Eisenhower va felicitar personalment la companyia per treballar com a ambaixador cultural.
Durant la Guerra Freda, el govern dels Estats Units va fer un esforç concertat amb les companyies de dansa americanes a través de gires internacionals, algunes d'elles patrocinades pel Departament d'Estat, que afavorien alhora una important font d'ingressos. La gira més important pel seu alt valor polític va ser el 1960, quan va visitar Rússia, convertint-se en la primera gran companyia de dansa americana a actuar-hi. L'ABT va aconseguir guanyar-se el públic soviètic, obtenint respostes entusiastes dels ballarins russos i d'alts funcionaris del govern, inclòs el primer ministre Nikita Khrusxov. L'ABT tornaria a Rússia el 1965, de nou sota els auspicis del Departament d'Estat.
El 1962, l'ABT va ser convidada a Washington D. C. per a actuar a la Casa Blanca per al matrimoni Kennedy. L'ABT va ser una de les primeres organitzacions a rebre una subvenció del recentment fundat National Endowment for the Arts el 1966, fet que demostra la importància de la companyia en la cultura americana. A mitjans dels anys seixanta, ABT havia aconseguit l'estatus de ser una de les millors companyies de dansa del món i havia viatjat a desenes de països, tal com ho representa la portada de l'edició de 1964 del programa de records.
En aquesta època destaca el protagonisme del ballarí i coreògraf Alvin Ailey el qual lluità per la defensa dels drets civils a través de la dansa formant el 1958 l'Alvin Ailey American Dance Theater, formada principalment amb membres de l'ètnia afroamericana. Entre les moltes obres que va coreografiar per la companyia trobem la representació Revelations de 1960, formada per espirituals afroamericans.
Durant la Guerra Freda, el govern dels Estats Units va fer un esforç concertat amb les companyies de dansa americanes a través de gires internacionals, algunes d'elles patrocinades pel Departament d'Estat, que afavorien alhora una important font d'ingressos. La gira més important pel seu alt valor polític va ser el 1960, quan va visitar Rússia, convertint-se en la primera gran companyia de dansa americana a actuar-hi. L'ABT va aconseguir guanyar-se el públic soviètic, obtenint respostes entusiastes dels ballarins russos i d'alts funcionaris del govern, inclòs el primer ministre Nikita Khrusxov. L'ABT tornaria a Rússia el 1965, de nou sota els auspicis del Departament d'Estat.
Durant les dècades de 1960 i 1970, les perspectives de la companyia van millorar a causa d'un finançament privat més favorable. Durant aquest període, l'American Ballet Theatre va canviar el seu enfocament en el ballet cap al reclutament d'intèrprets estrella. Entre aquests, podem destacar en una primera etapa dels seixanta a: Erik Bruhn, Lupe Serrano, Patricia Wilde, Mia Slavenska o Royes Fernandez, i en la dècada dels 1970 a Natalia Makarova, Carla Fracci, Gelsey Kirkland, Cynthia Gregory, John Prinz o Mikhaïl Baríxnikov. La producció de l'American Ballet de 1976 El Trencanous, protagonitzada per Mikhail Baryshnikov i Gelsey Kirkland, es va televisar l'any següent i s'ha convertit en un clàssic de la radiodifusió.
El 1977, la companyia va començar la seva temporada de primavera a la Metropolitan Opera House, la seva nova seu oficial.
1980 - 1991 Mikhaïl Baríxnikov es va convertir en director artístic de l'American Ballet Theatre el 1980. Baríxnikov va posar en escena, reescenificar i restaurar nombrosos ballets clàssics i, segons la companyia, va enfortir la seva tradició clàssica. Barixnikov va ser substituït el 1989 per Jane Hermann i Oliver Smith, que van romandre com a directors artístics fins al 1992, quan Kevin McKenzie va rebre el nomenament.
En aquest període, la ballarina americana Twyla Tharp ingressa a l'ABT l'any 1988. Amb Baríxnikov va protagonitzar Deuce Coupe, el que es considera el primer "ballet crossover", una barreja de ballet i dansa moderna. Més tard va coreografiar Push Comes to Shove, amb el mateix partner, i que ara es considera el millor exemple de ballet crossover.
Durant aquest periode els ballarins més destacats són: Natalia Makarova,Martine van Hamel, Amanda McKerrow,Marianna Tcherkassky, Gelsey Kirkland,Fernando Bujones, i Robert La Fosse
1992 - 2022 Kevin McKenzie va satisfer les demandes del públic del ballet tradicional, prioritzant els ballets narratius de llarga durada. També va aconseguir mantenir la companyia a flotació durant moments d'inestabilitat financera. El 2004 va establir una escola de ballet associada oficial, la Jacqueline Kennedy Onassis School. Després d'un llarg període sense coreògraf intern, McKenzie va nomenar Alexei Ratmanski com a "Artista Resident" el gener de 2009.
En la dècada dels 1990 les figures més rellevants són: Paolma Herrera, Julie Kent, José Manuel Carreño, Nina Ananiashvili, Ángel Corella, i Irina Dvorovenko mantenint el seu estatus Cynthia Gregory i Alessandra Ferri,
El 2006, el Congrés dels Estats Units reconeixzeria oficialment l'ABT com a "Companyia Nacional de Ballet d'Amèrica".
McKenzie va deixar la companyia a finals de 2022, tal com s'havia anunciat el 2021. Susan Jaffe es va fer càrrec de la companyia a finals de 2022. Ratmansky va deixar la companyia el juny de 2023.
Equip artístic Directors artístics Lucia Chase and Oliver Smith (1940–1980) Mikhail Baryshnikov (1980–1989) Jane Hermann and Oliver Smith (1989–1992) Kevin McKenzie (1992–2022) Susan Jaffe (2022–present)
Director executiu i CEO Rachel S. Moore Executive director (2003–2011) CEO (2011–2016)
Director executiu Kara Medoff Barnett (2016–2021) Janet Rollé (2021–2023) Barry Hughson (2024–present)
Coreògrafs residents Antony Tudor (1940–1950) Alexei Ratmansky (2009–2023) Directors musicals i orquestra Joseph Levine, (1911–1994) (director d'orquestra i musical) (1950–1958) Ormsby Wilkins (director musical) (actual) Charles Barker (director principal) (actual) David LaMarche (director) (actual) Benjamin Bowman (concertino) (current)
Ballarins L'American Ballet Theatre té quatre nivells dins de la companyia. En ordre ascendent són: aprenent, cos de ballet, solista i principal.
Principals