Marí de Tràcia (en grec: Μαρῖνος) va ser breument arquebisbe arrià indiscutible de Constantinoble després de la mort del bisbe Demòfil al voltant del 386.Sozomenos, Ecclesiastical History, 7.14Berndt, Guido M. (2016). Arianism: Roman Heresy and Barbarian Creed. Oxon: Routledge. p. 153. .Sozomen, Church History, Book 7.17.La carrera de Marí abans de la seva elevació a la seu de Constantinoble roman obscura. De la mateixa manera, després de la fundació de la secta psatiria, la seva influència dins d'aquest grup continua sent important, però es desconeix durant quant de temps o quan va morir finalment. La secta en si es va extingir amb la reunió a Constantinoble dels grups arrians a instàncies de Plinta. Es diu que la data d'aquesta reunió es produeix després del consolat de Plinta (419) i en el trenta-cinquè aniversari del naixement del cisma, situant-la aproximadament entre el 420 i el 423. Si encara és viu, es pot presumir que la influència de Marí en aquest moment disminuirà en conseqüència amb el final de la seva secta. Tanmateix, va ser desplaçat per Doroteu d'Antioquia cap al 387 o 388. Quan Doroteu va arribar de Síria, va ser immediatament nomenat nou arquebisbe, ja que la seva secta el considerava més qualificat per al càrrec que Marí.Sozomen (2004). Ecclesiastical History. Kessinger Publishing. p. 295. . També es va citar que la secta no estava contenta amb la deposició de Marí, sobretot perquè representava els punts de vista del seu partit, que es va associar amb les posicions adoptades per Selenas, bisbe dels gots. Una diferència clau, per exemple, va ser la manera com Doroteu negava la paternitat eterna de Déu mentre que Marí l'afirmava.Scott, Charles Anderson (2018-03-22). Ulfilas Apostle of the Goths. Charles River Editors. .
A partir d'aleshores, Marí es va retirar de la comunió amb els arrians que seguien Doroteu i, amb un grup de seguidors, prou nombrosos com per ser considerats una secta diferent d'arrians, va mantenir una xarxa rival d'esglésies i oratoris. La secta sostenia, a diferència dels arrians sota Doroteu, que «el Pare sempre havia estat el Pare, fins i tot quan el fill no ho era».Socrates Scholasticus, Church History, book 5.23. Els que es van posar del costat de Doroteu van mantenir la possessió de les seves esglésies, mentre que els que es van posar del costat de Marí van haver de construir-ne de noves. Aquesta secta va ser coneguda com els psatirians, que incloïa Teoctist, un dels seus campions més destacats, que era de professió venedor de pastissos (ψαθυροπώλης). El cisma entre les sectes seria curat per l'excònsol Plinta durant el regnat de Teodosi II.
Referències
Categoria:Romans del segle IV Categoria:Arrians