El Sàhara (, literalment ‘El Gran Desert’; o Tiniri) és un desert de tipus càlid situat al nord de l'Àfrica. Amb més de 9 milions de km², és el desert no polar més gran del món. Abasta la major part d'Àfrica del Nord, aproximadament el 27% del continent africà, cosa que el fa tan gran com Europa o els Estats Units. El Sàhara s'estén des del mar Roig, incloent-hi parts de les costes mediterrànies, fins a l'oceà Atlàntic. Vers el sud està delimitat pel Sahel, un cinyell de sabanes semiàrides situat al nord de l'Àfrica subsahariana. En aquest desert s'han filmat infinitat de pel·lícules i reportatges.
L'aridesa ha dominat el Sàhara des de fa uns 3 milions d'anys. Alguna de les seves dunes de sorra poden superar els 180 metres d'alçada.Arthur N. Strahler and Alan H. Strahler. (1987) Modern Physical Geography–Third Edition. New York: John Wiley & Sons. Page 347
Els límits del Sàhara són l'oceà Atlàntic per l'oest, l'Atles i el Mediterrani pel nord, el mar Roig i Egipte per l'est, i el Sahel pel sud. El Sàhara s'acostuma a dividir en Sàhara occidental, Muntanyes d'Ahaggar, Muntanyes del Tibesti, Muntanyes d'Aïr (una regió de muntanyes i elevats altiplans del desert), el desert del Teneré i el desert de Líbia (la regió més àrida). El punt més alt al Sàhara és l'Emi Koussi, un volcà de 3.415 metres situat a les muntanyes del Tibesti, al nord del Txad.
El Sàhara divideix el continent africà en dues parts, la Nord i la subsahariana. La frontera sud del Sàhara està marcada per una franja de sabanes semiàrides anomenada Sahel, al sud del Sahel es troba la regió més exuberant del Sudan (no confondre amb l'estat del mateix nom) i la conca del riu Congo. La major part del Sàhara són hamades, grans altiplans plens de roques, mentre que els ergs, les grans formacions de dunes de sorra que associem amb el desert, només representen una petita part de la seva superfície.
La gent ha habitat les vores del desert des de fa milers d'anys,Discover Magazine, Octubre 2006. des de l'últim període glacial. El Sàhara era llavors un lloc molt més humit que avui en dia, s'han trobat més de 30.000 petròglifs que representen una gran varietat d'animals, molts de zones humides com el cocodril. Una gran part d'aquest art rupestre es troba a la serralada de Tassili n'Ajjer (Algèria) i avui dia és un Parc Nacional declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1982 i reserva de la Biosfera el 1986. A més l'any 2002 es van trobar cocodrils supervivents d'aquesta època al desert de Mauritània que van deixar astorats els científics.Desert-Adapted Crocs Found in Africa National Geographic News, 17 de juny del 2006.
També s'han trobat fòssils de dinosaures com per exemple Afrovenator abakensis o l'Ouranosaure. El Sàhara actual ja fa temps que no té una vegetació exuberant, excepció feta de les ribes de la vall del riu Nil, uns pocs oasis, i les serralades del nord, on les plantes mediterrànies, com l'olivera poden créixer. La regió ha estat així des de fa aproximadament 5.000 anys.
Els grups ètnics dominants al Sàhara són diferents pobles amazics com les tribus tuaregs, diversos grups amazics arabitzats com els Maure de parla hassania (moros, també coneguts com a sahrauís), i diversos grups ètnics africans de raça negra, com els toubous, els nubians, els zaghawas, els kanuris, els peul, els hausses o els songhai.
Al Sàhara també hi ha ciutats importants com Nouakchott, la capital de Mauritània; Tamanrasset, Ouargla, Béchar, Hassi Messaoud, Ghardaia, i El Oued a Algèria; Timbuctu a Mali; Agadez al Níger; Ghat a Líbia; i Faya-Largeau al Txad.
Etimologia El nom prové de la paraula àrab per designar el desert: (صَحراء), ṣaḥrā´ (; )."Sahara." Online Etymology Dictionary. Douglas Harper, Historian. Accessed on June 25, 2007.English-Arabic online dictionary La denominació Teneré que s'aplica a la part central del Sâhara és una paraula amaziga, dels tuaregs que l'habiten, que significa desert de sorra. Els romans anomenaven «terra deserta» el territori al sud de Cartago. Fins al no es va generalitzar el nom de Sàhara per a tot el territori. El nom àrab és Bahr bela ma (mar sense aigua). miniatura|Dunes al Marroc miniatura|Pastors tuaregs nòmades a un pou
Geografia miniatura|Altiplà pedregós a al-Mahbes (Sàhara Occidental), els pedregars són el paisatge més habitual al Sàhara. miniatura|Un altre aspecte del desert de pedres a la Regió d'Adrar (Mauritània) miniatura|Vista del uadi Melhah a Mauritània El Sàhara cobreix gran part d'Algèria, el Txad, Egipte, Líbia, Mali, Mauritània, el Marroc, Níger, el Sàhara Occidental, el Sudan i Tunísia. És una de les tres províncies fisiogràfiques (regions amb una geomorfologia específica) en què es divideix Àfrica.
Els accidents geogràfics del desert han estat modelats pel vent (erosió eòlica) o per les pluges ocasionals, i inclouen dunes de sorra i camps de dunes o mars de sorra (ergs), altiplans de pedres (hamades), planes de grava (regs), valls seques (uadis), les llacunes salades estacionals (Shatts o Chotts)Sahara desert, Informe científic del WWF, [Consultat el 10 d'octubre del 2010].] o formes de modelat més inusuals com les estructures de Richat d'Ouadane a Mauritània.
Diverses muntanyes extremadament àrides i cadenes muntanyoses, moltes d'origen volcànic, s'aixequen al desert, com per exemple les Muntanyes d'Aïr, l'Ahaggar, l'Atles saharià, el Tibesti amb l'Emi Koussi que amb els seus 3.415 m és el pic més elevat del Sàhara, el massís d'Adrar des Ifoghas o els turons de la Mar Roja.
La majoria dels rius i rierols del Sàhara són estacionals o intermitents, la principal excepció és el Nil, que creua el desert des dels seus orígens a l'Àfrica central fins a desembocar al Mediterrani. Els aqüífers subterranis arriben a la superfície ocasionalment formant els oasis, entre els que podem citar els de Bahariya, Ghardaïa, Timimoun, Kufra, Farafra o l'Oasi del Faium.
La part central del Sàhara és extremadament àrida, amb poca vegetació. Els extrems nord i sud del desert, juntament amb les terres altes, és on hi ha àrees de pastures esparses i arbustos del desert, mentre que els arbres i els arbustos més alts es troben als uadis perquè és on s'acumula més humitat.
Al nord, el Sàhara arriba fins al mar Mediterrani a Egipte i en algunes parts de Líbia, però a la regió de Cirenaica (Líbia) i el Magrib, el desert fa frontera amb les ecoregions de bosc mediterrani del nord d'Àfrica, que tenen un clima mediterrani que es caracteritza per una estació de les pluges a l'hivern. D'acord amb els criteris botànics de Frank WhiteWickens, Gerald E. (1998) Ecophysiology of Economic Plants in Arid and Semi-Arid Lands. Springer, Berlin. i el geògraf Robert Capot-Rey, el límit nord del Sàhara correspondria al límit nord del conreu de la palmera datilera (Phoenix dactylifera), i al límit sud de lespart (Stipa tenacissima), una herba de la família de les poàcies típica del clima mediterrani del Magrib i de la península Ibèrica. El límit nord correspondria també a la isohieta dels 100 mm de precipitació anual.
Pel sud el Sàhara està limitat pel Sahel, un cinturó de terres àrides que s'estén d'est a oest al llarg de tot el continent que presenta una vegetació de praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals amb una temporada de pluges d'estiu. El límit sud del Sàhara vindria indicat botànicament pel límit sud de la Cornulaca monacantha (un membre de la subfamília Salsoloideae dins la família Amaranthaceae tolerant a la sequera), o al límit nord del cram-cram (Cenchrus biflorus), una altra poàcia típica del Sahel. D'acord amb criteris climàtics, el límit sud del Sàhara es correspondria amb la isohieta dels 150 mm de precipitació anual (cal tenir en compte aquest valor com una mitjana a llarg termini, ja que les precipitacions varien enormement d'un any a un altre).
Clima El Sàhara té un dels climes més durs del món. El vent predominant nord-est sovint fa que s'aixequi la sorra i es formin tempestes de sorra i remolins.Oxfam Cool Planet - the Sahara . [Consultat el 10 d'octubre del 2010] Ocasionalment hi neva.
Precipitacions miniatura|Dunes de sorra a l'Erg Chebbi al Marroc El Sàhara és en una divisòria climàtica, la zona de convergència intertropical que es mou de sud cap a nord, però s'atura abans del centre del Sàhara, i conseqüentment difícilment hi porta alguna pluja. De manera similar la pluja hivernal del Nord d'Àfrica no arriba tant al sud com per a portar precipitació al centre del Sàhara. Per tant, al mig del Sàhara rarament hi plou i quan ho fa ho pot fer en qualsevol estació mentre al nord del Sàhara la pluja és un poc més abundant i com que cau a l'hivern la vegetació l'aprofita més. La isohieta dels 100 litres de pluja anual limita l'extensió del Desert del Sàhara. A la part central la pluja anual està per sota dels 25 litres anuals i en la part est del desert és menor de 5 litres. L'aridesa està agreujada per la gran irregularitat en les precipitacions (80% de variació i l'existència d'algun any sense pluja apreciable) i en cas de tempesta intensa es poden produir inundacions en les lleres dels rius secs o uadis i moviments de terres perillosos.
S'ha observat que el límit sud del Sàhara oscil·la, segons la pluja recollida, avançant i retrocedint. Com a resultat de la sequera del Sahel, entre 1980 i 1990 la frontera meridional es va traslladar, en general, 130 quilòmetres al sud. Senyals recents indiquen que el Sàhara i les regions circumdants estan en un procés de reverdir a causa d'un augment de la precipitació. Els satèl·lits mostren un reverdiment extens del Sahel entre el 1982 i el 2002, tant al Sàhara Oriental com a l'Occidental una tendència que ha estat observada al llarg de més de 20 anys, l'augment de les zones de pasturatge i la floració dels arbres i els arbustos ha estat observada pel científic del clima Stefan Kröpelin.
Nevades La primera nevada d'èpoques recents de la qual es té notícia, va ser el 18 de febrer de 1979 a Algèria; una tempesta de neu que va arribar a aturar el trànsit a la ciutat de Ghardaïa. Tanmateix, la neu va desaparèixer en poques hores.
Hi ha hagut nevades posteriors en el límit nord del desert, a la zona situada entre Bouarfa al Marroc i Aïn Sefra, l'esmentada Ghardaïa i altres poblacions més a l'est a Algèria: el 26 de gener del 2005; entre el 17 o 18 de gener i la primera quinzena de febrer del 2012, coincidint amb l'onada de fred europea de principis d'aquell any; el 19 de febrer del 2016. Amb galeria de 7 fotos de Karim Bouchetata/Geoff Robinson.
A les serralades del Sàhara la neu no és tan excepcional, i acostuma a nevar amb una certa regularitat. Encara que la humitat relativa és baixa en un ambient tan àrid, la humitat absoluta és prou alta per a condensar quan l'aire puja una muntanya. A l'hivern, la temperatura baixa prou al Tahat (3.003 m), el pic més alt de l'Ahaggar, per rebre neu cada tres anys de mitjana; i es diu que els pics de les inaccessibles muntanyes del Tibesti reben neu per sobre dels 2.500 m cada set anys.
Temperatures Per la seva situació tropical i en general la baixa altitud i en gran part per la continentalitat s'enregistren les més elevades temperatures màximes del món (56 °C a Líbia). Les temperatures mitjanes anuals superen els 30 °C. S'ha enregistrat una variació en el mateix dia des de -0,5 °C a 37,5 °C. El Sàhara també és extremadament ventós i els vents, calents, poden fer remolins que augmenten la sensació de calor. La part nord més propera a la mediterrània pot tenir temperatures mitjanes d'hivern pròximes als 10 graus; en canvi al sud les temperatures són més homogènies. Als massissos muntanyosos del Tassili i Hagaar que s'enlairen per sobre dels 3000 metres, les temperatures davallen (0,60 °C per cada 100 metres) però la pluviometria no passa dels 200 mm.
Paleoclimatologia miniatura|Fotografia de satèl·lit d'una estructura de Richat, formada per l'erosió d'un dom volcànic.