Les campanyes balcàniques de Maurici van ser una sèrie d'expedicions militars conduïdes per l'emperador romà Maurici (582-602) en un intent de defensar les províncies balcàniques de l'Imperi Romà d'Orient dels àvars i els eslaus. Maurici va ser l'únic emperador romà oriental, a part de Anastasi I, que va fer tot el possible perdur a terme determinades mesures als Balcans durant l'Antiguitat tardana, tenint cura de la seguretat de la frontera nord davant les incursions dels àvars i eslaus. Durant la segona meitat del seu regnat, les campanyes als Balcans van ser el focus principal de la seva política exterior; la firma d'un tractat de pau favorable amb Pèrsia el 591 va permetre transferir tropes veteranes del front persa a la regió. La reorientació dels esforços romans aviat va donar els seus fruits: els freqüents fracassos romans fins a 591 van donar pas a una sèrie de victòries.
Encara que es creu que les seves campanyes van ser només una mesura simbòlica i que l'autoritat romana als Balcans es va esvair immediatament després del seu derrocament en 602, Maurici estava aconseguint impedir l'establiment eslau als Balcans i gairebé va aconseguir mantenir la situació de l'Antiguitat tardana en la zona. Els seus assoliments es van desfer a penes deu anys després del seu derrocament. Retrospectivament, les campanyes van ser les últimes de la sèrie de clàssiques campanyes romanes contra els bàrbars en el Rin i el Danubi, que van retardar dues dècades l'assentament eslau als Balcans. Respecte als eslaus, les campanyes tenien el tret típic de les quals abordaven els romans contra tribus no organitzades, que modernament es diu guerra asimètrica.
La península dels Balcans abans de 582 La regió més abandonada pels predecessors de Maurici van ser els Balcans. Justinià I havia descuidat les defenses balcàniques contra els eslaus, els qui des de llavors van amenaçar la frontera i van saquejar les províncies balcàniques.Whitby, 1998, pàg. 69. Tot i que va reconstruir les fortificacions del limes del Danubi, va evitar les campanyes contra els eslaus i es va centrar en les guerres orientals i occidentals. El seu nebot i successor, Justí II, fent ús de la diplomàcia, va enemistar els àvars amb els gèpides i després amb els eslaus, però l'única conseqüència va ser fer del gran Kaganat àvar una amenaça més poderosa que la dels gèpides i els eslaus. Quan Justí II va deixar que els àvars ataquessin als eslaus des de territori romà, aviat van descobrir on es podia obtenir més botí.Whitby, 1998, pàg. 86. Per a empitjorar les coses, Justí II va emprendre una nova guerra contra Pèrsia, transferint forces a l'est que eren necessàries als Balcans. El predecessor i sogre de Maurici, Tiberi II Constantí, va buidar el tresor. Per totes aquestes raons, les incursions eslaves als Balcans van continuar.
Uns mesos abans de l'ascens de Maurici, a l'hivern de 581/582, el gran kan àvar Bayan, ajudat per auxiliars eslaus, va prendre Sírmium, un gran assentament fortificat al sud del Danubi.Whitby, 1998, pàg. 142. Amb això, Bayan va establir una nova base d'operacions dins del territori romà des d'on podia atacar qualsevol lloc dels Balcans sense obstacles. Mentrestant els romans van haver de suportar les incursions àvares i eslaves i esperar que les seves forces apostades a Singidúnum poguessin desbaratar-les; aquest contingent romà representava una amenaça constant per a la pàtria àvara, situada enllà el Danubi. La presència romana a Singidúnum va ser prou forta com per a afectar part de les constants incursions d'àvares. No obstant això, no van poder evitar-les totalment. Els àvars no van evacuar el territori fins que els romans van acordar pagar vuitanta mil sòlids anuals.Whitby, 1998, pàg. 141. Els eslaus, parcialment sota el govern àvar, no estaven obligats pel tractat i van continuar saquejant el sud del Danubi.Whitby, 1998, pàg. 89.
Incursions àvares i eslaves (582-591) El 583, els àvars van exigir un augment del tribut a cent mil sòlids. Maurici va decidir cessar els pagaments, ja que va arribar a la conclusió que noves concessions només suscitarien exigències addicionals. La renovada invasió àvara va començar el 583 amb la conquesta de Singidúnum, que va caure després d'una aferrissada resistència. Els àvars van marxar veloçment cap a l'est, es van apoderar de Viminacium i Augustae, i van aconseguir fins i tot Anquíal en només tres mesos de guerra. Una ambaixada romana es va reunir amb ells prop de Anquialos, però les negociacions es van trencar després que el gran kan amenacés amb noves conquestes, la qual cosa va originar una resposta irada de Comencíol, un dels ambaixadors romans. No obstant això, Maurici va establir la pau el 584 en acceptar pagar els cent mil sòlids que havien reclamat originalment els àvars. No obstant això, els eslaus no es van veure obstaculitzats pel tractat i van començar a saquejar el sud de Macedònia i Grècia, com el demostren moltes acumulacions de monedes a la regió, particularment a l'Àtica, prop d'Atenes, i al Peloponès.Whitby, 1998, pàg. 143.
Amb les forces de Maurici ocupades en la guerra contra els perses causada per Justí II, només va poder reunir un petit exèrcit contra els àvars i els eslaus que rondaven als Balcans. Els seus esforços es van veure obstaculitzats pel fet que les operacions en la península eren un assumpte completament defensiu. A diferència del teatre persa, el dels Balcans oferia poques possibilitats que un soldat augmentés la seva paga mitjançant el pillatge, la qual cosa feia que lluitar allí no fos tan atractiu. A les tropes desmotivades de Maurici els va resultar difícil aconseguir fins i tot una victòria menor. La victòria de Comencíol a Adrianopolis el 584/585, poc habitual en aquells dies, va provocar que les incursions eslaves es desviessin cap a Grècia. L'evident destrucció de vastes extensions de l'antiga Atenes probablement va ocórrer en aquells dies.
Més tard, la situació als Balcans es va deteriorar de tal manera que el 585, el rei persa, Ormazd IV, confiava a obtenir un tractat de pau que li deixés Armènia. Maurici va rebutjar pactar i va poder negociar termes de pau molt més avantatjosos el 591, després de diversos triomfs en el camp de batalla.
Amb la caiguda de Singidúnum, els àvars van poder atacar i destruir les ciutats fortificades de Ratiaria i Oescus,Pohl, 2002, pàg. 105-107. al costat del Danubi, i van assetjar Tessalònica el 586; al mateix temps, van saquejar la península grega fins al Peloponès. Sota el lideratge de Comencíol, l'exèrcit romà superat en número va evitar qualsevol enfrontament i es va limitar a destorbar les incursions àvares mitjançant escaramusses i atacs nocturns, un recurs tàctic aconsellat per lEstratègicon de Maurici.Pohl, 2002, pàg. 86-87. El 586 i 587, Comencíol va obtenir diverses victòries contra els eslaus al baix Danubi i en dues ocasions gairebé va atrapar al gran kan àvar Bayan. A Tomis, a la vora del Mar Negra el gran kan va escapar a través de les maresmes. En una altra emboscada que li van parar a les vessants meridionals dels Balcans, es va salvar per la falta de comunicació entre les tropes romanes.
A l'any següent, Prisc va assumir el comandament. La seva primera campanya a Tràcia i Mèsia va resultar un fracàs que fins i tot va encoratjar als àvars a avançar fins a la mar de Màrmara. No obstant això, a mesura que l'estat dels ponts dels àvars sobre el riu Sava, prop de Sirmium, es deteriorava, la seva pressió va minvar.
Així i tot, Maurici va fer tot el possible per a reforçar les seves tropes als Balcans, mentre continuava el saqueig eslau. Esperava obtenir més diners en reduir la paga dels soldats en un quart. L'anunci del pla va provocar un motí al front persa el 588, la qual cosa va obligar a Maurici a abandonar-lo. Com a conseqüència, va comptar amb mitjans limitats per a mantenir a ratlla als àvars i eslaus durant els tres anys següents.
Campanyes del 591-595 A finals d'estiu del 591, Maurici finalment va fer les paus amb el rei persa Còsroes II, qui va cedir gran part d'Armènia a l'Imperi Romà. Per fi, els veterans de les guerres perses estaven a la seva disposició i disposava del potencial de reclutament d'Armènia. La disminució de la pressió àvara i persa va permetre als romans centrar-se en els eslaus durant el 590/591. Maurici ja havia visitat personalment Anquialos i altres ciutats de Tràcia el 590 per a supervisar la seva reconstrucció i augmentar l'ànim de les tropes i la població local. Després de fer les paus amb Pèrsia, va accelerar el procés d'enviar tropes als Balcans.
L'any 592, els seus soldats van recuperar Singidúnum. Les unitats romanes més petites patrullaven i perseguien a les bandes eslaves en Mèsia, restablint les línies de comunicació entre les ciutats romanes. L'objectiu de Maurici era restablir una línia de defensa sòlida al llarg del riu Danubi, com l'havia fet Anastasi I un segle abans. A més, tenia la intenció de mantenir als àvars i eslaus allunyats del territori balcànic envaint les seves terres. En permetre que els soldats complementessin el seu salari mitjançant el saqueig de territori enemic, els va fer més atractives les campanyes.
El general Prisc va començar a obstaculitzar als eslaus que creuaven el Danubi durant la primavera del 593. Els va derrotar diverses vegades abans de creuar el Danubi per a continuar la lluita als pantans i boscos inexplorats de la Gran Valaquia actual, fins la tardor. Després, va desobeir l'orde de Maurici de passar l'hivern a la riba nord del Danubi, entre els pantans, rius congelats i els boscos sense fulles. Prisc es va retirar a hivernar a (Odeso). Això va permetre una nova incursió eslava en Mèsia i Macedònia el 593/594, durant la qual les ciutats de Aquis, Scupi i Zaldapa a Dobruya van ser atacades.Whitby, 1998, pàg. 159.
L'any 594, Maurici va rellevar a Prisc i el va reemplaçar pel seu propi germà Pere, menys experimentat. Malgrat el seu fracàs inicial, Pere va mantenir la seva posició i va derrotar els eslaus (Prisc els anomena búlgars) a Marcianòpolis i va patrullar el Danubi entre Noves i la Mar Negra. A finals d'agost, va creuar el Danubi prop de Securisca, a l'oest de Novae, i es va obrir pas fins al riu Helibacia, la qual cosa va desbaratar els preparatius eslaus per a noves campanyes de saqueig.Whitby, 1998, pàg. 160.
Aquest èxit va permetre a Prisc, al qual se li havia confiat el comandament d'un altre exèrcit amb l'encàrrec d'evitar un setge àvar de Singidúnum el 595, posar en marxa una acció combinada amb la flota romana del Danubi. El fet que els àvars es retiressin i abandonessin els seus plans de destruir la ciutat i deportar als seus habitants, com ja van fer el 584 quan es van apoderar d'ella, va mostrar la seva falta de confiança i l'amenaça que van veure en la fortalesa fronterera.Whitby, 1998, pàg. 161.
Posteriorment, els àvars es van dirigir a Dalmàcia, on van saquejar diverses fortaleses, evitant combatre amb Prisc. Als comandants romans mai els van preocupar massa les incursions dels bàrbars en aquesta província remota i empobrida, per la qual cosa Prisc va haver d'actuar amb cautela. No podia permetre's el luxe de descuidar la defensa del Danubi, per la qual cosa va enviar un petit destacament a acabar la incursió àvara. El contingent va destorbar la marxa de l'enemic i fins i tot va recuperar part del botí que aquest havia obtingut.
Interludi pacífic (596-597) Després d'aquesta única incursió àvara a la Dalmàcia, d'escàs profit, només va haver-hi accions menors als Balcans durant aproximadament un any i mig. Descoratjats per la falta d'èxit, els àvars van veure més possibilitats de botí a Occident i van escometre als Francs el 596.Whitby, 1998, pàg. 161-162. Mentrestant, els romans van usar Marcianòpolis, prop de Odeso, com a base d'operacions al Danubi inferior contra els eslaus, encara que no van aprofitar l'absència dels àvars. D'altra banda, no va haver-hi grans incursions eslaves en territori imperial.
Campanyes renovades (597-602)