La batalla de Sant Esteve d'en Bas fou un fet d'armes esdevingut el 10 de març del 1695 en el front català de la guerra dels Nou Anys. Fou disputada entre una columna d'infanteria regular francesa conduïda pel general de brigada Urbain Le Clerc de Juigné, governador de Castellfollit de la Roca, una plaça forta no gaire distant que havia estat ocupada pels francesos, i setze companyies de miquelets i un escamot de camperols armats sota el comandament del veguer de Vic, Ramon Sala i Saçala. Els catalans interceptaren els francesos de camí cap a Sant Esteve d'en Bas, que els invasors pretenien cremar per la negativa dels vilatans a pagar contribucions de guerra, i gairebé els anihilaren del tot en un seguit de dues conteses.
La primera topada, la més sanguinolenta, es produí al bosc de Malatosquera i el pont de Sant Roc, on els francesos patiren 500 baixes entre morts i ferits. Juigné i les seves tropes vençudes fugiren a Olot, on es feren forts en un convent. Els catalans calaren foc a l'edifici i els francesos no tingueren més remei que rendir-se. Els miquelets i camperols menats per Sala i Saçala mataren 260 francesos i en capturaren 826 a canvi de set morts i cinc ferits. Juigné fou un dels primers a caure presos. Unes setmanes més tard, tropes hispàniques, miquelets i camperols bloquejaren les guarnicions franceses de Castellfollit de la Roca i Hostalric. Al juliol, davant de la impossibilitat de defensar-les, els comandants francesos ordenaren l'enderroc de les fortificacions abans d'evacuar-les.
Context miniatura|Retrat d'Anne Jules de Noalhas pintat per Hyacinthe Rigaud el 1691, conservat al Museu de Grenoble Catalunya era un dels principals fronts de la Guerra dels Nou Anys. Per al virrei espanyol de Catalunya, el duc de Vilafermosa, els compassos inicials del conflicte estigueren marcats per una penúria de recursos i males relacions amb els camperols a causa de la Revolta dels Barretines. El 1689, l'almirall de Castella, Juan Gaspar Enríquez de Cabrera y Sandoval, sostingué davant del Consell d'Estat d'Espanya que la millor opció per alleujar la pressió sobre Catalunya era intensificar les accions a les fronteres de Flandes, Milà i Navarra. L'exèrcit francès menat pel duc de Noalhas tampoc no tenia tots els subministraments que necessitava, així que els primers quatre anys del conflicte foren un període d'«estabilitat defensiva». El 1694, Lluís XIV invertí més recursos en el seu exèrcit de Catalunya. Reforçat, el duc de Noalhas reeixí a foradar les defenses espanyoles i, després de superar l'exèrcit imperial en la batalla de Torroella, al marge del Ter, prengué els ports de Roses, Palamós i Cadaqués, juntament amb la ciutat de Girona.
Referències
Bibliografia
Categoria:1695 Categoria:Batalles de la Guerra dels Nou Anys a la Corona d'Aragó Categoria:Batalles del segle XVII a Catalunya Categoria:La Vall d'en Bas Categoria:Olot