miniatura|Edició francesa de l'obra Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient (en alemany: Ueber die vierfache Wurzel des Satzes vom zureichenden Grunde) és un assaig sobre el clàssic principi de raó suficient del filòsof alemany Arthur Schopenhauer, com a tesi doctoral, el 1813. El principi de raó suficient és un poderós i controvertit principi filosòfic que proposa que tot ha de tenir una raó o causa d'existir. Schopenhauer revisà i reedità l'obra el 1847. En aquest treball, s'articula la peça central de molts dels arguments de Schopenhauer, que al llarg dels seus escrits remetrà constantment a aquest breu tractat com a punt de partida necessari per a una comprensió total de la seua obra completa.
Context Història Al gener de 1813, després de sofrir una desastrosa derrota a Rússia, les primeres restes de la Grande Armée de Napoleó arribaren a Berlín. Els malalts i ferits van omplir els hospitals i va créixer el risc d'una epidèmia. Un esperit militarista patriòtic inflamava la ciutat, i la majoria de la població, filòsofs i estudiants inclosos, tenien l'esperança que podrien llevar-se el jou francés. La situació afectà molt Schopenhauer, que acabà fugint de la ciutat, cap a la petita localitat de Rudolstadt, a prop de Weimar. Fou allí, de juny a novembre del 1813, mentre s'allotjava en una posada, quan escrigué aquesta obra.
Presentada com a tesi doctoral, fou guardonada amb un doctorat per la Universitat de Jena en absència. El filòsof la publicà privadament poc després. «Sorgiren tres ressenyes de l'obra, tot tractant-la amb una certa condescendència. Se'n vengueren a penes un centenar de còpies; la resta es va destruir com a paper de desfet uns anys més tard».Safranski, pàg. 156. Entre les raons de la freda recepció d'aquesta versió, deien que mancava de l'estil lapidari que seria característic després en Hegel, i també que els arguments no semblaven pas del tot clars. N'enviaren una còpia a Goethe, que hi respongué positivament i convidà a Hegel a sa casa de manera regular, amb el pretext d'enraonar sobre filosofia, tot i que algun estudiós afirma que en el fons el que Goethe pretenia era reclutar el jove filòsof perquè l'ajudàs en la seua Teoria dels colors. El 1847 Schopenhauer reescrigué i amplià Sobre la quàdruple arrel, i en publicà una nova edició. Aquesta és la versió de l'obra que es llig hui dia. «Ací les línies de pensament estan fermament traçades i vinculades amb el seu treball principal. S'hi aprecia ja el desafiament llançat a la filosofia tradicional, i abunden els atacs contra l'esperit filosòfic de l'època».Safranski, pàg. 157.
Filosofia L'epistemologia de Schopenhauer arranca directament de la teoria del coneixement d'Immanuel Kant. Schopenhauer de seguida es proclamà kantià; afirmava haver-se apropiat dels èxits més destacats del seu predecessor en epistemologia, i que després simplement havia ampliat i completat el que Kant havia deixat a mig fer.German Realism: The Self-Limitation of Idealist Thinking in Fichte, Schelling and Schopenhauer [PDF] from seu.edu.cn G Zöller – The Cambridge Companion to German Idealism, 2000.
Des de la perspectiva de Schopenhauer, el mèrit primordial de Kant rau en la diferenciació entre la cosa en si mateixa (noümen), allò que subjau a la realitat, i el món fenomènic o aparent en què es mostra, açò és, el món tal com ens el representem nosaltres. El que és crucial ací és la comprensió que el que fa que l'experiència siga possible, per a començar i sense excepció, és la nostra ment que capta, sintetitza les percepcions de sensació bàsica, i abstrau conceptes a partir d'aquestes percepcions. Schopenhauer s'apropia de les formes kantianes de la sensibilitat (espai, temps i causalitat) i les transforma en el que ell diu l'"enteniment":D'aquesta forma, l'enteniment no existeix independentment de la nostra capacitat de percebre i determinar relacions, ja que és la base de l'experiència. No sols el que pensem en abstracte, sinó també les nostres percepcions són intel·lectuals i determinades de manera subjectiva. En aquest punt tenim ja establertes les bases filosòfiques del perspectivisme de Nietzsche, tot i que amb una altra terminologia: el que Schopenhauer diu "representació" (Vorstellung, en alemany) es pot traduir per idea; de fet, el mateix Schopenhauer ofereix aquesta traducció d'un ús semblant en Kant de Vorstellungen. Aquesta idea, però, és semànticament diferent de la idea platònica (que Schopenhauer insisteix que s'expressa amb l'Ideen alemany) i de l'ús de George Berkeley didea.
El món com a representació La proposta central de Schopenhauer rau en la idea principal que emana de tota la seua filosofia i que es resumeix en l'asserció amb què s'obri el seu assaig fonamental, El món com a voluntat i representació: «El món és la meua representació». La resta de la seua obra és una elaborada anàlisi i desenvolupament d'aquest principi, que arranca de l'epistemologia kantiana, però és elaborat fil per randa amb la seua original versió del principi de raó suficient. La seua filosofia de la representació i la voluntat s'encarrega de donar explicacions escaients per a qualsevol "cosa" o objecte que s'origina en relació amb un subjecte de coneixement. A qualsevol representació possible sempre cal aplicar-se-li la pregunta per què?. Aquesta és la tasca que Schopenhauer s'imposa a grans trets, amb vista a ampliar i completar la tasca que Kant emprengué amb la Crítica de la raó pura.
Argument Schopenhauer presenta el principi de raó suficient des de quatre punts de vista que es corresponen amb les quatre arrels del títol. Hi ha quatre tipus d'objectes que es produeixen en relació amb el subjecte cognoscent, segons una capacitat correlativa intrínseca del subjecte. Aquestes quatre formes del principi de raó (o causa) suficient es resumeixen així:
Principi de raó suficient de l'esdevenir 1. Principi de raó suficient de l'esdevenir: Sols amb la combinació de temps i espai la realitat és perceptible pel subjecte, i això permet les idees de percepció i aporta el substrat dels judicis. Ací rau la llei de la causalitat que, si es considera de manera subjectiva, dona un coneixement intel·lectual i apriorístic. Tots els possibles judicis que són inferències d'una causa i un efecte –estat físic que un subjecte obté com a causat per un altre estat físic, o a l'inrevés– ixen d'aquest fonament per a la possibilitat d'aquests judicis. Les ciències naturals actuen dins d'aquest aspecte del principi. Schopenhauer planteja una prova de l'aprioritat de la causalitat (que l'univers, de fet, opera, si més no en general, com a causal en comptes de simplement ser percebut només a posteriori a causa de la repetició de les seqüències) que és diferent de la de Kant. La prova se'n basa en la intel·lectualitat de les coses percebudes (representacions) –que són produïdes per "la projecció de la causalitat cap enrere en el temps", a partir d'excitacions físiques de les cèl·lules i els nervis (aquesta és la funció de la intel·ligència o cervell)– i aparentment està influïda pel filòsof medieval Erazmus Ciolek Witelo i les seues indagacions sobre òptica i psicologia de la percepció visual. Segons Nicola Abbagnano:
Principi de raó suficient de conéixer 2. Principi de raó suficient de conéixer: Aquesta classe d'objectes engloba els judicis o conceptes abstractes que una persona elabora per la raó conceptual i discursiva, que és la base del coneixement. Les altres tres classes d'objectes són representacions immediates, mentre que aquesta classe se'n compon de representacions de representacions. Per tant, el valor de veritat dels conceptes abstrets de qualsevol de les altres tres classes d'objectes se'n basa en la referència a alguna cosa fora del concepte. Els conceptes són judicis abstractes basats en intuïcions del temps i de l'espai, les idees de la percepció (causalitat aparent en el món exterior), o els actes de voluntat (causalitat experimentada des de dins). Aquesta classe d'objectes fa el llenguatge (en forma de judicis abstractes comunicables) possible i, en conseqüència, totes les ciències. Abbagnano:
Principi de raó suficient de l'ésser 3. Principi de raó suficient de l'''ésser: Temps i espai comprenen camps independents de l'ésser. Aquestes formes a priori (prèvies a l'experiència) proporcionen al subjecte respectivament un sentit temporal "intern" i un sentit espacial "extern". Subjectivament, aquestes són les formes de la sensibilitat pura, que fan les sensacions possibles per al subjecte. La primera fa possible l'aritmètica, i es pressuposa per a totes les altres formes del principi de raó suficient; l'altra fa possible la geometria. El temps és unidimensional i purament successiu; cada moment en determina el següent; en l'espai, qualsevol posició es determina sols en les seues relacions amb la resta de posiciones d'un sistema, per tant, finit i tancat. Així, les intuïcions de temps i espai proporcionen els motius de l'ésser que fan possibles els judicis aritmètics i geomètrics, que també són vàlids per a l'experiència. Abbagnano:
Principi de raó suficient d'actuar 4. Principi de raó suficient de lobrar o voler: és possible per a un subjecte saber conéixer-se a si mateix directament com a "voluntat". El subjecte coneix els seus actes de voluntat sols després dels fets en el temps. L'acció, llavors, troba l'arrel en la llei de la motivació, el terreny de l'actuació, que es la causalitat, vista, però, des de l'interior. és a dir, el subjecte no sols es coneix el cos en tant que objecte dels sentits externs en l'espai, sinó també amb un sentit intern, en el temps; el subjecte té consciència de si mateix a més de conéixer-se el cos com a idea de la percepció. ¿Per què un subjecte actua així? Quan un motiu suficient apareix en la forma d'una intuïció, percepció o una concepció abstracta, el subjecte actuarà seguint el seu caràcter o "voluntat". Malgrat tots els plans en sentit contrari, quan arriba el moment real d'actuar, ho fem dins els constituents de la situació retòrica (les representacions presents en l'experiència del subjecte), i sovint ens sorprenem pel que diem i fem. Les ciències humanes troben el camp d'estudi en aquest aspecte del principi de raó suficient. Abbagnano:
D'acord amb Abbagnano, "aquestes quatre formes del principi de causalitat són quatre formes de necessitat que dominen el món de la representació: la necessitat lògica seguint el principi de la ratio cognoscendi [raó del coneixement]; la necessitat física seguint la llei de la causalitat; la necessitat matemàtica seguint el principi de la ratio essendi [raó de ser], i la necessitat moral, segons la qual qualsevol persona, com qualsevol animal, ha de complir l'acció indicada pel motiu, quan aquest motiu se li ha presentat. Aquesta darrera forma de necessitat exclou la llibertat de la voluntat humana, que realment no existeix pas, segons Schopenhauer. L'individu, com a representació, només és un fenomen entre altres fenòmens, i se sotmet a la llei general dels fenòmens, que és la causalitat, en la manera específica que li és pròpia, la de la motivació».Vegeu Ibíd.
Conclusió