Realisme especulatiu és un moviment de la filosofia contemporània d'inspiració continental (també coneguda com a filosofia postcontinental) que es defineix de manera lliure en la seva posició de realisme metafísic contra la seva interpretació de les formes dominants de la filosofia postkantiana (o el que anomena "correlacionisme").
El realisme especulatiu pren el seu nom d'una conferència celebrada al Goldsmiths College de la Universitat de Londres l'abril de 2007. La conferència va ser moderada per Alberto Toscano de Goldsmiths College i va comptar amb les presentacions de Ray Brassier de la Universitat Americana de Beirut (aleshores a la Universitat de Middlesex ), Iain Hamilton Grant de la Universitat de l'oest d'Anglaterra, Graham Harman de la Universitat Americana del Caire i Quentin Meillassoux de l'École Normale Supérieure de París. El crèdit per al nom de "realisme especulatiu" s'atribueix generalment a Brassier, encara que Meillassoux ja havia utilitzat el terme "materialisme especulatiu" per descriure la seva pròpia posició.Graham Harman, "brief SR/OOO tutorial."
Una segona conferència, titulada "Speculative Realism/Speculative Materialism", va tenir lloc a la UWE Bristol el divendres 24 d'abril de 2009, dos anys després de l'esdeveniment original a Goldsmiths. L'alineació estava formada per Ray Brassier, Iain Hamilton Grant, Graham Harman i (en lloc de Meillassoux, que no va poder assistir) Alberto Toscano.
El 23 d'abril de 2010 es va celebrar una tercera conferència, titulada "Ontologia orientada a objectes: un simposi", a l'Escola de Literatura, Comunicació i Cultura de l'Institut Tecnològic de Geòrgia (ara Escola de Literatura, Mitjans de Comunicació i Comunicació) el 23 d'abril de 2010. Aquest simposi va ser organitzat per Ian Bogost i va incloure Levi Bryant, Graham Harman, Steven Shaviro, Hugh Crawford, Carl DiSalvo, John Johnston, Barbara Maria Stafford i Eugene Thacker.
Tot i que l'estatus del realisme especulatiu ha guanyat una popularitat important, hi ha posicions filosòfiques que alguns consideren anàlogues. Segons l'avançat de Graham Harman al Manifest del nou realisme de Maurizio Ferraris, els escrits contemporanis en "nou realisme" són temàticament paral·lels al realisme especulatiu, compartint temes i interessos comuns. Harman afirma que va ser una "injustícia inadvertida" no incloure les idees de Ferraris entre els realistes continentals contemporanis, ja que havia mantingut aquesta posició filosòfica abans que els realistes especulatius en un moment en què el realisme en la tradició continental era un compromís "més solitari". No obstant això, malgrat interessos anàlegs, les dues perspectives del realisme segueixen sent majoritàriament converses separades. A Histèresi un llibre publicat a la sèrie de Realisme especulatiu d'Edimburg, Ferraris va posicionar els seus pensaments de manera més explícita en relació amb les obres de molts dels noms esmentats anteriorment. Fa una crítica semblant a la de Kant de Meillassoux.
Crítica al correlacionisme Encara que sovint estan en desacord sobre qüestions filosòfiques bàsiques, els pensadors realistes especulatius tenen una resistència compartida a allò que interpreten com a filosofies de la finitud humana inspirades en la tradició d'Immanuel Kant.
El que uneix els quatre membres centrals del moviment és un intent de superar tant el "correlacionisme" com les "filosofies d' accés". Els quatre pensadors centrals del realisme especulatiu treballen per capgirar aquestes formes de filosofia que privilegien l'ésser humà, afavorint diferents formes de realisme enfront de les formes dominants d'idealisme en bona part de la filosofia continental contemporània.
A After Finitude, Meillassoux defineix el correlacionisme com "la idea segons la qual només tenim accés a la correlació entre pensar i ser, i mai a cap dels termes considerats a part de l'altre". Les filosofies d'accés són qualssevol d'aquelles filosofies que privilegien l'ésser humà per sobre d'altres entitats. Per als realistes especulatius, ambdues idees representen formes d'antropocentrisme. Moltes crítiques sobre el correlacionisme i les filosofies d'accés solen criticar l'associació excessiva de l'ontologia amb la fenomenologia centrada en l'ésser humà. El nou realisme, en última instància, és criticar el pensament i l'associació de l'ésser, i com a tal es troba dins de la mateixa conversa. Tanmateix, Ferraris aborda aquest problema de manera lleugerament diferent que Meillassoux. Ferraris estructura la seva crítica a l'associació "pensar i ser" en relació amb les àrees d'epistemologia i ontologia respectivament en lloc de la fenomenologia i l'ontologia.
Variacions Tot i que compartim l'objectiu de capgirar els fils dominants del pensament postkantià en la filosofia continental, hi ha diferències importants que separen els membres bàsics del moviment realista especulatiu i els seus seguidors.
Materialisme especulatiu En la seva crítica al correlacionisme, Quentin Meillassoux (que utilitza el terme materialisme especulatiu per descriure la seva posició) troba dos principis com el focus de la filosofia de Kant. El primer és el mateix principi de correlació, que afirma essencialment que només podem conèixer el correlat de Pensament i Ser; el que hi ha fora d'aquest correlat és incognoscible. El segon és denominat per Meillassoux com a principi de facialitat, que estableix que les coses podrien ser d'una altra manera del que són. Aquest principi és defensat per Kant en la seva defensa de la cosa en si com a incognoscible però imaginable. Ens podem imaginar que la realitat és fonamentalment diferent encara que mai no coneguim aquesta realitat. Segons Meillassoux, la defensa d'ambdós principis porta a un correlacionisme "feble" (com els de Kant i Husserl), mentre que el rebuig de la cosa en si mateixa porta al correlacionisme "fort" de pensadors com el difunt Ludwig Wittgenstein i el difunt Martin Heidegger, per als quals no té sentit suposar que no hi hagi res de correlació fora del pensament. i, per tant, s'elimina el principi de facialitat a favor d'un principi de correlació reforçat.
Meillassoux segueix la tàctica oposada en rebutjar el principi de correlació pel bé d'un principi reforçat de facticialitat en el seu retorn postkantià a Hume. Argumentant a favor d'aquest principi, Meillassoux es veu portat a rebutjar la necessitat no només de totes les lleis físiques de la naturalesa, sinó de totes les lleis lògiques, excepte el Principi de no-contradicció (ja que eliminar-ho soscava el Principi de Facialitat que afirma que les coses sempre poden ser d'una altra manera del que són). En rebutjar el principi de raó suficient, no hi pot haver cap justificació per a la necessitat de les lleis físiques, és a dir, que si bé l'univers es pot ordenar d'una manera o una altra, no hi ha cap raó perquè no pugui ser d'una altra manera. Meillassoux rebutja l'a priori kantià a favor d'un a priori humeà, afirmant que la lliçó que cal aprendre de Hume sobre el tema de la causalitat és que "la mateixa causa pot provocar en realitat 'cent esdeveniments diferents (i fins i tot molts més)".
El fonament principal des del qual Meillassoux amplia la resta de la seva teoria argumentant un principi: la necessitat de la contingència mateixa. És a dir, l'únic objectivament necessari és que cap cosa/objecte no sigui necessari per a cada subjecte. Per tant, totes les coses són contingents. A partir d'això com a posició objectiva, reelabora una metafísica de la ciència i la tecnologia que recupera el que ell anomena esdeveniments ancestrals: esdeveniments materialment reals que es produeixen fora de la subjectivitat fenomenològica. Afirma que sense l'objectivitat de la contingència, un filòsof de la metafísica hauria de rebutjar que esdeveniments com el Big Bang siguin legítims. Tot i que alguns han argumentat que el problema no és que aquests esdeveniments ancestrals estiguin fora de les nocions humanes del temps, ja que molts exemples d'aquests esdeveniments de fet tenen dades materialment sensibles que els situen en termes d'interpretacions humanes del temps, sinó que s'aplica amb més força a coses reals que no són observables empíricament: per exemple, quarks o informació genètica. Encara que no està totalment compromès amb el materialisme especulatiu, Yuk Hui fa referència i utilitza una línia de raonament anàloga a Recursivitat i contingència en el seu desenvolupament de la cosmotècnia, i treballa activament dins de llinatges filosòfics similars.
Ontologia orientada a objectes El principi central de l'ontologia orientada a objectes (OOO) de Graham Harman i Levi Bryant és que els objectes s'han descuidat en filosofia a favor d'una "filosofia radical" que intenta "soscavar" els objectes dient que els objectes són les escorces d'una realitat subjacent més profunda, sigui en forma de monisme o d'aquells fluxos perpetus per "saminar" els objectes per "perpetuar". L'objecte sencer és una forma d'ontologia popular. Segons Harman, tot és un objecte, ja sigui una bústia, una radiació electromagnètica, un espai-temps corbat, la Mancomunitat de Nacions o una actitud propositiva; totes les coses, siguin físiques o fictícies, són igualment objectes. Simpàtic amb el panpsiquisme, Harman proposa una nova disciplina filosòfica anomenada "psicologia especulativa" dedicada a investigar les "capes còsmiques de la psique" i "extremar la realitat psíquica específica dels cucs de terra, la pols, els exèrcits, el guix i la pedra".
Harman defensa una versió de la noció aristotèlica de substància. A diferència de Leibniz, per a qui hi havia substàncies i agregats, Harman sosté que quan els objectes es combinen, creen nous objectes. D'aquesta manera, defensa una metafísica a priori que afirma que la realitat només està formada per objectes i que no hi ha "fons" a la sèrie d'objectes. Per a Harman, un objecte és en si mateix un recés infinit, incognoscible i inaccessible per qualsevol altra cosa. Això porta a la seva explicació del que ell anomena "causalitat vicària". Inspirat pels ocasionals de la filosofia islàmica medieval, Harman sosté que mai dos objectes poden interactuar excepte a través de la mediació d'un "vicari sensual". Hi ha dos tipus d'objectes, doncs, per a Harman: els objectes reals i els objectes sensuals que permeten la interacció. Els primers són les coses de la vida quotidiana, mentre que els segons són les caricatures que intervenien la interacció. Per exemple, quan el foc crema cotó, Harman argumenta que el foc no toca l'essència d'aquest cotó que és inesgotable per qualsevol relació, sinó que la interacció està mediada per una caricatura del cotó que fa que es cremi.
Materialisme transcendental Iain Hamilton Grant defensa una posició que anomena materialisme transcendental. Argumenta en contra del que anomena "somatisme", la filosofia i la física dels cossos. A les seves Filosofies de la natura després de Schelling, Grant explica una nova història de la filosofia des de Plató en endavant basada en la definició de la matèria. Aristòtil va distingir entre Forma i Matèria de tal manera que la Matèria era invisible per a la filosofia, mentre que Grant defensa un retorn a la Matèria Platònica no només com a elements bàsics de la realitat, sinó com a les forces i poders que governen la nostra realitat. Rastreja aquest mateix argument als idealistes alemanys postkantians Johann Gottlieb Fichte i Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, afirmant que la distinció entre la matèria com a ficció substantiva i útil perdura fins als nostres dies i que hauríem d'acabar amb els nostres intents de capgirar Plató i, en canvi, intentar capgirar Kant i tornar a la "física especulativa", que és una tradició platònica, no corporal. "Física del Tot".