miniatura|L'edició oficial de l'UCC de l'any 2007. El Codi Uniforme de Comerç o Uniform Commercial Code (UCC) fou publicat per primera vegada l'any 1952. És una de les diverses uniform acts (Lleis uniformes) que s'han establert com a llei amb l'objectiu d'harmonitzar les lleis de vendes i d'altres transaccions comercials als Estats Units, mitjançant l'adopció de l'UCC per part dels 50 estats membres, el Districte de Columbia i els Territoris dels Estats Units.
Tot i que han aconseguit en gran manera aquest ambiciós objectiu, algunes jurisdiccions nord-americanes, com per exemple, Louisiana i Puerto Rico, no han adoptat tots els articles continguts a la UCC, mentre que altres jurisdiccions nord-americanes, com per exemple, Samoa Americana, no han adoptat cap article a la UCC.
A més, l'adopció de l'UCC sovint varia d'una jurisdicció dels EUA a una altra. De vegades, aquesta variació es deu a un llenguatge alternatiu que es troba al mateix UCC oficial. En altres ocasions, l'adopció de revisions de l'UCC oficial contribueix a una major variació. A més, algunes jurisdiccions s'allunyen de la UCC oficial adaptant l'idioma per satisfer les seves necessitats i preferències úniques. Finalment, fins i tot un llenguatge idèntic adoptat per dues jurisdiccions dels Estats Units qualsevol pot estar subjecte a interpretacions estatutàries diferents per part dels tribunals de cada jurisdicció.
Objectius de l'UCC L'objectiu d'harmonitzar les lleis estatals és el més important, a causa de l'existència de transaccions comercials que s'estenen més enllà d'un estat dels EEUU. Per exemple, les mercaderies es poden fabricar a l'estat A, emmagatzemar-se a l'estat B, vendre's des de l'estat C i lliurar-se a l'estat D.
L'UCC va aconseguir l'objectiu d'una uniformitat substancial en les lleis comercials i, al mateix temps, va permetre als estats la flexibilitat. per satisfer les circumstàncies locals, modificant el text de la UCC tal com es promulga a cada estat. La UCC s'ocupa principalment de les transaccions relacionades amb béns mobles (personal property) i no amb béns immobles (real property).
Altres objectius de l'UCC són modernitzar el dret contractual i permetre excepcions de la common law o dret anglosaxó en els contractes entre comerciants.
Història miniatura|Els esborranys confidencials de l'UCC s'han desat i publicat en un conjunt de 10 volums. L'UCC és la més llarga i elaborada de les uniform acts dels Estats Units. El Codi ha estat un projecte conjunt a llarg termini de la National Conference of Commissioners on Uniform State Laws (NCCUSL) i de l'American Law Institute (ALI).
NCCUSL i ALI van començar a redactar la primera versió de l'UCC l'any 1945, després d'esforços de codificació anteriors menys exhaustius per a àrees que inclouen la venda de béns a través de les línies estatals.
El jutge Herbert F. Goodrich va ser el president del consell editorial de l'edició original de 1952,The American Law Institute – UCC 2007 Edition (Official Text with Comments) i el mateix codi va ser redactat per juristes com Karl N. Llewellyn (el líder principal del projecte), William A. Schnader, Soia Mentschikoff i Grant Gilmore. L'UCC conté principis i conceptes manllevats del dret alemany, tot i que Llewellyn no ho va reconèixer.
El codi, com a producte d'organitzacions privades, no és en si mateix la llei, sinó només una recomanació de les lleis que han de ser adoptades als estats.
Un cop promulgada per un estat, l'UCC es codifica al codi d'estatuts de l'estat. Un estat pot adoptar l'UCC textualment, tal com l'han escrit ALI i NCCUSL, o un estat pot adoptar l'UCC amb canvis específics. A menys que aquests canvis siguin menors, poden obstaculitzar greument l'objectiu exprés del Codi de promoure la uniformitat de la llei entre els diferents estats. Per tant, cal que les persones que fan negocis a diversos estats comprovin les lleis locals.
L'ALI i NCCUSL han establert un consell editorial permanent per al codi UCC. Aquesta junta ha emès una sèrie de comentaris oficials i altres articles publicats. Tot i que aquests comentaris no tenen força de llei, els tribunals que interpreten el codi sovint els citen com a autoritat persuasiva per determinar l'efecte d'una o més disposicions.
Els tribunals que interpreten el codi en general busquen harmonitzar les seves interpretacions amb les d'altres estats que han adoptat la mateixa disposició o una disposició semblant.
En una o una altra de les seves diverses revisions, l'UCC s'ha promulgat completament amb només canvis mínims en 49 estats, així com al Districte de Columbia (o Washington DC), Guam, les Illes Marianes Septentrionals, i les Illes Verges dels EUA.
Pel que fa a Louisiana i Puerto Rico, aquests estats han promulgat la majoria de les disposicions de la UCC amb només canvis mínims, excepte els articles 2 i 2A, preferint mantenir la seva pròpia tradició de dret civil per governar la venda i l'arrendament de béns. A més, algunes tribus natives americanes han adoptat parts de l'UCC, inclosa la Nació Navajo, que ha adoptat els articles 1, 2, 3 i el 9 amb només canvis mínims.
Tot i que el contingut substantiu és molt similar, alguns estats han fet modificacions estructurals per adaptar-se als costums locals.
Per exemple, la jurisprudència de Louisiana es refereix a les principals subdivisions de l'UCC com a "capítols", en lloc d"articles", atès que el terme "articles" s'utilitza en aquest estat per referir-se a les disposicions del Codi Civil de Louisiana.
Arkansas té una disposició similar a la del terme "article" a la llei d'aquest estat, que generalment es refereix a una subdivisió de la Constitució d'Arkansas.
A Califòrnia, s'anomenen "divisions" en lloc d"articles", perquè, a Califòrnia, els articles són una subdivisió de tercer o quart nivell d'un codi, mentre que les divisions o parts són sempre la subdivisió de primer nivell. A més, Califòrnia no permet l'ús de guions als números de secció perquè estan reservats per fer referència a rangs de seccions; per tant, els guions utilitzats als números de secció oficials de l'UCC s'eliminen a la implementació de Califòrnia.
Articles de l'UCC El Codi Uniforme de Comerç del 1952 es va publicar després de deu anys de desenvolupament. I es van fer revisions al codi des de l'any 1952 al 2022.
El Codi Uniforme de Comerç tracta els temes següents, amb articles numerats consecutivament: Art. Títol Continguts 1 Disposicions generals Definicions, normes d' interpretació 2 Vendes Vendes de mercaderies 2A Arrendaments Arrendaments de béns 3 Instruments negociables pagarés i esborranys (papers comercials) 4 Dipòsits i cobraments bancaris Bancs i banca, procés de cobrament de xecs 4A Transferències de fons Transferències de diners entre bancs 5 Cartes de crèdit Transaccions que impliquen cartes de crèdit 6 Transferències a l'engrós i vendes a l'engrós Subhastes i liquidacions d'actius 7 Rebuts de magatzem, coneixements d'embarcament i altres documents de títol Emmagatzematge i lliurament de mercaderies 8 Valors d'inversió Valors i actius financers 9 Transaccions assegurades Transaccions garantides per interessos de seguretat 12 Registres electrònics controlables (CER) Transaccions amb actius digitals L'any 2003, l'NCCUSL i l'ALI van proposar esmenes a l'article 2 que modernitzaven molts aspectes (així com canvis a l'article 2A i l'article 7).
Com que cap estat va adoptar les esmenes i, a causa de l'oposició de la indústria, no era probable que cap ho fes, el 2011 els patrocinadors van retirar les esmenes.
En conseqüència, el text oficial de l'UCC correspon ara a la llei que la majoria d'estats han promulgat.
L'any 1989, la Conferència Nacional de Comissionats sobre Lleis Uniformes de l'Estat va recomanar que l'article 6 de la UCC, que tractava les vendes a l'engròs, fos derogat com a obsolet. Ho han fet uns 45 estats. Altres dos han seguit la recomanació alternativa de revisar l'article 6.[ <span title="This claim needs references to reliable sources. (September 2011)">Cita necessària</span> ]
A tots els estats es va promulgar una revisió important de l'article 9, que tractava principalment de les transaccions en què els béns mobles (<i>personal property</i>) s'utilitzen com a garantia per a un préstec o per a una ampliació de crèdit. La revisió va tenir una data d'efectivitat uniforme l'1 de juliol de 2001, tot i que en alguns estats va entrar en vigor poc després d'aquesta data.
El 2010, NCCUSL i l'ALI van proposar modestes esmenes a l'article 9. Diversos estats ja han promulgat aquestes esmenes, que tenen una data d'efecte uniforme l'1 de juliol de 2013.[ <span title="This claim needs references to reliable sources. (September 2011)">Cita necessària</span> ]
La controvèrsia al voltant del que ara s'anomena <i>Uniform Computer Information Transactions Act</i> (UCITA) (o Llei uniforme sobre transaccions d'informació informática) es va originar en el procés de revisió de l'article 2 de la UCC.
Les disposicions del que ara és L'UCITA havien de ser originalment "l'article 2B" sobre llicències dins d'un article 2 revisat sobre vendes. Com que l'UCC és l'única llei uniforme que és un projecte conjunt de la NCCUSL i l'ALI, cal que ambdues associacions acordin qualsevol revisió de l'UCC (és a dir, la llei model, atès que les revisions de la llei d'un estat particular només requereixen la promulgació en aquest estat).
L'esborrany final proposat de l'article 2B va tenir polèmica dins de l'ALI i, com a conseqüència, l'ALI no va atorgar el seu consentiment.
L'NCCUSL va respondre canviant el nom de l'article 2B i promulgant-lo com a UCITA. A partir del 12 d'octubre de 2004, només Maryland i Virgínia han adoptat UCITA.
La filosofia primordial del Codi de Comerç Uniforme (UCC) és permetre a les persones fer els contractes que vulguin, aportant les disposicions que manquen quan els acords que prenen no ho inclouen.
La llei també pretén imposar la uniformitat i la racionalització de les transaccions rutinàries, com el processament de xecs, bitllets i altres papers comercials habituals.
La llei distingeix sovint entre els comerciants o venedors, que habitualment negocien amb una mercaderia i se suposa que coneixen bé del negoci en què es troben, i els consumidors, que no ho són.
L'UCC també pretén desincentivar l'ús de tràmits legals en la realització de contractes empresarials, per tal de permetre que els negocis avancin sense la intervenció d'advocats, ni amb la necessitat de documents complexos.
Aquest darrer punt és potser la part més qüestionable de la seva filosofia subjacent. Molts membres de l'advocacia han argumentat que els tràmits legals desincentiven els litigis en requerir algun tipus de ritual que proporcioni una línia divisòria clara que digui a la gent quan han fet un acord final sobre el qual podrien ser demandats.
Article 2 L'article 2 tracta de les vendes i l'article 2A s'ocupa dels arrendaments.
Formació del contracte Les ofertes fermes (ofertes de compra o venda de béns i la promesa de mantenir l'oferta oberta durant un període) són vàlides sense contraprestació si són signades per l'oferent i són irrevocables durant el temps indicat a l'ordre de compra (però no més de tres mesos). ), o, si no s'indica el temps, durant un temps raonable. Una oferta de compra de mercaderies per a un "enviament ràpid" convida a l'acceptació mitjançant un enviament ràpid o una promesa ràpida d'enviament. Per tant, aquesta oferta no és estrictament unilateral. Tanmateix, aquesta "acceptació per rendiment" no ha de ser ni tan sols mitjançant la conformació de béns (per exemple, conjunts incomplets). Consideració: les modificacions sense contraprestació poden ser acceptables en un contracte de venda de béns. No indicar el preu en un contracte de venda de béns, no indicar un preu no impedirà la formació d'un contracte si la intenció original de les parts era formar un contracte. Un preu raonable el determinarà el tribunal.