Du rififi chez les hommes és una pel·lícula de ficció criminal francesa del 1955, adaptació de la novel·la homònima d'Auguste Le Breton. Dirigida pel cineasta estatunidenc de la llista negra Jules Dassin, la pel·lícula és protagonitzada per Jean Servais com l'envellit gàngster Tony "le Stéphanois", Carl Möhner com Jo "le Suédois" , Robert Manuel com Mario Farrati, i Jules Dassin com César "le Milanais". Els quatre s'uneixen per cometre un robatori gairebé impossible, el robatori d'una joieria exclusiva a la Rue de la Paix. La peça central de la pel·lícula és una complicada escena d'atracament de mitja hora que representa el crim amb detall, rodada gairebé en silenci, sense diàlegs ni música. El robatori fictici ha estat imitat pels delinqüents en crims reals d'arreu del món.
Després d'haver estat a la llista negra de Hollywood, Dassin va trobar feina a França on se li va demanar que dirigís Rififi. Malgrat el seu disgust per parts de la novel·la original, Dassin va acceptar dirigir la pel·lícula. Va rodar Rififi mentre treballava amb un pressupost baix, sense un repartiment estrella i amb el personal de producció treballant per sous baixos.
A l'estrena inicial de la pel·lícula, va rebre reaccions positives del públic i la crítica a França, els Estats Units i el Regne Unit. La pel·lícula li va valdre a Dassin el premi al Millor director al 8è Festival Internacional de Cinema de Canes. Rififi fou nominada pel National Board of Review a la millor pel·lícula estrangera. Rififi es va tornar a estrenar als cinemes tant el 2000 com el 2015 i encara és molt aclamada pels crítics de cinema moderns com una de les millors obres del cinema negre francès.
Argument Tony "le Stéphanois", un criminal que ha complert una pena de presó de cinc anys per un robatori de joies, està al carrer. El seu amic Jo s'acosta a ell sobre un atracament proposat per l'amic comú Mario en què el trio tallaria el vidre de la finestra d'un joier de París a plena llum del dia i agafaria algunes gemmes. Toni ho rebutja. Aleshores s'assabenta que la seva antiga xicota, Mado, es va relacionar en la seva absència amb el propietari d'una discoteca parisenca, Pierre Grutter. Trobant la Mado treballant a Grutter's, Tony la convida a tornar al seu pis degradat. Òbviament, està ben cuidada, i Tony la colpeja salvatgement per estar tan profundament involucrat amb Grutter. Tony canvia d'opinió sobre el robatori; ara accepta amb la condició que en comptes de només robar l'aparador, assumeixin la tasca més difícil però més lucrativa de robar la caixa forta de la botiga. Mario suggereix que utilitzin els serveis del compatriota italià César, un rebentador de caixes. Els quatre assagen un pla enginyós per entrar a la botiga i desactivar el seu sofisticat sistema d'alarma.
El grup cisella a través d'un sostre de ciment des d'un pis de dalt un diumenge a la nit. S'ha completat l'entrada de suspens i els criminals semblen escapar sense deixar cap rastre de la seva identitat. Tanmateix, sense que els altres ho sàpiguen, César es va embutxacar un anell de diamants per a la seva amant Viviane, una cantant del club de Grutter. El atracament és titular a les notícies i els quatre homes s'organitzen per amagar el botí amb un contacte de Londres. Mentrestant, Grutter va veure la Mado i les seves ferides, i trenca la seva relació. Enfurismat per la interferència d'en Tony en la seva vida, Grutter dona heroïna al seu germà drogaddicte Rémy i li diu que assassini en Tony. Però aleshores, l'altre germà Grutter, Louis, els ensenya el diamant que César va donar a Viviane i s'adonen que César, Mario i Tony van ser els responsables del robatori de la joia. Grutter obliga a Cèsar a confessar. Esperonat per la recompensa policial de 10 milions de FF, Grutter decideix robar les joies de la banda de Tony, Rémy assassina brutalment Mario i la seva dona Ida quan es neguen a revelar on s'amaga el botí. Tony ho recupera de l'apartament de la parella i els paga de manera anònima un esplèndid funeral. Aleshores va a buscar a Grutter i ensopega amb el Cèsar captiu, que confessa haver-se xivat. Citant "les regles", Tony el mata amb pena.
Mentrestant, buscant forçar la mà dels seus adversaris, els sicaris de Grutter segresten el fill de cinc anys de Jo, Tonio, i el retenen per rescat. El mitjancer de Londres arriba amb la recompensa, després de la qual cosa Tony marxa per rescatar el nen per la força sol, avisant a Jo que és l'única manera que el veuran amb vida. Amb l'ajuda de la Mado, rastreja en Tonio a la casa de camp de Grutter i mata en Rémy i Louis mentre el rescata. En el camí de tornada a París, Tony descobreix que Jo s'ha trencat sota la pressió i ha acceptat reunir-se amb Grutter a casa seva amb els diners. Quan arriba Jo, Grutter li diu que Tony ja ha arrabassat el nen i el mata. Uns segons massa tard per salvar el seu amic, Tony és ferit mortalment per Grutter, però el mata mentre Grutter intenta fugir amb el botí. Sagnant profusament, Tony condueix de manera maniàtica de tornada a París i el porta a casa en Tonio sano i salvo abans de morir al volant mentre la policia i els espectadors s'acosten a ell i una maleta plena de 120 milions de francs en efectiu. La dona de Jo, Louise, treu el seu fill del cotxe i deixa la maleta i el cos a la policia.
Repartiment Jean Servais com Tony "le Stéphanois": un gàngster que fa poc va tornar de complir cinc anys de presó per robatori de joies. El membre més gran del robatori, Tony és el padrí de l'homònim Tonio, fill de Jo "le Suédois". Carl Möhner com a Jo "le Suédois": un jove gàngster suec. Jo convida en Tony al robatori. Robert Manuel com a Mario Ferrati: un gàngster italià alegre que va tenir la idea original d'un robatori de joies. Jules Dassin com a César "le Milanais": un expert en caixes de seguretat contractat per Tony amb una debilitat per les dones. Dassin va fer el paper sota el pseudònim de Perlo Vita. Magali Noël com a Viviane: una cantant de club nocturn que s'involucra amb César "le Milanais"; ella canta la cançó del títol de la pel·lícula. Claude Sylvain com a Ida: la dona de Mario Ferrati Marcel Lupovici com a Pierre Grutter: líder de la colla Grutter i propietari de la discoteca L'Âge d'Or. Robert Hossein com a Rémy Grutter: membre de la banda Grutter, addicte a l'heroïna. Pierre Grasset com a Louis Grutter: membre de la colla Grutter. Marie Sabouret com a Mado: l'antic amant de Tony "le Stéphanois". Dominique Maurin com a Tonio, el fill petit de Jo "le Suédois". Janine Darcey com a Louise, la dona de Jo i la mare de Tonio.
Producció Desenvolupament La pel·lícula Rififi havia de ser dirigida originalment per Jean-Pierre Melville, una lluminària posterior del gènere de la pel·lícula de robatoris. Melville va donar la seva benedicció al director estatunidenc Jules Dassin quan aquest últim li va demanar permís per prendre el timó. Va ser la primera pel·lícula de Dassin en cinc anys.Powrie 2006, pàg. 76. Havia estat a la llista negra a Hollywood després que el seu company Edward Dmytryk el va nominar com a comunista al House Un-American Activities Committee l'abril de 1951. Posteriorment, Dassin va intentar reconstruir la seva carrera a Europa. Diversos projectes cinematogràfics d'aquest tipus van ser aturats gràcies a esforços a llarga distància pel govern dels EUA. Dassin va intentar una pel·lícula L'Ennemi public numero un, que es va aturar després que les estrelles Fernandel i Zsa Zsa Gabor es va retirar sota la pressió estatunidenca. Un intent de filmar una adaptació de Mastro-don Gesualdo de Giovanni Verga a Roma va ser aturat per l'Ambaixada dels EUA. Dassin va rebre una oferta d'un agent a París on va conèixer el productor Henri Bérard que havia adquirit els drets de la popular novel·la criminal d'Auguste Le Breton Du Rififi chez les hommes. Bérard va triar Dassin per el gran èxit a França de la pel·lícula anterior de Dassin The Naked City.
Utilitzant el seu anglès nadiu, Dassin va escriure el guió de Rififi en sis dies amb l'ajuda del guionista René Wheeler, que posteriorment va agafar el material i el va traduir al francès. Dassin odiava la novel·la; li va repel·lir el tema racista de la història en què els gàngsters rivals eren àrabs foscos i nord-africans enfrontats amb europeus de pell clara. A més, el llibre mostrava esdeveniments inquietants com la necrofília, escenes que Dassin no sabia com portar a la pantalla gran. Bérard va suggerir fer la banda estatunidenca rival, suposant que Dassin l'aprovaria. Dassin estava en contra d'aquesta idea, ja que no volia ser acusat de venjar-se obliquament a la pantalla. Dassin va restar importància a l'ètnia dels gàngsters rivals en el seu guió, simplement escollint com a cognom el germànic "Grutter". El canvi més gran del llibre va ser l'escena del robatori, que només abastava deu pàgines de la novel·la de 250 pàgines. Dassin va centrar el seu guió en això per superar altres esdeveniments amb els quals no sabia què fer. Tal com es va produir, l'escena ocupa una quarta part del temps d'execució de la pel·lícula i està rodada només amb un so natural sense paraules ni música.
Rodatge Amb un pressupost de 200.000 dòlars, Dassin no podia permetre's les millors estrelles per a la pel·lícula. Per al paper principal, Dassin va seleccionar Jean Servais, un actor la carrera del qual s'havia enfonsat a causa de l'alcoholisme. Per al gàngster italià Mario Ferrati, Dassin va cridar Robert Manuel després de veure'l fer un paper còmic com a membre de la Comédie-Française. Després d'un suggeriment fet per l'esposa del productor de la pel·lícula, Dassin va seleccionar Carl Möhner com a Jo el suec. Dassin tornaria a utilitzar Möhner a la seva propera pel·lícula Celui qui doit mourir. El mateix Dassin va interpretar el paper de César el Milanès. Dassin va explicar en una entrevista que "havia cridat un molt bon actor a Itàlia, el nom del qual se m'escapa, però mai va aconseguir el contracte!... Així que em vaig haver de posar el bigoti i fer-me el paper jo mateix".
Rififi es va rodar durant l'hivern a París i utilitzava ubicacions reals en lloc de platós d'estudi.Powrie 2006, p. 77. A causa del baix pressupost, les ubicacions van ser explorades pel mateix Dassin. La tarifa de Dassin per escriure, dirigir i actuar era de 8.000 dòlars EUA. El dissenyador de producció de Dassin, a qui es referia com "un dels homes més grans de la història del cinema", era Alexandre Trauner. Per amistat amb Dassin, Trauner va treballar a la pel·lícula per molt pocs diners. Dassin va discutir amb el seu productor Henri Bérard sobre dos punts: Dassin es va negar a rodar la pel·lícula quan hi havia llum solar al·legant que ell " només volia gris"; i no hi hauria d'haver baralles a cops a la pel·lícula. Aquestes escenes de lluita havien estat importants per a l'èxit popular a França de la sèrie de pel·lícules Lemmy Caution.
L'escena del robatori de Rififi es va basar en un robatori real que va tenir lloc l'any 1899 al carrer St-Louis de Marsella. Una banda va irrompre a les oficines del primer pis d'una agència de viatges, va fer un forat al terra i va utilitzar un paraigua per agafar les runes per tal de sortir amb el contingut de la joieria de sota.Powrie 2006, p. 73. L'escena en què Tony decideix, lamentablement, matar César per la seva traïció al codi de silenci dels lladres es va filmar com una al·lusió a com es van sentir Dassin i altres després de trobar els seus contemporanis disposats a donar noms al Comitè d'Activitats Antiamericanes.Powrie 2006, p. 77. This act was not in the original novel.
Música i títol miniatura|esquerra|El compositor Georges Auric (a la foto) i el director Jules Dassin inicialment no estaven d'acord sobre si s'havia de tenir música durant l'escena del robatori.