La guerra sino-índia va ser un conflicte armat entre la Xina i l'Índia que va tenir lloc d'octubre a novembre de 1962. Va ser una escalada militar de la disputa fronterera sino-índia. Els combats es van produir al llarg de la frontera de l'Índia amb la Xina, a l'Agència de la Frontera del Nord-est de l'Índia, a l'est de Bhutan, i a Aksai Chin, a l'oest del Nepal.
Hi havia hagut una sèrie d'escaramusses frontereres entre els dos països després de l'aixecament tibetà de 1959, quan l'Índia va concedir asil al Dalai Lama. L'acció militar xinesa es va fer cada cop més agressiva després que l'Índia va rebutjar els acords diplomàtics xinesos proposats durant el període 1960–1962, i la Xina va reprendre les "patrulles d'avantguarda" anteriorment prohibides a Ladakh després del 30 d'abril de 1962. Enmig de la crisi dels míssils de Cuba, la Xina va abandonar tots els intents de resolució pacífica el 20 d'octubre de 1962,Webster's Encyclopedic Unabridged Dictionary of the English language: Chronology of Major Dates in History, p. 1686. envaint el territori en disputa al llarg dels 3.225 quilòmetres de frontera a Ladakh i a través de la línia McMahon a la frontera nord-est. Les tropes xineses van fer retrocedir les forces índies als dos escenaris, capturant tot el seu territori reclamat al teatre occidental i el Tawang al teatre oriental. El conflicte va acabar quan la Xina va declarar unilateralment un alto el foc el 20 de novembre de 1962, i simultàniament va anunciar la seva retirada a la seva posició d'abans de la guerra, la frontera efectiva Xina-Índia (també coneguda com la Línia actual de control).
A mesura que la ruptura sinosoviètica s'aprofundia, la Unió Soviètica va fer un gran esforç per donar suport a l'Índia, especialment amb la venda d'avions caça MiG avançats. Simultàniament, els Estats Units i el Regne Unit es van negar a vendre armament avançat a l'Índia, la qual cosa la va obligar a recórrer als soviètics per obtenir ajuda militar.
Ubicació La Xina i l'Índia compartien una llarga frontera, seccionada en tres trams pel Nepal, Sikkim (llavors un protectorat indi) i Bhutan, que segueix l'Himàlaia entre Birmània i el que llavors era el Pakistan Occidental. Al llarg d'aquesta frontera es troben diverses regions en disputa. Al seu extrem occidental hi ha la regió d'Aksai Chin, una àrea de la mida de Suïssa, que es troba entre la regió autònoma xinesa de Xinjiang i el Tibet, que la Xina va declarar com a regió autònoma el 1965. La frontera oriental, entre Birmània i Bhutan, comprèn l'actual estat indi d'Arunachal Pradesh, antigament l'Agència de la Frontera del Nord-est. Ambdues regions van ser envaïdes per la Xina durant el conflicte de 1962.
La major part dels combats va tenir lloc a grans elevacions. La regió d'Aksai Chin és un desert de salines a uns 5.000 metres sobre el nivell del mar, i Arunachal Pradesh és muntanyosa amb diversos cims que superen 7.000 metres. L'exèrcit xinès posseïa una de les carenes més altes de la regió. La gran altitud i les condicions de congelació van provocar dificultats logístiques i de benestar. En conflictes similars passats, com la campanya italiana de la Primera Guerra Mundial, les dures condicions van causar més baixes que les accions enemigues. La guerra sino-índia no va ser diferent, amb moltes tropes d'ambdós bàndols que van sucumbir a les temperatures fredes.
Rerefons La causa principal de la guerra va ser una disputa sobre la sobirania de les regions frontereres d'Aksai Chin i d'Arunachal Pradesh, molt separades entre elles. Aksai Chin, reclamat per l'Índia com a part de Ladakh i per la Xina com a part de Xinjiang, conté un important enllaç viari que connecta les regions xineses del Tibet i Xinjiang. La construcció d'aquesta carretera per part de la Xina va ser un dels desencadenants del conflicte. miniatura|La línia McMahon és la línia vermella que marca el límit nord de l'àrea en disputa.
Esdeveniments que van portar a la guerra L'Índia britànica s'havia dividit el 1947 en l'Índia i el Pakistan, mentre que la guerra civil xinesa va donar lloc a la formació de la República Popular de la Xina el 1949. Una de les polítiques més bàsiques del nou govern indi va ser la de mantenir relacions cordials amb la Xina, recuperant els seus antics vincles d'amistat. Així, l'Índia va ser una de les primeres nacions a concedir reconeixement diplomàtic a la recentment creada RPC.History of the Conflict with China, 1962.
El 1950, l'Exèrcit d'Alliberament del Poble (PLA) xinès va envair el Tibet, que els governs xinesos consideraven encara part de la Xina. Més tard, els xinesos van ampliar la seva influència construint una carretera el 1956–67 i col·locant llocs fronterers a Aksai Chin. L'Índia va protestar contra aquests moviments i va decidir buscar una solució diplomàtica per garantir una frontera estable entre la Xina i l'Índia.History of the Conflict with China, 1962. Per resoldre qualsevol dubte sobre la posició índia, el primer ministre Jawaharlal Nehru va declarar al parlament que l'Índia considerava la línia McMahon com la seva frontera oficial.History of the Conflict with China, 1962. Els xinesos no van expressar cap preocupació per aquesta declaració.
En aquell moment, els funcionaris xinesos no van emetre cap condemna de les afirmacions de Nehru ni van fer cap oposició a les declaracions obertes de control de Nehru sobre Aksai Chin. El 1956, el primer ministre xinès Zhou Enlai va declarar que no tenia cap reclamació sobre el territori controlat per l'Índia. Més tard va declarar que Aksai Chin ja estava sota jurisdicció xinesa i que la línia McCartney-MacDonald era la línia que la Xina podia acceptar. Més tard, Zhou va declarar que, com el límit no estava demarcat i mai havia estat definit per tractat entre cap govern xinès o indi, el govern indi no podia definir unilateralment les fronteres d'Aksai Chin.
El 1954, Nehru va escriure una nota demanant que les fronteres de l'Índia estiguessin clarament definides i demarcades; d'acord amb la filosofia índia anterior, els mapes indis mostraven una frontera que, en alguns llocs, es trobava al nord de la línia McMahon.A.G. Noorani, "Perseverance in peace process", India's National Magazine, 29 August 2003. El primer ministre xinès, Zhou Enlai, el novembre de 1956, va assegurar a l'Índia que la Xina no tenia cap reclamació sobre el territori indi, tot i que els mapes oficials xinesos mostraven 120.000 quilòmetres quadrats del territori reclamat per l'Índia com a xinès. També al·leguen que Zhou li va dir a Nehru que no hi havia problemes de frontera amb l'Índia.Chinese deception and Nehru's naivete led to 62 War Times of India
El 1954, la Xina i l'Índia van negociar els cinc principis de convivència pacífica, pels quals les dues nacions van acordar acatar en la resolució de les seves disputes. L'Índia va presentar un mapa fronterer que va ser acceptat per la Xina i es va popularitzar l'eslògan Hindi-Chini bhai-bhai (els indis i els xinesos són germans). Nehru el 1958 havia dit en privat a G. Parthasarathi, l'enviat indi a la Xina que no confiés gens en els xinesos i que li enviés totes les comunicacions directament, passant per alt el ministre de Defensa, V. K. Krishna Menon, ja que els seus antecedents comunistes enfosquien el seu pensament sobre la Xina. Segons , la política de Nehru sobre el Tibet era crear una associació sinoíndia forta que es catalitzés mitjançant un acord i un compromís sobre el Tibet. Garver creu que les accions anteriors de Nehru li havien donat la confiança que la Xina estaria preparada per formar un "Eix asiàtic" amb l'Índia.
Aquest aparent progrés en les relacions va patir un gran retrocés quan, el 1959, Nehru va acollir el líder religiós tibetà de l'època, el 14è Dalai Lama, que va fugir de Lhasa després d'un aixecament tibetà fallit contra el domini xinès. El president del Partit Comunista Xinès, Mao Zedong, es va indignar i va demanar a l'agència de notícies Xinhua que elaborés informes sobre els expansionistes indis que operaven al Tibet.
Els incidents fronterers van continuar durant aquest període. L'agost de 1959, l'EPL va prendre un presoner indi a Longju, que tenia una posició ambigua a la línia McMahon,A.G. Noorani, "Perseverance in peace process", India's National Magazine, 29 agost 2003. i dos mesos més tard a Aksai Chin, un enfrontament al pas de Kongka va provocar la mort de nou policies fronterers indis.
El 2 d'octubre, el primer secretari soviètic Nikita Khrusxov va defensar Nehru en una reunió amb Mao. Aquesta acció va reforçar la impressió de la Xina que la Unió Soviètica, els Estats Units i l'Índia tenien dissenys expansionistes sobre la Xina. El PLA va arribar a preparar un pla de contraatac d'autodefensa. Es van reiniciar les negociacions entre les nacions, però no es va fer cap progrés."The Shade of the Big Banyan " Time, 14 December 1959.
Com a conseqüència del no reconeixement de la línia McMahon, els mapes de la Xina mostraven que tant l'àrea de la frontera del nord-est (NEFA) com Aksai Chin eren territori xinès. El 1960, Zhou Enlai va suggerir extraoficialment que l'Índia abandonés les seves reclamacions a Aksai Chin a canvi d'una retirada xinesa de les reclamacions sobre NEFA. Adherint-se a la seva posició declarada, Nehru creia que la Xina no tenia cap reclamació legítima sobre cap d'aquests territoris i, per tant, no estava disposada a concedir-los. Aquesta postura inflexible es va percebre a la Xina com una oposició índia al domini xinès al Tibet. Nehru es va negar a dur a terme cap negociació sobre la frontera fins que les tropes xineses no es retiressin d'Aksai Chin, una posició recolzada per la comunitat internacional.
L'Índia va produir nombrosos informes sobre les negociacions i va traduir informes xinesos a l'anglès per ajudar a informar el debat internacional. La Xina creia que l'Índia simplement assegurava les seves línies de reclamació per continuar els seus "grans plans al Tibet". La posició de l'Índia que la Xina es retirés d'Aksai Chin va provocar un deteriorament continu de la situació diplomàtica fins al punt que les forces internes pressionaven a Nehru perquè prengués una posició militar contra la Xina.
El 1960, basant-se en un acord entre Nehru i Zhou Enlai, funcionaris de l'Índia i la Xina van mantenir discussions per resoldre la disputa de la frontera. La Xina i l'Índia no estaven d'acord sobre la principal conca hidrogràfica que definia el límit al sector occidental. Les declaracions xineses respecte a les seves afirmacions frontereres sovint van tergiversar les fonts citades. El fracàs d'aquestes negociacions es va veure agreujat pels acords fronterers xinesos amb èxit amb el Nepal (Tractat de pau i amistat sinonepalès) i Birmània el mateix any.
L'estiu de 1961, la Xina va començar a patrullar al llarg de la línia McMahon. Van entrar a parts de regions administrades pels indis i van fer enfadar molt els indis en fer-ho. Els xinesos, però, no creien que s'introduïssin al territori indi. Com a resposta, els indis van llançar una política de creació de llocs avançats darrere de les tropes xineses per tal de tallar-los els subministraments i forçar el seu retorn a la Xina.
Finalment, hi va haver 60 llocs avançats, inclosos 43 al llarg de la frontera reivindicada pels xinesos a Aksai Chin.
Els líders indis creien, basant-se en diplomàcia prèvia, que els xinesos no reaccionarien amb força. Segons la història oficial de l'Índia, els llocs indis i els xinesos estaven separats per un estret tram de terra. La Xina s'havia anat estenent constantment a aquestes terres i l'Índia va reaccionar amb la política de llocs avançats per demostrar que aquelles terres no estaven desocupades. Neville Maxwell remunta aquesta confiança al cap de l'Oficina d'Intel·ligència Mullik.