Hi ha diferents formes d'habitatge tradicional a la Provença.
Habitatge en grup Hàbitat en pendent Les cases en pendent són típicament provençals; és un hàbitat típicament mediterrani. Aquests pobles construïts sobre una "acròpolis rocosa", que han conservat l'aspecte medieval, formen, per l'orientació de les façanes de les cases -cap a la vall o al camí- un autèntic front de fortificació. Els més coneguts en són Seguret, Menèrba (Valclusa), Gòrda, Aigalieras, Lo Puget de Tenier, La Gàrdia de Grimaud, Torretas, Canha de Mar, Gatièras, etc center|miniatura|Gòrda, poble enfilat davant del Luberon, la vall de Calavon i la Via Domícia Fernand Benoit subratlla el seu origen a vegades prehistòric, i assenyala que Ciceró, pel que fa als lígurs que poblaven l'àrea, els anomena castellani, és a dir, habitants de castellae (Brutus, LXXIII, 256). La toponímia confirma ja que pobles en turons com Aupeda, Aupedeta, Baus, Lo Baucet (Valclusa), Lo Baucet (Var), Carròç, Carri lo Roet i Caromb agafen el nom de l'oppidum; del bau (cinglera escarpada en occità), o de la roca sobre la qual es van edificar.
Aquests pobles es troben en zones muntanyoses on el terrer és pobre en al·luvions i on l'aigua és escassa, que és el cas general de la Provença tret de la vall baixa del Roine i la del Durance, on abunden els sòls al·luvials i sobretot on l'aigua arriba a cada finca gràcies a un pou excavat al pati de la casa.
A més a més, aquest agrupament en una comunitat tancada en si mateixa correspon a àrees de finques petites, on la terra fèrtil es troba al fons d'unes poques valls, i aquest aplec ha facilitat l'existència d'artesania rural essencial per als vilatans (carrer de rodes, ferrer, etc.). Per contra, l'habitatge dispers el componen grans finques que tendeixen a viure amb autosuficiència. D'ací la llei que emet Fernand Benoit: «La pobresa agrupa l'hàbitat, l'afluència el dispersa».
Habitatge en cova miniatura|Hàbitats troglodítics de Calés, a Lamanon esquerra|miniatura|Poble troglodita de Barry a Bolena El primer estudi sobre l'hàbitat troglodític a la Provença el va realitzar, entre el 1987 i el 1988, a petició del Ministeri de Cultura, Pierre-Yves Dautier, amb ajut del Parc Natural del Luberon.
L'inventari d'aquests jaciments li va permetre distingir dos tipus d'hàbitat. El primer correspon a l'excavació humana a les safres miocèniques d'abrics rocosos, destinades a cases i a camps de conreu. Els exemples més emblemàtics en són els de les coves de Calés, a Lamanon, habitades des de la prehistòria fins al , des del Bau de Sanch Amanç, que va créixer al 1615, els pobles de Barry i Cabrieras, fins a Bolena. miniatura|Traçat troglodita del priorat de Carluc esquerra|miniatura|El Roquer de Cotinhac i les seues cases al cingle La segona correspon a l'ocupació de coves naturals excavades per erosió a la pedra calcària urgònica i tancades en la façana per murs de pedra seca. Aquest ús, de vegades de llarga durada, estava més aviat lligat al pastoralisme i a la necessitat dels pastors d'acollir els ramats. A Valclusa, aquest hàbitat es troba sobretot a les valls dels Monts de Valclusa i del Luberon. A la Provença central i oriental, la memòria col·lectiva es reapropia de la presència humana a les coves de concreció atribuint-los a éssers mitològics per a les coves de les Fades, seguida d'una sacralització amb les Santes Balmes, quan no s'atribueix, amb un cert romanticisme, als roders de honor com Gaspard de Besse.
Als Alps de l'Alta Provença, s'han catalogat alguns jaciments remarcables com les ermites de Sant Maurin, a La Palú i Sant Pons, a Valbelle, la Cova de brigands, a Quinçon, el priorat de Carluc, a Ceirèsta, i els dos coberts de Lurs, al Forcalquer.
Per a les Boques del Roine, a més a més dels dos jaciments esmentats de Calès i Sench Amaci, els hàbitats de l'altiplà de Sainte-Croix, per sobre de Selon, els de Manivert, a prop de Lambesc, les ermites d'Aurons i les Aygalades, al nord de Marsella. A Baus, a més a més de l'hàbitat, hi ha altres dues estructures excavades a la roca, amb un colomar dins una cova i una superfície de llosa acanalada per a recollir l'aigua de pluja.
Al Var, cal destacar dues Santes Balmes, la de Lo Plan d'Aups i la de Sant Rafèu, la Casa de les Fades a Cabassa, El Vell Molí de Tranç i el Nimfeu del convent carmelita de Barjòus.
Per a Valclusa, on els jaciments es concentren i diversifiquen, hi ha Bolena, amb les seues dues caseries en coves, antics pobles medievals. En el primer, a Cabrieras, on l'hàbitat està completament arruïnat per solsides, el desenvolupament se'n va fer excavant el safre conegut com a Sant Restit, als peus del castre. El segon, Barry, va estar habitat fins al segle XVIII. Les seues façanes, de pedra seca, protegeixen un traçat complet excavat íntegrament a la roca (cuina, llar de foc, pila d'aigüeres, alcoves, estable, bastidor, traster, cisterna, etc.). miniatura|Escala amagada excavada a la roca a Buòus esquerra|miniatura|Safareig de roques a Cabrieras d'Egues Després ve la vall baixa del Durance on, als penya-segats meridionals del Luberon, hi ha els jaciments de Jas de Puègvèrd, i Cabrieras d'Egues amb aigüera i rentador. Al cor del massís del Luberon, la vall de l'Aigue Brun, hi ha el cingle del Molí Clos, on hi hagué, a partir , cel·les ermitanes per als monjos cassians de Sant Víctor de Marsella i el fort de Buòus, part del qual està excavat a la roca; les bastides de Beaumes i Cantavella així com el llogaret d'Aiguiera a Sivèrgas. A la vall del Calavon, destaquen tres castells de la regió d'Apt, una gran part de la infraestructura dels quals és dins de la roca. Es tracta del Castell de Milles, el de Roquefure i el Roquer dels Druides que, malgrat el seu nom, és un fort medieval dissenyat per acollir tropes i genets.
Les muntanyes de Valclusa es distingeixen per la seua riquesa, amb la vall de Tapy i la balma de Marcousy (hàbitat i tina de vi de roca) a Saumana, el barranc de Fraischamp, entre Lo Baucet i La Ròca de Pèrnas, on encara hi ha un ramat troglodític; Blauvac i el seu llogaret de Bouquet, que va tenir escola pública fins a la Primera Guerra Mundial. També són rics Venasca i el seu jaciment de Caroufa, així com la vall de Senancola a Gòrda, on les cases rupestres, i molins d'oli, es freguen amb tines de vin a la roca. Finalment, les Combes de Bonius i el Vallon des Baumians de Cabrieras d'Egues, així com el de Côtebrune, entren en el mateix marc, per la idèntica disposició en abrics, malgrat la seua distància de Lo Vilar.
Casa alta esquerra|miniatura|Al Carrer Major de Ceirèsta, antiga casa amb façana del amb el seu pontí miniatura|A Cormarç, a la dreta, una casa alta amb les dues entrades independents i el balcó, a l'esquerra. L'estable de la planta baixa s'ha transformat en garatge Fernand Benoit explica que «la seua originalitat consisteix a col·locar els animals a baix, i les persones a dalt». Aquest tipus d'habitatge, que es troba sobretot als pobles, se superposa sota un mateix sostre, seguint una tradició mediterrània: l'allotjament dels humans i el dels animals. La casa alta se subdivideix en una coberta estable a la planta baixa, allotjament en una o dues plantes, i golfes. Era la mena de casa per als pagesos que només tenien una mica de bestiar per allotjar, i és impossible en uns locals tan exigus acollir cavalls.
Es troba hui a les serralades de l'oest de la Provença, incloses les valls alpines de Bleona i Alt Verdon, a la Muntanya de Lura, on és comú a Banon, Cruis, Sant Estève i Sigonça. miniatura|Casa alta a Sant Estève, que té un pontí, a la dreta l'antiga entrada del bestiar s'ha transformat en magatzem (estructura medieval típica), el bestiar entrava per la porta de l'esquerra (ara un garatge), sota el fullatge es veu la finestra de les golfes per on s'hissava el farratge, i dalt la terrassa Aquestes cases daten majoritàriament del , període en què les guerres de religió obligaven a refugiar-se en les fortificacions dels pobles. Acabades aquestes, hi hagué un moviment per establir-se als afores de l'aglomeració, en "cases a terra», més capaces d'acollir edificis annexos.
Aquesta mena d'habitatge, que aplega persones i animals al poble, només podia romandre prohibint-se qualsevol ampliació excepte en alçada. Per tant, la seua arquitectura és característica: façana estreta amb una o dues finestres, i una alçada no superior a quatre o cinc plantes, inclòs l'àtic amb la politja exterior per a pujar el farratge. Ara, les úniques transformacions possibles, ja que aquestes cases han perdut la condició agrícola, són instal·lar un garatge a la planta baixa i crear noves cambres a l'andana. Per als que han estat restaurats amb respecte, es pot accedir a la planta d'estar per una escala adossada a la façana (pontí).
La presència d'una terrassa o balcó hi era una constant. La terrassa s'emprava sobretot per assecar fruites i verdures penjades d'un filferro. Podia albergar un enreixat que cobria una pèrgola, o formar una loggia, amb columnes que sostenien un tendal cobert de rajoles..
Hàbitat dispers esquerra|miniatura|A Sant Ipolite lo Graveiron, on no hi ha cap poble, una columna que marca el centre d'aquesta comuna amb habitatges dispersos miniatura|Gran propietat a Uchau, amb agricultura mixta L'hàbitat dispers es troba sobretot a les terres fèrtils de les valls del Roine i el Durance. Correspon a la plana d'Arle, inclosa la Camarga, amb grans latifundis amb terres contigües, especialitzades en el conreu de cereals i ramaderia amb vastes pastures. Altres llocs, la plana horta del Comtat Venaissí i la regió de la Barceloneta, on l'aigua és abundant a la vall.
A l'àrea d'Arle, aquestes cases s'anomenen masos, que prové del llatí mansus, que designava les terres cultivades per una família. Aquest nom també s'utilitza a la riba dreta del Roine, als departaments del Gard així com a la part oriental d'Erau. Un mas aplega la casa del propietari i les dels seus pagesos. A la Crau, està envoltada de grans extensions on pasturen ramats d'ovelles durant l'hivern.
Altres noms designen aquest tipus d'hàbitat a la resta de la Provença: en una vasta àrea geogràfica que va d'Ais de Provença a Grassa, limitada al nord pel Durance i al sud per la costa mediterrània, s'anomena bastida. Aquesta casa sol datar del s. XVII. El Comtat Venaissin utilitza la paraula pallissa, que és comú al veí Daufin. Una explotació agrícola més petita rep el terme occità granjoun (petit graner).
Fernand Benoit destaca que aquesta casa ha allargat mil·lennis l'època de la colonització romana: «Les grans masies del delta ocupen el lloc de les vil·les repartides al llarg dels antics braços del Roine que ara estan bloquejats.» Després d'indicar que hi ha una concordança perfecta entre el vestit d'Arle per a dones i aquesta zona geogràfica del delta del Roine que es remunta a Avinyó, especifica que des de mitjan , la substitució del monocultiu pel policultiu modificà l'hàbitat en el seu paper agrícola i social. Això, però, es manté, de manera més general, en el marc del que ell anomena habitatge en bloc, és a dir, una casa en què l'habitatge residencial i les dependències agrícoles romanen agrupades sota la mateixa teulada.
Per tant, s'oposa a la "casa de pati», una mena d'habitatge molt rar a la Provença, en què els diferents edificis es disposen al voltant d'un gran pati, tancat o obert a la façana.
Casa en terra esquerra|miniatura|Interior d'una antiga cuina a l'Alta Provença miniatura|Prop de Viènç, mas de finals del XVIII, i el colomar, exemple clàssic de casa en terra miniatura|Casa en terra a Sumiana amb colomar Compartimentada longitudinalment, aquesta mena de casa representa un estadi d'evolució més avançat que la de "casa alta". És característica de l'hàbitat dispers que hi ha a la vall baixa del Roine, a la del Durance i en alguna vall propera com la de Calavon. És l'habitatge tradicional dels territoris de "cultura rica».