La identitat personal és la identitat numèrica única d'una persona al llarg del temps.Personal Identity (Stanford Encyclopedia of Philosophy)Identity (Stanford Encyclopedia of Philosophy) Les discussions sobre la identitat personal solen tenir com a objectiu determinar les condicions necessàries i suficients en les quals es pot dir que una persona en un moment i una altra en un altre moment són la mateixa persona, que persisteixen en el temps.
En filosofia, el problema de la identitat personal es refereix a com un és capaç d'identificar una sola persona durant un interval de temps, tractant preguntes com: "Què fa veritat que una persona alhora és el mateix que una persona en un altre moment?" o "Quin tipus de coses som persones?"
En la metafísica contemporània, la qüestió de la identitat personal es coneix com el problema diacrònic de la identitat personal. An Essay Concerning Human Understanding; Volumes 1–3. By John Locke El problema sincrònic es refereix a la qüestió de quines característiques i trets caracteritzen una persona en un moment donat. Tant la filosofia analítica com la filosofia continental indaguen sobre la naturalesa de la identitat. La filosofia continental s'ocupa de mantenir conceptualment la identitat quan s'enfronta a diferents proposicions, postulats i pressupòsits filosòfics sobre el món i la seva naturalesa.Self and Subjectivity; "Identity, Sex, and the Metaphysics of Substance". Edited by Kim Atkins. p257.Cultural Theory: An Anthology. Edited by Imre Szeman, Timothy Kaposy. p481. "Identity, Sex, and the Metaphysics of Substance"
Continuïtat de la substància Substància corporal
Una manera d'explicar com les persones persisteixen en el temps és dir que la identitat consisteix en la continuïtat física o corporal.Olson, Eric T. 1997. The Human Animal: Personal Identity Without Psychology. New York: Oxford University Press. Tanmateix, hi ha problemes amb aquesta visió. Com il·lustra l'experiment de pensament Nau de Teseu, fins i tot per als objectes inanimats hi ha dificultats per determinar si un cos físic alhora és el mateix que un cos físic en un altre moment. Amb els humans, amb el pas del temps, els nostres cossos envelleixen i creixen, perdent i guanyant matèria, i durant els anys suficients no constarà de la major part de la matèria en què van consistir abans. Per tant, és problemàtic fonamentar la persistència de la identitat personal al llarg del temps en l'existència contínua dels nostres cossos. No obstant això, aquest enfocament té els seus partidaris, que defineixen els humans com a organismes biològics. Afirmen la proposició que una relació psicològica no és necessària per a la continuïtat personal. Aquesta ontologia de la identitat personal assumeix la teoria relacionalOlson, Eric T. 2007. What Are We? A Study in Personal Ontology. New York: Oxford University Press. dels processos de sosteniment de la vida en lloc de la continuïtat corporal.
El problema de la teleportació proposat per Derek Parfit està dissenyat per treure intuïcions sobre la continuïtat corporal. L'experiment mental analitza casos en què una persona és teletransportada de la Terra a Mart. En última instància, la incapacitat d'especificar on en un espectre la persona transmesa deixa de ser idèntica a la persona inicial a la Terra sembla demostrar que tenir un cos físic numèricament idèntic no és el criteri per a la identitat personal.Durante, Chris. 2013. "A Philosophical Identity Crisis." Philosophy Now 97. .
Substància mental En un altre concepte de ment, es considera que el conjunt de facultats cognitives consisteix en una substància immaterial, separada i independent del cos.Going, Jonathan. 1835. The Christian Library, Vols. 3-4. p. 786+. cf. p. 803: "Now all would believe in the separate existence of the soul if they had experience of its existing apart from the body. But the facts referred to proves that it does exist apart from one body with which it once was united, and though it is in union with another, yet as it is not adherent to the same, it is shown to have an existence separate from, and independent of that body." Si llavors una persona s'identifica amb la seva ment, en lloc del seu cos, si es considera que una persona be la seva ment, i la seva ment és una substància no física, aleshores la identitat personal al llarg del temps es pot basar en la persistència d'aquesta no -substància física, malgrat el canvi continu de la substància del cos a la qual s'associa.
El problema ment-cos es refereix a l'explicació de la relació, si n'hi ha, que existeix entre les ments, o processos mentals, i els estats o processos corporals. Un dels objectius dels filòsofs que treballen en aquesta àrea és explicar com una ment no material pot influir en un cos material i viceversa.
Això és controvertit i problemàtic, i adoptar-lo com a solució planteja preguntes. Les experiències perceptives depenen dels estímuls que arriben a diversos òrgans sensorials del món extern i aquests estímuls provoquen canvis en els estats mentals ; en última instància, causant sensació. Un desig de menjar, per exemple, tendirà a fer que una persona mogui el seu cos d'una manera i en una direcció per obtenir aliments. La pregunta, doncs, és com és possible que les experiències conscients sorgeixin d'un òrgan (el cervell humà) que posseeix propietats electroquímiques. Un problema relacionat és explicar com les actituds proposicionals (per exemple, creences i desitjos) poden provocar que les neurones del cervell s'encenguin i els músculs es contraguin de la manera correcta. Aquests comprenen alguns dels trencaclosques amb què s'han enfrontat epistemòlegs i filòsofs de la ment almenys des de l'època de René Descartes.
Continuïtat de la consciència La concepció de Locke miniatura|Un assaig sobre l'enteniment humà en quatre llibres (1690) de John Locke (1632–1704) John Locke considerava que la identitat personal (o el jo ) es basava en la consciència (és a dir, la memòria), i no en la substància de l'ànima o del cos.Locke, John. An Essay Concerning Human Understanding, Vols 1–3. S'ha dit que el capítol 27 del llibre II del seu Assaig sobre l'enteniment humà (1689), titulat "Sobre la identitat i la diversitat", és una de les primeres conceptualitzacions modernes de la consciència com a autoidentificació repetida d'un mateix . Mitjançant aquesta identificació es podria atribuir responsabilitat moral al subjecte i justificar el càstig i la culpa, tal com apuntarien crítics com Nietzsche.
Segons Locke, la identitat personal (el jo) "depèn de la consciència, no de la substància" ni de l'ànima. Som la mateixa persona en la mesura que som conscients dels pensaments i accions passats i futurs de la mateixa manera que som conscients dels pensaments i accions presents. Si la consciència és aquest "pensament" que "va al costat de la substància... que fa la mateixa persona", aleshores la identitat personal només es basa en l'acte repetit de la consciència: "Això ens pot mostrar en què consisteix la identitat personal: no en la identitat de substància, però... en la identitat de la consciència". Per exemple, es pot afirmar que és una reencarnació de Plató i, per tant, té la mateixa substància de l'ànima. Un seria la mateixa persona que Plató només si tingués la mateixa consciència dels pensaments i accions de Plató que ell mateix. Per tant, la pròpia identitat no es basa en l'ànima. Una ànima pot tenir diverses personalitats.
Tampoc l'autoidentitat es basa en la substància corporal, argumenta Locke, ja que el cos pot canviar mentre la persona segueix sent la mateixa. Fins i tot la identitat dels animals no es basa en el seu cos: "la identitat animal es conserva en la identitat de la vida, i no de la substància", a mesura que el cos de l'animal creix i canvia durant la seva vida. D'altra banda, la identitat dels humans es basa en la seva consciència.
Aquest cas fronterer porta a aquest pensament problemàtic que, com que la identitat personal es basa en la consciència, i només un mateix pot ser conscient de la pròpia consciència, els jutges humans exteriors potser no saben mai si realment jutgen —i castiguen— la mateixa persona, o simplement la mateixa. cos. En altres paraules, Locke argumenta que un pot ser jutjat només pels actes del cos, ja que això és el que és evident per a tots menys Déu. Només som responsables dels actes dels quals som conscients. Això constitueix la base de la defensa de la bogeria —no es pot fer responsable dels actes dels quals era inconscient— i, per tant, porta a qüestions filosòfiques:
O de nou:
Per tant, la concepció de la identitat personal de Locke no la fonamenta en la substància o el cos, sinó en la "mateixa consciència continuada", que també és diferent de l'ànima, ja que l'ànima pot no tenir consciència de si mateixa (com en la reencarnació). Crea un tercer terme entre l'ànima i el cos. Per a Locke, el cos pot canviar, mentre que la consciència segueix sent la mateixa.Encyclopædia Britannica. Volume 18. Edited by Hugh Chisholm.p225+253. Per tant, la identitat personal, per a Locke, no està en el cos sinó en la consciència.
Intuïció filosòfica Bernard Williams presenta un experiment mental que apel·la a les intuïcions sobre què és ser la mateixa persona en el futur.Williams, Bernard. 1970. "The Self and the Future." Philosophical Review 79(2):161–80. L'experiment mental consta de dos enfocaments del mateix experiment.
Pel primer enfocament Williams suggereix que suposem que hi ha algun procés pel qual sotmetre'l a dues persones pot donar lloc a que les dues persones hagin " intercanviat " cossos. El procés ha posat en el cos de la persona B els records, les disposicions conductuals i les característiques psicològiques de la persona que abans de sotmetre's al procés pertanyia a la persona A ; i a la inversa amb la persona B. Mostrar això és suposar que abans de sotmetre's al procés es pregunta a la persona A i B a quina persona resultant, A-Body-Person o B-Body-Person, volen rebre un càstig i quina recompensa. En sotmetre's al procés i rebre el càstig o la recompensa, sembla que A-Body-Person expressa els records d'escollir qui rep quin tractament com si aquella persona fos la persona B; a la inversa amb B-Body-Person.
Aquest tipus d'aproximació a l'experiment mental sembla demostrar que, ja que la persona que expressa les característiques psicològiques de la persona A és la persona A, la intuïció és que la continuïtat psicològica és el criteri de la identitat personal.
El segon enfocament és suposar que a algú se li diu que se li esborraran els records i després se'ls torturarà. Cal tenir por de ser torturat? La intuïció és que la gent tindrà por de ser torturada, ja que encara ho serà tot i no tenir els seus records. A continuació, Williams va demanar que considerés diversos escenaris similars. La intuïció és que en tots els escenaris s'ha de tenir por de ser torturat, que encara és un mateix malgrat tenir els records esborrats i rebre nous records. L'últim escenari és idèntic al primer.
En el primer enfocament, la intuïció és mostrar que la seva continuïtat psicològica és el criteri de la identitat personal, però en el segon enfocament, la intuïció és que és la continuïtat corporal el que és el criteri de la identitat personal. Per resoldre aquest conflicte, Williams considera que la intuïció d'un en el segon enfocament és més forta i si se li donés l'opció de distribuir un càstig i una recompensa, voldria que el seu cos-persona rebés la recompensa i l'altre cos-persona rebé el càstig. encara que aquell altre cos-persona tingui els seus records.
Continuïtat psicològica