miniatura|Vista aèria del complex da Dachau, amb el camp de concentració a l'esquerra. El camp de concentració de Dachau va ser un camp de concentració nazi, inicialment ideat per a retenir presos polítics. Es va construir als terrenys d'una fàbrica de municions abandonada, al nord-est de la població de Dachau, a pocs quilòmetres de Múnic, a Baviera (Alemanya). Va ser el primer camp de concentració que els nazis van posar en funcionament, motiu pel qual va servir de model i de camp de proves dels mètodes de reclusió i extermini que després s'estendrien per tota la xarxa de camps."Dachau Liberated." History.com. A&E Television Networks, n.d. Web. 27 de març de 2013.
Heinrich Himmler el va obrir el 20 de març de 1933 i, dos dies més tard, hi van arribar els primers presoners: comunistes, socialistes i opositors al règim. Ràpidament, el seu propòsit inicial va ser ampliat per a incloure-hi treballs forçats i, més endavant, per a empresonar jueus, gitanos i criminals alemanys i austríacs i, a mesura que avançava la Segona Guerra Mundial, ciutadans dels països que Alemanya ocupava o envaïa. Així és com, durant els dotze anys del seu funcionament, van ser empresonades a Dachau i els seus subcamps més de 200.000 persones de 40 nacionalitats, entre les quals, diversos republicans catalans.Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona, Edicions 62, 1977. El camp de Dachau va teixir una xarxa de quasi un centenar de subcamps, la majoria dels quals eres camps de treball o Arbeitskommandos, situats al sud d'Alemanya i a Àustria. Els presoners que hi eren reclosos vivien amb la por constant pel tractament brutal que podien rebre: arrestos arbitraris que podien representar romandre durant llargs períodes drets a dins de cel·les individuals, flagel·lacions, l'anomenat arbre o pal penjat o mantenir-se en posició d'atenció durant períodes extremadament llargs. A més, també s'hi van dur a terme centenars d'experiments mèdics il·legals i inhumans.
El camp es va mantenir operatiu fins al 29 d'abril de 1945, quan soldats americans van alliberar el camp principal. En aquell moment, hi havia uns 30.000 presoners, dels quals uns 10.000 estaven malalts. Entre els alliberats, hi havia 260 republicans, sense comptar-hi els Kommandos.Roig, Montserrat., op. cit., Pàgina 213. No es pot saber amb exactitud el nombre de morts que hi hagué en els dotze anys que va estar en actiu –l'únic camp que romangué operatiu durant tot el nazisme, perquè hi havia moltes defuncions durant els transports i, per tant, encara no s'havien registrat; però es calcula que en van morir unes 41.500, de les quals un mínim de 28.000 es van produir entre el gener de 1940 i l'abril de 1945. Montserrat Roig calcula que 120 republicans hi van perdre la vida.
Durant els anys de postguerra, les instal·lacions de Dachau es van fer servir per retenir-hi soldats de les SS mentre esperaven el judici. Després de 1948, va allotjar ciutadans d'origen alemany que havien estat expulsats de l'Europa Oriental i que esperaven ser traslladats i, més tard, durant l'ocupació d'Alemanya, va ser una base militar dels Estats Units d'Amèrica, clausurada el 1960.
En l'actualitat, les instal·lacions es poden visitar, ja que han sigut museïtzades. miniatura|Detall de la cambra de gas. miniatura|Forns crematoris de Dachau
Visió general Dachau feia les funcions de prototip i de model per als camps de concentració alemanys que es construirien posteriorment, on s'enviarien membres de quasi totes les comunitats presents al país. De fet, la premsa informava contínuament del "trasllat dels enemics del Reich als camps de concentració." En aquest sentit, ja al 1935, es va popularitzar la tornada "Lieber Herr Gott, mach mich stumm, Das ich nicht nach Dachau komm'" ("Estimat Déu, fes-me mut, Que no hagi d'anar a Dachau").
La distribució del camp i els plans d'ampliació van ser desenvolupats pel segon comandant de Dachau, Theodor Eicke, i van ser replicats a la resta de camps. Tenia un campament separat i segur a prop del centre de comandament, que consistia en habitatges, administració i camps per a l'exèrcit. L'èxit d'aquest model va afavorir que Eicke es convertís en l'inspector en cap de tots els camps de concentració i en el responsable de l'organització de tots els camps a partir del seu model de Dachau. A la vegada, Dachau va esdevenir també un centre d'entrenament per als guardes de les SS abans de destinar-los a altres camps.
El complex de Dachau estava format pel camp dels presoners, d'uns 2 km², i per un altre complex d'uns 9 km² per a les SS, on hi havia el centre de formació de les SS, la caserna, fàbriques i altres instal·lacions.The Liberator : One World War II Soldier's 500-Day Odyssey from the Beaches of Sicily to the Gates of Dachau. Alex Kershaw. 2012. Crown. New York. page 270 L'entrada dels presoners al camp tenia una porta de ferro amb el lema "Arbeit macht frei" ("El treball et farà lliure"), frase que també es va instal·lar als camps de Theresienstadt, a prop de Praga, i a Auschwitz I. A la zona reservada a les SS, hi havia un edifici d'administració amb les oficines de la Gestapo i dels oficials de les SS, del director del camp i dels seus subordinats. Aquest edifici contenia un magatzem gran on es guardaven els objectes personals dels presoners, el búnquer, la plaça central on es passava la llista i on els guardes infligien els càstigs físics als presoners –especialment als que intentaven escapar, la cantina on els presoners servien els àpats i cigarretes als SS, un museu que contenia reproduccions fetes am guix de presos que patien defectes corporals, l'oficina del campament, la biblioteca, les casernes i la infermeria, en la qual treballaven presos que anteriorment havien sigut metges o cirurgians de l'exèrcit.
El 1938, el protocol per a les noves arribades es duia a terme al Schubraum, on els presoners havien d'entregar la seva roba i totes les seves possessions. Albert Theis, un presoner luxemburguès, ho descrivia així: "Ens van treure tota la roba. Calia lliurar-ho tot: diners, anells, rellotges. Ara un estava completament nu".
Va ser reconstruït parcialment l'any 1965, per la voluntat d'antics presoners.
Història miniatura|Part davantera nord del crematori de Dachau
Establiment miniatura|El comandant del camp fa un discurs als presoners que estan a punt de ser alliberats arran d'un indult ofert abans del Nadal de 1933. El març de 1933, menys de dos mesos després de l'arribada dels nazi al poder, el cap de la policia de Múnic, Heinrich Himmler, va inaugurar el camp. En aquell moment, tenia capacitat per a la "custòdia preventiva" de 5.000 presoners, que es preveia que fossin exclusivament presos polítics contraris al règim, principalment comunistes, socialistes i altres "enemics de l'Estat". En una circular que Himmler va fer arribar a tots els caps de policia, hi anunciava l'obertura del camp amb l'objectiu d'aconseguir "la pacificació nacional i segons el desig de la població". D'aquesta manera, esdevenia el primer camp de concentració establert per la coalició governamental entre el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (el Partit Nazi) i el Partit Nacional del Poble d'Alemanya (dissolt el 6 de juliol de 1933). Els seus guardians procedien dels SS-Totenkopfverbände ("Unitats de la Calavera" o "Unitats de la Mort"), una unitat independent de les SS creada aquell mateix 1933 que tenia la responsabilitat d'administrar els camps de concentració i d'extermini nazis, entre d'altres tasques.
Els primers 200 presoners van arribar-hi el 22 de març de 1933 procedents de la presó Stadelheim, a Múnic, i de la fortalesa de Landsberg, on Hitler havia escrit Mein Kampf mentre hi era empresonat.Marcuse, Harold. Legacies of Dachau: The Uses and Abuses of a Concentration Camp, 1933–2001, Cambridge: Cambridge UP, 2001. p. 21 A partir de 1935, després de l'entrada en vigor de les Lleis de Nuremberg, el 1935, que institucionalitzaven la discriminació racial, els Testimonis de Jehovà, homosexuals i immigrants també van ser enviats a Dachau. El 1937, les SS van ordenar iniciar la construcció d'un nou complex que ampliaria la capacitat del camp fins als 6.000 presoners i hi va assignar treballadors forçats. La construcció es va enllestir oficialment a mitjans d'agost de l'any següent. Aquell mateix any, després de l'annexió d'Àustria i dels Sudets, s'hi van empresonar més opositors al règim i fins 11.000 jueus alemanys i austríacs. L'any següent, centenars de membres del poble romaní també hi van ser empresonats i, el 1940, després de la invasió alemanya de Polònia, hi van arribar uns altres 13.000 polonesos. Representants del Comitè Internacional de la Creu Roja van inspeccionar el camp el 1935 i el 1938 i en van documentar les dures condicions; però no hi va haver cap altra actuació al respecte.
Primeres morts (1933): Investigació Tot just l'endemà que les SS rebessin l'encàrrec de substituir la policia de Baviera en la supervisió del camp, l'advocacia estatal bavaresa va rebre el primer informe descrivint morts de presoners a Dachau. En virtut de l'establert al codi penal bavarès, Josef Hartinger, un alt càrrec del ministeri de justícia de Baviera, i el doctor Moritz Flamm van ser enviats al camp per a investigar les morts, on van evidenciar que hi havia moltes inconsistències entre el relat oficial dels guàrdies i les ferides que presentaven els cadàvers.
Durant diversos mesos, Hartinger i Flamm van recollir evidències significatives d'assassinat i van preparar un cas criminal contra el comandant de Dachau, Hilmar Wäckerle, el metge del camp, Werner Nürnbergk, i el Kanzleiobersekretär (administrador en cap del camp), Josef Mutzbauer. El juny de 1933, Hartinger va presentar el cas al seu superior, el fiscal de l'estat bavarès, Karl Wintersberger, qui, tot i que a l'inici va donar suport a la investigació, més endavant no va voler presentar-ne els resultats al ministeri de justícia perquè va anar sent influenciat per les SS. A conseqüència, Hartinger va reduir l'acusació als quatre casos més flagrants i Wintersberger la va acceptar, després d'haver avisat Himmler prèviament. Llavors, durant un temps, no hi va haver més assassinats a Dachau i Wäckerle va ser transferit a Stuttgart i substituït per Theodor Eicke. L'acusació i les proves relacionades van arribar a l'oficina de Hans Frank, el ministre de justícia de Baviera; però el fitxer va ser interceptat pel Gauleiter Adolf Wagner i guardat en un calaix fins que l'exèrcit dels EUA el va descobrir a la fi de la Segona Guerra Mundial. El 1934, tan Hartinger com Wintersberger van ser transferits a càrrecs locals i Flamm va perdre la seva feina de doctor i va patir dos atemptats, abans de morir sospitosament aquell mateix any.
Les evidències documentades per Flamm dins de l'acusació preparada per Hartiger van ser claus per poder condemnar diversos alts càrrecs nazis als judicis de Nuremberg de 1947. Així mateix, el comportament còmplice de Wintersberger es troba documentat en les seves pròpies proves al judici de Pohl, on es va jutjar l'SS-Obergruppenführer Oswald Pohl i 17 altres alta càrrecs de les SS responsables de la gestió dels camps de concentració nazis.
El reglament Eicke