Les fortificacions de Fes comprenen un complex circuit de muralles i portes que envolten Fes el-Bali i Fes el-Jdid, dues aglomeracions urbanes que componen l'antiga medina de Fes, al Marroc. També engloben una sèrie de alcassabes (kasbahs) que es van construir per a protegir i alhora controlar la ciutat. Aquestes fortificacions s'han anat edificant al llarg de molts segles i les extenses restes actuals daten de molts períodes diferents.
Les muralles han patit una complexa evolució al llarg dels segles, amb moltes fases d'expansió, destrucció i reconstrucció que afectaren diferents parts del contorn de la ciutat. També les portes de la ciutat varien molt en disseny i data, des de portes defensives altament fortificades fins a simples obertures en les muralles actuals. Les muralles marcaven els límits físics i simbòlics de la ciutat (i a vegades també de les seues subdivisions), i les portes podien adquirir un significat social o polític afegit. Els principals cementeris de la ciutat es troben justament fora de les portes principals, en concret de les portes de Bab Ftouh, Bab Mahrouk i Bab Guissa.
Funció de les muralles Igual que les muralles d'altres ciutats antigues, les de Fes complien una funció tant defensiva com de control. Protegien la ciutat dels atacs i impedien l'entrada d'estranys. Les portes de la ciutat solien estar tancades de nit; els viatgers no podien pas entrar a la ciutat a les hores petites. Les muralles i les portes també controlaven les anades i vingudes dels mateixos habitants de la ciutat, i impedien que ningú no n'eixís si les autoritats ho desitjaven. Una de les funcions més importants era controlar el flux de mercaderies i garantir que fossen gravades. Així es garantia la recaptació eficaç dels ingressos en nom de les autoritats (tenint en compte que tots els socs importants eren dintre muralles). Finalment, una funció més subtil o simbòlica de les muralles era definir els límits de l'espai urbà.
Amb l'arribada de la pólvora, les muralles medievals es tornaren parcialment redundants com a defenses contra altres exèrcits; van romandre, però, pràcticament sense canvis en els segles següents i no van ser pas o redissenyades per a protegir-les contra l'artilleria. Això es deu al fet que Fes era una ciutat central, de l'interior, i poques vegades s'enfrontava a amenaces externes d'exèrcits armats amb pólvora, a diferència de les ciutats costaneres atlàntiques del Marroc, que eren sovint ocupades per forces estrangeres portugueses i espanyoles. Només una vegada Fes fou presa per un exèrcit estranger: els otomans, amb l'ajut d'un supervivent de la dinastia wattàssida, la van ocupar al 1554 durant menys d'un any abans que els sadites marroquins la recuperassen. Més tard, els sadites construïren les úniques fortaleses a Fes dissenyades per a resistir la pólvora, però fins i tot aquestes semblen haver tingut més la intenció d'imposar el control sadita sobre la ciutat, sovint rebel. En canvi, els beduïns locals o altres invasors potencials del camp rares vegades estaven equipats amb artilleria, i per això les muralles existents eren suficients per a defensar-se'n.
Les muralles continuaren exercint les funcions més administratives. En conseqüència, les portes de la ciutat es consideraven més formals i decoratives, i servien a vegades com a entrades monumentals a la ciutat; la construcció en el de la porta ornamental de Bab Bou Jeloud per part de l'administració estrangera colonial francesa és el resultat d'aquest canvi de finalitat.
Mètodes de construcció i manteniment esquerra|miniatura|Exemple general de construcció d'un mur de tàpia amb bastides de metall en lloc de fusta Les muralles de Fes, com les de Marràqueix i la majoria de les ciutats històriques del Marroc, es van construir amb tàpia, una antiga tècnica de construcció que es troba en l'Orient Pròxim, Àfrica i més enllà."Pisé", in The Penguin Dictionary of Architecture and Landscape Architecture, 5th edition (1998). p.439 També se la coneix com a «pisé» (del francés). En general, es feia amb materials locals i fou molt utilitzada gràcies al seu baix cost i relativa eficiència. La tàpia contenia fang i terra de consistència variable (des d'argila suau fins a terra rocosa), normalment barrejats amb altres materials com ara palla o calç per a ajudar a l'adherència. L'afegit de calç també feia que les parets fossen més dures i resistents, tot i que açò variava segons els llocs, ja que algunes àrees tenien terra que s'enduria bé per si sola mentre que d'altres no (per exemple, les muralles de Fes i la propera Meknés contenen fins a un 47% de calç enfront d'un 17% a Marràqueix i un 12% a Rabat). La tècnica encara s'usa hui dia, tot i que la composició i proporció d'aquests materials ha continuat canviant amb el temps, perquè alguns materials (com l'argila) se n'han tornat relativament més costosos que altres (com la grava). miniatura|Secció restaurada (esquerra) al costat de no restaurada (dreta) del mur de tàpia prop de Bab Guissa, a Fes el-Bali Els obrers de vila de les muralles van premsar i empaquetar els materials en seccions que van de 50 a 70 cm de llarg, que es mantenien unides un temps amb taulers de fusta. Una vegada el material assentat, es podien retirar les subjeccions i es repetia el procés sobre el nivell prèviament completat."Pisé", in The Penguin Dictionary of Architecture and Landscape Architecture, 5th edition (1998). p.439 Aquest procés sol deixar petjades en forma de múltiples fileres de petits forats visibles a la cara dels murs. En molts casos, els murs es cobrien amb una capa de calç, estuc o un altre material per a donar-los una superfície llisa i protegir l'estructura principal.
Aquesta mena de construcció requereix un manteniment constant, ja que els materials són relativament permeables i s'erosionen més fàcilment amb la pluja; en algunes parts del Marroc (sobretot a prop del Sàhara) les kasbahs i altres estructures fetes amb una composició menys duradora (sense calç) poden començar a enfonsar-se en menys de dues dècades després d'haver estat abandonades. És per això que les estructures antigues d'aquesta mena només romanen intactes si es restauren contínuament; alguns trams de paret semblen hui completament nous a causa del manteniment regular, mentre que altres estan en ruïnes.
Evolució històrica de les muralles de la ciutat Història primerenca de Fes: ciutats duals Els detalls exactes de la fundació de Fes són debatuts pels investigadors actuals, basant-se en fonts històriques a voltes contradictòries. Tot i que les dates varien lleugerament, les fonts coincideixen que Idrís al-Àkbar fundà el primer assentament urbà, Madínat Fas, a la riba oriental del Oued Fes (‘riu Fes'; ara també anomenat Oued Bou Khrareb), mentre que el seu fill Idrís al-Àsghar va fundar un segon assentament, al-Àliya, a la riba occidental. Les fonts coincideixen que aquestes dues primeres ciutats tenien les seues muralles, mesquites i institucions separades, i sovint eren rivals. Aquest centre urbà, però, fou la capital idríssida i continuà sent una de les principals ciutats del Marroc fins i tot després del declivi dels idríssides. miniatura|Fes abans de 1069: el contorn aproximat de les ciutats duals d'al- Aliya i Madinat Fas, amb les seues muralles (segons Lévi-Provençal). El riu (no traçat) corre entre elles. Les línies grises representen el contorn de les muralles actuals
Època almoràvit i almohade: la unificació de les dues ciutats esquerra|miniatura|Els trams més septentrionals de les muralles, que semblen ser els més antics que es conserven en l'actualitat El 1069, l'emir almoràvit Yússuf ibn Taixfín va ordenar enderrocar les muralles de les dues ciutats i construir una de nova al voltant de totes dues ciutats, unificant-les així per primera volta. Tot i que els almoràvits van establir la capital a Marràqueix, Fes fou una de les seues ciutats més importants. Construïren una kasbah (alcassaba) a l'extrem est de la ciutat, probablement al mateix lloc que la posterior Kasbah Bou Jeloud. miniatura|Bab Mahrouk, porta occidental de la ciutat, d'època almohade El 1145 el dirigent almohade Abd-al-Mumin ibn Alí va assetjar i conquistar la ciutat durant el derrocament almohade dels almoràvits. Per la feroç resistència que hi van trobar per part de la població, els almohades destruïren les fortificacions de la ciutat. A causa, però, de la contínua importància econòmica i militar de Fes, el califa almohade Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur va ordenar reconstruir les muralles. Les muralles foren acabades pel seu successor Muhàmmad an-Nàssir al 1204, que els donà la forma definitiva i establí el perímetre de Fes el-Bali tal com és ara. (Tot i que, segons un altre autor, la reconstrucció de les muralles la va ordenar Muhàmmad an-Nàssir el 1212, després de la seua derrota a Las Navas de Tolosa a la península Ibèrica.) Moltes de les portes principals de la ciutat es van construir en aquesta època. Com que Fes havia crescut, el nou perímetre de muralles almohades era major que el de les antigues almoràvits. Com altres muralles marroquines, l'edificaren en tàpia amb fonaments de pedra, i la reforçaren amb torres rectangulars. Els almohades també construïren la Kasbah Bou Jeloud al lloc on era l'antiga kasbah almoràvit, a l'extrem occidental de la ciutat (just a l'oest de l'actual Bab Bou Jeloud), i també van construir la kasbah inicial que ocupa el lloc de l'actual Kasbah an-Nouar. No tot el terreny dins les muralles estava densament habitat; gran part continuava relativament oberta i ocupada per conreus i jardins dels habitants.
Hui, sembla que les seccions del nord de les muralles de Fes el-Bali són les més antigues que resten de les muralles de Fes i que es remunten al període almohade. Les portes fortificades de Bab Mahrouk i Bab Guissa conserven les formes del període almohade. miniatura|Les muralles de Fes sota els almohades (), després de la unificació de les dues ciutats sota els almoràvits. Aquests establiren una kasbah a l'oest de la ciutat. Els almohades reconstruïren les muralles a principis del i van afegir una segona kasbah, la Kasbah An-Nouar, a l'oest
Època marínida: la creació de Fes el-Jdid esquerra|miniatura|Murs marínides al nord de Fes el-Jdid (fotografia de 1916) El 1248, Fes va ser conquerida pels marínides al comandament d'Abu Yahya, que n'expulsaren els almohades. El 1250, però, mentre el soldà estava en campanya, els habitants de Fes es rebel·laren i la ciutat tornà a ser reconquerida després d'un setge de 9 mesos. Potser a causa d'aquesta ratxa recurrent de rebel·lió i resistència, el soldà marínida Abu-Yússuf Yaqub ibn-al-Haqq va decidir, el 1276, construir una ciutat reial nova a l'oest de la ciutat vella, en un terreny més alt. Aquesta part es va anomenar Fes el-Jdid (Nova Fes) i incloïa el palau reial dels sultans (Dar al-Makhzen), els barris administratius de l'estat i la caserna de l'exèrcit. miniatura|Bab Dekkakin, la principal entrada nord a Fes el-Jdid. L'estructura principal data del període marínida, però la porta fou modificada i redecorada a la fi del i principis del Fes el-Jdid tenia les seues muralles i portes fortificades. L'entrada nord, al començament del camí a Meknés, tenia un pont fortificat (ara el Vell Mecúar) sobre l'Oued Fes. Aquest pont era entre dues portes: Bab és-Sebaa (l'actual Bab Dekkakin) i Bab el-Qantara (o Bab el-Oued; ara reemplaçada per la porta de Dar al-Makhzen). La porta sud de la ciutat, Bab 'Oyun Sanhaja (més tard Bab Semmarine), i l'occidental, Bab Agdal, compartien un disseny defensiu semblant amb Bab es-Sebaa en tenir una entrada inclinada i torres laterals. A dins, la ciutat se subdividia en districtes, alguns dels quals, com Dar al-Makhzen, tenien murs i portes que els separaven dels altres. Un altre districte, conegut com Hims i després convertit en el Mellah jueu, també s'afegí al sud de Bab Semmarine, entre les muralles internes i externes de la ciutat d'aquest costat.