miniatura|Giorgione i/o Ticià, Concert campestre (ca. 1510)
El Renaixement venecià és el desenvolupament de l'art del Renaixement que es va desenvolupar a Venècia entre el i el . L'art renaixentista va arribar al Vèneto a través de l'estada de Donatello a la ciutat de Pàdua, de 1443 a 1453, i després es va difondre també en la pintura a través de Francesco Squarcione i dels seus alumnes. Poc després, el nou estil, amb Giovanni Bellini va arribar a Venècia (tradicionalment vinculada a la cultura gòtica tardana); després un art ja venecià va ser revolucionat per Giorgione i, a principis del , per Ticià; aquesta època va finalitzar amb Veronese i Tintoretto, que va morir en 1594 i que va marcar el pas cap al manierisme. La influència de l'art venecià no va cessar amb la fi del Renaixement i va persistir a través dels crítics d'art i de les obres d'artistes que van proliferar per tot Europa fins al segle .
El Renaixement venecià té característiques pròpies que el distingeixen d'altres centres del Renaixement italià. La República de Venècia, geogràficament, era molt diferent de les diverses ciutats-estat italianes del moment per la posició en una llacuna que l'aïllava política, econòmica i culturalment. A més, altres factors hi van influir: el seu propi i vast imperi comercial, l'herència romana d'Orient persistent i l'existència d'una estructura política i social capaç d'integrar els estrangers..
Encara que ja abans del 1500 havia començat un llarg declivi del poder polític i econòmic de la República, Venècia romania fins aquell moment «la ciutat italiana més rica, poderosa i poblada». Controlava importants territoris de la terraferma, la península Itàlica, que comprenien diverses petites ciutats on operaven artistes de l'escola veneciana, en particular Pàdua, Brescia i Verona. Els territoris de la República també incloïen l'Ístria i la Dalmàcia i les illes de la costa croata, que també participaven en les creacions de l'escola veneciana. Els grans pintors venecians del poques vegades van ser de la mateixa ciutat, i alguns van treballar principalment en altres territoris de la República, o fins i tot fora.
Encara que no hagi estat un centre important de l'humanisme renaixentista, Venècia va ser el centre de publicació de llibres en Itàlia; les edicions venecianes es distribuïen per tot Europa. Aldo Manuzio el vell va ser l'impressor i editor més important, per l'edició dels clàssics grecs, romans i italians, però era lluny de ser l'únic.
Especificitats venecianes L'art i l'arquitectura a Venècia es caracteritzen la venezianità, un conjunt de característiques amb els artistes i artesans venecians es distingeixen immediatament de les d'altres ciutats italianes: riquesa cromàtica, importància donada als motius i a les superfícies, a la llum, al detall de circumstància, gust pel pastitx i el conservadorisme. Quatre factors significatius expliquen aquesta particularitat: una situació geogràfica propícia, un vast imperi comercial, una herència romana d'Orient persistent i una estructura política i social coherent capaç d'integrar els estrangers.
Situació geogràfica Completament separada de terra ferma fins a mesurat el segle , Venècia és accessible només per mar i es revela d'inici, visualment, com una panoràmica. La ciutat està formada per petites illes unides entre si per ponts que salven estrets canals. No té muralles, llevat de les dues fortaleses que tanquen el port. La seguretat que afavoreix l'eclosió i el desenvolupament durable d'una rica tradició artística.
Venècia és l'única ciutat important d'Itàlia que no es va construir sobre fundacions antigues. A la fi de l'edat mitjana, una tradició afirmava que les illes havien estat ocupades per un grup de nobles troians arribats després de la caiguda de Troia. La ciutat seria, per tant, segons aquest mite, més antiga que Roma i, per tant, li seria superior. Una altra llegenda situa la seva fundació oficial el 421, el dia de la festa de l'Anunciació quan es col·loca la pedra angular de l'església del Rialto, testimoni dels seus ancestrals orígens cristians. Durant el Renaixement, la participació artística de Venècia a la renovació de l'Antiguitat es va caracteritzar per un enfocament romàntic i nostàlgic derivat d'aquesta doble herència mítica.
Una església parroquial envoltada de cases i comerços es troba al centre de la majoria de les illes que la formen, cada illa és autònoma, els transports es fan per embarcacions. Els ponts connecten els carrers principals, travessant els canals, de vegades prenent angles singulars. L'asimetria és omnipresent, ja sigui al laberint de carrers, a la planta dels edificis o a les façanes dels palaus d'estil «gòtic». La plaça de Sant Marc és trapezoïdal. La forma de la ciutat és determinada pel dipòsit de les marees ascendents i descendents que dibuixen el patró irregular. El gust per la composició asimètrica, present a la pintura veneciana durant tot el Renaixement, és una emanació d'aquest entorn físic immediat.
L'acostament venecià al color podria haver tingut les seves fonts als canals de la ciutat i a l'extensió de la llacuna, en produir la llum a la superfície de l'aigua efectes cromàtics particulars, diferents a cada moment del dia.
Imperi comercial Les activitats comercials de Venècia li van permetre establir relacions comercials amb el món islàmic. Al final del segle , Venècia disposava d'assentaments permanents en moltes de les illes del mar Egeu. Després de 1204 i de la culminació de la Quarta Croada, la basílica de Sant Marc, considerada com la capella del dogo, es va convertir alhora en l'aparador dels premis de guerra i en el reliquiari dels tresors espirituals, els més visibles d'ells arribats de Constantinoble com la quadriga de bronze col·locada sobre el portal principal a la plaça.
Venècia va jugar, a diferència d'altres repúbliques marítimes, el paper de magatzem principal i de botiga del món sencer. Els venecians, fins i tot aquells que mai no abandonaven la llacuna, tenien accés a una àmplia varietat d'aliments, tant ordinaris com exòtics. La majoria dels productes arribaven a Venècia per ser reenviats. L'ull venecià era de fet experimentat i agut en matèria de color, materials i motius; sabia apreciar la complexitat visual de l'assemblatge reunint fragments dispars, com testimonien els baixos relleus que adornen les façanes dels palaus i que estan disposats sense preocupar-se per la integració en un tot coherent. Els artesans venecians també van ser mestres en l'art de la còpia de tota mena d'objectes i mostraven una gran habilitat quan calia adaptar una invenció a un ús modern.
Paradigma romà d'Orient miniatura|Paolo Veneziano, Políptic de Santa Chiara
L'or és omnipresent a la basílica de Sant Marc, les tessel·les de vidre dels mosaics tenen un color que varia amb els canvis de llum. L'enfocament cromàtic dels pintors venecians del Renaixement prové en particular dels colors vius i dels tints orquestrats i units en el mateix to càlid que hi ha. També reprenen el sentit de la construcció de la superfície: de prop, l'ull veu al mosaic trossos diferents d'un sol color; a distància, el pensament fon aquests trossos en una superfície única.
Els artistes del Renaixement van restaurar certes peces de mosaic o en van crear de noves a partir dels seus dibuixos. Paolo Veneziano (ca. 1290-1358/1362) va introduir, amb el Políptic de Santa Chiara, el tipus de políptic que es convertirà en norma a Venècia, combinant elements gòtics i romà d'Orient en una síntesi nova. Va utilitzar una tècnica de miniaturista basada en una acurada observació dels detalls íntims. Els luxosos teixits que porten les figures sagrades són un testimoni indirecte del comerç amb l'Orient Llunyà. Els colors resplendents són utilitzats a la manera veneciana, amb reserva i subtilesa. Són transformats en una rica harmonia cromàtica gràcies a les virtuts unificadores del fons daurat.
Durant el Quattrocento, els valors ornamentals dels mosaics de Sant Marc encara atreien els artistes que els reinterpretaven per satisfer les noves exigències del naturalisme. Pocs artistes continuaven utilitzant pa d'or per als fons dels retaules. Gentile Bellini, per la seva tècnica, va buscar reproduir en la seva pintura a l'oli les propietats lluminoses de les tessel·les de vidre. Va aconseguir fer la impressió d'una resplendor interior, d'una llum que sembla exhalar des de les profunditats del quadre, imprimint el llenç o el panell que va revestir de blanc. Com Bellini, Ticià de vegades va utilitzar vernís per aconseguir transparència i lluminositat, però sobretot, la superfície de textura irregular es convertirà en una de les característiques de l'escola veneciana. La pintura a l'oli s'aplicava amb un pinzell o s'estenia en petits punts deixant visible el llenç que està grollerament teixit. La materialitat no dissimulada del llenç i de la pintura recorda la naturalesa tangible del mosaic.
Els artistes renaixentistes consideraven la textura, els colors i les qualitats dels mosaics de Sant Marc com a models essencials de composició. Hi descobrien un apropament subtil al color, lliçons de tècnica artística, models de composició, el respecte per la superfície i una manera de percebre i de representar la llum com un puixant agent de revelació de la forma.
Estructura social miniatura|Basílica de Sant Marc, cúpula de Pentecosta
Venècia sempre ha estat una ciutat d'immigrants on han estat representades totes les regions d'Itàlia i la zona de l'Adriàtic. Testimonien això les parelles de personatges ubicades a la base de la cúpula de la Pentecosta de la basílica de Sant Marc estan personalitzades pel vestuari, el rostre, la pell i el color dels cabells de diferents regions del món, precisions específiques de Venècia. A finals del 'Quattrocento', l'activitat comercial i la immigració lligada a l'avenç cap a l'oest de l'Imperi turc hi van crear una de les poblacions més heterogènies d'Europa, cosa que va contribuir al caràcter cosmopolita de la cultura veneciana.
L'organització social de la República tenia un impacte significatiu als encàrrecs artístics. Es fomentava fortament el consens i es frenava la glorificació individual, en particular dels practicants i dels cittadini per evitar la gelosia i una competència poc fraternal. Només les capelles i els palaus familiars encara s'ajustaven als models preexistents. El sentit de participació en una empresa comuna animava la població. Aquesta era una de les raons per les quals els encàrrecs procedents del govern i de les scuole fossin més importants que en altres llocs. El compromís amb l'ordre establert també va accentuar el lloc que se li concedia a la tradició artística. Si les estructures van ser establertes per la cultura comercial dels practicants, els artesans i els artistes van ser els autors del canvi estètic, inserint el present en el passat en un palimpsest en constant evolució.
Política artística Des de molt aviat, la República de Venècia va organitzar políticament i econòmicament les professions artístiques posades al servei oficial de l'Estat. Comprenent la importància que tenia la pintura com a mitjà per formular la cultura i la ideologia de la ciutat en imatges eficaces, Venècia va instituir el càrrec de «pintor oficial de la República», el 'Pittore di Stato' des dels primers anys del Trecento , així com també existia un Arquitecte d'Estat i un Escultor d'Estat. En l'època del dogo Dandolo, el pintor oficial era Paolo Venziano, actor important en la definició de l'estil venecià del Trecento. En 1483, Giovanni Bellini és citat en documents oficials com Pictor nostri Domini, reemplaçant al seu germà Gentile, que havia estat enviat oficialment a Constantinoble per pintar el retrat del sultà Mehmed II.