Nixon in China (en català, Nixon a la Xina) és una òpera en tres actes amb música minimalista del compositor estatunidenc John Adams sobre un llibret d'Alice Goodman. La trama tracta la visita d'estat que va realitzar al 1972 l'aleshores president dels Estats Units, Richard Nixon, a la República Popular de la Xina, en aquell moment controlada per la dictadura comunista de Mao Zedong. Aquest esdeveniment, àmpliament cobert pels medis de comunicació americans, va suposar una important obertura diplomàtica entre un Orient i Occident que s'havien aïllat entre sí durant la Guerra Freda.
L'obra es va estrenar sota la direcció de Peter Sellars i amb coreografia de Mark Morris a la Houston Grand Opera, el 22 d'octubre de 1987 i, encara que va rebre en un principi crítiques de tota mena, s'ha vist representada en múltiples ocasions al llarg del món de llavors ençà, consolidant-se com una important contribució al repertori operístic anglòfon i del .
Desenvolupament La idea original del projecte li va ser proposada a Adams pel director teatral Peter Sellars, conegut per les seves provocadores i controvertides produccions d'òperes del repertori clàssic. Ambdós havien estudiat junts a laUniversitat Harvard, i aquest últim es trobaba profundament interessat per la visita que havia realitzat el president Nixon a Xina l'any 1972. Sellars apreciaba la natura contradictòria d'aquest esdeveniment, considerant-lo «un estratagema electoral ridículament cínic... i un gran avenç històric». Adams tenia els seus dubtes (creia que Sellars li proposava una obra satírica) pero va acabar acceptant la col·laboració, prenent el projecte com una oportunitat de mostrar com els orígens mítics es podien mostrar a la història contemporànea. L'obra no seria una sàtira, doncs, sinó una òpera heroica, amb un llibret en versos apariats escrit per una nova addició a l'equip creatiu: Alice Goodman, una altra antiga alumna de Harvard.
El llibret fou completat entre 1985 i 1986, després d'una àmplia consulta de fonts per inspiració, que incloien des de les biografies o memòries oficials dels diferents integrants de l'acció fins a pamflets propagandístics o la pròpia poesia escrita per Mao Zedong. Tant Goodman en el seu text com Adams en la seva música tractaren d'aprofundir en les personalitats dels personatges més enllà de les seves ideologies polítiques, encara que ocasionalment les seves caracteritzacions no coincidien o es trobaven en discordança amb les idees de Sellars, provocant aferrissades discussions entre els tres. Malgrat això, els tres posaren les seves diferències creatives a un costat pel bé de l'obra, amb Goodman comentant, al capdavall: "Aquesta col·laboració ha sigut polifònica. Ens hem esforçat en convertir els nostres desacords en contrapunts; no en fer-nos callar entre nosaltres sinó, com els personatges dins de l'òpera, ser cadascun tan eloqüent com ens sigui possible.".
Argument La trama té lloc a Pequín i les seves rodalies, al llarg dels set dies del mes de febrer de 1972 que va durar la visita oficial.
Primer Acte Esperant l'arribada a l'aeroport de Pequín de l'aeroplà que transporta el president Nixon i la seva delegació, els contingents de l'exèrcit i ciutadans xinesos canten les Tres Regles de Disciplina i Vuit Punts d'Atenció, una doctrina militar emesa per Mao i els seus associats durant la Guerra Civil Xinesa ("Soldiers of heaven hold the sky", "The people are the heroes now"). Després d'un interludi orquestral que musicalitza l'aterratge de l'avió presidencial, en surten Richard Nixon; Pat, la seva esposa i Primera Dama; així com Henry Kissinger, el secrerari de l'Estat. Zhou Enlai, el Primer Ministre xinés, els dona la benvinguda mentre que Nixon reflexiona sobre la importància històrica de l'esdeveniment i les seves preocupacions i esperances per la visita ("News has a kind of mistery").
La següent escena dramatitza una reunió que es va donar entre Nixon i Kissinger, acompanyats de Zhou i Mao Zedong. El dictador, vell i malalt (havia sigut hospitalitzat uns dies abans de la reunió i, de fet, moriria a finals d'eixe mateix any a causa d'un atac cardíac), entra seguit per tres secretàries que al llarg de l'assemblea repetiran, prefiguraran o amplificaran vocalment els seus comentaris. Un intent de conversa banal entre les dues parts es torna ràpidament en incomprensió i desconcert per part dels americans, que no arriben a comprendre els obscurs i impenetrables raonaments del líder.
L'ambientació canvia a un banquet celebrat en honor de la delegació estrangera al Gran Saló del Poble, en la Plaça de Tian'anmen. En un ambient de solemnitat, Zhou brinda pels visitants estatunidencs ("Ladies and gentlemen, comrades and friends"), discurs al qual Nixon respon amb un brindis ("Mr. Premier, distinguished guests"), agraïnt la rebuda que els ha sigut donada al país i expressant la seva voluntat d'obrir nous vincles entre la Xina i els Estats Units. L'atmosfera es torna progressivament jovial i festiva, amb més brindis successius ("Cheers!") que culminen en Nixon (que havia sigut, al cap i a la fi, l'anti-comunista més prominent del panorama polític americà durant la Guerra Freda) declarant: "Em vaig oposar a la Xina. Estava equivocat.".
Segon Acte Guiada per les tres secretàries, Pat Nixon visita els principals punts d'interés històric i cultural del Pequín comunista i imperial. Passa també, entre altres llocs, per una clínica sanitaria, una escola primària i una fàbrica, els obrers de la qual li regalen un petit elefant de vidre (símbol, com ella els informa alegrement, del Partit Republicà estadounidenc). El recorregut emociona profundament la Primera Dama, que canta davant del Palau d'Estiu les seves visions d'una futura pau entre tots els pobles del món ("This is prophetic!").
A la tarda, la delegació estadounidenca assisteix a una representació del ballet-òpera comunista El destacament femení roig, entreteniment propagandístic concebut per la temible Jian Qing (també coneguda com a Madame Mao), actriu, directora artística del règim maoista i quarta esposa del dictador. L'obra presenta la gloriosa victòria d'unes valentes treballadores revolucionàries sobre un terratinent malvat i abusiu. Els Nixon es veuen fortament trastocats pels esdeveniments representats, amb Pat botant sobre l'escenari per a defendre la protagonista d'uns flagells que considera reals. Davant d'aquesta intransigència, Jian Qing irromp iracunda en escena. Enfadada per l'errònea interpretació del seu ballet, carrega contra espectadors i intèrprets per igual en una terrorífica ària de coloratura ("I am the wife of Mao Tse-tung"), mentre un cor revolucionari exalça les seves paraules.
Tercer Acte És l'última nit dels americans a Pequín, i tots els personatges es troben a les seves respectives habitacions. En una successió quasi onírica i surreal de diàlegs, escoltem les reflexions de Richard Nixon i Pat per un costat (el president rememora el seu temps com a soldat en la Segona Guerra Mundial a través de les cartes enviades a la seva dona en aquella época), i de Mao i Jian Qing per l'altre (la parella evoca la seva primera trobada, la Llarga Marxa que els portà al poder i ballen un foxtrot a la part de darrere de l'escenari). Separats de la resta, Kissinger i Zhou Enlai tracten de redactar un comunicat que assenti les bases d'una política diplomàtica conjunta entre els seus països, però sense molt d'èxit. Poc a poc, els personatges es van adormint, i queda a soles Zhou en escena (el Primer Ministre era conegut pel seu insomni). Zhou medita sobre els esdeveniments ocorreguts, preguntant-se sobre el valor de la visita i dubtant sobre la validesa de les decisions preses pel gobern de la Revolució Cultural. Ara ja és tard, però, i l'òpera es tanca en una nota enigmàtica i ombrívola: Els ocells el criden per a continuar el seu treball, mentre que "fora d'aquesta cambra, la fredor de gràcia jeu pesadament sobre l'herba del matí".
Rols principals +Nom del personatge (amb romanització pinyin)Tipologia vocalElenc de la primera producció (Houston Grand Opera, 1987) Director: John DeMainRichard NixonBarítonJames MaddalenaPat NixonSoprano líricaCarolann PageChou En-lai (Zhou Enlai)BarítonSanford SylvanMao Tse-tung (Mao Zedong)TenorJohn DuykersHenry KissingerBaix-barítonThomas HammonsChiang Ch'ing (Jian Qing) / Madame MaoSoprano de coloraturaTrudy Ellen CraneyNancy Tang (Tang Wensheng), Primera Secretària de MaoMezzosopranoMari OpatzSegona Secretària de MaoContraltStephanie FriedmanTercera Secretària de MaoContraltMarion DryBallarins, milicia, ciutadans de Pequín
Anàlisi estructural, dramatúrgica i narrativa L'òpera, com hem esmentat, es troba estructurada en tres actes, cadascun més curt que l'anterior (seixanta, cinquanta i trenta minuts aproximats de duració, respectivament) i amb un nombre decreixent d'escenes per acte (tres, dos i una), afavorint el que Joan Matabosch anomena "un efecte de desaceleració temporal". Aquesta organització es veu també acompanyada per una lenta immersió narrativa en el món íntim dels personatges. A mesura que l'obra avança, l'artifici mediàtic va deixant pas a visions cada vegada més properes dels personatges, "invitant (...) a que es reveli la seva dimensió humana, a que les seves inseguritats, pors i frustracions es posin en evidència, a vegades dolorosament."
És aquest un despullament emocional que es posa en relleu principalment al tercer acte de l'obra. Després d'un primer acte dominat pels personatges masculins (Nixon, Zhou, Mao) en què el focus narratiu es veu sempre influït o filtrat pels mitjans de comunicació oficials, i un segon acte on les dones (Pat Nixon, Jian Qing) tenen més protagonisme, el moviment conclusiu de l'obra ens presenta una "galeria de personatges insatisfets":"De sobte, ens trobem davant de figures vulnerables, humanes, esgotades, que tenen dubtes sobre els camins que han escollit i sobre les seves accions en el passat." Tant els Nixon com els Mao es troben "igual de paralitzats pels seus pensaments més secrets i un desig desesperat de tornar enrere, de penediment, de soletat, d'haver malaguanyat ocasions que haguessin donat altre sentit a les seues vides".
Així mateix, la trama filada per Goodman i la dramatúrgia de Sellars reflecteixen aquesta erosió de la percepció pública dels personatges mitjançant un progressiu trencament de les convencions narratives acostumades. Ja l'episodi del ballet revolucionari al final del segon acte mescla fantasia i realitat, fent dubtar a l'espectador sobre quins aspectes d'allò representat són vertaders i quins merament una imaginació dels personatges. El recurs de "l'obra dins de 'obra" permet als autors jugar amb la metateatralitat de la situació: Per un costat, l'actor que realitza el paper del malvat terratinent és el mateix que abans cantava el rol de Kissinger, i la pròpia Pat Nixon comenta el paregut entre ambdós amb el seu marit ("Doesn't he look like you-know-who?"). Per altre, la diatriba propagandística de Jian Qing amb què es tanca el segment deriva, en la producció original dirigida per Sellars, en un linxament col·lectiu en el qual participen tant intèrprets com espectadors del ballet, i que destrossa el teatre on es realitzava la representació. Entremig d'aquest caos es pot entreveure, també, un comentari sobre el propi dramatisme de les execucions massives i humiliacions públiques portades a cap pel govern maoista.