és un cantautor i productor francès.
Prové de l'onada rock de Rennes de principis dels anys 80. Tingué èxits a França gràcies a títols d'estil pop com Le Grand Sommeil, Week-end à Rome, Tombé pour la France ... En aquest estil musical es convertí en una de les referències franceses. Té àlbums coneguts com Pop Satori (1986), Pour nos vies martiennes (1988) i Paris elsewhere (1991).
A finals de la dècada de 1990, tot i que optà per exposar-se menys als mitjans de comunicació, assolí èxit de públic i de crítica amb el disc de pop-rock de L'Invitation el 2007, i el Gran Premi SACEM per Les Chansons de l'innocence retrouvée del 2013. Obtingué també la Victòria d'Honor en les Victoires de la Musique 2018 i la Gran Medalla de la Cançó Francesa de l'any 2021 atorgada per l'Académie française.
Étienne Daho, a més, col·laborà amb molts artistes francesos i internacionals com Jacques Dutronc, Charlotte Gainsbourg, Alain Bashung, Françoise Hardy, Daniel Darc, Astrud Gilberto, Saint Étienne, Jane Birkin, Air, Brigitte Fontaine, Jacno, Jeanne Moreau, Bill Pritchard, Orchestral Maneuvers in the Dark, Philippe Katerine, Vanessa Paradis, Catherine Deneuve, Dani, Lio, Lou Doillon, Dominique A, Debbie Harry i Marianne Faithfull.
Biografia Infància i adolescència Nat el 14 de gener de 1956, a Orà, llavors l'Algèria francesa. El seu pare Étienne fou un ric hereu cabilienc,. soldat de carrera i músic amant de la festaÉtienne Daho, interrogé par Hugo Cassavetti, Télérama, 11 novembre 2006. que abandonà la família. La seva mare, Lucie Douma, confià el nen als seus avis, immigrants espanyols que regien una botiga i alhora cafeteria de queviures al petit poble de Cap Falcon, un centre balneari situat a uns vint quilòmetres d'Orà. El negoci, que es convertí en Chez Sonia, i posteriorment fou dirigit per les tietes Rosine i Sonia . Aquí és on el pare apareix un dia per acomiadar-se del seu fill de quatre anys; no el veurà mai més.
Visqué aquests anys tranquil·lament en un poble costaner, fins que descobrí l'horror quan tornà a la ciutat d'Orà on visqué la violència dels dos últims anys de la guerra d'Algèria (1961 i 1962). Més tard, el nen fou col·locat durant uns mesos en una penosa pensió, dirigida per un individu que l'espantà. Després tornà al poble, Cape Falcon, on continuà l'escolarització en una classe de tres alumnes. Mentre, la seva mare patí per motius administratius ja que no estava legalment divorciada i havia d'obtenir l'acord del seu marit per sortir d'Algèria; per això seguí amb la seva tieta Francine. El mes de setembre de l'any de 1964, el portà a casa seva, a Reims, on li inscriu en un escola religiosa força estricta.
A finals de 1964, el marit de la seva tieta fou traslladat a Rennes, ciutat on la seva mare i dues germanes el van retrobar i s'hi van instal·lar . La seva mare trobà feina com a secretària en una empresa química. Més tard estudià al Collège des Gayeulles,Éric Chemouny, Pierre Fageolle, Étienne Daho, Hors Collection, 1999, p. 8. i del 1972 al 1975 al Lycée Chateaubriand;Étienne Daho, lettre à Laura Vercelletto, , 2008, p. 18. posteriorment es matriculà a la Universitat de Rennes 2 on volia assolir el diploma universitari en arts visuals i un grau en anglès: Sota la influència musical de les seves germanes, descobrí els artistes pop anglesos i Motown. La música es convertí en la seva passiói hi hagué dos discos que el marcaren: The Velvet Underground i Nico i el primer disc de Pink Floyd ( The Piper at the Gates of Dawn) que li permetrà descobrir Syd Barrett.
Els seus gustos musicals van des de Serge Gainsbourg fins a Velvet Underground, des dels Beach Boys fins al rock.Sovint anà a Londres i Manchester per treballar i descobrir l'escena punk. L'any 1976 començà a escriure cançons.
Els inicis Étienne Daho continuà com a estudiant diletant. i formà part del seguici d'Hervé Bordier (futur creador de les Transmusicales de Rennes) que aleshores organitzava concerts i exposicions. Daho ho aprofità per crear una associació que havia d'organitzar un concert dels Stinky Toys pel seu aniversari. El concert li permet conèixer Elli Medeiros i Jacno, i entre ells es formà una sòlida amistat. Encoratjat pels seus amics dels grups Marquis de Sade i Stinky Toys, el 1979 debutà a l'escenari de les Transmusicales de Rennes amb el grup Entre les deux fils dénudés de la dynamo i el desembre de 1980 debutà en solitari ja que gravà una maqueta de cinc temes amb l'ajut de Franck Darcel i músics del grup Marquis de Sade. Fou descobert per la discogràfica Virgin i es convertí en un dels primers fitxatges francesos del segell.
L'enregistrament del seu primer disc, Mythomane (1981), tingué lloc a París amb els músics Marquis de Sade i Jacno. Tot i les bones crítiques que tingué a la premsa especialitzada, el disc va passar desapercebut pel gran públic. Però Étienne Daho gravà llavors un nou senzill: Le Grand Sommeil, que aquest cop sí, va tenir un gran èxit, fet que li assegurà un segon àlbum.
Produït per Frank Darcel, l'àlbum La notte, la notte sortí al mercat el mes de març de 1984 i fou il·lustrat per un retrat de Pierre & Gilles . Se'n extreuen dos senzills: Sortir ce soir i Week-end à Rome que serà el seu primer gran èxit.
Feu la seva primera Olympia el 18 d'abril de 1985. L'àlbum obtingué un doble disc d'or amb més de venuts. i rebé el Steel Bus com a artista de rock de l'any 1985. A partir d'aquest èxit, gravà un mini àlbum, Tombé pour la France . El videoclip fou dirigit per Jean-Pierre Jeunet, i aconseguí el tretzè lloc del Top 50.Classements d'Étienne Daho
El tercer disc, Pop Satori (1986), fou gravat a Londres amb el grup Torch Song (el líder del qual William Orbit seria posteriorment el director artístic, entre d'altres, de Blur i Madonna) i coproduït per Daho i Arnold Turboust . L'enregistrament fou controvertit, ja que William Orbit venia poques vegades a l'estudi i hi enviava el seu gerent per substituir-lo. L'únic membre del grup que participà en la producció artística fou Rico Conning. Étienne Daho i Arnold Turboust decidiren tornar a París per acabar els enregistraments. Amb els senzills Épaule tattoo (el vídeo del qual va ser dirigit per Philippe Gautier ) i Duel au soleil, l'àlbum va rebre crítiques favorables i fou certificat com dics de platí.certifications des albums d'Étienne Daho La premsa especialitzada parlà llavors de “Dahomania». El cantant tingué projectes variats, com la participació en les pel·lícules d'Olivier Assayas i Virginie Thévenet i la producció d'artistes per al seu segell.
Èxit Confirmà el seu èxit amb l'àlbum Pour nos vies martiennes (1988), certificat com disc de platí, amb portada signada per Guy Peellaert . Per primera vegada, l'àlbum fou estrenat de forma simultània en vuit països. Fou gravat a Londres i obertament era inspirat en produccions pop britàniques com les del grup The Jesus and Mary Chain. Comptà amb els senzills Bleu comme toi i Des Heures Hindues . La gira Tour Martien donà lloc al disc Live ED i a la pel·lícula Tant pis pour l'Idaho de Bertrand Fèvre, on cantà un duet amb Chris Isaak. Continuà amb col·laboracions musicals amb Arthur Baker i Working Week i també produí discos de Daniel Darc, Bill Pritchard i Lio .
L'àlbum Paris Elsewhere fou gravat a Nova York durant l'estiu de 1991. Carlos Alomar, guitarrista de David Bowie, fou acomiadat al cap d'uns pocs dies de començar els enregistraments i fou substituït per Édith Fambuena de Valentins. El disc fou publicat el desembre de 1991, l'àlbum va vendre més de , amb títols com Saudade, Disaster attractions, Comme un igloo, Un homme à la mer i Les voyages immobiles (amb un vídeo dirigit per Michel Gondry). La gira Tour Paris Ailleurs visità 14 països, i donà lloc a l'àlbum Live Daholympia que fou enregistrat a l'Olympia i que rebé un doble disc d'or..
L'any 1992, posà en marxa el projecte Urgence: 27 artistes pour la recherche contre le sida, un àlbum on reuní els artistes francesos i covers més coneguts. Els guanys (12 milions de francs) foren lliurats en mà per Étienne Daho al professor Luc Montagnier de l'Institut Pasteur. Aquesta acció. li implicà en un rumor maliciós de malaltia per sida.
El 1993, ocupà el quart lloc del Top 50 amb una versió d'Édith Piaf, Mon manège à moi, gravada originalment per a la recopilació Piaf-Fréhel, ma grandmother est une rockeuse .
El 1995, produí quatre temes de l'àlbum Genre humaine de Brigitte Fontaine que signà amb la discografica Virgin, produí l'àlbum Faux witness de Jacno i cantà amb Jacques Dutronc Tous les tastes sont dans ma nature; amb tot, el clip fou prohibit a la televisió perquè es considerà massa provocador.. També es traslladà a Londres per compondre el seu nou disc.
La resurrecció En 1995, enregistra Reserection (títol irònic amb relació a un rumor que, l'any 1994, anunciava la seva mort a causa de la sida). Brigitte Fontaine va coescriure amb ell el text de Jungle Pulse mentre Étienne Daho va adaptar tres títols de Saint Étienne, Filthy, Suburban Autumn Lieutenant i Paper. Aquest últim va tenir un èxit al Regne Unit amb He's on the Phone ( número 11 en el Top 40), una adaptació de Week-end à Rome. El mateix any, Daho va coproduir l'àlbum Genre humaine de Fontaine, que li suposà el retorn definitiu a l'avantguarda de l'escena francesa.
Després, el 1996, a Londres, escrigué el disc Éden amb Arnold Turboust . Per Daho,era l'oportunitat de crear un èxit, successor de Pop Satori . Trobem entre d'altres a Elli Medeiros, els Comateens, The Swingle Singers i sobretot Astrud Gilberto pel duet Les bords de Seine . Tot i que l'àlbum obtingué un certificat d'or,. fou mal rebut per part del públic i en part fou percebut com un fracàs comercial.. En canvi, anys després, aquest àlbum barrejat per Mark Stent, és considerat com un dels seus millors enregistraments. El mateix to electrònic del disc portà a Étienne Daho a assumir el repte tècnic i artístic de transposar els mons de l'Eden a l'escenari. És a Jean-Louis Hennequin, ja conegut per les seves col·laboracions amb Barbara, a qui confia la responsabilitat d'aquesta transposició. Aquest enregistrament romangué inèdit, a excepció de la versió en directe de Sur mon cou (amb un text de Jean Genet musicat per Hélène Martin ).
L'any 1998 publicà el seu primer recopilatori <i id="mwAWs">Singles</i>, que va vendre més de ,. entre els quals l'inèdit Le Premier Jour (Du rest de ta vie) que és una adaptació del títol Ready or Not de Sarah Cracknell. També escrigué L'Autre moi per a Jane Birkin i Le Premier de nous deux per a Sylvie Vartan, Finalment, cantà un duet Dis-lui toi que je t'aime amb Vanessa Paradis i Eucalyptus amb Zazie al recopilatori Ensemble .
L' any 2000, surt l'àlbum Corps et Armes, produït a Londres amb Les Valentins . Classificat com un número 1 en vendes després del seu llançament i obtingué el certificat d'or,. impulsat pel single Le Brasier . La seva llarga gira The Endless Summer Tour, seguida del disc Daho Live, feu una parada durant una setmana a l'Olympia on compartí escenari amb Vanessa Daou i al Rex Club en versió acústica.
L'any 2001, tornà a posar-se a l'avantguarda produint i cantant al duet Comme un boomerang, una cançó escrita per Serge Gainsbourg. Obtingué un disc de plata certificat. i el títol ocupà el sisè lloc en vendes. El mateix any, Étienne Daho es va convertir en cavaller de l'Ordre del Mèrit.
El 2003 publicà Révolution, un àlbum més fosc que obtingué un certificat d'or.. Destaquem el senzill If, un duet amb Charlotte Gainsbourg, i també Marianne Faithfull amb la cançó Les liens d'Éros i el single Retour à toi, un homenatge a les produccions de Phil Spector.. El molt elèctric de Revolution Tour es gravà per a Live Sortir Tonight, i rebé un DVD de platí.Certifications SNEP