miniatura|Joan I de Berry, Duc de Berry gaudint d'un gran menjar. El duc es troba assegut a la taula vestit de blau i envoltat de nombrosos servents, convidats i dependents. Il·lustració de Les molt riques hores del Duc de Berry, cap a 1410. La casa medieval era, com les llars modernes, el centre de la vida familiar per a totes les classes de la societat europea. No obstant això, en contrast amb la llar d'avui dia, consistia en molts més individus que la família nuclear. Des de la casa del rei fins al més humil habitatge camperol, parents més o menys llunyans i un nombre variable de servents i dependents cohabitaven amb l'amo de la casa i la família immediata. L'estructura de la casa medieval es va dissoldre en gran part per l'adveniment de la privadesa a l'Europa moderna primerenca.
Les variacions van ser immenses a tot un continent i un lapse de temps d'uns 1.000 anys. No obstant això, encara és possible parlar d'un model clàssic de la casa medieval, particularment com va evolucionar a la França carolíngia i des d'allà es va estendre per grans parts de Europa.
Llars aristocràtiques Antecedents històrics Ni el grec ni el llatí tenien una paraula que correspongués a la «família» d'avui dia. La família llatina ha de ser traduïda com a «llar» en lloc de «família». La casa aristocràtica de l'antiga Roma era similar a la de l'Europa medieval, en el sentit que consistia —a més de les famílies, la seva esposa i fills— en un nombre de "clients" dependents del senyor que els atenia, aconsellava i rebia recompenses. La diferència amb el seu equivalent medieval radicava en l'ús d'esclavatge en l'Antiga Roma en lloc de servents remunerats per a l'exercici de tasques servils. Una altra diferència era que, a causa de la relativa seguretat i tranquil·litat dins de les fronteres de l'Imperi Romà, hi havia poca necessitat de fortalesa (arquitectura). La casa aristocràtica de l'Europa medieval, per altra banda, era tant una unitat militar com socioeconòmica, i a partir del la residència ideal era el castell.
Composició Com a resultat de la naturalesa militar de la casa noble medieval, la seva composició era predominantment masculina. Cap al final del període medieval la proporció es va anivellar una mica, però en una data anterior l'element femení de la casa consistia únicament a la dama i les seves filles, els seus ajudants, i potser algunes empleades domèstiques per executar tasques particulars com el rentat. Molts dels servents masculins eren purament militars; hi hauria un esquire, així com diversos números de cavallers i escuders per guarnir el castell com una unitat militar, però molts també treballarien en altres funcions, i hi hauria servents enterament dedicats a les tasques domèstiques. Al nivell inferior, eren simplement homes locals recrutats a les poblacions. Els llocs de nivell superior —en particular els que atenien el senyor— eren sovint ocupats per homes de rang: fills dels parents del senyor, o el seu seguici.
La presència de servents de noble bressol imposava a la casa una jerarquia social que era paral·lela a la jerarquia dictada per la funció. Aquesta segona jerarquia tenia a la seva cúspide el majordom —alternativament senescal o majordom de palau—, que tenia la responsabilitat primordial dels assumptes domèstics de la casa. Tenint cura del benestar personal del senyor i la seva família estaven el camarlenc, que era responsable de la cambra o de l'habitació privada, i el mestre del rober, que tenia la responsabilitat principal de la roba i altres articles domèstics.
De gairebé la mateixa autoritat que el majordom era el mariscal. Aquest oficial tenia la responsabilitat militar vital dels estables i cavalls de la casa, i també estava a càrrec de la disciplina. El mariscal, i altres servents de més rang, tenien assistents que els ajudaven a fer les seves tasques. Eren els anomenats valets de cambra, mossos de quadra o patges, classificats de dalt a baix en aquest ordre i en la seva majoria joves nois, encara que a les grans corts reals el 'valet de chambres' incloïa tan joves cortesans nobles, com sovint artistes, músics i altres especialistes que podien ser de renom internacional. Assignar-los el càrrec de valet era una manera de regularitzar la seva posició dins la casa.
Una de les funcions més importants de la casa medieval era l'obtenció, l'emmagatzematge i la preparació d'aliments. Això consistia tant a alimentar els ocupants de la residència diàriament, com a preparar grans banquets per als convidats, per mantenir l'estatus de senyor. La cuina es dividia en un rebost —per al pa, el formatge i la roba de taula— i un celler —per al vi, la cervesa i ale. Aquestes parts estaven dirigides per un forner i un majordom respectivament. Depenent de la mida i la riquesa de la casa, aquestes dependències es van subdividir més endavant. La següent és una llista d'algunes dels habitacles que podíem esperar trobar en una gran casa aristocràtica o real medieval: Dependències domèstiques:Duncan, Archibald A. M. (1993). "The 'Laws of Malcolm MacKenneth'" in Medieval Scotland: Crown, Lordship and Community: Essays Presented to G.W.S. Barrow, Alexander Grant and Keith J. Stringer (eds.), Edinburgh, Edinburgh University Press, p. 249 Administració Menjar i beguda(principal) Menjar i beguda(secundària) Altres Majordom de Palau Mariscal Camarlenc Mestre rober Cuina Rebost Celler Confiteria Cava Corral Especier Emmagatzematge d'aliments Escaldador d'aus Salseria Safareig Cereria Magatzem per al bany personal Rentat de roba Magatzem de roba domèstica A més d'aquestes dependències, es necessitaven servents que s'ocupessin dels animals de caça. El mestre caçador ocupava una posició central a les grans cases nobles. Així mateix, el mestre falconer era un oficial d'alt rang, sovint d'origen noble. Hi havia necessitats espirituals per atendre, i una capella era una part natural de cada casa gran. Aquestes capelles de la casa estarien ateses per un nombre variable de clergues. Els capellans, confessors i almoiners podien servir a les capacitats administratives així com a les religioses.
Llars nobles
Les cases dels reis medievals, eren en molts sentits, simplement cases aristocràtiques a major escala: com el cronista de la cort de Borgonya, Georges Chastellain, va observar de l'esplèndida cort dels ducs de Borgonya, «després dels actes i les gestes de la guerra, que són reclams de glòria, la casa és el primer que crida l'atenció, i que és, per tant, més necessari dur a terme i organitzar bé».Cita en Johan Huizinga, The Waning of the Middle Ages, 1924 p.31 Una gran diferència era la manera com els funcionaris de la casa reial que eren en gran manera responsables del govern del regne, així com de l'administració de la casa.
Els reis de França del , per exemple, «governaven a través d'oficials reals que eren en molts aspectes indistingibles dels seus oficials de la casa». Aquests oficials —principalment el senescal, l'algutzir, el majordom, el xambel i el canceller— obtenien naturalment amplis poders, i podien explotar aquest poder per al progrés social. Un exemple d'això és el de la dinastia carolíngia de França, que es van elevar de la posició de majordoms reals —els majordoms de palau— per convertir-se en reis per dret propi. Va ser el pare de Carlemany, Pipí el Breu, qui va obtenir el control del govern del debilitat rei merovingi Quilderic III. Un altre exemple es pot trobar a la casa d'Estuard a Escòcia, el cognom del qual va donar testimoni dels seus antecedents de servei.
Amb el temps, les posicions centrals de la casa reial esdevingueren poc més que títols honorífics atorgats a les famílies més grans, i no necessàriament dependents de l'assistència a la cort. A Flandes, al , els càrrecs d'algutzir, majordom, majordom de palau i camarlenc s'havien convertit en el dret hereditari de certes famílies nobles, i no tenien importància política.
Finalment, la casa reial es diferenciava de la majoria de les cases nobles en la mida del seu element militar. Si un rei era capaç de reunir una força substancial de cavallers de la casa, això reduiria la seva dependència del servei militar dels seus súbdits. Aquest va ser el cas de Ricard II d'Anglaterra, la dependència unilateral dels quals dels seus cavallers de la casa —la majoria reclutats del comtat de Cheshire— li va fer impopular entre la seva noblesa i finalment va contribuir a la seva caiguda.
A Anglaterra, la casa semi-real d'Eduard de Carnarvon, més tard Eduard II quan era Príncep de Gal·les, és la primera per a la qual es pot obtenir un coneixement detallat de les fonts.According to May McKisack, The Fourteenth Century (Oxford History of England)n1959: 1, note references.
A la ciutat de Mallorca, al llarg del es consolidaren les principals tipologies d'habitatge de la ciutat. Així, les cases senyorials estaven distribuïdes entorn d'un pati central, que servia alhora d'il·luminació, ventilació i distribució dels espais, amb una cisterna central i, al lateral, una escala que pujava a la planta noble. La planta baixa es destinava al servei i al treball, mentre que la planta noble era la zona d'ús dels senyors, dividida en zona de representació, zona privada i dependències auxiliars; les més grans presentaven una planta superior, que amb el temps es cobrí, donant lloc al porxo. Sovint presentaven corral, hort o verger En general, aquestes cases eren formades a partir de l'agregació de diverses parcel·les més petites. Els grans casals tenien una façana dividida en tres plantes, definides visualment per motlures. Als baixos destacava el portal forà, amb arc de mig punt i grans dovelles de pedra, mentre que la planta noble, més alta i amb més entitat, s'obrien finestres geminades, a les quals, a partir de mitjan , s'afegiren les finestres coronelles, de fins a quatre arquets. Finalment, a la planta superior es construiren porxos, alçats sobre pilars octogonals que sostenien la teulada. A partir de la segona meitat del proliferaren també els arcs conopials per obrir portals i finestres.
Itinerància La casa aristocràtica medieval no estava fixada en un indret, sinó que podia estar més o menys permanentment en moviment. Els grans nobles tenien propietats disperses en grans àrees geogràfiques, i per mantenir un control adequat de totes les possessions era important inspeccionar físicament les localitats amb regularitat. Com a mestre dels cavalls, els viatges eren responsabilitat del mariscal. Tot a la casa noble estava dissenyat per viatjar, perquè el senyor pogués gaudir del mateix luxe on sigui.
Particularment per als reis, la itinerància era una part vital del govern, i en molts casos els reis depenien de l'hospitalitat dels seus súbdits per al manteniment mentre eren al camí. Això podia ser un assumpte costós per a les localitats visitades; no només calia atendre la gran casa reial, sinó també tota l'administració reial. Cap al final del període medieval, quan van millorar els mitjans de comunicació, les famílies, tant nobles com reals, es van centrar de manera més permanent en una residència.
Variacions regionals miniatura|Les ruïnes romanes d'Orient del Palau del Porfirogènit a Istanbul. La societat aristocràtica centrada en el castell es va originar, igual que gran part de la cultura medieval en general, a la França carolíngia, i des d'allà es va estendre per la major part d'Europa occidental. En altres parts d'Europa, la situació era diferent. A les franges nord i oest del continent, la societat estava basada en els parents més que en el feudalisme, i les llars s'organitzaven en conseqüència a això.
A Irlanda, la base de l'organització social era el sept, un clan que podia comprendre fins a 250 llars, o 1250 individus, tots relacionats d'alguna manera. A l'Escandinàvia de l'època vikinga, els arranjaments d'habitatge eren més humils que els de França o Anglaterra contemporànies, però també aquí els grans senyors posseïen grans salons on podien rebre un gran nombre de convidats.