Lart budista al Japó va tenir un paper important en el desenvolupament de l'art japonès, especialment entre els segles VI i XVI. El budisme, que va arribar al Japó des de la Xina a través de la península de Corea, va rebre el suport del príncep Shotoku al i de l'emperador Shomu al segle VIII. A principis del període Heian, l'art i l'arquitectura budistes van tenir una gran influència en les arts tradicionals xintoistes, i les pintures budistes es van fer populars entre les famílies japoneses benestants. L'escultura budista japonesa va florir durant el període Kamakura, quan l'art budista es popularitzà notablement.
Inicis miniatura|627x627px|Nhion Shoiki Xina trencà l'aïllament japonès en el segle x.VI dc (període Asuka), introduint a l'illa l'escriptura, la pintura, tant noves tècniques escultòriques com constructives i un budisme que va ser molt ben acollit per part del sintoisme. El Nihon Shoki, també conegut com les cròniques de Japó, es el segon llibre més antic del país. Acabat entre el 714 i el 720, relata des del mite de la creació, llegendes i esdeveniments històrics, emparant la introducció de la cultura al budisme i veient la integració de les seves imatges: Ja es data de contactes polítics amb aquest motiu, sent que l'any 522 l'emperador del Japó va rebre estandards, sutras e imatges de budes per part del rei de Corea (Paekche). Aquesta imatge va arribar a la cort, on el rei va proposar el debat de si s'hauria d'adorar o no, sent que dels ministres argumentant a favor dels deus sintoistes, només un va acceptar al nou deu, sent el nou propietari de la imatge de buda, aquest la va guardar i va fer el primer temple budista a la seva casa. Anys més tard (es creu que al 538) buda va ser el anomenat culpable de les severes plagues, donant com a resultat la crema de la casa i la destrucció de la imatge. En el 578 van rebre nous presents de caràcter budista per part de corea, però va ser gràcies als seus missioners que la població es va anant convertint. Es al 586 que el budisme, el sintoisme es barregen i aglutinen amb la política oficial sota el regnat de Yomei. Va ser l'emperadora Suiko (593) qui va assegurar l'acceptació d'aquesta nova religió.W.G Aston, Nihongi, Transactions and Proceedings of the Japan Society. Londres, 1896.
miniatura|332x332px|Santuari d'Ise Un parell danys després del triomf polític-religiós de Yomei, s'enviaran a diferents tècnics des de terres coreanes, creadors dels grans santuaris de fusta, amb diferents plantes, columnes enterrades, parets de taula, entre d'altres. Tenien simbòlicament la mateixa forma que els graners d'arròs comunitaris dels pobles. Posant com exemple el paradigmàtic santuari d'Ise, se sap de la seva forma original gràcies a la tradició de construir al costat de l'edifici un nou santuari exacte que més tard serà enderrocat, un ritual religiós que vetlla pel manteniment de la puresa. El temple Horyu-ji (607) , monestir budista més antic del Japó, es troba al sud de l'illa Honshu, a prop de Nara. Si el comparem amb les restes dels seus edificis coetanis, aquest era molt més gran, i tots comparteixen una simetria axial. Va ser gràcies a un incendi (670) que es va desvincular de les estètiques xineses, ja que l'ordre dels edificis es va veure alterat, situant el kondo i la pagoda en un eix horitzontal, en comptes de vertical, descentralitzant la porta per tal de trencar amb el gran buit. Un altre element desvinculant va ser la modificació del segle X d'ampliar les instal·lacions amb un kodo (sala de lectura) d'estil purament japonès, amb un cos molt allargat s'opta deixar en rere els sostres a quatre aigües xinesos per un sol cavallet. Encara i els detalls formals, les estàtues de Buda es troben als punts cardinals, sent que a partir de un deambulatori circular, d'igual manera que el del stupa en una chaitya índia.Fernando GªGutierrez, La pagoda budista en templos japoneses, LABORATORIO DE ARTE 11 (1998). 167-181 D'altra banda el temple Toshodai-ji, fundat per un missioner xinès, distribueix jeràrquicament els bodhisattvas en respecte a Buda al seu respectiu kon-do. La icona més destacada del temple Horyu-ji es la triada Sakyamuni (o Shaka) de Tori Busshi, un influent escultor de descendència xinesa, trobem la imatge a la sala d'or del temple. També es artífex del famós kannon al saló Yumeondo del Horyu-ji, també va arribar a estar al palau del príncep Shotoku Taishi, un dels grans mecenes en l'àmbit budista. miniatura|372x372px|Façana principal del Toshodai-ji center|miniatura|420x420px|Horyu-ji
Període Nara Va ser al 710 quan la ciutat Nara rep el títol oficial de nova capital permanent, trencant amb la tradició sintoista de canviar de capital un cop es mort l'emperador (per tal d'evitar la contaminació espiritual). El període coincideix amb la dinastia Tang a la Xina, el mateix moment en què es produeix la peregrinació de monjos xinesos a l'Índia a la recerca dels textos sagrats. El període de Nara es destacarà per les convergències dels estils escultòrics del sintoisme i el budisme mahayana acompanyats per un gust de caràcter monumental, com trobem al Butsuden de Todai-ji (el temple de fusta més gran mai construït), al interior trobem un buda de bronze de 15 metres. Els xinesos també van introduir durant el segle VII la laca seca buida i la laca seca sobre nucli de fusta com a tècniques escultòriques, sent la seva popularització al segle VIII i la seva desaparició al s.IX atès al alt cost de producció. El Rhus vernicifera (urushi) es l'arbre del qual s'extreu la sàvia amb la que es fabrica la laca, (encara i que la argila també fou un element comú) aquesta revesteix sobre elements de tots tipus, tant com amb motius decoratius com impermeables. La metodologia de la laca seca al buit pot recordar parcialment a la cera perduda: En primer lloc, es construeix un entramat de fusta que consta d'uns llistons verticals travats amb places o taules situades horitzontalment y més o menys a la altura de l'espatlla, genoll y turmell. Seguidament es cobreix amb una barreja de argila amb canyam a mode de guixos d'entre 10 i 15cm, un cop obtingut la forma general i amb la massa seca, s'apliquen fines capes de laca amb fibra natural (depenent de la mesura, calien entre deu i cinc capes, creant una closca amb una imatge casi final. Els detalls s'obtenen amb varies capes de laca barrejada normalment amb incens, es llimen totes les capes menys la última, per acabar, es buida l'interior deixant només l'estructura de fusta, encara i que en peces reduïdes també es podia eliminar (o substituir), fent l'objecte més fràgil. El motiu d'eliminar l'amalgama interior es la seva susceptibilitat als canvis climàtics. L'acabat visible es podia fer amb pintura o pa d'or.Javier Vives Rego. Japón, cultura y arte. Blog de Javier Vives Rego. 2013. Pel que fa a la laca seca sobre fusta, es talla l'escultura sobre fusta, buidant-la pels mateixos motius per la part central i posterior, aplicant en la seva finalització s'apliquen les capes al igual que la laca seca buida. Podien trigar mesos atès al llarg temps que triguen en assecar-se les capes, encarint el procés, només els temples més pròspers podien fer aquesta mena d'encàrrecs.Laura Ceballos Enríquez. La escultura religiosa de madera policromada y lacada en Extremo Oriente: técnica y conservación. MEMORIA PARA OPTAR AL GRADO DE DOCTORA. 2022. miniatura|420x420px|Hokki-ji. El propi temple del Todai-ji va ser concebut com el centre administratiu de tots els monestirs japonesos i tenia el mateix terreny que el palau. En el segle VIII ja veiem una tendència arquitectònica més pròpia a causa de l'experimentació dels arquitectes japonesos; si comparem la pagoda de Yakushi-ji amb la de Horyu-ji veiem una base mol més ample, els sostres tenen mesures alternes i els suports alers i balcons prenen molt més protagonisme. L'element de la pagoda es va veure desplaçat, donant prioritat a les imatges: En el temple de Hokki-ji (685) la pagoda te el mateix nivell que el temple, en relació amb l'entrada, ja es veu una tendència a Yakushi-ji (principis s.VIII) d'allunyar-les del Kairo (centre del santuari). Finalment, al temple Kofuku-ji (finals s.VIII) ja es veu clarament la tendència de deixar fora del claustre la pagoda. El temple Todai-ji seguirà la mateixa línia.
Període de Heian (794-1185) Podem definir aquest període com el fonament de la cultura clàssica al Japó: Aprofitaran totes les influències externes per construir el seu paradigma propi.
Al igual que el període anterior, aquest comença amb el canvi localitatiu de la capital; al 749 Haian-kyo (Kyoto) substitueix a Nara com a centre de les illes. El principal motiu escau en l'iterés de començar una renovació, atès la gran influència budista a Nara, la qual amenaça amb enderrocar al propi govern. Encara i que l'influencia xina continua vigent, van sorgint cada cop formes autòctones, com el cas del monge Kobo Daishi, creador del sistema d'escriptura hiragana, una simplificació dels caràcters xinesos. També va ser un dels dos monjos en peregrinar cap a Xina, que un cop tornen a terres nipones portaran dues sectes budistes: Saicho (Dengyo Daishi) (767-822) funda al turó Hiei, proper a Kyoto, el monestir Tendai, mentre que Kukai (Kobo Daishi) (744-835) funda la seca Shingon, amb sede al turó Koya (província de Wakayama). Aquestes dues corrents definiran el budisme esotèric japonès (Mikkyo), encara i que l'emperador Kanmu vetllés per els dos monjos, no volia la penetració del budisme en el seu govern. Gràcies a la inestabilitat que van viure ambdues sectes per culpa de les violentes dinàmiques del mon feudal, passant a ser centres militars, el que va causar una desconfiança cap als seus seguidors al no tenir un referent religiós sòlid. Es van donar les condicions per l'aflorament d'una nova secta restauradora: La secta de la terra pura (Jodo-shu), la doctrina del renaixement en el paradís de Amida, va sorgir a la secta de tendai al igual que la del Zen i Amida. Aquesta ja estava instaurada en Xina, es va popularitzar gràcies al monjo Honen (1133-1212) i es caracteritza per una reacció al budisme esotèric, proposant una solució mes simple en base a una fe directe al Buda Amida.Elías Capriles. EL BUDISMO EN JAPÓN: HISTORIA, ESCUELAS E INFLUENCIA EN LA CULTURA Y EL ARTE. 2016.
La repercussió en el mon artístic va ser una gran demanda de la producció d'escenes pictòriques del paradís de Amida als temples, al igual que representacions arquitectòniques, destacant el temple Byodo-in a Uji, pròxim a Kyoto, on trobem al seu interior l'escultura buda Amida de Jocho, també hi ha la intencionalitat de retornar als orígens japonesos, el temple propera Nara, Muro-ji, sede de la secta Shingon, veiem la reaparició de l'escorça de cedre en el sostre, element ja utilitzat en estructures sintoistes, d'altra banda, hi ha un retorn cap a la natura, sent que els santuaris harmonitzen amb el seu paisatge.