Les columnes infernals és el nom que reben les columnes incendiàries que van funcionar de gener a maig de 1794 sota el comandament del general republicà Louis Marie Turreau durant la guerra de Vendée, i que havien de destruir els últims centres insurreccionals de la Vendée militar.
Després de l'aniquilació de l'Exèrcit Catòlic i Reial a finals de 1793 durant el gir de Galerna, el general Turreau va desenvolupar un pla destinat a entrecreuar la Vendée militar amb dotze columnes incendiàries que va rebre les ordres següents: exterminar tots els "brigants" que van participar en la revolta, dones i nens inclosos; evacuar poblacions neutrals o patriòtiques; apoderar-se de conreus i bestiar; pobles i boscos cremant.
De gener a maig de 1794, les columnes van creuar els territoris insurgents de Maine-et-Loire, Loire-Inférieure, Vendée i Deux-Sèvres. Les ordres de Turreau no són aplicades de la mateixa manera pels diferents generals. Mentre alguns intenten limitar els abusos, d'altres arrasen tot al seu pas, cometent incendis, saquejos, violacions, tortures i massacres de poblacions, sovint sense distinció d'edat, sexe o opinió política, patriotes inclosos. Aquestes atrocitats van costar la vida a desenes de milers de persones i van fer guanyar a les columnes incendiàries el sobrenom de "columnes infernals".
Lluny d'acabar la guerra, aquests abusos van provocar nous aixecaments camperols liderats pels generals Charette, Stofflet, Sapinaud i Marigny. Finalment, Turreau no va aconseguir vèncer els insurgents i l'extrema brutalitat de les seves columnes va ser denunciada pels patriotes locals així com per certs representants en missió. Va acabar perdent la confiança del Comitè de Seguretat Pública. El seu acomiadament el maig de 1794 va posar fi a les columnes però no a la guerra, que va continuar fins al 1795.
Planificació per a "l'aniquilació de Vendée" miniatura|180px|Bertrand Barère de Vieuzac (pintura de Jean-Louis Laneuville, 1794).
La guerra de Vendée va començar el març de 1793. Inicialment, els insurgents de Vendée de l'exèrcit catòlic i reial van aconseguir una sèrie de victòries durant la primavera: les ciutats de Thouars, Fontenay-le-Comte, Saumur i Angers van ser preses. No obstant això, els Vendéans van fracassar a finals de juny davant Nantes mentre les ciutats conquerides eren abandonades progressivament. Aleshores, els republicans van tornar a l'ofensiva. A principis de juliol, un petit exèrcit va aconseguir diversos èxits i va penetrar al cor del territori insurgent, però va ser ràpidament aixafat a Châtillon durant un contraatac. Les altres ofensives republicanes es van contenir i cap dels dos bàndols va aconseguir l'avantatge durant l'estiu.
A París, mentre la República patia les ofensives dels exèrcits de la Primera Coalició, els revolucionaris estaven exasperats per la punyalada a l'esquena que va constituir la insurrecció de Vendée. El 26 de juliol de 1793, a la Convenció Nacional, Barère va exigir la destrucció de Vendée i l'extermini dels insurgents.
L'1 d'agost, la Convenció Nacional va decretar l'aniquilació de Vendée: La resta d'articles es refereixen a les mesures a prendre sobre l'organització de les tropes.
El 9 d'agost de 1793, la Convenció va decidir enviar l'exèrcit de Magúncia a la Vendée, considerat com un dels millors de la República. Al setembre, els republicans van llançar una gran ofensiva. Es van aplicar els decrets incendiaris de la Convenció i es van cometre diverses massacres. El general Rossignol, general en cap de l'exèrcit de les costes de La Rochelle, presumeix d'haver sembrat el terror però estalviat les dones i els nens. A l'Est, els generals sans-culottes van ser ràpidament repel·lits pels Vendéans, però al Nord l'exèrcit de Magúncia i l'exèrcit de les costes de Brest van aconseguir diversos èxits i semblaven imparables. Després de patir diversos contratemps, els Vendéans van reagrupar les seves forces i van derrotar els Mayençais a la batalla de Torfou el 18 de setembre de 1793. Aleshores els republicans es van retirar a Nantes. A París hi ha estupor i els convencionalistes estan exasperats. La Convenció Nacional va adoptar un segon decret l'1 d'octubre i les tropes es van reorganitzar: es van dissoldre l'exèrcit de Magúncia, l'exèrcit de les costes de La Rochelle i part de l'exèrcit de les costes de Brest per formar l'exèrcit de l'Oest. Els generals nobles són destituïts. Els convencionalistes demanen la victòria abans del 20 d'octubre.
Els republicans van llançar una nova ofensiva i després de diversos èxits, van obtenir una victòria decisiva el 17 d'octubre de 1793, a la batalla de Cholet. Derrotats, els Vendéans, entre 60.000 i 100.000, dones i nens inclosos, van creuar el Loira per obtenir ajuda dels britànics, els emigrants i els chouans. Aquest és el començament de la Gir de Galerna. L'exèrcit occidental va partir llavors a la persecució dels Vendéans, i encara que unes poques tropes van continuar lluitant a Vendée, la major part de la guerra es va centrar al nord del Loira, a Maine i l'Alta Bretanya. En conseqüència, se suspèn l'aplicació del pla d'incendis i extermini. Només l'exèrcit de Marais comandat per Charette i unes quantes tropes menors van continuar lluitant a Vendée contra la divisió del general Haxo.
El 7 de novembre de 1793, a l'Assemblea Nacional, el departament de Vendée va ser rebatejat com a "Vengea" a proposta d'Antoine Merlin de Thionville, que també demanà que el departament es repobli amb refugiats patriotes de França i Alemanya. Fayau, diputat de Vendée, va acceptar i va exigir l'enviament d'un exèrcit incendiari. miniatura|180px|Jean-Baptiste Carrier (miniatura, autor anònim, finals del ). Jean-Baptiste Carrier (miniatura, autor anònim, finals del ). L'11 de desembre, el representant Jean-Baptiste Carrier, investit amb plens poders a Loire-Inférieure, va ordenar als generals Haxo i Dutruy que executessin tant dones com homes. El 12 de desembre, Carrier va anunciar a Haxo la seva intenció de fer morir de fam als Vendéans.
Els republicans van fer nombroses propostes per destruir els Vendéans: el general Westermann va proposar abandonar un cotxe de brandi, enverinat amb arsènic, als Vendéans. La idea va ser rebutjada, probablement per por que els soldats republicans la beguessin en secret. El 22 d'agost, el general Santerre va proposar l'ús de les mines al ministre de Guerra.
El farmacèutic Joachim Proust va intentar un experiment que va dissenyar una bola farcida "d'un llevat capaç de fer mortal l'aire de tota una regió", sense èxit.
Finalment, a finals de desembre de 1793, al nord del Loira, els Vendéans i els Chouans van ser aixafats a les batalles de Le Mans i Savenay per les tropes republicanes dels generals Kléber i Marceau. Només 4.000 dels 60.000 a 100.000 participants a la Gir de Galerna van aconseguir tornar a la Vendée. Entre 50.000François Lebrun, La virée de Galerne, Éditions de l'Ouest, 1989 (1 ). i 70.000Guy Richard (dir.), L'Histoire inhumaine, massacres et génocides des origines à nos jours, éditions Armand Colin, 1992, 74. van ser assassinats i milers més fets presoners.
Només Charette que no va participar en la Gir de Galerna va continuar lluitant a la Vendée però només li quedaven uns quants centenars d'homes als pantans de Retz. En altres llocs, uns quants grups dispersos de soldats de la Vendée continuen vagant pel camp i la repressió colpeja els departaments insurgents.
Les columnes de Turreau Rebuig del pla de Kléber El 27 de novembre de 1793, el general Louis Marie Turreau va ser nomenat cap de l'exèrcit occidental, però aquesta promoció el va disgustar i va tardar a agafar el seu càrrec. Finalment, van ser els generals Marceau, Kléber i Westermann els que van triomfar sobre els Vendéans durant la Gir de Galerna.
El 30 de desembre a Nantes, François Séverin Marceau va lliurar el seu comandament com a general en cap de l'exèrcit occidental, del qual només n'era el cap provisional, al general Turreau. Després d'una breu estada a l'exèrcit costaner de Brest, Marceau va abandonar l'Oest per lluitar contra la Primera Coalició a les fronteres. miniatura|180px|Jean-Baptiste Kléber (pintura d'Adèle de Kercado, vers 1830, Museu de l'Exèrcit, París). Turreau ha d'acabar, doncs, amb la guerra de Vendée; és proper als hebertistes i els mayençais li són hostils. Té l'opció de triar entre dos mètodes: la pacificació, possiblement muscular, i la repressió violenta. El 19 de desembre, proposa un pla d'amnistia al Comitè de Seguretat Pública per consell del general Jean-François Moulin. No obtenint resposta, prepara un nou pla, en aplicació estricta dels decrets de la Convenció.
El 7 de gener de 1794, Kléber va presentar un pla al general Turreau. Segons ell, les forces de la Vendée ja no són perilloses i estima la seva força en 6.200 homes en total, mentre que els republicans tenen 28.000 soldats operatius. Va proposar protegir les costes dels anglesos, encerclar i travessar el territori insurgent utilitzant campaments fortificats com a punts de suport, guanyar-se la confiança dels habitants i finalment atacar només les concentracions rebels. Però aquest pla fou rebutjat per Turreau, sens dubte per oposició personal. Kléber va obtenir el vistiplau dels representants Carrier i Gilet però aquests es van negar a actuar. Kléber va ser finalment traslladat el 9 de gener a l'exèrcit de les costes de Brest.
Pla de Turreau El 16 de gener, Turreau va demanar ordres clares sobre el destí de les dones i els nens; en aquesta qualitat, va escriure als representants Francastel, Bourbotte i Louis Turreau, el seu cosí: La carta de Turreau queda sense resposta; Malgrat això. Bourbotte i Louis Turreau es van declarar malalts i van demanar la seva retirada, però el general va planejar, amb l'ajuda de dotze columnes que avançaven en paral·lel, viatjar pel país rebel, d'est a oest, per localitzar els insurgents i destruir les seves propietats. Brissac al nord, Saint-Maixent al sud.
El pla de Turreau entra en vigor el 21 de gener. Té a la seva disposició sis divisions a l'est de la Vendée, cadascuna dividida en dues columnes. Un dels problemes de les tropes republicanes durant la guerra de la Vendée, essent la coordinació, va donar a tothom uns llocs de trobada precisos, amb dates a mantenir. Les rutes s'indiquen comuna per comuna. Els líders de columna han de correspondre entre ells i amb el general en cap dues vegades al dia per mantenir una bona coordinació. També cal evitar el combat, excepte en cas de victòria certa, i utilitzar tots els mitjans per fer fora els rebels, cremar tot el que es pugui cremar, requisar tots els subministraments. Tretze municipis estratègics estan, però, exempts: Saint-Florent, Luçon, Montaigu, La Châtaigneraie, Sainte-Hermine, Machecoul, Challans, Chantonnay, Saint-Vincent-Sterlanges, Cholet, Bressuire, Argenton i Fontenay-le-Comte. miniatura|Ruta de les columnes infernals entre el 17 i el 31 de gener de 1794. #1a divisió, 500 homes, comandada per Duval, dividida en dues columnes que són comandades per Daillac i Prevignaud. Les dues columnes surten de Saint-Maixent i Parthenay i han d'arribar a La Caillere i Tallud-Sainte-Gemme; #2a divisió, 1.500 homes, comandada per Grignon, les seves columnes són comandades per ell i Lachenay: les dues columnes surten de Bressuire i han d'arribar a La Flocellière i Pouzauges; #3a divisió, comandada per Boucret, les seves columnes són comandades per ell i Caffin: les dues columnes surten de Cholet i han d'arribar a Épesses i Saint-Laurent-sur-Sèvre; #4a divisió, comandada per Turreau, les seves columnes les comanda ell i Bonnaire: les dues columnes surten de Doué i han d'arribar a Cholet; #5a divisió, 1.870 a 3.813 homes, comandada per Cordellier, les seves columnes són comandades per ell i Crouzat: les dues columnes surten de Brissac i han d'arribar a Jallais i Le May; #La 6a divisió, 650 homes, comandada per Jean-Baptiste Moulin, surt de Ponts-de-Cé cap a Sainte-Christine.