Philippe Grandrieux (Saint-Étienne, 1954 és un cineasta francès.Frédéric Zarch, Dictionnaire historique du cinéma de Saint-Étienne, PU, Saint-Étienne, 2008, .
Biografia Després d'estudiar cinema a l'INSAS (la seva tesi final està dedicada a la relació entre cinema i pintura),. Philippe Grandrieux presenta la seva primera instal·lació Via la vidéo a la galeria Albert Baronian (Brussel·les) l'any 1976.
A partir dels anys 80, en el marc del taller de recerca de l'INA així com per a LaSept/Arte, va oferir formes i formats que qüestionen el documental, la informació,. l'assaig. Així que va crear un laboratori de recerca anomenat Live, que produeix catorze pel·lícules en plans seqüències d'una hora, sense intervenció de postproducció abans de la seva emissió. Entre altres hi participen Robert Frank,. Robert Kramer i Thierry Kuntzel.
El 1998, va dirigir Sombre (Menció especial del jurat del Festival de Locarno), el seu primer llargmetratge. Serge Kaganski a Les Inrockuptibles. és el primer a defensar-lo: “Amb aquesta sorprenent primera pel·lícula, Philippe Grandrieux signa l'arriscat. manifest d'un cinema sensorial, minoritari a la terra de la cinenovel·la". Raymond Bellour per la seva part a Trafic titula el seu article de manera explícita « Pour Sombre »..
Des d'aleshores, el treball de Philippe Grandrieux gira al voltant de la ficció (2002 La Vie nouvelle, 2008 Un lac premiat a Venècia, 2016 Malgré la nuit), del documental, de la performance, de la instal·lació i és caracteritzat per una tensió constant entre plasticitat i narració. La Vie nouvelle, el seu segon llargmetratge, n'és l'exemple més viu. La pel·lícula es presenta en nombrosos festivals (Toronto, Viennale, Rotterdam, Lincoln Center - Nova York, etc.) i, poc després de la seva estrena a França, les edicions Léo Scheer, sota la direcció de Nicole Brenez, publica una obra La Vie nouvelle / nouvelle Vision . reunint més de quaranta textos que responen a la pregunta: "Què és una gran pel·lícula?."
El 2011, Il se peut que la beauté ait renforcé notre résolution. Masao Adachi rep el "New Vision Award", al Cph:Dox de Copenhague després el "Grand Prix Expérimental – Essai – Art Vidéo" al Festival Côté Court de Pantin i el Grand Prix del Documental al Festival Internacional de Cinema de Trípoli (Líban).
L'any 2011 va emprendre la producció d'una trilogia sobre La Vie nue,« La vida nua (zôè) designa entre els grecs el simple fet de viure, comú a tots els éssers vius (animals, homes o déus), aquesta vida és diferent de la vida qualificada (bios) que indica la forma o la manera de viure específica d'un individu o d'un grup. »Homo Sacer, Le pouvoir souverain et la vie nue, Giorgio Agamben, Le Seuil, Paris, 1998. en referència al concepte de Giorgio Agamben.Performances et films avec des danseurs, un travail produit par Annick Lemonnier pour Epileptic .
El 2013, el Whitney Museum of American Art va oferir carta blanca a aquesta trilogia aleshores en curs. El 2019, tota aquesta recerca (White Epilepsy, Meurtrière, Unrest) fou presentada a l'Empty Gallery/Hong Kong sota el títol The Bare Life amb The Scream, una instal·lació formada per onze projeccions, "una estranya barreja de rituals religiosos i treballs coreogràfics",. que es fa ressò de la violència del món..
El 2016 va dirigir Malgré la nuit. La pel·lícula es presenta al festival de Rotterdam, a Berlín (Setmana de la Crítica), al Film Comment Select de Nova York.La pel·lícula està produïda, com tots els seus llargmetratges de ficció, per Catherine Jacques.
El seu treball ha donat lloc a treballs crítics i publicacions, com ara el més recent Philippe Grandrieux, Sonic Cinema de Greg Hainge. publicat el 2017 per Bloomsbury.
El 2020 Philippe Grandrieux va escriure, en col·laboració amb Jonathan Littell, el guió del seu proper llargmetratge de ficció.
La seva posada en escena de l'òpera de Richard Wagner, Tristan et Isolde, es presenta a Gant i després a Anvers a l'Opera Ballet Vlaanderen al març i abril de 2023.
Homenatges L'any 1998 Sombre va ser premiat al festival de Locarno (menció especial del Jurat).
L'any 2008, a iniciativa de l'Ambaixada de França, la famosa sala Uplink de Tòquio va organitzar una retrospectiva de la seva obra sota el títol "Extreme Love - Around Philippe Grandrieux".
El mateix any, la Tate Modern a Londres, com a part de la retrospectiva “Paradise Now! Essential French Avant-Garde cinema 1890-2008, dedica una sessió monogràfica a Philippe Grandrieux, amb La Vie nouvelle, L'Arrière-saison , Putting Holes in Happiness (clip realitzat per i per a Marilyn Manson) i un extracte de Un lac i després work in progress.
El 2008, Un lac va rebre una menció especial a la categoria Orizzonti de la 65a Mostra Internacional de Cinema de Venècia que premia les pel·lícules que obren noves tendències per al cinema.. Per aquesta pel·lícula Philippe Grandrieux també va rebre el premi a la Millor Imatge (Millor Fotografia) havent realitzat ell mateix la imatge de la seva pel·lícula així com una menció especial (Millor Innovació) al Festival Internacional de Las Palmas de 2009.
El 2011, Il se peut que la beauté ait renforcé notre résolution. Masao Adachi va rebre el "New Vision Award", al Cph:Dox de Copenhague ; el 2012, le "Grand Prix Expérimental – Essai – Art Vidéo" al Festival Côté Court de Pantin ; el 2013, le Gran Premi del Documental al Festival Internacional de Cinema de Trípoli (Líban).
Filmografia Llargmetratges 1998 : Sombre (1 h 52 m), amb Marc Barbé, Elina Löwensohn 2002 : La Vie nouvelle (1 h 42 m), amb Anna Mouglalis, Zach Knighton, Zsolt Nagy 2008 : Un lac (1 h 30m), amb Dmitry Kubasov, Natalie Rehorova, Alexei Sollonchev 2015 : Malgré la nuit (2 h 30 m}), amb Ariane Labed, Kristian Marr, Roxane Mesquida, Paul Hamy.
Films / Instal·lacions 1975 : Via la vidéo (3 films de 20’ + un quedre de Claude Viallat) 2005 : L'arrière-saison/1 (8') 2005 : L'arrière-saison/2 (10') 2006 : Met (5') 2006 : Grenoble (44’ et 17’) 2007 : Marilyn Manson descobreix La Vie nouvelle i demana aPhilippe Grandrieux dirigir el vídeo de Putting Holes in Happiness una de les peces de l'àlbum Eat Me, Drink Me. 2012 : White Epilepsy (59') Amb Hélène Rocheteau, Jean-Nicolas Dafflon, Anja Röttgerkamp, Dominique Dupuy 2015 : Meurtrière (59') Amb Émilia Giudicelli, Vilma Pitrinaite, Hélène Rocheteau, Francesca Ziviani 2017 : Unrest (47') Amb Lilas Nagoya i Nathalie Remadi 2019 : The Scream (60') Amb Lilas Nagoya, Vilma Pitrinaite, Nathalie Remadi, Eleni Vergeti, Bérangère Bodin 2020 : La lumière, la lumière (19') Amb Camille Grandrieux, Lola Norda. Musique Marc Hurtado, Alan Vega. Aquesta pel·lícula va ser realitzada en el marc de "Liminal", un encàrrec del FICUNAM amb 4 directors: Lav Diaz, Philippe Grandrieux, Manuela de Laborde, Oscar Enriquez.
Documentals 1993: La Roue (2x 7') Retrats Brian Holm i Gert Jan Theunisse / La Sept/Arte + AMIP 1994: Les Enjeux militaires (45') El desembarcament a les platges de Normandia / França 3 + Anabase 1994: Jogo do bicho (60') Retrat d'un joc popular al Brasil) / La Sept/Arte 1996: Balladur / Chirac-Kohl / Juppé (3x 7') Retrats fets per a la revista Brut / La Sept/Arte 1996 : Retour à Sarajevo (75’) Just després del retorn de Saada a Sarajevo/La Sept/Arte dels els Acords de Dayton 2011 : Il se peut que la beauté ait renforcé notre résolution / Masao Adachi (74') Philippe Grandrieux filma Masao Adachi, un intercanvi entre dos cineastes / Epileptic . Aquesta primera peça de la col·lecció “És possible que la bellesa hagi reforçat la nostra determinació” (dirigida per Nicole Brenez i Philippe Grandrieux) vol retre homenatge als cineastes coneguts i desconeguts que van participar, amb pistoles, càmeres o ambdues simultàniament, a la resistència. i lluites d'alliberament al llarg del .
Programes experimentals - Tardes temàtiques - Sèries documentals 1981 : La Peinture cubiste (55') co-autor amb Thierry Kuntzel / INA 1982 : Juste une image (série de 9 × 55') co-autor amb Thierry Garrel i Louisette Neil / INA (Grand Prix SCAM) 1982 : Une génération (10') / INA 1983 : Pleine lune, co-autor amb Jérôme Prieur, Thierry Kuntzel / INA (Prix de l'Association française des critiques de télévision) 1984 : Grandeur nature (sèrie temàtica 180') / INA 1985 : Long courrier (25') / Maison de la culture du Havre sota la direcció de Raoul Ruiz 1986 : Comédies-Comédiens (50’) / Théâtre Nanterre-Amandiers 1987 : Berlin (30’) / La Sept/Arte 1987 : Berlin-Paris-Berlin(120’) / La Sept/Arte + ZDF 1987 : Le Monde est tout ce qui arrive / Maison de la culture de Saint-Étienne 1989 : Azimut (4 × 30'), coautors : Paul Virilio, Jean-Louis Schefer, Juan David Nasio i Philippe Grandrieux / TV FNAC 1989 : Histoire parallèle (série x 26’) / La Sept/Arte 2000 : Le Siècle des hommes (27 x 60’) coautor amb Anthony Rowley, René Rémond (historiadors) / Pathé + France2 Producció 1990 : Live (14 × 60') / Philippe Grandrieux proposa una exploració de "réel" i encarrega 14 Pla seqüència de 60' à 14 cineastes, fotògrafs i artistes: Robert Frank (Nova York) ), Stephen Dwoskin (Londres), Nick Waplington (Newcastle), Robert Kramer (Berlín') '), Gary Hill (Estats Units), Thierry Kuntzel (Tampico), Daniele Incalcaterra (Moscou), Ken Kobland (Dallas)... / La Sept/Arte
Performances 2012 : White Epilepsy (30 min) Amb Hélène Rocheteau : Centre Pompidou Metz - Amb el suport de Montevideo - ActOral - Epileptic 2013 : Meurtrière (180 min) Amb Émilia Giudicelli, Vilma Pitrinaite, Hélène Rocheteau, Francesca Ziviani : Whitney Museum Of American Art, New-York – En el marc del festival Walls and Bridges - Production Epileptic 2014 : Meurtrière (180 min) Amb Émilia Giudicelli, Vilma Pitrinaite, Hélène Rocheteau, Francesca Ziviani : Festival de dansa Pharenheit - CCN du Havre Haute-Normandie - Producció Epileptic - CCN du Havre Haute-Normandie - direcció Emmanuelle Vo-Dinh 2016 : Unrest (47 min) Amb Callahan MacGovern : Film Study Center de la Universitat de Chicago - Amb el suport del Radcliffe Institute for Advanced Study de la Universitat Harvard. 2016 : Unrest (47 min) Aamb Nathalie Remadi : ICI - CCN de Montpellier - Occitanie Pyrénées-Méditerranée - Production Epileptic - Amb el suport de l'ICI – CCN de Montpellier / Occitanie Pyrénées-Méditerranée - direcció Christian Rizzo
Festivals / Prix Sombre Festival de Locarno : Menció especial del jurat Un lac Mostra de Venècia : Prix Orizzonti - Mentione Speciale Festival de Las Palmas : Millor fotografia + Menció especial per innovació La Vie nouvelle Festival de Toronto / Viennale / Tate Modern Londres Il se peut que la beauté ait renforcé notre résolution / Masao Adachi Festival de Copenhague : Cph:Dox - New Vision Award Festival Côté Court - Pantin : Grand prix expérimental essai art vidéo Festival de Tripoli : Grand prix del documental - Résistance Culturelle Meurtrière Festival du Nouveau Cinéma - Montréal : Prix FNC Lab Festival FilmMadrid : Menció especial del Premi del Jurat Camira Malgré la nuit Festival de Rotterdam / Berlin (Critic’s Week) Programacions monogràfiques 2005 : « Philippe Grandrieux » États généraux du film documentaire, Lussas, França 2007 : « Breathless, French New New Wave » Australian Cinémathèque, Gallery of Modern Art / Brisbane, Austràlia 2008 : « Extreme Love, around Philippe Grandrieux » Uplink, Tòquia 2008 : « Paradise Now ! Essential French Avant-Garde...» Tate Modern, Londres 2009 : « Ciclo Philippe Grandrieux » Festival Internacional de Cinema a Guadalajara, Mèxic 2009 : « Ciclo Philippe Grandrieux » Cineteca Nacional, Mexico D.F. 2009 : « Ciclo Philippe Grandrieux » Belo Horizonte et Sao Paulo, Brasil 2009 : « Ciclo Philippe Grandrieux » International Film Festival of Cali, Colòmbia 2009 : « All about Philippe Grandrieux » CPH :DOX International Film Festival of Copenhagen, Danemark 2010 : « Film Comment Selects : Philippe Grandrieux » Lincoln Center, New-York, USA