A les Filipines, baklâ, bayot (en cebuà) o agî (en ilongo) és una persona a la qual se li va assignar home al néixer i ha adoptat una expressió de gènere femení. Sovint es consideren un tercer gènere. Moltes baklâ se senten atretes exclusivament pels homes.
El terme oposat a la cultura filipina és tomboy (nativament lakin-on o binalaki), que es refereix a dones amb una expressió de gènere masculí (normalment, però no sempre, lesbianes). El terme normalment s'aplica incorrectament a les dones trans.
Les baklâs estan integrades socialment i econòmicament a la societat filipina, havent estat acceptades per la societat abans de la colonització occidental, moltes de les quals tenien una gran estima i exercien el paper de líders espirituals conegudes com babaylan, katalonan i altres xamans en l'època precolonial Filipina. Tanmateix, un grup minoritari de filipins desaproven o rebutgen les baklâs, generalment per motius religiosos. L'estereotip d'una baklâ és una parlorista: un travestit extravagant que treballa en un saló de bellesa; en realitat, la baklâ prospera en nombrosos sectors de la societat, des dels nivells inferiors fins als nivells superiors.
Etimologia En filipí i cebuà moderns, el terme «baklâ» s'utilitza normalment per significar «home efeminat» o «homosexual».
Martin F. Manalansan, un antropòleg filipí, ha identificat dos possibles orígens del terme. Un és que podria haver estat un acrònim de les paraules «babae» (que significa «dona») i «lalaki», (que significa «home»). L'altre és que es deriva de la paraula per a la xamanesa precolonial de la majoria de grups ètnics filipins, la babaylan. Tanmateix, la paraula en si s'ha utilitzat durant segles, encara que en contextos diferents. En tagalog antic, «bacla» significava «incertesa» o «indecisió». Els homes homosexuals efeminats van ser anomenats «binabaé» («com una dona») o «bayogin» (també escrit «bayugin» o «bayoguin», que significa «infèrtil»), durant el període colonial espanyol.
El poeta tagalog Francisco Balagtas va utilitzar la paraula «bacla» en referència a «una falta temporal de determinació», com es veu a les seves obres populars Florante a Laura i Orosman a Zafira. Aquest ús arcaic també es veu a l'èpica religiosa tagal del Casaysayan nang Pasiong Mahal ni Jesucristong Panginoon Natin na Sucat Ipag-alab nang Puso nang Sinomang Babasa (Història de la passió de Jesucrist Nostre Senyor que segurament encenderà el cor de Whosoever Readeth), que es canta durant la Setmana Santa. El passatge que narra l'Agonia l'hort té un vers que diu «Si Cristo'y nabacla» (Crist estava confós).
Amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial, el terme «baklâ» havia evolucionat per significar «temerós» o «debilitat» en tagal, i es va convertir en un terme despectiu per als homes efeminats. Un eufemisme comú per a baklâ durant aquest període va ser «pusong babae» (literalment «de cor femení»). No va ser fins a la dècada del 1990, quan el discurs més positiu sobre les identitats queer i gai va fer que el terme «baklâ» perdès la seva connotació despectiva original.
Altres termes nadius per baklâ també existeixen en altres llengües de les Filipines, alguns d'ells actualment considerats arcaics. També s'anomenen bayot, binabáye, bayen-on (o babayen-on), o dalopapa en cebuà; agî en ilonggo; dampog o bayot en waray; bantut o binabae en tausug; bantut o dnda-dnda en sinama; i labia en subanen. A més, hi ha nombrosos neologismes moderns per a baklâ, especialment dins del swardspeak, amb diferents nivells d'acceptació. Aquests inclouen termes com badáf, badíng, beki, judíng, shokì, shoklâ, sward i vaklúsh, entre molts altres.
Definició miniatura|Participants de la Marxa de l'Orgull a Metro Manila, 2019 «Baklâ» és una identitat de gènere caracteritzada per l'adopció d'una expressió de gènere femenina per part dels homes. Això inclou els gestos i la parla femenins, l'ús de maquillatge, el travestiment i els pentinats llargs; tots es refereixen amb el terme paraigua «kabaklaán» (efeminació). Tanmateix, baklâ no està lligada a la sexualitat i no és una orientació sexual, per tant, no és un equivalent directe del terme català «gai». Les baklâ solen ser homes homosexuals, però en rares ocasions també poden ser homes heterosexuals o bisexuals.
Com que el terme «baklâ» denota específicament l'efeminació, tradicionalment no s'aplica als homes gais masculins. Tanmateix, a causa de la creixent globalització i la influència de les categories occidentals d'orientació sexual, «baklâ» s'ha equiparat incorrectament amb la identitat «gai» i s'ha utilitzat generalment per als homes homosexuals, independentment de la masculinitat o la feminitat de l'individu que pot presentar.
Les baklâ sovint es consideren el «tercer gènere» natural de la cultura filipina. Això s'il·lustra una rima infantil que comença enumerant quatre gèneres diferents: «noia, noi, baklâ, tomboy». Com en anglès, el terme «tomboy» (arcaic «lakin-on» o «binalaki») es refereix a dones masculines (generalment lesbianes) i és entesa com el pol oposat de baklâ.
«Baklâ» també s'utilitza habitualment com a terme per a dones trans, tot i que això és incorrecte i desaconsellat. Això es deu en gran part a l'absència de termes locals moderns per a les persones transgènere, així com al desconeixement públic general de les diferències entre homosexualitat i transsexualitat. Algunes organitzacions han impulsat l'adopció d'una nova terminologia que distingeix les persones transgènere dels baklâ, per evitar la concepció errònia despectiva comuna que les dones trans i els homes trans són simplement baklâ i tomboy que s'han sotmès a una cirurgia de reasignació de sexe. Una d'aquestes propostes l'any 2008 de la Societat de Dones Transsexuals de Filipines (STRAP) és «transpinay» (per a dones trans) i «transpinoy» (per a homes trans), tots dos derivats de l'endònim filipí «pinoy». Però encara ha de tenir una acceptació generalitzada.
La dificultat de correlacionar definicions amb la terminologia occidental es deu a la diferència fonamental en les opinions culturals sobre l'homosexualitat. Segons l'acadèmic filipí J. Neil Garcia, baklâ cauria sota el patró d'inversió de l'homosexualitat identificat pel psicobiòleg estatunidenc James D. Weinrich. Aquesta és la visió cultural on l'homosexualitat és vista com una inversió del binarisme de gènere i sexe. En el context filipí, aquest seria el binari del «loób» (el jo interior o esperit, lit. «dins») i «labás» (la forma física, lit. «fora»). Així, és semblant a hijra del sud d'Àsia i a dos esperits dels nadius americans. Això contrasta amb els altres dos patrons d'homosexualitat a tot el món, és a dir, els patrons esbiaixats per l'edat (com la pederastia a l'antiga Grècia) i els patrons de jocs de rol (com en certes cultures de l'Orient Mitjà i Amèrica Llatina).
Història Les relacions homosexuals en ambdós sexes eren habituals i no portaven cap estigma a les Filipines precolonials. Hi ha nombrosos relats d'homes feminitzats als primers registres espanyols. Van ser descrites com vestides de dones, treballaven en rols tradicionalment femenins i eren tractades com a dones per la comunitat. Es consideraven comparables a les dones biològiques a part de la seva incapacitat per donar a llum fills. Fins i tot es van registrar com a casades amb homes. Algunes també es van casar amb dones, tot i que això no excloïa les relacions homosexuals. Generalment, aquests homes efeminats eren coneguts com a «bayog» (també «bayok» o «bayogin»; s'escriu «bayoc» o «bayoquin» en castellà) a Luzón, i «asog» a les illes Visayas, ambdós amb significats que denoten «infertilitat» o «impotència».miniatura|Terrissers Itneg; el de la dreta és un bayok amb vestit femení (c. 1922).A causa de la seva associació amb el femení, es considerava que tenien més poders d'intercessió amb els «anito» (esperits ancestrals i de la natura) i, per tant, esdevenien habitualment xamans («babaylan», un paper tradicionalment femení a les cultures filipines). Això no és exclusiu de les Filipines i també era comú a les societats precolonials de la resta de les illes del sud-est asiàtic; com el «bissu» del poble Bugis, el «warok» del poble javanès i el «manang bal»i del poble iban.
Els xamans eren membres molt respectats de la comunitat com a especialistes rituals: curant els malalts, conservant històries orals, realitzant bruixeria i servint com a mitjans espirituals per comunicar-se amb els esperits ancestrals i de la natura. Estaven en segon lloc només per darrere de la noblesa en la jerarquia social, i podien actuar com a líder interí d'una comunitat (semblant a un regent o interrex) en absència del «datu».
A Historia de las islas e indios de Bisayas (1668), l'historiador i missioner valencià Francesc Ignasi Alzina registra que les «asog» es van convertir en xamanes en virtut de ser elles mateixes. A diferència de les dones xamanes, no necessitaven ser escollides ni se sotmetien a ritus d'iniciació. Tanmateix, no totes les «asog» van ser entrenades per convertir-se en xamanes. Castaño (1895) afirma que la gent de Bikol celebrava un ritual d'acció de gràcies anomenat «atang» que era «presidit per un sacerdot efeminat» anomenat «asog». La seva contrapart femenina, anomenada «baliana», l'ajudava i dirigia les dones a cantar el «soraki» en honor a Gugurang, la deïtat suprema de la mitologia Bikol. Independentment, la majoria dels xamans de la majoria de les cultures precolonials filipines eren dones.
Durant els tres segles de la colonització espanyola (1565-1898), l'Església catòlica va introduir dures mesures per reprimir tant les xamanes com les «asog». En els regnes i els governs absorbits per l'Imperi espanyol, les xamanes eren calumniades i acusades falsament com a bruixes i «sacerdotesses del diable», i van ser perseguides violentament pel clergat espanyol. Així es va perdre l'estatus anteriorment alt de la «babaylan». El paper de la dona i el relatiu igualitarisme de gènere de les cultures animistes filipines, en general, es van atenuar més sota la cultura patriarcal espanyola.
Les més afectades per aquest canvi religiós cap a les religions abrahàmiques van ser les xamanes «asog» masculins efeminitzats. Durant els segles -, els administradors espanyols a les Filipines van cremar a la foguera persones condemnats per relacions homosexuals i els van confiscar els seus béns, d'acord amb un decret del president de la Reial Audiència, Pedro Hurtado Desquibel. Diversos casos d'aquests càstigs van ser registrats pel sacerdot espanyol Juan Francisco de San Antonio a les seves Chronicas de la Apostolica Provincia de San Gregorio (1738–1744).
Les xamanes «asog» van ser líders de diverses revoltes contra el domini espanyol des del fins al . Entre els més notables hi ha l'aixecament de Tamblot de Bohol el 1621-1622 i la rebel·lió dels Tapar a Panay el 1663. Les rebel·lions posteriors dels segles i també van ser liderades per xamanes masculins efeminats. No obstant això, aquestes xamanes posteriors (conegudes col·lectivament com a «dios-dios», «pretendentes de déus») van seguir el catolicisme popular sincrètic, més que el xamanisme anito precolonial. Tot i que encara es vestien de dones en rituals, estaven casades amb dones i era poc probable que fossin homosexuals.
Els homes efeminitzats també van ser durament perseguits als grups ètnics islamitzats (aleshores recentment) a Mindanao. A Historia de las Islas de Mindanao, Iolo, y sus adyacentes (1667), el sacerdot espanyol Francisco Combés registra que el seu «crim antinatural» va ser castigat pels pobles musulmans de Mindanao amb la mort a la foguera o ofegament, i que les seves cases i propietats també es van cremar perquè creien que era contagiós.