John Barbirolli (Londres, 2 de desembre de 1899 – Londres, 29 de juliol de 1970) fou un director d'orquestra i violoncel·lista britànic d'ascendència italiana i francesa. Fou director musical de la Filharmònica de Nova York entre 1936 i 1942 i, sobretot, director principal de la Hallé Orchestra de Manchester entre 1943 i 1970, institució que contribuí decisivament a reconstruir i convertir en una de les principals orquestres britàniques. També dirigí la Scottish Orchestra entre 1933 i 1936 i la Houston Symphony Orchestra entre 1961 i 1967.
Especialment reconegut per les seves interpretacions d'Edward Elgar, Ralph Vaughan Williams, Frederick Delius, Jean Sibelius i Gustav Mahler, desenvolupà també una important carrera operística i dirigí regularment música de Giuseppe Verdi, Giacomo Puccini, Johannes Brahms i Wolfgang Amadeus Mozart.
Biografia i inicis Nascut amb el nom de Giovanni Battista Barbirolli en una família de músics, es formà inicialment com a violoncel·lista. Estudià a la Royal Academy of Music de Londres i començà la seva carrera professional com a instrumentista en orquestres de teatre i de cafè. El 1916 ingressà a la Queen's Hall Orchestra dirigida per Henry Wood.
miniatura|John Barbirolli el 1965.
Durant els anys següents actuà com a violoncel·lista en diferents conjunts i començà progressivament a dirigir. El 1924 fundà una petita orquestra pròpia i, a partir de 1926, desenvolupà una activitat considerable en el camp de l'òpera. Entre 1926 i 1933 dirigí una vintena d'òperes per a la British National Opera Company, la Carl Rosa Opera Company i el Royal Opera House de Covent Garden.
El seu repertori operístic inclogué obres de Verdi, Puccini i Richard Wagner, entre elles Die Meistersinger von Nürnberg, de la qual realitzà el 1931 un enregistrament parcial amb cantants com Elisabeth Schumann, Lauritz Melchior i Friedrich Schorr.
Entre 1933 i 1936 fou director de la Scottish Orchestra, etapa que consolidà la seva reputació com a director simfònic i el preparà per al salt a una de les grans orquestres nord-americanes.
Nova York i la Hallé Orchestra El 1936 Barbirolli fou nomenat director musical de la Filharmònica de Nova York, succeint una etapa dominada per figures com Arturo Toscanini. Els arxius de l'orquestra documenten el seu nomenament com a director musical durant la temporada 1936–1937 i una intensa activitat durant els anys següents.
A Nova York dirigí tant el repertori europeu tradicional com música britànica i contemporània. La seva etapa coincidí amb un període de canvis institucionals i amb les dificultats creixents provocades per la Segona Guerra Mundial. El 1942 abandonà el càrrec i retornà al Regne Unit.
El 1943 acceptà dirigir la Hallé Orchestra de Manchester, que travessava una situació especialment difícil. En arribar-hi trobà una formació reduïda a només trenta-nou músics, amb el primer concert previst poques setmanes després. Barbirolli reconstruí ràpidament la plantilla i establí per primera vegada contractes anuals de cinquanta-dues setmanes per als seus membres.
Aquesta relació es convertí en el centre de la seva carrera. Romangué al capdavant de la Hallé fins a la seva mort el 1970, conduí les primeres gires internacionals de la formació i n'amplià considerablement la discografia. Durant la seva etapa també s'incorporaren per primera vegada dones com a membres permanents de l'orquestra.
La reconstrucció de la Hallé sota Barbirolli fou tan decisiva que la mateixa institució considera la seva arribada el 1943 un dels moments fonamentals de la seva història moderna.
Repertori, enregistraments i darrers anys Barbirolli fou especialment identificat amb la música britànica. Les seves interpretacions d'Elgar, Vaughan Williams i Delius adquiriren una gran reputació, i mantingué relacions personals i artístiques amb diversos compositors britànics contemporanis.
També fou un intèrpret destacat de Sibelius i Mahler. Poc abans de morir completà amb la Hallé un cicle de les simfonies de Sibelius, mentre que les seves interpretacions de Mahler, especialment de les simfonies núm. 2, 5, 6 i 9, contribuïren a la difusió del compositor al Regne Unit durant la postguerra.
La seva discografia inclou també música de Brahms, Mozart, Puccini i Verdi. Va enregistrar extensament amb la Hallé, però també amb la Philharmonia Orchestra, la London Symphony Orchestra i altres formacions britàniques i internacionals.
Barbirolli mantingué simultàniament altres vinculacions. Entre 1961 i 1967 fou director principal de la Houston Symphony Orchestra, i durant els darrers anys tornà a dirigir regularment algunes de les grans orquestres europees i nord-americanes.
El 1949 fou nomenat cavaller i el 1950 rebé la Medalla d'Or de la Royal Philharmonic Society. També fou distingit amb condecoracions de Finlàndia, Itàlia i França, i el 1969 fou nomenat membre de l'Orde dels Companys d'Honor.
Morí a Londres el 29 de juliol de 1970. El seu successor al capdavant de la Hallé fou James Loughran.
Llegat La figura de Barbirolli està especialment vinculada a la recuperació i consolidació de la Hallé Orchestra. Durant vint-i-set anys transformà una orquestra que el 1943 es trobava en una situació crítica en una formació de projecció internacional, i hi desenvolupà una tradició interpretativa particularment associada al repertori britànic.
Els seus enregistraments continuen sent una part important del seu llegat. Warner Classics ha reunit en una edició integral més de quaranta anys d'enregistraments, amb especial presència d'Elgar, Delius, Sibelius, Mahler, Brahms, Mozart i Puccini.
Referències
Categoria:Directors d'orquestra londinencs Categoria:Violoncel·listes londinencs Categoria:Morts a Londres Categoria:Alumnes de la Royal Academy of Music Categoria:Knights Bachelor Categoria:Membres de l'Orde dels Companys d'Honor Categoria:Militars britànics de la Primera Guerra Mundial Categoria:Comendador de l'orde al Mèrit de la República Italiana Categoria:Oficials de l'Orde de les Arts i les Lletres Categoria:Militars londinencs Categoria:Directors de l'Orquestra Filharmònica de Nova York Categoria:Difrectors de l'Orquestra Hallé Categoria:Nascuts el 1899