La mina Canta, també coneguda com a mina d'en Negrín, està situada al terme municipal de la Vajol (Alt Empordà) i és coneguda per haver-s'hi construït el 1937, durant la Guerra d'Espanya, sobre un dels seus accessos, un edifici de formigó armat i una cambra cuirassada que va ser utilitzat com a dipòsit temporal dels fons de la Caja de Reparaciones i de part del patrimoni artístic evacuat de Madrid.
La mina de talc de la Vajol La mina de la família Giralt Canta de la Vajol era una explotació de talc (Talcos Canta SA, fundada el 1905 i documentada des de 1868), anomenat popularment guix de sastre o sabonet (fil·losilicat de magnesi hidratat). La mina va arribar a donar feina a unes trenta persones i estava situada al sector sud-oest del municipi, anomenat mina de Les Valls (i també Els Avalls o Gurugú), a menys de 2 km de la frontera amb França.
Degut a la seva posició geoestratègica, l'Empordà va ser rellevant durant tot el conflicte. Les línies de ferrocarril i el viaducte de Colera conformaven l'entrada de material i aliments, la comunicació directa amb França. La mina de la Vajol és una peça més de tot un entramat de dipòsits del patrimoni artístic i econòmic adaptats i creats de nou en funció de les necessitats del Govern de la República dins el context de la guerra contra els insurrectes que es van aixecar en armes contra el Govern i el règim republicà legalment establert.
Figueres, Peralada i La Vajol van ser els tres dipòsits principals d'una part del procés de salvaguarda i evacuació del patrimoni artístic i econòmic de la República gestionats per la Dirección General de Bellas Artes y el Ministerio de Hacienda, concretament, per la Junta Central del Tesoro Artístico i la Caja de Reparaciones, creades el 1936.
A nivell de gestió de la salvaguarda i evacuació del patrimoni artístic català, gestionat per la Conselleria de Cultura i el Servei de Museus, els principals dipòsits a les comarques gironines van ser Olot, Bescanó, Agullana i Darnius.
Des del principi del conflicte importants carregaments i col·leccions artístiques de Madrid van traslladar-se, com els fons de la Caja de Reparaciones, primer a València i, més endavant, a Barcelona, a l'Empordà i, finalment, a França, per acabar arribant a Suïssa. Finalment, aquests fons van retornar a Espanya, un cop establerta la dictadura militar del General Franco, el setembre de 1939, a través del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), creat pel Govern de Burgos el 1938 i que es va ocupar del retorn del patrimoni artístic segons els Acords de Figueres del 3 de febrer de 1939.
L'Ajuntament de la Vajol ha treballat durant anys, ja dels dels anys 70 amb l'alcalde Miquel Giralt, i darrerament, amb els mandats dels alcaldes Montserrat Sarabia, Dolors Manzanera i Joaquim Morillo, per poder oferir al públic la seva visita i ajudar a difondre un dels episodis històrics més excepcionals i extraordinaris del nostre passat recent. Per a dur a terme aquesta tasca s'ha comptat amb la col·laboració del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, que va declarar l'edifici com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) el 2020, de la Diputació de Girona, que ha finançat les obres de reforma i manteniment i de la Generalitat de Catalunya, que ha finançat la museografia actual. Concretament, l'historiador de l'art i fotògraf figuerenc Josep Algans, gràcies a l'ajut de la Direcció General de Memòria Democràtica, ha coordinat una proposta museogràfica per a l'edifici de la mina que inclou textos explicatius i un petit audiovisual per acompanyar les visites guiades que s'hi fan a través del servei educatiu del Museu Memorial de l'Exili (MUME).
El projecte de construcció i la seva funció L'1 d'agost de 1936 el Ministeri d'Educació y Belles Arts va crear l'organisme anomenat Junta de Incautación y Protección del Tesoro Artístico, amb l'objectiu de protegir les obres de valor d'esglésies, convents i altres edificis.
A finals de setembre de 1936 es va crear La Caja de Reparaciones (Caja general de reparaciones de daños y perjuicios de la guerra) a instàncies del Ministeri d'Hisenda, dirigit per Juan Negrín López, amb la funció de recaptar fons econòmics i béns mobles, com metalls preciosos o col·leccions privades d'art, i béns immobles per sostenir l'esforç de guerra i, finalment, per mantenir el Govern de la República a l'exili.
El govern republicà es va traslladar, el novembre de 1936, davant l'ofensiva de Madrid, a València, i també s'hi va evacuar la Caja de Reparaciones. L'evolució dels fronts de guerra, amb l'arribada dels franquistes al mediterrani a Vinaròs, i les diferents crisis dins del territori republicà, com Els Fets de Maig de 1937, que van suposar la reorganització del Govern i la presidència de Juan Negrín, va accelerar una nova etapa en els trasllats del patrimoni artístic i econòmic de la República, de València a Barcelona, el mes de novembre de 1937.
El 1937 l'espai de la mina Canta de la Vajol va ser confiscada i s'hi va construir un edifici bunqueritzat amb funció de refugi i dipòsit, inicialment dels fons del Banc d'Espanya, la Caja de Reparaciones i la Junta del Tesoro Artístico. Durant mesos, un grup d'obrers procedents de Cartagena, on ja existia el dipòsit del Banc d'Espanya a La Algameca, situat en un dels polvorins de la base naval de Cartagena, va fer les obres de condicionament i construcció sota la direcció de l'arquitecte i tinent de l'Exèrcit Popular de la República Juan Negrín Mijailov (Lepzig, 1914 – Niça, 2001), fill del president del Govern. Per a poder construir l'edifici es van fer diferents bancals i contraforts per salvar el fort desnivell existent i no es van estalviar esforços ni materials de construcció. La solidesa de l'obra, amb formigó i pedra, s'ha mantingut fins fa pocs anys, tot i estar en estat d'abandonament i sense tancaments des de 1939.
Per a aquest projecte estratègic, directament vinculat al Ministeri d'Hisenda i a la Presidència del Govern, es va triar aquesta ubicació per diferents motius, entre els quals hi havia la proximitat a la frontera, la difícil orografia, que protegia d'un fàcil accés per via terrestre i també aèria, i per l'existència d'una mina subterrània, que es va aprofitar per a la construcció de la càmera cuirassada subterrània i per fer la construcció d'accés, la protecció del sistema d'ascensors que connectava l'edifici amb el dipòsit.
La mina original es va reforçar i l'edifici es va camuflar, amb pintura de camuflatge i amb lones, per ocultar-lo i evitar la seva localització per part de l'aviació enemiga, essent un dels dipòsits més segurs dels utilitzats pel Govern republicà. A la part exterior de l'edifici encara es poden observar restes de la pintura de camuflatge.
La càmera cuirassada, amb una superfície d'uns 150 m² i uns 4 m d'alçada, va ser reforçada amb murs d'entre 2 i 4 m de gruix estava situada a uns 200 m de l'entrada de la mina, darrera de l'edifici i justament uns 100 m sota la muntanya. L'edifici funcionava com a porta d'accés a la càmera de seguretat, que encara es conserva, actualment, tot i que l'accessibilitat és molt limitada.
A la cambra subterrània es van disposar els materials i objectes que no patien amb la humitat i a l'edifici es van dipositar obres d'art, incloent algunes obres d'especial significació.
La mina es va convertir en un búnquer, amb porta blindada, generador elèctric i dependències de dipòsit, despatx i habitació. La part principal de l'edifici eren els dos muntacàrregues o ascensors per permetre l'entrada i la sortida des de l'interior de la mina.
Es va dipositar un tresor d'or i joies valorat en 200 milions de dòlars, que més tard seria transportat, el febrer de 1939, al vaixell Vita fins a Mèxic.
Un batalló de carrabiners completava la seguretat de l'espai, convertint-lo en un refugi d'excepcionals condicions.
El funcionament de l'edifici La mina de la Vajol formava part, juntament amb el Castell de Sant Ferran de Figueres i el Castell de Miquel Mateu Pla de Peralada, del grup de dipòsits d'obres d'art i béns mobles que existien a la comarca de l'Alt Empordà gestionats directament pel Govern de la República, a través del Ministeri d'Hisenda, dirigit per Francisco Méndez Aspe, i de la Junta del Tesoro Artístico, dirigida per Timoteo Pérez Rubio.
A banda, gestionats per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a les comarques gironines existien els dipòsits d'art d'Olot, Bescanó, Darnius i Agullana.
Els primers transports a la mina van tenir lloc el primer trimestre de 1938 i els darrers que en van sortir van ser el febrer de 1939.
Des de l'edifici es podia accedir directament a la mina gràcies als muntacàrregues que comunicava amb la mina inferior, ja existent, per a descarregar el material que arribava amb camions. L'edifici es va habilitar amb despatxos i habitacions. Al sostre de la planta baixa es va instal·lar un mecanisme de rails de ferro que anaven des de la porta principal fins als muntacàrregues, per tal de facilitar el transport i la baixada el material fins als ascensors i la bocamina.
A la segona planta s'hi accedeix per un cos d'escala lateral on hi havia la part superior del mecanisme motoritzat dels ascensors i diferents espais d'habitació i despatxos, a més de l'accés a una àmplia terrassa. El despatx principal, orientat a sud-oest conserva el cartell pintat amb la indicació Ingeniero amb lletra majúscula sobre la porta, que era destinat a Juan Negrín Mijailov. El ministre d'Economia, Francisco Méndez Aspe, va residir a l'edifici durant un temps, el 1938.
Pel que fa a la galeria de la mina, a 50 m de la bocamina hi ha la comunicació entre els muntacàrregues de l'edifici amb l'interior de la mina. Un cop descarregat el material, aquest era transportat 200 m fins a la cambra cuirassada a l'interior de la muntanya. La cambra, de forma rectangular, el 2007 –la darrera vegada que va ser accessible- presentava relativament un bon estat de conservació, al marge de l'excés d'humitat i les zones parcialment inundades d'aigua procedent de la muntanya.
L'evacuació de l'edifici Amb la derrota republicana a la batalla de l'Ebre, el novembre de 1938, el darrer dels intents per combatre ofensivament l'exèrcit sollevat, va començar, el desembre, l'ocupació de Catalunya, que es va acabar el 14 de febrer, quan els franquistes van arribar a tots els punts del Pirineu oriental.
L'evacuació de l'edifici va començar-se a plantejar a partir de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939. El Govern republicà, juntament amb els ministeris, les Corts i els òrgans de direcció militar, van abandonar Barcelona a partir del dia 22 de gener i es va establir a l'Empordà, davant la necessitat irreversible d'haver de refugiar-se a França. La comarca es va convertir, entre el 26 de gener i el 9 de febrer, en “la pequeña zona roja”, en l'últim reducte de les autoritats republicanes, entre Figueres, Peralada, Agullana i La Vajol, abans de marxar a l'exili dins un ambient de caos, pluja, fred, desànim i desorganització amb la pressió militar dels ferotges bombardejos a Figueres i les principals vies de comunicació terrestres.
Llavors tot el procés de l'èxode de persones que fugien de la repressió de l'exèrcit ocupant es va accelerar. I també ho va fer el procés d'evacuació del patrimoni artístic i econòmic dispers entre Figueres, Peralada, La Vajol, Cabanelles, Roses, Besalú, Agullana i Darnius.
Les carreteres anaven plenes de civils que fugien a França, soldats vençuts, en una imatge apocalíptica de masses humanes afamades i mortes de fred.