La Campanya d'Itàlia de 1800 va ser la sèrie d'operacions militars lliurades l'any 1800, durant la Guerra de la Segona Coalició, al nord d'Itàlia després de la caiguda de les repúbliques germanes profranceses el 1799 i el retorn del general Napoleó Bonaparte d'Egipte. El general, que va esdevenir primer cònsol després del cop d'estat del 18 de Brumari, va organitzar i va dirigir una atrevida travessia dels Alps per prendre per darrere l'exèrcit austríac que assetjava les tropes franceses bloquejades a Gènova. Després de l'èxit de la maniobra, Bonaparte va avançar cap a la Vall del Po i es va enfrontar a l'exèrcit austríac en la decisiva batalla de Marengo que va acabar després de diversos esdeveniments amb la victòria dels francesos.
Després de la batalla, els austríacs van abandonar la Llombardia, el Piemont i la Ligúria i van signar un armistici temporal, i el primer cònsol va poder restablir el domini francès a la península; No obstant això, les operacions militars es van reprendre a Itàlia i Alemanya a l'hivern i van acabar només el 1801 amb el Tractat de Lunéville. La segona campanya italiana de Bonaparte va tenir una gran importància estratègica, posant les bases de la victòria francesa a la Guerra de la Segona Coalició, i també una importància política per a la carrera del primer cònsol que va consolidar el seu poder i prestigi a casa seva.
Segona coalició El general Bonaparte, després de tornar de l'expedició fallida a Egipte, on el seu exèrcit romania sota el comandament del general Jean-Baptiste Kléber, havia assumit el poder a França amb el cop d'estat del 18 de Brumari. Esdevingut primer cònsol, va dur a terme immediatament una sèrie de reformes administratives i polítiques destinades a reforçar el seu poder personal i millorar l'eficiència organitzativa de la nació. La situació a França en el moment de la presa de poder del general no era gaire satisfactòria; tot i que les victòries del general Guillaume Brune als Països Baixos i del general Andrea Massena a Suïssa havien capgirat el rumb de la guerra contra la Segona Coalició i havien evitat una invasió del país, al Rin l'ofensiva francesa havia fracassat mentre que a Itàlia l'austrohongarès. exèrcits -els russos havien aixafat les repúbliques germanes i restaurat les monarquies de l'Antic Règim arran de l'avenç imparable del general rus Alexander Vasil'evič Suvorov. esquerra|miniatura|El mariscal Alexander Vasilyevich Suvorov entra a Milà al capdavant dels exèrcits austro-russos l'abril de 1799. En realitat, la coalició antifrancesa també es trobava en dificultats i ja s'havia desintegrat en part; El tsar Pau I de Rússia l'havia abandonat oficialment ja el 22 d'octubre després de la derrota de Zuric i la consegüent derrota i retirada de les forces austro-russes de Suïssa, que va atribuir al comportament egoista i no col·laboratiu del Sacre Imperi Romanogermànic dels Habsburg. mentre que Després del desastre d'Holanda, Gran Bretanya havia suspès la seva participació directa al continent i semblava sobretot ocupada planificant la conquesta d'Egipte i la col·laboració amb l'Imperi Otomà. S'inicià, doncs, una fase hivernal de negociacions entre les potències que encara lluitaven, que, tanmateix, revelava la irreconciliació dels seus objectius bèl·lics. miniatura|El general Napoleó Bonaparte al Consell del Cinquecento durant el cop d'estat del 18 de Brumari. Bonaparte semblava disposat a negociar, però en realitat refusà les indicacions del rei de Prússia que aconsellava, per aconseguir una pau estable, de renunciar als Països Baixos, a Suïssa i al Piémont. El primer cònsol no només pretenia mantenir el domini francès als Països Baixos i a Suïssa, sinó que no va pensar gens a renunciar a Itàlia que havia estat escenari de les seves primeres victòries i que considerava d'una importància decisiva per a debilitar definitivament el poder dels Habsburg. A més, encara esperava poder ajudar Egipte on l'exèrcit oriental es trobava en una situació cada cop més precària i estava exposat a un possible desembarcament d'una força expedicionària anglo-turca. Aleshores, el canceller austríac Johann von Thugut va rebutjar amb duresa les propostes de Talleyrand que pretenien restablir la situació política establerta pel Tractat de Campo Formio; en realitat pretenia consolidar el domini assolit a Itàlia després de les victòries de 1799, allunyar Niça i Savoia de França per assignar-les al rei de Sardenya i restablir els reis de l'antic règim; L'arxiduc Carles, que en canvi era partidari de buscar un acord, va ser substituït al comandament de l'exèrcit a Alemanya. Finalment, a Gran Bretanya, el primer ministre William Pitt no va mostrar confiança en Bonaparte, de qui va parlar com "l'últim aventurer de la loteria de les revolucions", i va indicar clarament la restauració de la monarquia a França com el principal objectiu britànic.
En aquestes condicions es va fer inevitable la represa de la guerra a la primavera del 1800 i Bonaparte, gaudint del favor popular i es va poder presentar com el defensor de la integritat de la nació i dels valors positius de la revolució atacada per l'obscurantisme. dels poders reaccionaris, va poder consolidar el propi poder i dedicar-se amb gran compromís a organitzar la nova campanya. Malgrat la determinació i la confiança del primer cònsol, la manca de recursos era quasi insuperable; a partir del 8 de març es van posar a disposició de l'exèrcit els reclutes de l'any 1800, però Bonaparte, per evitar queixes, va evitar que els burgesos fossin cridats a les armes i també per manca de diners, va preferir convocar només 30.000 reclutes. Establir el nou "Exèrcit de Reserva" (Armée de Réserve ), destinat als plans de Bonaparte per entrar a Itàlia, era molt difícil en aquestes condicions; es va recórrer a expedients: es van utilitzar les tropes dels dipòsits, es van incorporar soldats de l'exèrcit occidental, es van reclutar reclutes completament no preparats; la cavalleria i l'artilleria eren molt escasses.
Plans i preparatius El primer cònsol també va trobar grans dificultats per finançar la nova campanya; va haver de reduir despeses i recórrer a una sèrie de mesures extraordinàries per recaptar els fons necessaris. Les subvencions de guerra, recaptades amb “vals” de poc valor, no eren suficients i els proveïdors havien tornat a tenir competències pels materials i n'havien aprofitat per fer especulacions en detriment de l'exèrcit; després els va tornar a suspendre i va tornar a introduir requisits per proveir les tropes. Els intents de Bonaparte d'intimidar les grans finances per obtenir finançament subvencionat no van aconseguir grans resultats. esquerra|miniatura|General Napoleó Bonaparte, primer cònsol de la República francesa. L'exèrcit doncs va marxar sense la majoria dels seus materials; sobretot, l'Exèrcit de Reserva no disposava de sou i va marxar sense menjar, havent-se de reposar in situ amb recursos locals. La victòria esdevingué, doncs, indispensable, en cas de derrota la caiguda del Consolat era possible per la crisi financera i la pèrdua de prestigi del Primer Cònsol. Bonaparte va abandonar París per unir-se a l'Exèrcit de Reserva el 6 de maig de 1800; Immediatament es van estendre rumors de conspiracions i tèrbols entrebancs polítics; es van donar a conèixer els noms d'un possible nou primer cònsol : Lazare Carnot, el marquès de Lafayette, el general Jean Victor Moreau; L'abat Sieyès va tornar i es va parlar d'una intervenció del duc d'Orleans. Els liberals i jacobins esperaven la derrota de Bonaparte per evitar una nova evolució autoritària del règim; el 3 de juny Georges Cadoudal també va tornar a França des de la Gran Bretanya per reactivar la rebel·lió a l'oest. miniatura|General Jean Victor Moreau, comandant de l'exèrcit del Rhin. Bonaparte es va trobar en una situació difícil, el resultat de la campanya hauria tingut una importància decisiva per al seu futur polític; era conscient d'aquestes dificultats, però mostrava determinació, confiança i energia. El primer cònsol va fer grans esforços per millorar l'equipament i l'armament de les tropes; s'acumularen reserves especialment per a l'exèrcit del Rin; es van subministrar mig milió d'uniformes nous; 5.000 obusos d'artilleria, 2 milions de bales i 1,5 milions de racions es van recollir als grans dipòsits de Zúric i Lucerna; l'Exèrcit de Reserva finalment va rebre 100.000 parells de calçat . Malgrat aquests importants resultats, la situació es va mantenir precària, l'Exèrcit del Rin no tenia 15 milions de sous per als soldats, l'Exèrcit de Reserva va entrar en combat sense el sou de les tropes.
Malgrat els forts compromisos organitzatius i polítics, Bonaparte duia a terme la planificació operativa de la guerra i la creació de les forces necessàries des de finals de 1799; ja el 5 de desembre de 1799 es preveia l'agrupació del nou Exèrcit de Reserva al centre de França. L'organització d'aquestes noves forces va ser lenta, però a mitjans d'abril de 1800 podien comptar amb 53.000 soldats; el 2 d'abril el general Louis Alexandre Berthier havia rebut oficialment el comandament del nou exèrcit, en realitat el primer cònsol pretenia, en el moment oportú, prendre personalment el comandament d'aquestes forces. L'Exèrcit del Rin fou particularment reforçat, confiat al general Jean Victor Moreau; 120.000 soldats es van concentrar al front alemany i Bonaparte va preveure per primera vegada la creació de cossos d'exèrcit autònoms, iniciant la important reforma orgànica que faria encara més mòbil i flexible els exèrcits francesos. A Itàlia, després de la sèrie de derrotes de l'estiu de 1799, les tropes supervivents de l'exèrcit d'Itàlia s'havien retirat darrere dels Apenins ligurs, abandonant la Llombardia i el Piemont; Bonaparte havia assignat el comandament d'aquestes forces que ascendien a uns 40.000 soldats a l'experimentat general Andrea Massena. miniatura|General Andrea Massena, comandant de l'exèrcit d'Itàlia. En un principi Bonaparte havia ideat un complex i audaç pla d'operacions que assignava el paper principal a l'Exèrcit del Rin; el març de 1800 va proposar al general Moreau de passar a l'ofensiva general travessant el Rin per sorpresa amb el gruix de les seves tropes a Schaffhausen; d'aquesta manera hauria interceptat les comunicacions de l'exèrcit austríac desplegat al sud d'Alemanya. Després d'aquest èxit decisiu, el Primer Cònsol pretenia traslladar a Suïssa l'Exèrcit de Reserva que es reunia entre Châlons i Lió; havent arribat a territori suís, hauria estat reforçat per part de les tropes del general Moreau i hauria creuat els Alps pel coll de Sant Gotard des d'on hauria agafat per darrere l'exèrcit austríac a Itàlia, compromès mentrestant pel general Massena. exèrcit. Era un pla d'operacions que, si s'hagués implementat, hauria permès aconseguir la victòria ràpidament.
No obstant això, els plans de Bonaparte aviat van ser frustrats pel general Moreau que no va col·laborar en l'execució de l'audaç maniobra confiada a l'Exèrcit del Rin; prudent i poc agressiu, el comandant de l'exèrcit no compartia els programes del primer cònsol i, per tant, rebutjà el pla. Citant els problemes i riscos associats amb un pas massiu a Schaffhausen, el general Moreau hauria preferit esglaonar les seves forces a través d'un ampli front al llarg de la frontera abans de travessar el riu. A més, el general Moreau també es trobava en conflicte personal amb Bonaparte de qui estava dividit per una forta rivalitat. El primer cònsol va haver d'acceptar les objeccions del general Moreau i va preferir mostrar condescendència envers el seu rival en públic; en realitat li molestava molt l'obstruccionisme del general. Bonaparte va renunciar, doncs, al seu pla original i va decidir prendre personalment la iniciativa amb l'Exèrcit de Reserva a Itàlia que es convertiria en el principal teatre de guerra, mentre que l'Exèrcit del Rin tindria un paper secundari a Alemanya