Gary Hill (Santa Monica, Califòrnia, 1951) és un artista nord-americà resident a Seattle (Washington) conegut per les seues videoinstal·lacions. S'ha interessat pel so en les seues videoinstal·lacions, on juga per exemple a alterar la velocitat d'aquest o invertir la seua reproducció. Ha estudiat a l'Arts Students League de Woodstock (Nova York), i ha treballat i ensenyat a diferents poblacions de Nova York. Gary Hill desenvolupa el seu treball des de principis dels anys setanta en la confluència de dos camps: les arts visuals (performance i escultura) i els textos (literatura i filosofia). Va rebre el Lleó d'Or d'escultura en la Biennal de Venècia de 1995. Gary Hill ha exposat al Centre Georges Pompidou en París, (1993), al Guggenheim de Nova York (1995), al Whitney Museum de Nova York (1998), al Musée d'Art Contemporain de Montréal (1998) o a l'Aarhus Kunstmuseum, Dinamarca (1999), Fondation Cartier pour l'Art Contemporain en 2007.
Trajectòria El treball de Gary Hill té una trajectòria de més de trenta anys en què ha creat poderoses videoinstal·lacions que interaccionen amb objectes escultòrics, sons i el propi cos. Hill se centra en la naturalesa del llenguatge i en la formació cognitiva de les imatges, en la realitat i les aparences en l'ésser. Les seves videoinstal·lacions desperten en l'espectador la seva consciència de visió mitjançant diferents estratègies que provoquen l'observació i avaluació del procés de la seva percepció visual.Gottfried Boehm, "Zeitung. Annäherungen an Gary Hill", en Theodora Vischer (ed.), Arbeit am Video (Basel, 1994) pàg. 26-42.
Gary Hill, a finals de 1960, va començar a explorar els sons de l'escultura de metall, i el 1973 va començar a utilitzar el vídeo, produint des de llavors una important obra que inclou vídeo monocanal i videoinstal·lacions entre les quals es troben algunes de les peces més significatives en aquest camp. El seu treball explora la relació entre paraules i imatges electròniques, considerant-se una nova forma d'escriptura. Les seves obres ofereixen forts pronunciaments sobre consideracions poètiques i filosòfiques.
El treball de Gary Hill es caracteritza pel seu rigor experimental, precisió conceptual i pels seus enginyosos girs. Les seves obres primerenques són variacions sobre la noció d'una construcció imatge - so que van suggerir principalment del diàleg amb les propietats del medi.
Més tard, a la dècada de 1970, vivint en Barrytown, Nova York, va interactuar amb els poetes/artistes George Quasha i Charles Stein, va estendre el seu creixent interès pel llenguatge a un nivell de la poètica i textos complexos, així com la performance i la col·laboració. Inicialment el "llenguatge" per a ell no era específicament la paraula, però l'experiència de parlar (sons que semblen veus) que van sorgir dins de l'espai electrònic, el qual va anomenar "Electronic Linguistic" (1977).George Quasha, "Electronic Linguistic," Codis de commutació: Pensant A través de la tecnologia digital a les Humanitats i les Arts, ed. Thomas Bartscherer, Roderick Coover, Chicago: University of Chicago Press, 2011
A partir d'aquest moment, amb independència de si una determinada peça utilitza el text, el seu treball indaga sobre la naturalesa del llenguatge com quelcom intrínsec a la tecnologia electrònica/digital com a mitjà artístic.Quasha, George & Charles Stein. An Art of Limina: Gary Hill's Works and Writings. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2009. Foreword by Lynne Cooke. El llenguatge verbal aviat entra en aquest focus electrònic co-performance, com una intensificació d'un diàleg amb i en el medi, però amb una nova força del seu propi llenguatge, les seves pròpies poètiques sense precedents. Les obres de vídeo monocanal altament realitzats en aquest procés inclouen: Processual Video (1980), Videograms (1980–81), and Happenstance (part one of many parts) (1982–83), una altra etapa del diàleg amb la tecnologia com un lloc en l'idioma on les màquines contesten. Aquí el camí de l'artista es trasllada als treballs intensius de llengua cèlebres de la dècada de 1980: Primarily Speaking (1981–83), Why Do Things Get in a Muddle? (Come on Petunia) (1984), URA ARU (the backside exists) (1985–86), and Incidence of Catastrophe (1987–88).
Posteriorment ha realitzat obres en animació per ordinador com Liminal Objects (1995-), Frustrum (2006), canviant el mateix sentit d'"objecte" i els límits de ment, cos i la base de la nostra "realitat". Les principals instal·lacions de Tall Ships (1992), HanD HearD (1995–96), Viewer (1996), Wall Piece (2000), Up Against Down (2008) -elevant aquests problemes del món físic, l'objectivitat, la significació polivalent, i el llenguatge en si a una dimensió, un principi humà més de la participació de torsió tant dins de la pròpia ment i el cos i en contra de la superfície i la cara de l'altre.100 artistes de vídeo, ed. Rosa Olivares, EXIT Publicacions, Madrid: 2010
El treball del Hill explota a fons la capacitat de vídeo per oferir narratives no lineals complexes que fomenten la participació activa per part de l'espectador. En Roland Barthes termes, les narratives de vídeo de Hill es poden entendre com a textos d'escriptor.
Obres Mirror Road (mirall de carretera), 1975-1976 Bits (fragments), 1976-1977 Bathing (bany), 1977 Electronic Linguistics (Lingüística electrònica), 1978 Windows (finestres) 1978 Mouth Piece (peça de boca), 1978 Primary (primari), 1978 Full Circle [ring modulation] (cercle complet [modulació anular]), 1978 Sums ans Differences (sumes i restes), 1978 Elements, 1978 Equal time (temps igual), 1979 Picture Story (relat d'una imatge), 1979 Objects with destinations (Objectes amb destinació), 1979 Black/white/text (negre/blanc/text), 1980 Around & About, 1980 Commentary (comentari), 1980 Processual vídeo (vídeo processal), 1980 Videograms (videogrames), 1980–1981 Happenstance (Part one of many parts) (casualitat (primera part de moltes parts)), 1982-83 Why do things get in a muddle? (come on Petunia) (Per què s'emboliquen les coses? Anem Petunia), 1984 Tale Enclosure, 1985 Figuring Grounds, 1985-2008 Mediations (towars a remake of soundings) (Mediacions (cap a una nova versió de resonancies)), 1979-1986 Incidence of Catastrophe (la incidència de la catàstrofe), 1987–1988 Site Recite, 1989 Searchlight (projector), 1986-1994 Red Technology (tecnologia vermella), 1994 Crossbow, 1999 Twofold (Goats ans sheeo)(Dues vegades (cabres i ovelles), 1955-2002 Isolation Tank, 2010–2011
Premis 1979, 1985, 1987, 1993 Beques de la Fundació Nacional de les Arts 1981-1982, 1989-1990 Beques de la Fundació Rockefeller 1986, 1990 Beques de la Fundació John Simon Guggenheim Memorial 1995 el Premi Lleó d'Or d'Escultura a la Biennal de Venècia 1998 Beca de la Fundació John D. i T. MacArthur Award Caterina 2000 Premi Kurt Schwitters 2003 Medalla Skowhegan per la instal·lació de vídeo 2005 Doctor honoris causa de la Universitat de Belles Arts de Poznan, Polònia 2011 Grau Honorari de Cornish College of the Arts, Seattle, Washington
Exposicions Les diferents obres de Gary Hill s'han presentat en museus i institucions arreu del món, incloent-hi exposicions individuals a la Fondation Cartier pour l'Art Contemporain, París; Sant Francesc Museum of Modern Art; Centre Georges Pompidou, París; Museu Guggenheim SoHo, Nova York; Museum für Gegenwartskunst, Basilea; Museu d'Art Contemporani de Barcelona; Kunstmuseum Wolfsburg; Henry Art Gallery, Seattle, Washington; entre d'altres. Les seves obres formen part de la col·lecció permanent de molts museus com el Museu d'Art Modern de Nova York. projectes encarregats inclouen obres per al Museu de Ciències de Londres i la Biblioteca Central de Seattle; i la instal·lació i el rendiment primer comissionat de treball per al Coliseu i temple de Venus i Roma, Roma, Itàlia.
Cronologia Gary Hill va néixer el 1951, a Santa Mònica, Califòrnia. Va estudiar a la Lliga d'Estudiants d'Arts a Woodstock, Nova York.
En 1970-1972 va estudiar de manera independent amb el pintor Bruce Dorfman. Es troba amb l'obra de compositors La Monte Young i Terry Riley.
Després de veure la "New york Painting ans Sculpture 1940- 1970" exposat al Museu Metropolità d'Art, realitza una sèrie de construccions de tècnica mixta amb acer recobert de coure de soldadura, malla de filferro, tela i esmalt. Els experiments amb construccions esculturals de metall el fan explorar els sons generats. La seva primera exposició individual va ser a la galeria d'art Polari a Woodstock, Nova York.
Al 1973 realitza els primers experiments amb vídeo a través de la Comunitat de vídeo Woodstock a Nova York.Robert C. Morgan, "Gary Hill. Lucinda Furlong, A Manner of Speaking", ed. The Johns Hopkins University Press. Baltimore/London, 2000, pàg. 181-205 Ajudant amb la televisió local per cable es familiaritza amb les Videofreeks i grups de vídeo Earthscore a l'estat de Nova York.
Aquest mateix any, fa la primera exposició grupal, "Artists from Upstate New York," al 55 Mercer Gallery de Nova York. Fa la primera instal·lació de vídeo, Hole in the Wall (forat a la paret), a l'Associació d'Artistes de Woodstock. Les primeres cintes de vídeo són exposades a The Kitchen en Nova York.
1974-1976 continua treballant amb la Comunitat de vídeo de Woodstock com a coordinador d'Artistes de TV recolzat pel Consell Estatal de Nova York a les Arts. Comença el treball d'imatges de vídeo en correlació amb els sons. Com a artista resident al Centre Experimental de televisió, Binghamton, Nova York, es troba amb l'enginyer David Jones.
El 1977 es trasllada a Barrytown, Nova York, amb Dave Jones i construeix eines de vídeo experimental dissenyades per Jones. Compleix amb els poetes George Quasha i Charles Stein que es fan amics i col·laboradors durant molt de temps.
1978 Crea els primers treballs que associen la veu parlada amb relació a la imatge visual. Rep una subvenció de Producció del Consell Estatal d'Arts de Nova York, un Servei Públic de beques creatiu de l'artista, i la primera de quatre Beques d'Arts Nacional. Dirigeix l'Open Studio vídeo project en el Centre d'Art d'Arnolfini, Rhinebeck, Nova York, i treballa en col·laboració de George Quasha.
El 1980 es trasllada a Buffalo, Nova York i ensenya al Centre d'Estudis de Mitjans, Universitat Estatal de Nova York (SUNY), Buffalo, Nova York. Coneix a Woody Valsuka i Steina Vasulka, Paul Sharits, i Hollis Frampton. Realitza la primera exposició individual amb la malla d'instal·lació al Museu Everson, Syracuse, Nova York. Produeix sondejos com a artista resident a WNET / Canal 13, Nova York. També completa obres Around & About, Processual Video, and Black/White/Text, centrant-se en la relació de llenguatge i imatge.
1981 Torna a Barrytown, Nova York i comença a treballar en Primarily Speaking. Visita la Costa Oest a l'estiu i renova l'interès en el surf. Reb la beca Rockefeller.
1982-1983 ensenya en el programa graduat d'estiu al Bard College, Annandale-on-Hudson, Nova York. Va ser convidar al Centre americà a París per a una retrospectiva de cintes de vídeo i coneix a Anne Angelini, que més tard es porta a terme en diverses obres. Influenciat per les lectures dels passos de Gregory Bateson en Ecology of Mind i a John C. Lilly en Center of the Cyclone i The Scientist.
1984 Es casa amb Katherine Bourbonais i produeix Why Do Things get in a Muddle? (come on Petunia) amb la seva dona i Charles Stein realitzar a l'Estudi Quasha Stained Glass .
1985 es trasllada al Japó, Tòquio. Coneix Kyogan Mestre Don Kenny que realitzen juntament amb Kathy Bourbonais a URA ARU (the backsite exists). Com a artista resident a SONY a Hon Atsugi, completa la primera edició de l'obra. Torna a Seattle, Washington, i estableix un programa de vídeo al Cornish College of the Arts.
1986 Neix la seva filla Anastasia. En primera trobada amb els escrits de Maurice Blanchot, específicament Thomas the Obscure, el qual es basa en la instal·lació in situ. Rep una beca Guggenheim.