La Caserna General Suprema de les Potències Aliades a Europa (, SHAPE) és la caserna general del Comandament Aliat d'Operacions de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord.
La seva primera ubicació, en 1953, estava a Rocquencourt, prop de Versalles, França. Des de 1967 es troba a Casteau, al nord de Mons, Bèlgica. De 1951 a 2003, el SHAPE va ser la caserna general del Comandament Aliat a Europa. Des de 2003 és la caserna general del Comandament Aliat d'Operacions, que controla totes les operacions de l'OTAN a tot el món.
Encara que l'àmbit geogràfic de les seves activitats es va ampliar en 2003, el SHAPE va mantenir el seu nom tradicional amb referència a Europa per raons jurídiques. En aquest moment, el comandament de l'OTAN en Lisboa, que històricament formava part del Comandament Atlàntic, va ser reassignat al Comandament Aliat d'Operacions. El comandant del Comandament Aliat d'Operacions també ha conservat el títol de «comandant suprem aliat a Europa» (Supreme Allied Commander Europe, SACEUR), i continua sent un general de quatre estrelles dels Estats Units que també exerceix la funció de comandant del Comandament Europeu dels Estats Units.
Història Origen L'OTAN va establir per primera vegada una estructura militar integrada després que la Guerra de Corea plantegés dubtes sobre la força de les defenses d'Europa contra un atac soviètic. La primera opció per a comandant suprem aliat a Europa va ser el general de l'Exèrcit estatunidenc Dwight D. Eisenhower, ja que havia dirigit amb èxit els desembarcaments aliats a Normandia i la posterior marxa a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, enmig de moltes controvèrsies entre aliats sobre el correcte desenvolupament de la campanya al front occidental. El 19 de desembre de 1950, el Consell de l'Atlàntic Nord va anunciar el nomenament del general Eisenhower com primer SACEUR.
El mariscal de camp britànic Bernard Law Montgomery va ser traslladat de la Unió Occidental, organització de defensa predecessora de l'OTAN, per a convertir-se en el primer comandant adjunt del SACEUR, càrrec que ocuparia fins a 1958. En el tercer volum de l'obra de Nigel Hamilton, La vida de Montgomery de Alamein, es dona una bona idea de l'enfocament exigent i incansable de Montgomery per a millorar la preparació del comandament, la qual cosa li va causar una gran quantitat de sentiments oposats. En establir el comandament, els primers planificadors de l'OTAN es van basar en gran manera en els plans i el personal de la Unió Occidental.
miniatura|El general Eisenhower davant la bandera del SHAPE el 1951.
El general Eisenhower va arribar a París l'1 de gener de 1951 i ràpidament es va posar a treballar amb un petit grup de planificadors per a dissenyar una estructura per al nou comandament europeu. El grup de planificació va treballar a l'Hotel Astoria, al centre de París, mentre que la construcció d'una instal·lació permanent va començar a Rocquencourt, a l'oest de la ciutat, a Camp de Voluceau.
El disseny dels mecanismes de comandament a la Regió Central, que contenia la major part de les forces de l'OTAN, va resultar ser molt més complicada. El general Eisenhower va considerar la possibilitat de nomenar allí també a un comandant en cap general, però aviat es va adonar que seria difícil trobar un acord que satisfés a les tres grans potències amb forces a la Regió Central —Estats Units, Regne Unit i França—, ja que tenien punts de vista molt diferents sobre la relació adequada entre el poder aeri i el terrestre. Basant-se en la seva experiència en la Segona Guerra Mundial, el general Eisenhower va decidir mantenir el control general per ell mateix i no va nomenar un comandant en cap per a la Regió Central. En el seu lloc, hi hauria tres comandants en cap separats (aire, terra i mar).
El desembre del 1950 es va anunciar que les forces que inicialment estarien sota el comandament del general Eisenhower serien el Setè Exèrcit dels Estats Units a Alemanya Occidental, l'Exèrcit Britànic del Rin, amb la 2a Divisió d'Infanteria i la 7a Divisió Blindada, que serien reforçades per la 11a Divisió Blindada i una altra divisió d'infanteria, tres divisions franceses a Alemanya i Àustria, les brigades danesa, belga i les Brigades independents noruegues a Alemanya, i les guarnicions estatunidenques i britàniques a Àustria, Trieste i Berlín. Quatre dies després de l'arribada d'Eisenhower a París, el 5 de gener de 1951, el ministre de Defensa italià, Randolfo Pacciardi, va anunciar que es formarien tres divisions italianes com la «contribució inicial d'Itàlia a l'Exèrcit atlàntic», i que aquestes divisions també estarien sota el control d'Eisenhower.
Estructura de comandament inicial miniatura|Organització del Comandament Aliat a Europa en 1952.
El 2 d'abril de 1951, el general Eisenhower va signar l'ordre d'activació del Comandament Aliat a Europa i la seva caserna general al SHAPE. La Caserna General de les Forces Aliades d'Europa central es va activar a Fontainebleau (França) en 1953. Aquest mateix dia es van activar les seus subordinades del Comandament Aliat d'Operacions al nord i centre d'Europa, i a la Regió Sud al juny.
En 1954, les forces del Comandament Aliat a Europa estaven compostes per les Forces Aliades del Nord d'Europa (a Oslo, Noruega), les Forces Aliades d'Europa Central (Fontainebleau), les Forces Aliades del Sud d'Europa (París/Nàpols) i les Forces Aliades del Mediterrani a Malta.
Els comandaments i comandants en 1957 eren:
Comandant suprem aliat a Europa (SACEUR) – General Lauris Norstad, Força Aèria dels Estats Units. Vicecomandant suprem aliat a Europa (DSACEUR) – Mariscal de camp Bernard Law Montgomery, Exèrcit Britànic. Cap d'Estat Major (COFS) – General Cortlandt V. R. Schuyler, Exèrcit dels Estats Units. Forces Aliades d'Europa Septentrional (AFNORTH) – Tinent general Cecil Sugden, Exèrcit Britànic. Forces Aliades d'Europa Central (AFCENT) – General Jean-Étienne Valluy, Exèrcit de Terra Francés. Forces Aèries Aliades d'Europa Central (AAFCE) – Mariscal de camp George Mills, Real Força Aèria Britànica. Grup d'Exèrcits del Nord (NORTHAG) – General Richard Nelson Gale, Exèrcit Britànic. Grup d'Exèrcits del Centre (CENTAG) – General Henry E. Hodes, Exèrcit dels Estats Units. Forces Aliades d'Europa Meridional (AFSOUTH) – Almirall R. P. M. Bristol, Armada dels Estats Units. Força Naval d'Atac i Suport d'Europa Meridional (STRIKFORSOUTH) – Vicealmirall Charles R. Brown, Armada dels Estats Units. Forces Aliades del Mediterrani (AFMED) – Almirall Ralph Edwards, Marina Reial Britànica.
Plans i exercicis En la tardor de 1952 es van realitzar quatre exercicis en l'àrea del Comandament Aliat a Europa. Blue Alliance va ser un important exercici de la força aèria aliada perquè les Forces Aèries Aliades d'Europa Central (AAFCE) aconseguissin la supremacia aèria sobre el front centreeuropeu i proporcionessin suport aeri pròxim a les forces terrestres del NORTHAG sota el comandament global del tinent general Lauris Norstad, de la USAF. Dos exercicis de 1952 a la Regió Central van involucrar forces combinades aire-terra. Equinox va ser un important exercici aire-terra en el que hi van participar unitats aèries tàctiques franco-americanes i una unitat d'infanteria aerotransportada francesa sota el comandament del general Alphonse Juin, de l'Exèrcit francès. Holdfast va ser un important exercici aliat aire-terra en el que hi van participar 150.000 soldats de l'Exèrcit britànic del Rin, neerlandesos, belgues i canadencs del Grup d'Exèrcits del Nord de l'OTAN en coordinació amb les Forces Aèries Aliades d'Europa Central. Van maniobrar a l'est del riu Rin en la Zona d'ocupació britànica sota el comandament general del tinent general Richard Nelson Gale, de l'Exèrcit britànic. Finalment, Rosebud va involucrar maniobres terrestres del Setè Exèrcit dels Estats Units en la zona d'ocupació estatunidenca a Alemanya.
Els plans inicials que contemplaven la defensa d'Europa Occidental d'una invasió soviètica es basava en gran manera en armes nuclears (Doctrina Eisenhower), amb les forces convencionals actuant simplement com un «parany de llaç». La política enunciada en el document MC14/1 del Comitè Militar, publicat al desembre de 1952,Vegeu el document original a: considerava que la defensa d'Alemanya era principalment una acció dilatòria per permetre que s'establís una línia de resistència al llarg dels rius IJssel i Rin. Les forces convencionals intentarien mantenir aquesta línia mentre les forces aèries estratègiques aliades derrotaven als soviètics i als seus aliats destruint la seva economia i infraestructura.
El que aquesta estratègia va significar per la batalla terrestre a la Regió Central va ser descrita amb finalitats publicitaris al gener de 1954 pel llavors comandant suprem aliat a Europa Alfred Gruenther com:
En 1957, el SACEUR Lauris Norstad, de la Força Aèria dels Estats Units (USAF), assenyalant la superioritat numèrica de les forces soviètiques i del Pacte de Varsòvia sobre les forces terrestres de l'OTAN, va demanar que s'establissin «unes trenta» divisions per a augmentar el front centreeuropeu de l'OTAN. Aquest any, el Comandament Aliat a Europa va dur a terme l'Operació Contraatac, en la qual van participar forces de l'AFCENT en el continent europeu, i altres dos grans exercicis militars al setembre de 1957. L'exercici Strikeback va ser una sèrie de maniobres navals multilaterals que es van concentrar en el flanc de l'Atlàntic aquest i nord d'Europa de l'OTAN. En l'exercici Deep Water van participar portaavions i forces d'assalt amfíbies de l'OTAN que operaven al llarg del flanc sud de l'OTAN en la mar Mediterrània.
Per a millorar la preparació militar i la integració de l'aliança, l'OTAN va continuar organitzant exercicis militars anuals en tot l'àmbit de l'aliança cada tardor (FALLEX), planejats i executats conjuntament per les forces de la SACEUR i la SACLANT.
Tanmateix, a partir de 1967, en el marc de la «resposta flexible», l'objectiu es va convertir a crear forces convencionals perquè, si fos possible, no es necessitessin armes nuclears. No obstant això, es va deixar clar que el primer ús d'armes nuclears podria ser necessari si s'estaven superant les defenses convencionals. Finalment, es va assignar al SACEUR el control de la planificació d'un petit nombre de submarins de míssils balístics estatunidencs i britànics, i es van desplegar a Europa unes 7000 armes nuclears tàctiques.US Security Issues in Europe, 93rd Congress, 1973, p. 13, citado en William Park Defending the West, Wheatsheaf Books, 1986, p. 30.
Trasllat a Bèlgica Un dels esdeveniments més significatius en la història del Comandament Aliat a Europa va ser la retirada de França de l'estructura militar integrada de l'OTAN. Aquest moviment va obligar al SHAPE i d'altres casernes generals del Comandament Aliat a Europa a abandonar el territori francès.OTAN, Artículo original de la reubicación del SHAPE El ressentiment de França per l'estructura militar de l'OTAN s'havia anat gestant durant alguns anys, a mesura que els successius governs francesos s'indignaven cada vegada més per la dominació angloamericana de l'estructura de comandamentSean Maloney, To Secure Command of the Sea, tesi de la Universitat de New Brunswick, 1991, descriu clarament el predomini d'oficials estatunidencs i britànics en llocs de comandament d'alt rang. i la insuficient influència francesa. Al febrer de 1966, el president Charles de Gaulle va declarar que el canvi de l'ordre mundial havia «despullat a l'OTAN de la seva justificació» per a la integració militar, i poc després França va declarar que es retirava de l'estructura militar de l'OTAN. Es va informar el SHAPE i a totes les altres instal·lacions de l'OTAN, inclosa la seu política de l'OTAN i la Caserna General de les Forces Aliades d'Europa Central (AFCENT), que havien d'abandonar el territori francès a l'abril de 1967.