El Revisionisme històric a l'Argentina és un corrent historiogràfic orientat a modificar la visió de la història, enfrontant la tradicional que va predominar en aquest país des de mitjan .
En particular, s'ha orientat a defensar la figura dels cabdills federals, considerats com a símbols d'endarreriment polític i cultural, de Juan Manuel de Rosas i als conqueridors i colonitzadors espanyols, als quals el liberalisme del havia condemnat com la suma de tots els mals.
Establiment de la historiografia argentina
Fins a la batalla de Caseros, el 1852, no hi va haver historiografia pròpiament dita a l'Argentina. Hi havia memòries, anecdotaris, esbossos històrics. S'hi explica fàcilment: el país s'estava construint i no hi havia temps per fer historiografia. Però després de Caseros, i sobretot de la batalla de Pavón del 1861, es va iniciar la historiografia nacional.
Els iniciadors van ser Vicente Fidel López i Bartolomé Mitre. La història escrita en aquest període va ser orientada a explicar la ruta seguida fins a Caseros i Pavón. Durant les dècades següents, almenys fins a principis del , la historiografia va seguir els dos mestres, López i Mitre. Entre els seus seguidors es va explicar un dels més aferrissats antirrosistes i antifederals, Antonio Zinny, que va publicar al voltant de 1880 la seva Historia de los gobernadores de las provincias argentinas. Aquesta obra no té res de revisionista, però resulta enormement útil als historiadors d'aquesta tendència per demostrar les seves tesis sobre la suposada falsedat de molts dels articles de fe de la historiografia clàssica, liberal o acadèmica respecte a les províncies.
La seva actuació va ser posteriorment molt criticada pels revisionistes com un model de manca d'objectivitat i per justificar les seves pròpies actuacions (en el cas de Mitre) i la dels companys d'activitat política. Durant el govern de Mitre van aparèixer cronistes, polítics i intel·lectuals que van escriure articles històrics en contra seva al periodisme, com Juan Bautista Alberdi, José Hernández, Rafael Hernández, Carlos Guido y Spano, Olegario Víctor Andrade i Miguel Navarro Viola. Part d'aquestes produccions es llegeixen avui com a «historiografia revisionista», però llavors els seus autors estaven fent política, no historiografia. Però van tenir un indubtable mèrit per haver obert el camí amb tenacitat i certa qualitat literària. Per a ells, la colonització espanyola, els cabdills federals i Rosas van ser el «model a no imitar», el passat que calia deixar enrere completament, les referències negatives universals.
Adolfo Saldías La primera veu dissonant va ser la d'Adolfo Saldías, un advocat liberal, admirador de Mitre i que, justament per això, va voler ser el continuador. Per això va començar a estudiar amb cura la història del 1824 en endavant.
La seva curiositat i la seva lleialtat intel·lectual el van portar a descobrir documents fins aleshores ocults o oblidats. Es va traslladar a Londres, on va poder llegir els arxius de Rosas, cedits per la seva filla Manuelita. El 1881 va publicar la seva primera versió del que el 1888 es convertiria en la seva obra mestra, Historia de la Confederación Argentina. Estava dedicat a Mitre, a qui va enviar una còpia perquè ho jutgés. Mitre li va respondre lapidàriament, condemnant la feina, les seves conclusions i el seu autor. La premsa va amagar el llibre a consciència, limitant-ne enormement la publicació. Com a autor, va ser pràcticament condemnat a la «mort civil», ja que no va ser comentat a la premsa, ni tan sols per condemnar-ho.
L'obra de Saldías no era l'apologia de Rosas; era un treball honest d'un liberal, que ho havia desenvolupat amb criteri liberal, i condemnant molts aspectes del govern de Rosas, però no tots. Va rescatar el seu govern fort, i sobretot, la defensa de la sobirania nacional durant el període dels bloquejos francesos i anglesos (1838-1850).
El llibre de Saldías i la seva condemna per Mitre van ser assenyalats com el moment fundacional del «revisionisme històric argentí».
Per aquesta mateixa època, va aparèixer la Historia diplomática latinoamericana, de Vicente G. Quesada, en què per primera vegada es denunciava la política imperialista del Brasil, el gran aliat dels unitaris. Però no era, de fet, un llibre revisionista.
Després de Saldías
El 1890, l'exgovernador de la província de Buenos Aires, Carlos Alfredo D'Amico, va publicar Buenos Aires, sus hombres, su política, en què atacava particularment Mitre, deixant gairebé en ridícul la figura de qui ja era considerat un pròcer en vida.
El 1898, Ernesto Quesada, fill de Vicente, de nen visitant a la casa de Rosas a Southampton i més tard gendre del general Ángel Pacheco, va publicar La época de Rosas, al que va afegir més tard quatre volums sobre la guerra civil del 1840. Quesada, home respectat per la seva cultura i el seu poder econòmic i social, va poder veure com la seva obra va ser allunyada del públic per la política dels grans diaris de no difondre-la, ni tan sols per injuriar-la.
El 1906 va aparèixer Juan Facundo Quiroga, de David Peña, versió en llibre d'una sèrie de conferències publicades tres anys abans a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Va ser la primera reivindicació del cabdill de La Rioja, fins aleshores símbol de barbàrie, endarreriment i crueltat.
Anys més tard, Peña va defensar el seu antic amic Juan Bautista Alberdi dels atacs dels liberals (davant el desig d'imposar-li el nom a un carrer) per part dels mitristes.Va ser un error d'estratègia dels amics de Mitre atacar-lo, ja que van tornar a portar el seu nom al centre de l'escena, donant lloc a una reivindicació que va venir de la mà de Peña. En aquesta defensa, Peña va redescobrir l'Alberdi oblidat, al posterior a les Bases, opositor a Mitre i als seus aliats. La seva obra va ser reeditada el 1965 com Alberdi, los mitristas y la guerra de la Triple Alianza
El 1912 va aparèixer un llibre purament liberal, però que va iniciar una visió diferent de la història política: Estudio sobre las guerras civiles argentinas, de Juan Álvarez. És que la historiografia liberal havia estat dominada per la idea positivista que cadascun dels actors del drama històric es movia només per raons intel·lectuals (encara que de vegades barallessin pel principi abstracte de la «llibertat»), mai per raons emocionals, ni de bon tros econòmiques. En canvi, Álvarez va demostrar que les guerres civils van ser gairebé exclusivament causades per raons econòmiques.
La justificació i revaloració de Rosas es van iniciar una mica més tard, el 1922, amb Juan Manuel de Rosas. Su historia, su vida, su drama, de Carlos Ibarguren. Aquest llibre va tenir una transcendència històrica notable, i no va poder ser silenciat; els seus adversaris van haver de criticar-ho i discutir-ho, la qual cosa va assegurar-ne la difusió.
Menys important, però ja decididament reivindicatori va ser el llibre Juan Manuel de Rosas. Su reivindicación. Acabava de néixer el «rosisme historiogràfi»c, però no s'identificava encara amb el nacionalisme polític i econòmic.
Dardo Corvalán Mendilaharsu Dardo Corvalán Mendilaharsu (1888-1959), advocat, enrolat a la Unió Cívica Radical (UCR), amic i funcionari d'Hipólito Yrigoyen, va començar a publicar articles en revistes a partir de la dècada del 1910 en què mostra una actitud crítica respecte de l'obra de historiadors que, com Bartolomé Mitre i Vicente Fidel López, predominaven a l'estudi de la disciplina de l'època a través de les seves obres. Si bé es manifestava contrari que les passions enfadades de protagonistes i descendents enterboleixin l'anàlisi crítica, el cert és que en els seus treballs es mostra enrolat en una línia de culte dels seus ascendents: el general Manuel Corvalán (primer ajudant de camp de Juan Manuel de Rosas, va ser el seu besavi) i Vicente Corvalán (comissari general de comptadoria de l'exèrcit en operacions de Manuel Oribe, va ser el seu avi). En aquests treballs, en què la base documental és gairebé exclusivament la provinent de l'arxiu familiar del seu avi, segueix una línia favorable no només als esmentats avantpassats sinó també a amics que haurien estat calumniats pels antirrosistes, com el coronel Granada i l'afusellat coronel Costa. Diversos dels seus treballs realitzats a la dècada del 1920 van ser publicats reunits en dos llibres, Sombra histórica (1923) i Rosas (1929), i culminen gairebé invariablement, en la justificació, exculpació o reivindicació de Rosas i de la seva època. Com a excepció un dels assajos vindica Juan Bautista Alberdi i un altre és un comentari sarcàstic de l'obra de teatre La divisa punzó, de Paul Groussac a propòsit d'una frase despectiva cap al seu besavi col·locada al text en boca de Rosas.
Si bé Corvalán Mendilaharsu pondera les obres d'Adolfo Saldías i Ernesto Quesada, els seus treballs tenen dues característiques que els diferencien d'aquelles: en primer lloc, el to agressiu i en segon terme que mostren la intenció de dirigir-se a un públic més ampli (critica el que considera un estil massa erudit d'aquelles que pretén convèncer de la seva posició respecte de la figura de Rosas). En aquest sentit, no centra tant els seus dards en les obres d'historiadors (a excepció de López i ocasionalment, de Mitre) sinó en la de pamfletistes com José Rivera Indarte o novel·listes com José Marmol.
Diu l'historiador Fernando Devoto que en aquests treballs:
La figura de Rosas a la visió de Corvalan Mendilaharsu en els seus treballs no és la d'un cabdill populista o popular, sinó que ressalta el suport rebut de la gent principal i a més el presenta com, sobretot, un republicà auster, en coincidència sobre això amb Quesada i Saldías. Una de les diferències de Corvalan amb altres historiadors és que dedica gran espai a referir-se a opinions de prestigiosos liberals antirrosistes quan n'extreu conclusions que s'oposen a les predominants en aquest corrent. La seva font principal, no obstant això, segueix sent Saldías i cal assenyalar les seves reiterades referències a la donació del seu sabre per San Martín a Rosas.
Fernando Devoto assenyala que en la seva llarga trajectòria posterior (a les que descriu passant de posicions més rupturistes a altres de més ambigües) s'ho troba a Corvalán col·laborant per una banda en la Historia de la Nación Argentina impulsada per l'Acadèmia Nacional d'Història dirigida per Ricardo Levene en el volum IV del qual va publicar el seu treball molt citat Los símbolos patrios i escrivint notes a El Hogar, La Nación y La Prensa, encara que paral·lelament presidís des de mitjans de la dècada del 1930 la Junta Pro repatriación de los restos de Juan Manuel de Rosas i es incorporés a l'Institut d'Investigacions Històriques Juan Manuel de Rosas.
També va ser d'extracció radical Ricardo Caballero, que amb un discurs al Senat Nacional en defensa del cabdill federal Ángel Vicente Peñaloza, va ser dels primers d'aquest corrent a inscriure's al Revisionisme.
El 1925 va aparèixer la Historia de la historiografía argentina de Rómulo Carbia, l'iniciador del «revisionisme hispanocatòlic». Més tard va publicar Historia de la leyenda negra hispanoamericana i La nueva historia del descubrimiento de América.
La Dècada Infame