La fonologia del japonès és el sistema de sons en què està basada la pronúncia de la llengua japonesa. Tret que se n'indiqui el contrari, aquest article descriu la varietat de japonès estàndard basada en el dialecte de Tòquio.
No hi ha un consens global sobre el nombre de sons contrastius (fonemes) del japonès, però en general es considera que té almenys 12 consonants diferenciades (i fins a 21 en alguns anàlisis) i un sistema de 5 vocals, . La longitud fonètica és contrastiva tant per a vocals com per a consonants, i la longitud total de les paraules japoneses es pot mesurar en una unitat de temps anomenada mora (del llatí mora, 'retard'). Té una distribució fonotàctica de fonemes que permet pocs grups consonàntics. Hi ha un sistema d'accent tonal en què la posició o l'absència d'una caiguda de to pot determinar el significat d'una paraula: (箸が, 'bastonets'), (橋が, 'pont'), (端が, 'vora').
La fonologia japonesa s'ha vist afectada per la presència de diverses capes de vocabulari a la llengua: a més del vocabulari nadiu del japonès, el japonès té una gran quantitat de vocabulari provinent del xinès (utilitzat especialment per formar paraules tècniques i apreses, jugant un paper semblant al del llatí en el català) i manlleus d'altres llengües. Les diferents capes de vocabulari permeten diferents possibles seqüències sonores (fonotàctica).
Estrat lèxic Moltes generalitzacions sobre la pronunciació japonesa tenen excepcions si es tenen en compte els manlleus recents. Per exemple, la consonant [p] generalment no apareix a l'inici de les paraules natives (yamato) o derivades del xinès (sinojaponès), però apareix lliurement en aquesta posició en paraules mimètiques i estrangeres. A causa d'excepcions com aquesta, les discussions sobre la fonologia japonesa sovint parlen de capes o «estrats» de vocabulari. Es poden distingir els quatre estrats següents:
Yamato
Aquesta categoria inclou vocabulari nadiu heretat, també anomenat wago (和語) o yamato kotoba (大和言葉) en japonès. Els morfemes d'aquesta categoria presenten una sèrie de restriccions a l'estructura que poden ser violades pel vocabulari d'altres capes.
Mimètica El japonès posseeix una varietat de paraules mimètiques que fan ús del simbolisme sonor per complir una funció expressiva. Igual que el vocabulari yamato, aquestes paraules també són d'origen nadiu i es pot considerar que pertanyen al mateix grup general. Tanmateix, les paraules d'aquest tipus mostren algunes peculiaritats fonològiques que fan que alguns teòrics les considerin una capa separada del vocabulari japonès.
Lèxic sinojaponès Les paraules d'aquest estrat, anomenades kango (漢語) en japonès, provenen de diverses onades de manlleus a gran escala del xinès que es van produir entre els segles VI-XIV dC. Comprèn el 60% de les entrades del diccionari i el 20% del japonès parlat normal, que van del vocabulari formal fins a les paraules quotidianes. La majoria de les paraules sinojaponeses estan compostes per més d'un morfema sinojaponès. Els morfemes sinojaponesos tenen una forma fonològica limitada: cadascun té una longitud de com a màxim dues mores, que segons reflecteix una restricció de mida a un sol peu prosòdic. Aquests morfemes representen l'adaptació fonètica japonesa dels morfemes monosíl·labs del xinès mitjà, cadascun generalment representat per escrit per un sol caràcter xinès, arribats al japonès com a kanji (漢字). Els escriptors japonesos també van reutilitzar els kanji per representar el vocabulari nadiu; com a resultat, hi ha una distinció entre les lectures sinojaponeses de kanji, anomenades on'yomi, i les lectures natives, anomenades kun'yomi.
La mora nasal /N/ és relativament habitual en sinojaponès, i sovint es diu que el contacte amb el xinès mitjà sovint és el responsable de la presència del so /N/ en japonès (a partir d'aproximadament l'any 800 dC al japonès mitjà primerenc), tot i que /N/ també va arribar a existir en paraules natives japoneses com a resultat dels canvis fonètics.
Lèxic estranger Aquesta capa de vocabulari, anomenada gairaigo (外来語) en japonès, consta de paraules no sinojaponeses d'origen estranger, la majoria manllevades de les llengües occidentals després del segle XVI; moltes paraules d'aquest tipus van entrar a la llengua al . En paraules d'aquest estrat, es toleren una sèrie de seqüències consonàntiques-vocals que abans no existien en japonès, fet que ha portat a la introducció de noves convencions ortogràfiques i complica l'anàlisi fonèmica d'aquests sons consonàntics en japonès.
Consonants Bilabial Alveolar Alveolopalatal Palatal Velar Uvular Glotal Nasal () () () Oclusiva Africada () () () () Fricativa () () () () Líquida Semivocal Mores especials /N/, /Q/ Diferents lingüistes analitzen l'inventari japonès de fonemes consonàntics de maneres significativament diferents: per exemple, reconeix només 12 consonants subjacents (/m p bn t d s dz r k ɡ h/), mentre que en reconeix 16, les 12 de Smith més les 4 següents (/j w ts ɴ/). en reconeix 21, les 12 de Smith més les 9 següents (/j w ts tɕ (d)ʑ ɕ ɸ N Q/). Les consonants dins dels parèntesis de la taula es poden analitzar com al·lòfons d'altres fonemes, almenys en paraules natives. En els manlleus, de vegades /ɸ, ts/ apareixen fonèmicament.
En algunes anàlisis, les semivocals [j, w] no s'interpreten com a fonemes consonàntics. En el vocabulari no manllevat, generalment només poden anar seguides per un conjunt restringit de sons vocàlics: les seqüències permeses, [ja, jɯ, jo, wa], de vegades s'interpreten com a diftongs creixents en lloc de seqüències de vocals consonants. interpreta les semivocals com a variants no sil·làbiques dels fonemes de vocals altes /i, u/, argumentant que l'ús de [j, w] vs. [i, ɯ] pot ser previsible si el context fonològic i morfològic es té en compte.
Notes fonètiques són laminals dentialveolars (és a dir, la làmina de la llengua entra en contacte amb la part posterior de les dents superiors i la part davantera de la cresta alveolar) mentre que són laminals alveolars. Les consonants sordes són lleugerament aspirades: menys aspirades que les de l'anglès, però més que les del català. , que és un vestigi del japonès antic, ara es produeix gairebé sempre a la part medial en compostos, normalment com a resultat d'una geminació (per exemple: 切符 kippu, 切腹 seppuku o 北方 hoppō), després de (per exemple: 音符 onpu) i en uns quants compostos més antics com a resultat de les contraccions de les pronúncies al llarg del temps (com ara 河童 kappa). Apareix inicialment o medialment en onomatopeies. Algunes poques excepcions no onomatopeiques on apareix inicialment inclouen 風太郎 pūtarō, tot i que com a nom de persona encara es pronuncia Fūtarō. A mesura que els gairaigo, manlleus que no tenen origen en el xinès mitjà (manlleus xinesos no provinents del xinès mitjà com ara パオズ paozu, ペテン peten, així com manlleus de llengües que no provenen del xinès com per exemple パーティー pātī, etc.), penetren en la llengua s'utilitza cada cop més en transcripció, inicialment o medialment. tradicionalment s'ha descrit velar o aproximant labiovelar sonora o un entremig, o com l'equivalent semivocàlic de amb poc o gens d'arrodoniment, mentre que un estudi de ressonància magnètica en temps real del 2020 va determinar que s'aproxima més a una aproximant bilabial . Les consonants dins dels parèntesis són al·lòfons d'altres fonemes, almenys en paraules natives. En manlleus, de vegades es produeixen de manera fonemàtica, fora de la variació al·lofònica que es descriu a continuació. abans de i són les alveolopalatals . abans de és . abans de i són , però en la majoria de dialectes es neutralitzen com a variació lliure entre les dues realitzacions; abans de és , però també es neutralitzen en la majoria de dialectes (vegeu més avall). Tradicionalment, es defineix que, a les varietats neutralitzadores, es produeixen quan van a començament de paraula o van precedides de , i en cas contrari. No obstant això, un estudi de corpus de 2010 va determinar que s'han trobat ambdues variants en totes les posicions i que el temps que es tarda fer sonar la consonant o grup de consonants (al qual contribueixen , i les pauses) era el predictor més fiable per a realització africada. esdevé abans de i , i abans de , coarticulada amb la compressió labial d'aquesta vocal. La germinada ara només es troba en manlleus recents (per exemple: Gohho ゴッホ '(van) Gogh', Bahha バッハ 'Bach') i rarament en compostos sinojaponesos o mixtes (per exemple, juhhari 十針 'deu punts de sutura', zeffuchō 絶不調 'greu decaiguda'). és una moraica nasal de final de síl·laba amb pronunciació variable segons el que segueix. Es pot considerar un al·lòfon de en posició final de síl·laba o un fonema diferent. La realització del fonema líquid varia molt segons l'entorn i el dialecte. La pronunciació prototípica i més comuna és una bategant apical, sigui alveolar o postalveolar . En posició inicial i després de , la bategant s'articula normalment de manera que la punta de la llengua està al principi momentàniament en contacte lleuger amb la cresta alveolar abans de ser alliberada ràpidament per l'aire. Aquest so es descriu de diverses maneres: bategant, "variant de ", "una mena d'oclusiva feble" i "africada amb fricció curta, ". L'aproximant lateral apical alveolar o postalveolar és una variant comuna en totes les condicions, particularment en posició inicial i abans de . Segons , en posició inicial i entre vocals (excepte després de ), la variant lateral es defineix millor com bategant en lloc d'aproximant. fa servir un símbol diferent, , per a la bategant lateral. L'aproximant lateral retroflex també es troba abans de . En el dialecte Shitamachi de Tòquio, la consonant vibrant múltiple alveolar és una variant considerada vulgar. Altres variants conegudes són l'aproximant alveolar , l'oclusiva alveolar , la vibrant simple retroflexa , la fricativa lateral , i l'oclusiva retroflexa .
Afebliment Les oclusives sonores no coronals entre vocals es poden afeblir i esdevenir fricatives, especialment en la parla ràpida o informal: > fricativa bilabial : > abareru 暴れる 'posar-se violent' > fricativa velar : > hage はげ 'calvície' Tanmateix, es complica encara més per la seva realització variant de nasal velar . Els parlants estàndard de japonès es poden classificar en 3 grups (A, B, C), que s'explicaran a continuació. Si un parlant pronuncia una paraula determinada de manera consistent amb l'al·lòfon (és a dir, un parlant B), aquest parlant mai tindrà com a al·lòfon en aquesta mateixa paraula. Si un parlant varia entre i (és a dir, un parlant A) o és generalment consistent en l'ús de (és a dir, un parlant C), aleshores la fricativa velar és sempre un altre al·lòfon possible en la parla relaxada.
es pot afeblir i esdevenir nasal [ŋ] quan apareix enmig de paraula; això inclou no només casos entre vocals sinó també entre una vocal i una consonant. Tanmateix, hi ha una gran variació entre parlants. suggereix que la variació depèn de la classe social, mentre que suggereix que la variació depèn de l'edat i la ubicació geogràfica. La situació generalitzada és la següent:
A començament de paraula
tots els parlants de japonès estàndard actuals solen fer servir l'oclusiva al començament de les paraules: > gaiyū 外遊 'viatge a l'estranger' (però no )
Enmig de paraules simples (és a dir, no compostes)
A. la majoria de parlants fan servir o en variació lliure: > o kagu 家具 'mobles' B. una minoria de parlants fan servir constantment : > (però no ) C. la majoria de parlants del Japó occidental i una minoria més petita de parlants de Kantō fan servir constantment : > (però no )
Enmig de paraules compostes com a morfema inicial:
Els parlants B esmentats anteriorment fan servir constantment .
Així, per a alguns parlants, les dues paraules següents són un parell mínim, mentre que per a altres són homòfones:
sengo 千五 (せんご) 'mil cinc' = per als parlants B