Julietta, H. 273 (també com a Julietta o la clau dels somnis, es va estrenar en francès amb el nom de Juliette ou la Clé des songes i en txec com a Julietta aneb Snář), és una òpera en tres actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret del mateix compositor basat en Juliette, ou La clé des songes de l'autor francès Georges Neveux. Es va estrenar el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga dirigida per Václav Talich.
La narració s’inscriu en una atmosfera onírica, tenyida de fantasia poètica, en què la lògica habitual es dissol però, paradoxalment, cada imatge adquireix una estranya consistència que li confereix sentit. El relat gira entorn de Michel, que dins d’aquest somni persegueix una figura femenina idealitzada fins al punt que prefereix restar en aquest univers irreal abans que retornar a la vigília. Concebuda com «una òpera dels somnis», l’obra fusiona de manera constant elements del surrealisme i del simbolisme, articulant un discurs en el qual les aparences s’esborren i cap situació és exactament el que aparenta ser.
Julietta, novena aportació de Martinů al gènere operístic, és habitualment valorada com el punt culminant del seu teatre musical, una fita que comparteix només amb la seva catorzena i última òpera, La passió grega (1959, revisada el 1961).
Origen i context El ritme creatiu excepcional de Martinů, immediatament després del seu establiment a París el 1923, propicià un període d’experimentació intensa que el dugué a cultivar amb notable amplitud tant el ballet com el gènere operístic. Tot i que actualment les seves òperes són poc freqüentades als escenaris, durant el període d'entreguerres el compositor es consolidà com una de les personalitats més versàtils del teatre musical i com un dels creadors que exploraren amb més amplitud les possibilitats del neoclassicisme escènic. El seu abast inclogué des de quadres de caràcter pintoresc fins al drama d’arrel medieval, passant per la commedia dell'arte i per obres concebudes específicament per a la ràdio, el cinema o la televisió. En total, Martinů rubricà catorze òperes en quatre llengües —anglès, txec, francès i italià—, de les quals les nou primeres foren elaborades a París entre 1928 i 1938, mentre que les cinc restants sorgiren durant els anys d’exili als Estats Units i a Suïssa, entre 1953 i el moment de la seva mort.
A París, Martinů estableix contacte amb l’escriptor surrealista Robert Desnos, qui l'introdueix en el seu cercle d’amics i col·laboradors, on el compositor fa amistat amb Georges Ribemont-Dessaignes i Georges Neveux. Aquesta relació és fonamental, ja que tres de les quatre primeres òperes de Martinů s’elaboren a partir de llibrets d’aquests dos escriptors. Julietta pren forma a partir d’una obra teatral de Neveux, qui més tard li proporcionaria el llibret d’un altre projecte operístic després de la Segona Guerra Mundial, Plainte contre inconnu (Denúncia contra desconegut), que finalment no va arribar a realitzar-se. De manera similar, la penúltima òpera de Martinů, Ariane, composta només un any abans de la seva mort, compta novament amb Neveux com a llibretista.
Juliette ou la clé des songes, obra de Georges Neveux, es va estrenar al Théâtre de l'Avenue de París el 1930. Dos anys més tard, la producció es presentà al Teatre Nacional de Praga en una versió traduïda per Jindřich Hořejší, sota la direcció de Jiří Frejka i amb Jiřina Šejbalová i Eduard Kohout interpretant els papers principals.
Martinů va assistir a la representació de l’obra a París el 1932, un any després de casar-se amb Charlotte Quenehen, i va quedar profundament captivat per aquesta narrativa singular i el seu enfocament del somni. Seguint un patró similar al de Els miracles de Maria, i més tard al de La passió grega i Ariane, el compositor va elaborar el seu propi llibret amb l’autorització de Neveux. Tot i els subtítols de l’òpera i de la peça original, que podrien suggerir una influència directa de l’obra fonamental La interpretació dels somnis de Sigmund Freud, la fascinació de Neveux —i de Martinů— pel món dels somnis té arrels més antigues i personals.
Martinů va iniciar el seu treball a partir de l’obra original en francès de Neveux. Arribat a un cert punt, va començar a traduir el llibret al txec i va considerar que la música inicial no s’adaptava als gustos del públic de la República Txeca. Davant això, va rebutjar tot el que havia compost fins aleshores i, a la primavera de 1936, es va dedicar completament a redactar el llibret en txec i a compondre la música de Julietta, que va finalitzar al gener següent. Durant aquest període, va mantenir correspondència amb Jindřich Honzl i Václav Talich, qui va rebre la partitura el març de 1937.
miniatura|esquerra|Vítězslava Kaprálová, alumna i amant de Martinů miniatura|Václav Kaprál (pare de Vítězslava), Vítězslava Kaprálová i Martinů
Les últimes paraules de la compositora de 25 anys Vítězslava Kaprálová, pronunciades al seu llit de mort en la França ocupada pels nazis, foren «És Julietta», evocant directament l’òpera de Martinů. Entre professor i alumna es va establir un vincle afectiu; Martinů, amb 46 anys, sentia una profunda admiració per la música de Kaprálová, així com per la seva personalitat i vitalitat. Determinats elements musicals de Julietta començaren a ressonar també en les seves pròpies composicions. La interacció artística i personal entre Martinů i Kaprálová va influir en ambdós, de manera que certs motius i símbols musicals es poden rastrejar en les obres de tots dos compositors.
Julietta acabaria essent l’obra amb què més es relaciona Kaprálová, malgrat que la seva trobada amb Martinů es produís després que l’òpera estigués completament acabada. La partitura va ser finalitzada per Martinů el 24 de gener de 1937, coincidint irònicament amb l’aniversari de Kaprálová; no obstant això, no es conegueren fins mesos més tard. El 1937, Kaprálová assistí a un concert a Brno on Rudolf Firkušný interpretava el Concert per a piano núm. 2 de Martinů, compost el 1935, que la va impressionar profundament. Aquell mateix any, el 8 d’abril, Martinů viatjà a Praga per iniciar els assajos de Julietta i dinar en un restaurant. Per casualitat, Kaprálová es trobava esmorzant al mateix lloc, i així es va produir la seva primera trobada. Com que ella estava a punt de graduar-se al Conservatori de Praga, Martinů li suggerí que continués els seus estudis de postgrau a París amb una beca d’un any concedida pel govern francès. En aquell moment, Martinů acabava de patir el rebuig per ocupar la plaça de professor de composició al Conservatori de Praga, vacant després de la jubilació de Vítězslav Novák.
L’octubre d’aquell any, Kaprálová es traslladà a París per començar els seus estudis amb Martinů, qui la va guiar per la ciutat. Tot i la diferència d’edat —ell tenia 47 anys i ella 22, un any més jove que el seu pare— i el fet que Martinů estava casat amb Charlotte Quennehen, entre ells sorgí un idil·li. Quan l’òpera s’estrenà la primavera següent, la seva relació ja havia superat el rol de mestre i alumna. La influència de l’òpera ja era present en la música d’ambdós compositors, posant en relleu la importància simbòlica de Julietta en la seva connexió personal. Segons testimonis, Martinů li va entregar a Kaprálová el manuscrit autografiat poc abans de la seva mort.
En els darrers anys de la seva vida, abans de morir de càncer d’estómac a Liestal, Martinů continuava treballant en la partitura de Julietta, traduint de nou el llibret txec al francès. L’òpera va mantenir un paper central en la seva obra tardana, i alguns passatges de la simfonia núm. 6, titulada Fantaisies symphoniques, recullen reminiscències de l’obra.
Representacions esquerra|miniatura|Teatre Nacional de Praga, on es va estrenar miniatura|Václav Talich, el director de l'estrena Martinů va conèixer l'obra de Neveux l'any 1932, dos anys després de la seva estrena al Théâtre de l'Avenue de París (8è districte) el 7 de març de 1930.Smaczny, Jan. "Julietta". In: The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan, Londres i Nova York, 1997. Sembla que Neveux havia arribat a un acord amb Kurt Weill per basar una comèdia musical en la seva obra, però en escoltar part de la música de Martinů, va passar el seu favor al txec.Bohuslav Martinů: Juliette ou la Clé des songes. In: Kaminski, Piotr. Mille et Un Opéras. Fayard, 2003, p. 839–841. El treball inicial de l'òpera es va dur a terme amb el text en francès, però una versió en txec es va establir entre maig de 1936 i gener de 1937.
L’estrena de Julietta al Teatre Nacional de Praga va representar un dels principals èxits de Martinů durant la seva estada a París. Tot i que l’òpera havia estat escrita en francès pensant en el públic parisenc, es va traduir ràpidament al txec per a la seva estrena el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga, amb Marie Podvalová en el paper principal i sota la direcció de Václav Talich, dedicatari de l’obra. L’escenografia, a càrrec de František Muzika, era ambiciosa, i posteriorment el pintor va crear una sèrie d’obres inspirades en Julietta.
En el moment de la seva estrena, Martinů havia escrit vuit òperes en diversos estils. L'obra va rebre la seva primera representació al Teatre Nacional de Praga el 16 de març de 1938 (com Julietta aneb Snář ), amb Václav Talich dirigint, uns mesos abans que Martinů fes la seva última visita al seu país de naixement. Des de París va escriure a Talich expressant el seu profund agraïment al director per la seva "comprensió" que "va mostrar a tots els que van treballar amb tu el camí correcte".A letter from Martinů. Quoted in translation in English National Opera programme booklet, 1979. Neveux va assistir a l'estrena de Praga amb Martinů i va dir que l'òpera era millor que la seva pròpia obra. Segons la seva visió, Martinů havia incorporat a l’òpera elements dels quals Neveux només tenia una consciència vaga, enriquint així el conjunt de l’obra. Des de llavors, Julietta s’ha representat i enregistrat principalment en francès, utilitzant la traducció del llibret de Martinů, en lloc de l’original de Neveux en txec o en alemany.Smaczny, Jan. "Julietta". In: The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan, Londres i Nova York, 1997.
Gràcies al suport de Martinů, Kaprálová va assolir reconeixement internacional amb la publicació a França de la seva obra per a piano Variations sur le carillon de l'église Saint-Etienne du Mont. A més, Martinů la va acompanyar a Londres, on el 17 de juny de 1938, al Queen's Hall, es va convertir en una de les primeres dones en dirigir l'Orquestra Simfònica de la BBC.
Posteriorment, l'òpera només s'ha representat de manera intermitent en aquell teatre; es van muntar noves produccions el 1963 i el 1989, i una producció d'Opera North es va veure tres vegades l'any 2000.Allison, John. Report from Prague. Opera, June 2016, vol. 67, no 6, p. 713–715. El 2012 es va representar al London Coliseum.
El compositor va estar present a l'estrena alemanya a Wiesbaden el gener de 1956.Smaczny, Jan. "Julietta". In: The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan, Londres i Nova York, 1997. Una producció de l'Òpera de Bielefeld a Alemanya dirigida per Geoffrey Moull va rebre vuit representacions el 1992. A França, una emissió de ràdio l'any 1962 va ser dirigida per Charles Bruck, mentre que l'estrena escènica va ser al Grand Théâtre d'Angers el 1970Bohuslav Martinů: Juliette ou la Clé des songes. In: Kaminski, Piotr. Mille et Un Opéras. Fayard, 2003, p. 839–841.