Die Gezeichneten (Els designats, Els marcats o Els estigmatitzats) és una òpera en tres actes composta per Franz Schreker sobre un llibret en alemany del mateix compositor.
Schreker en va escriure el llibret el 1911 a petició d'Alexander Zemlinsky basant-se en l'obra Hidalla del comediògraf alemany Frank Wedekind. Malgrat això, Schreker va optar per elaborar ell mateix el llibret i va completar la composició de l’òpera el 1915. Una versió de concert ampliada de l’obertura, titulada Vorspiel zu einem Drama, es va estrenar el 8 de febrer de 1914 al Musikverein de Viena, interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Viena sota la direcció de Felix Weingartner. L'òpera sencera es va estrenar el 25 d'abril de 1918 a l'Alte Oper de Frankfurt.
Die Gezeichneten forma part de les vuit òperes que Schreker va compondre i el situa com un dels compositors més reconeguts i exitosos dins l’escena operística germànica del seu temps. De confessió jueva i orientació musical progressista, va patir la repressió dels nazis, que li van impedir estrenar algunes obres i el van forçar a abandonar diversos conservatoris, provocant finalment un atac al cor que li va causar la mort.
Origen i context Mentre Schreker compon i estrena Die Gezeichneten, encara persisteix l'esperança d'una victòria de les potències centrals a la Primera Guerra Mundial. L’òpera aconsegueix un èxit immediat que es mantindrà durant força temps. Es basa de manera indirecta en un text de Frank Wedekind, que anys més tard inspirarà Berg. El seu amic Zemlinsky havia demanat a Schreker un llibret sobre un home lleig, tema que ja havia tractat Schreker en la seva música per a la peça d'Oscar Wilde L'aniversari de la infanta. Schreker es va mostrar tan interessat per la idea que finalment va posar música ell mateix. Posteriorment, Zemlinsky va explorar el tema del seu propi heroi lleig en Der Zwerg (El nan), òpera basada en el mateix relat de Wilde. El títol Die Gezeichneten significa literalment Els estigmatitzats, els marcats per un segell, però també al·ludeix a els dibuixats, ja que zeichnen vol dir dibuixar i Zeichen dibuix o senyal. Carlotta, que juga amb amor i mort, pinta i dibuixa, conferint a l’obra una marcada sensibilitat vienesa.
En poques òperes com Die Gezeichneten l’argument adquireix una rellevància tan destacada. No es tracta només que el llibret tingui valor per si mateix; el desenvolupament dels personatges i la presència constant del context social creen una dimensió que sovint recorda més a una anàlisi dramatúrgica que a un abordatge líric tradicional. Tot i això, Schreker no componia música simplement a partir del text. Les seves idees musicals sovint existien ja en la seva ment o en esbossos abans de començar a escriure els drames lírics, de manera que el so precedia la paraula, i ambdues es desenvolupaven de manera simultània i integrada.
L’òpera se situa en un Renaixement imaginari a Gènova i explora el desenvolupament psicològic d’Alviano, un noble que ha concebut una illa perfecta plena de jardins i obres d’art, que ell mateix evita visitar per por de desfigurar la seva bellesa amb la seva pròpia lletjor. La història pren un gir tràgic quan uns nobles li revelen que ha estat implicat en actes abominables amb nenes raptades a l’illa. Tamare, el més violent del grup, es converteix en el seu rival per l’afecte de Carlotta, una jove pintora que vol capturar en un llenç la innocència que havia percebut en Alviano i li declara el seu amor. Tot i que Alviano s’ho creu, Carlotta sucumbeix a l’atracció i el poder de Tamare, traslladant-se amb ell a l’illa, on mor. En un rampell de venjança i desesperació, Alviano mata Tamare i, en presenciar el rebuig final de Carlotta i la seva passió per l’antic amant, cau en la bogeria.
El 1912 Der ferne Klang va permetre descobrir Schreker, però va ser l'estrena de Die Gezeichneten el 1918 la que el va establir com el compositor d'òpera central de la seva generació. Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, les seves obres dominarien els escenaris de Centreeuropa. El 1920 va ser nomenat director de la Musikhochschule de Berlín, el principal conservatori alemany, que incloïa professors il·lustres com Paul Hindemith, Artur Schnabel i Carl Flesch i de la que van sortir l'avantguarda de la següent generació, entre ells Ernst Krenek, Jascha Horenstein, Karol Rathaus o Berthold Goldschmidt. Amb tots aquests ingredients, Schreker es va convertir en un pioner en les noves tecnologies de la ràdio, l'enregistrament elèctric i el cinema sonor. El 1932, pressionat per la dreta política es va veure obligat a renunciar al seu càrrec al Conservatori i amb l'arribada de Hitler el 1933, ell i Schönberg van ser acomiadats de l'Acadèmia de les Arts de Prússia. Pocs mesos després, Schreker va patir un ictus, del qual va morir el 21 de març de 1934, dos dies abans del seu 56è aniversari.
Schreker va escriure el llibret el 1911 a petició del compositor i amic Alexander Zemlinsky basat en l'obra de 1904 Hidalla del dramaturg alemany Frank Wedekind. Zemlinsky volia que Franz li escrivís un llibret sobre un home lleig, i tenia les seves raons per tractar aquest tema. Com que Schreker li va manllevar la idea, llavors li va recomanar a Zemlinsky un altre text d'Oscar Wilde sobre un tipus molt lleig, L'aniversari de la infanta, amb el que va tractar el seu propi heroi humiliat a Der Zwerg (El nan), basat en el relat de Wilde.
La partitura va ser publicada per primera vegada per Universal Edition de Viena.
Representacions miniatura|L'Òpera de Frankfurt c. 1900 Una versió de concert ampliada de l'obertura de l'òpera, titulada , va ser interpretada al Musikverein de Viena el 8 de febrer de 1914 per la Filharmònica de Viena, dirigida per Felix Weingartner.
L'òpera completa es va representar per primera vegada el 25 d'abril de 1918 per l'Oper Frankfurt, dirigida per Ludwig Rottenberg. IVa establir a Schreker com el compositor d'òpera preeminent de la seva generació i li va fer guanyar el suport del crític musical més important d'Alemanya, Paul Bekker. Abans que la música del compositor fos prohibida el 1933, a causa de la seva ascendència jueva, van seguir dues dotzenes de produccions més en quinze ciutats diferents d'Alemanya i Àustria. El cartell de la primera representació a Viena, el gener de 1920, esmenta 66 representacions anteriors de l'òpera en cinc teatres diferents (Frankfurt, Nuremberg, Múnic, Dresden i Breslau).
El director Michael Gielen va reviure l'òpera a l'Òpera de Frankfurt el 1979. A l'actuació, que es va gravar, William Cochran va aparèixer com Alviano Salvago, Barry Mora com Tamare, June Card com Carlotta i Günter Reich com el Duc. Es va representar per primera vegada a Festival de Salzburg el 1984, en versió concert i amb Gerd Albrecht a la batuta. Al mateix festival es va posar en escena, encara que molt retallada, l'any 2005, dirigida per Nikolaus Lehnhoff i dirigida per Kent Nagano, amb Robert Brubaker (Alviano) i Anne Schwanewilms (Carlotta) en els papers principals.Peter Franklin, The Opera Quarterly, Vol. 23, Autumn 2007.
L'estrena americana va ser presentada per Los Angeles Opera el 10 d'abril de 2010, seguida de tres actuacions més. Sota la direcció de James Conlon i amb Robert Brubaker (Alviano), Anja Kampe (Carlotta) i Martin Gantner (Tamare) van interpretar els papers principals. Aquestes actuacions van ser aclamades per la crítica com la primera representació d'una òpera de Schreker a l'hemisferi occidental.
De tornada a Europa, el mateix mes, Die Gezeichneten va rebre sis funcions al Teatre Massimo de Palerm en una producció de Graham Vick. L'estrena francesa va tenir lloc el març de 2015, a l'Òpera de Lió en una producció de David Bösch. Va ser dirigida per Alejo Pérez. L'òpera va tornar a Múnic en una nova producció a l'Òpera Estatal de Baviera el juliol de 2017 com a part del Festival de l'Òpera de Múnic. Krzysztof Warlikowski va dirigir l'escena i Ingo Metzmacher va dirigir l'orquestra.
Rols +RolTipus de veuElenc de l'estrena, 25 d'abril 1918(Director: Ludwig Rottenberg)Duke Antoniotto AdornobaixWalter SchneiderCount Vitelozzo TamarebarítonRobert vom ScheidtLodovico Nardi, PodestàbaixWilly RoosCarlotta Nardi, la seva fillasopranoElse Gentner-FischerAlviano Salvago, un noble genovèstenorKarl ZieglerGuidobald Usodimare, un noble genovèstenorHermann SchrammMenaldo Negroni, un noble genovèstenorErik WirlMichelotto Cibo, un noble genovèsbarítonRudolf BrinkmannGonsalvo Fieschi, un noble genovèsbarítonFritz MeursJulian Pinelli, un noble genovèsbaixJosef GareisPaolo Calvi, un noble genovèsbaixJosef GareisCapitaneo di GiustiziabaixLeo KaplanGinevra ScottisopranoMarta UersfeldMartuccia, La mestressa d'Alviano contraltoMarie Welling-BertramPietro, un assassítenorUn jovetenorFranz WartenbergLa seva amigabaixWilly SchürmannUna jovesopranoElisabeth KandtPrimer senadortenorErik WirlSegon senadorbarítonRudolf BrinkmannTercer senadorbaixJosef GareisUn criatbaixUna criadamezzosopranoAnita FranzPrimer ciutadàtenorSegon ciutadàbarítonCarl BauermannTercer ciutadàbaixWilly SchürmannParebaixPaul NeumannMarecontraltoFrieda HammerschmidtUn nen petit, que no parlaPrimer home jovetenorFranz WartenbergSegon home jovebarítonCarl BauermannTercer home jovebaixWilly SchürmannUn ciutadà gegantbaixKarl Kröff
Argument Lloc: Gènova Època: Renaixement
Alviano ha creat una illa de somni que mai no trepitja, temorós de profanar amb la seva lletjor la perfecció del lloc. Amb el temps, l’illa es converteix en escenari d’orgies on desapareixen les joves més belles de Gènova. Davant d’aquests abusos, Alviano decideix cedir l’illa a la ciutat, una acció que desencadena la seqüència d’esdeveniments tràgics.
Carlotta, filla del màxim responsable civil, és una jove malaltissa amb una gran vocació per la pintura. Fascinada per la bellesa interior que percep en l’ésser físicament deforme d’Alviano, decideix plasmar-la en un quadre i el convenç perquè posi. La pintora li declara el seu amor; inicialment, Alviano es mostra incrèdul, però finalment es deixa endur pels sentiments, tot i que la fragilitat de Carlotta el fa actuar amb extrema delicadesa, temorós de fer-li mal.
Un cop Alviano transmet la seva essència i Carlotta es recupera del desmai, l’afecte que sentia pel noble es dilueix completament. En el seu lloc, la seva passió es concentra en Tamare, el més atractiu i decadent dels nobles, un desig que ell correspon tot i voler abandonar la seva vida de vici, disposat, però, a obtenir-la a qualsevol preu.
Els esdeveniments desembocaran en la tragèdia. Davant l’escepticisme del poble i la burgesia, els nobles carreguen contra Alviano, acusant-lo dels crims de l’illa. Tamare i Carlotta s’entreguen al seu amor, però Alviano acaba assassinant Tamare; Carlotta mor sobtadament d’un col·lapse, i l’home que havia viscut immers en l’auto-odi per la seva pròpia deformitat acaba submergit en la bogeria.
Instrumentació La partitura orquestral requereix:
4 flautes (4t flautí doblat), 4 oboès (4t trompa anglesa doblada), 4 clarinets en la/si bemoll (4t clarinet doblat en mi bemoll i trompa de basset), clarinet baix en si bemoll, 2 fagots, contrafagot 6 trompetes en fa, 4 trompetes en do (4a trompeta baixa), 3 trombons, tuba timbales, xilòfon, glockenspiel, campanes, castanyoles, triangle, plats, tam-tam, tamborí, tambor, bombo, tambor tenor (3 músics) 2 arpes, celesta, piano cordes (violins I, violins II, violes, violoncels, contrabaix).
Argument L'òpera està ambientada a la Gènova del segle XVI
Acte 1