La Grande Bouffe (en italià La grande abbuffata) és una pel·lícula franco-italiana dirigida per Marco Ferreri el 1973. Presentada en competició al 26è Festival Internacional de Cinema de Canes, va guanyar el Premi FIPRESCI, empatat amb La Maman et la Putain de Jean Eustache.Vegeu al festival-cannes.com. Es tracta d'una sàtira sobre el consumisme i la decadència de la burgesia; la pel·lícula explica la història d'un grup d'amics que decideixen menjar fins a la mort. Molt controvertida quan es va estrenar, des d'aleshores s'ha convertit en una pel·lícula de culte.
Argument Quatre homes, en ple hivern, cansats de les seves vides avorrides i dels seus desitjos incomplerts, decideixen tancar-se en una vil·la per al que anomenen un "seminari gastronòmic". De fet, es dediquen a un suïcidi col·lectiu menjant fins a morir. Els quatre actors principals van mantenir els seus noms reals per interpretar llurs personatges. 150px|miniatura|Marcello 150px|miniatura|Philippe 150px|miniatura|Michel 150px|miniatura|Ugo 150px|miniatura|Andrea El primer protagonista, propietari del restaurant “Le biscuit à soup” i gran xef, es diu Ugo. Destaca en la imitació de Don Vito Corleone. Decideix suïcidar-se probablement per molts malentesos amb la seva dona. El segon és Philippe, un magistrat destacat que encara viu amb la seva mainadera, Nicole. Aquesta última el sobreprotegeix i li impedeix tenir relacions sexuals amb altres dones, substituint-les per satisfer les necessitats sexuals del jutge. El tercer personatge és Marcello, pilot d'avió de la companyia Alitalia; un veritable depredador sexual, és destruït psicològicament pel fet que s'ha tornat impotent. El quart personatge és Michel, un productor i presentador de televisió amb una personalitat efeminada, divorciat i cansat de la seva vida monòtona.
Després d'acomiadar-se, els quatre còmplices se'n van en cotxe fins a la vil·la, propietat de Philippe, en la qual el vell criat, Hèctor, ja ho ha preparat tot per a la gran festa sense saber, ell mateix, que volen morir. A la vil·la, un ambaixador xinès espera que Philippe li regali una antiga obra d'art xinesa; la rebutja educadament. La vil·la aïllada al 16è districte de París està esquitxada d'obres d'art suggerents, tant al parc com a l'interior.
Un cop sols, aquests quatre burgesos cansats comencen la seva festa frenètica (en una escena veiem a Marcello i a l'Ugo competint per veure qui es menjarà les ostres més ràpid, mentre passen velles diapositives eròtiques). Els interromp l'arribada d'una professora, Andrea, que vol ensenyar a la seva classe el jardí de la vil·la per veure el famós "tilleul de Boileau", "arbre sota el qual s'asseia el poeta francès per trobar inspiració". Els quatre amics accepten espontàniament i li ofereixen menjar. Com que l'Andrea és una jove mestra exuberant, la conviden a sopar el mateix vespre. De fet, sota l'impuls de Marcello, els quatre homes pensen a convidar dones, però Philippe és el més reticent.
L'Ugo és l'encarregat de preparar els plats mentre Marcello porta tres prostitutes. Michel, que sembla haver estat educat d'una manera molt estricta durant la seva infantesa, es prohibeix flatular tot i que pateix aerofàgia. Els seus amics l'ajuden a descongestionar i flatular.
Espantades pel gir dels esdeveniments, les prostitutes fugen una darrere l'altra i només queda Andrea que, fascinada, ha endevinat l'empresa suïcida dels protagonistes. Designada pels quatre homes com a "dona" a diferència de les "noies", acompanyarà les protagonistes de manera materna fins a la seva mort.
En Marcello, enfadat quan s'adona que menjar massa el deixa impotent, va al lavabo quan esclaten les canonades sanitàries bloquejades. La casa està inundada d'excrements. En Michel està absolutament horroritzat per això, cosa que fa riure en Ugo.
El primer a morir és Marcello. Exasperat per la seva impotència, decideix sortir de casa durant la nit, enmig d'una tempesta de neu a bord d'un Bugatti Type 37 A dels anys 20 guardat al garatge de la vil·la. Els seus amics el troben l'endemà al matí, mort, víctima d'hipotèrmia. Per consell de Philippe (la seva funció de jutge li prohibeix, encara més que els altres, amagar un cadàver), el seu cos és traslladat a la cambra frigorífica de la casa, equipada amb un finestral.
Després de Marcello, és el torn de Michel, víctima d'una indigestió fins a tal punt que no pot ni aixecar les cames i ballar, el seu passatemps preferit. Després de tocar el piano una última vegada, cada cop més fort per intentar tapar-se els pets, s'aixeca, s'enfonsa a la barana, es buida, i finalment s'ensorra a la terrassa rígidament mort. Els seus amics el van posar amb Marcello a la cambra frigorífica.
Poc després, és l'Ugo qui s'ofega amb un plat format per tres tipus de fetges diferents en forma de cúpula de Sant Pere, que ell mateix ha preparat. Per consell de l'Andrea, l'Ugo continua exposat a la taula de la cuina, el seu "regne" com a restaurador.
L'últim "en marxar" és el diabètic Philippe. Al banc, sota el til·ler Boileau, després de menjar-se un pastís en forma de parell de pits, preparat per Andréa, Philippe mor als seus braços. La pel·lícula acaba amb els gossos que han envaït el jardí, atrets per la carn deixada pels suïcides.
Repartiment
Marcello Mastroianni : Marcello Philippe Noiret : Philippe Michel Piccoli : Michel Ugo Tognazzi : Ugo Andréa Ferréol : Andréa Monique Chaumette : Madeleine Florence Giorgetti : Anne Solange Blondeau : Danielle Michèle Alexandre : Nicole Cordelia Piccoli : Barbara Henri Piccoli : Hector Bernard Menez : Pierre Louis Navarre : Braguti Rita Scherrer : Anulka Maurice Dorléac : Actor Jérôme Richard : Actor Eva Simonet : la secretària James Campbell : Zack Gérard Boucaron : el xofer Simon Tchao : el delegat de l'Ambaixada de la Xina Patricia Milochevitch : Mini Giuseppe Maffioli : el xef Mario Vulpani : un copilot
Producció Preproducció La pel·lícula és una crítica ferotge a la societat de consum, a l'alienació que comporta conduir a abusos i excessos de tota mena, fins a l'autodestrucció. Aquest tema va néixer en la ment del mestre italià durant un dels grans sopars organitzats per Jean-Pierre Rassam i els germans Philippe i Alain Sarde.
Duo Ferreri / Mastroianni Després de La Grande Bouffe, el duo va participa el 1974 a Touche pas à la femme blanche !, el 1977 a Adéu al mascle i el 1983 a Storia di Piera.
Rodatge La pel·lícula està rodada en una vil·la a París, 60-66 Rue Boileau al 16è districte de París (ubicació de l'actual Ambaixada del Vietnam) el febrer de 1973.La Grande Bouffe a dvdclassik.com.
Els plats que es presenten a la pel·lícula provenen del famós càtering parisenc Fauchon.
L'any 2014, al programa de France Culture « On ne parle pas la bouche pleine », Andréa Ferréol parla del rodatge d'aquesta pel·lícula, afirmant que Ferreri li va demanar que en dos mesos guanyés 25 quilos per aconseguir el paper, cosa que l'obligava a prendre cinc àpats cada dia.
Anàlisi A Marco Ferreri se l'ha comparat sovint amb el cineasta espanyol Luis Buñuel pel seu gust per explorar els vicis i la manca de virtut de la burgesia de l'època, alhora que li donava molta ironia.
La Grande Bouffe és una pel·lícula moralista, una pel·lícula tràgico-burlesca, una farsa grandiosa i fúnebre, que va provocar un escàndol rar en el cinema francès. En un article titulat « La Grande Bouffe - le ventre, la merde, la mort », Vincent Teixeira comenta :
Ferreri, que havia estudiat veterinària, va descriure el seu film com "una farsa fisiològica", "una història de quatre màquines fisiològiques", que descriu la part animal de l'home. De fet, els quatre amics es comporten com porcs, com gossos, que envaeixen el jardí al final de la pel·lícula.
La mort de cada personatge, molt reveladora de cadascuna de les seves neurosis, es mostra també segons un realisme quasi mèdic; però des d'un punt de vista artístic, Jean Douchet també creu que assistim a "quatre belles morts d'actors".« La mort au ventre », interview de Jean Douchet, dans le DVD La Grande Bouffe, coll. « Les Films de ma vie », 2010.
El director estatunidenc Mark Pellington va dir que es va inspirar en La Grande Bouffe per a la seva pel·lícula I Melt with You estrenada el 2011.
Recepció crítica El 1972, el comitè de selecció del festival de Canes va jutjar les pel·lícules franceses mediocres i va decidir per a l'any següent presentar tres pel·lícules més agosarades, El planeta fantàstic, La Maman et la Putain i la pel·lícula franco-italiana de Marco Ferreri.« 1973 : la Grande Bouffe de Marco Ferreri, indigestion sur la Croisette ! », el 8 d'agost de 2019. Aquesta elecció no va sers apreciada per la presidenta del jurat, Ingrid Bergman, per a qui les dues últimes pel·lícules són les «pel·lícules més sòrdides i vulgars del Festival».
La pel·lícula va ser molt controvertida quan es va estrenar. Mostrada com a crítica de la societat de consum sota l'aparença d'una comèdia boja, va provocar un escàndol al Festival de Canes l'any 1973, sobretot perquè va denunciar indirectament l'esplendor i l'abundància que portaven en el seu apogeu durant la trobada a Canes.Paolo Mereghetti, Il Mereghetti. Dizionario dei film 2002, 2 vol. (2376, 951 p.), Milan : Baldini & Castoldi , p. 942. Esbroncat a Canes durant la presentació de la pel·lícula, Philippe Noiret respon a les crítiques:
El crític Claude-Marie Trémois de Télérama escriu:
François Chalais d'Europa 1 declara que
Jean Cau, per Paris Match, s'exclama al seu article « La Grande Bouffe et vomir » :
El crític Pascal Bonitzer considera que la pel·lícula és una acusació contra la burgesia capitalista: Per Cahiers du cinéma, la subversió i el xoc dels temes evocats a la pel·lícula s'han d'integrar en una "trilogia de la degradació" amb L'últim tango a París de Bernardo Bertolucci el 1972 i La Maman et la Putain de Jean Eustache el 1973.Alberto Scandola, Marco Ferreri, Il Castoro Cinema, 2004 , p. 101.
El 2003, Trudy Bolter va escriure:
Per Gérard Lefort :
Premis i honors La pel·lícula va rebre el Premi FIPRESCI (premi de la crítica internacional) al Festival de Cinema de Canes el 1973, empatat amb La Maman et la Putain.
Referències
Enllaços externs « 1973 : la Grande Bouffe de Marco Ferreri, indigestion sur la Croisette ! », L'anachronique culturelle per Mathilde Serrell a France Culture, 8 d'agost de 2019 « La grande bouffe de Marco Ferreri : "Mange, sinon tu ne vas PAS mourir" », de la sèrie « Michel Piccoli, le jeu qui pense » a Les Chemins de la philosophie d'Adèle Van Reeth, France Culture, le 17 de juny de 2020 La Grande Bouffe, à propos de son accueil critique, Jeune Cinéma n° 72 de juillet 1973.
Categoria:Pel·lícules d'Itàlia del 1973 Categoria:Pel·lícules de França del 1973 Categoria:Pel·lícules sobre el suïcidi Categoria:Pel·lícules sobre la prostitució Categoria:Pel·lícules de comèdia de França Categoria:Pel·lícules de comèdia d'Itàlia Categoria:Pel·lícules dirigides per Marco Ferreri Categoria:Pel·lícules de sàtira de França Categoria:Pel·lícules de sàtira d'Itàlia