La Simfonia núm. 2, H. 295, de Bohuslav Martinů va ser composta del 29 de maig al 24 de juliol de 1943 per encàrrec de la comunitat txeca de Cleveland. Va ser estrenada per l'Orquestra de Cleveland dirigida per Erich Leinsdorf el 28 d'octubre de 1943, que va marcar el 25è aniversari de la fundació de Txecoslovàquia, després rebaixada a protectorat txec i estat titella eslovac sota l'ocupació alemanya. Tanmateix, porta la dedicació «als meus compatriotes de Cleveland».

L'obra, que s'ha relacionat amb la Simfonia núm. 8 d'⁣Antonín Dvořák de 1889 pel seu caràcter innocentment pastoral,Review of the Czech Philharmonic / Neumann release by Rob Barnett in musicweb-international.com és la més curta de les sis simfonies de Martinů, amb una durada aproximada de 24 minuts, i l'única que acaba en la seva tonalitat original, re major.Work profile in Guide de la Musique Symphonique, by F.R. Tranchefort et al., page 462 Consta d'un Allegro fluent, un Andante serè, un Scherzo marcial i un Finale brillant.

Origen i context Martinů tenia més de cinquanta anys quan va començar a treballar en la Primera Simfonia el 1942, sense haver escrit cap música per a una gran orquestra durant els 14 anys precedents. Com Brahms, que va començar als quaranta, semblava que volia esperar la plena maduresa abans d'abordar aquesta imposant forma musical. Martinů va utilitzar l'expressió en francès calme et lyrique per descriure les dues primeres simfonies, i gairebé es podrien considerar com a peces complementàries, amb la seva estructura clàssica estricta de quatre moviments i un to pastoral i reflexiu força similar.

En ambdós casos, la culminació amb èxit d’una obra de gran envergadura va obrir el camí cap a la composició simfònica. Martinů mateix va reconèixer que els temes que apareixen en la Simfonia núm. 2 «es van anar formant... mentre escrivia la Primera». De manera anàloga, Brahms va completar tres simfonies addicionals en menys d’una dècada, mentre que Martinů va compondre les seves cinc primeres simfonies en un període de només quatre anys. La Simfonia núm. 2 de Martinů adopta un caràcter pastoral i serè comparable al de Brahms, incloent-hi decisions rítmiques que recorden l’estil del compositor alemany; en tres dels quatre moviments, Martinů segueix la pràctica habitual de Brahms d’afegir indicacions específiques de tempo per assegurar l’equilibri entre rapidesa i lentitud.

Martinů no ha arribat a tenir el mateix reconeixement que Bedřich Smetana, Antonín Dvořák o Leoš Janáček, compositors que ocupen un lloc central en la història de la música txeca. La seva obra, rica i diversa en múltiples gèneres, sovint ha estat poc coneguda pel gran públic. La simfonia va ser un camp que Martinů va explorar tardanament: la seva primera simfonia es va escriure als Estats Units el 1942, seguida de manera gairebé anual fins al 1946, mentre que la sisena simfonia no es va completar fins al 1953. Per aquest motiu, aquestes obres sovint reben la denominació de «simfonies americanes». Tot i que aquestes composicions responen a les circumstàncies històriques de la seva època, els seus moviments extensos poden ser contemplats també com a manifestacions de música absoluta. Aquestes simfonies són generalment reconegudes com les obres mestres de Martinů, constituint la base fonamental que sustenta la seva trajectòria creativa.

Durant aquest període, Martinů gaudia de gran reconeixement com a compositor txec viu de referència, especialment a Cleveland, on crítics i públic el van aplaudir per la seva capacitat de combinar orquestracions riques i romàntiques amb un sentit modernista del ritme, proper al de Bartók. Entre 1941 i 1953 va residir a Nova York, mantenint alhora estrets lligams amb els Estats Units, incloent-hi Cleveland, on la seva reputació es va veure reforçada per la presència d’una comunitat important d’immigrants txecs.

La presència massiva d’immigrants txecs a Cleveland va modelar notablement la vida cultural de la ciutat. Aquestes comunitats, juntament amb altres procedents de l’Europa de l’Est, trobaven més fàcil establir-se al centre-oest dels Estats Units que en ciutats com Nova York. El 1910, Cleveland ocupava el quart lloc mundial en població txeca, només superada per Praga, Viena i Chicago. La música tenia un paper central en aquestes comunitats; a mitjans del , hi proliferaven organitzacions musicals txeques, com la Lumir-Hlahol-Tyl Singing Society, que entre 1867 i la seva dissolució el 1980 va interpretar obres corals, teatrals i òperes d’autors txecs. La comunitat també va promoure la construcció d’escenaris i centres culturals, destacant el Bohemian National Hall, inaugurat el 1889 gràcies a donacions individuals, amb un teatre de 1.000 localitats encara en ús al segon pis.

L’encàrrec de la segona simfonia de Martinů va provenir de la The Cleveland Orchestra el 1943, promogut pel grup txec American Friends of Czechoslovakia, que volia celebrar el 25è aniversari de la fundació de Txecoslovàquia i va recaptar els fons per sufragar-lo. Martinů va dedicar la simfonia al seu col·lectiu amb la inscripció «My Fellow Countrymen in Cleveland» (Els meus compatriotes a Cleveland).

La interpretació de la Segona Simfonia té un rerefons polític rellevant. Amb la invasió alemanya de Txecoslovàquia el 1939 durant la Segona Guerra Mundial, Martinů va utilitzar aquesta obra com un mitjà de celebració de la identitat nacional txeca i de reafirmació simbòlica de la llibertat dels territoris ocupats. Jan Masaryk, ministre d’Afers Exteriors del Govern de Txecoslovàquia a l’exili, recolzà el projecte i va enviar un telegrama al director Erich Leinsdorf, expressant el seu pesar per no poder assistir a l’estrena. Leinsdorf, jueu austríac emigrat als Estats Units abans de l’inici de la guerra, era plenament conscient del significat simbòlic de Masaryk per a la llibertat txeca i li va remetre una nota emotiva.

La Primera Simfonia de Martinů, composta el maig de 1942, va suposar un exercici fonamental per al desenvolupament posterior de la segona. La preparació i l’exploració de materials per a la primera obra van permetre que molts elements estructurals i temàtics fossin reutilitzats o reinterpretats en la segona. Segons declaracions de Martinů el 1945, «Durant la llarga recerca d'una obertura per la primera simfonia, hi va haver moltes idees que van mantenir lent el ritme del meu treball, però no van coincidir amb l'estructura. Gairebé crec que tots aquests components, per descomptat, en termes relatius, van crear la Simfonia núm. 2 mentre encara escrivia la primera. [...] El fet és que quan vaig començar a treballar en la segona, vaig descobrir que la major part del material ja havia estat fet».

Martinů va treballar en la seva Segona Simfonia del 29 de maig al 24 de juliol de 1943, a Darien, Connecticut, gairebé un any després de l'estrena de la Primera. També el 1943, Martinů va completar la composició simfònica de Memorial to Lidice, una obra concebuda com a homenatge a les víctimes de la tragèdia de Lidice durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta obra reflecteix el dolor i el patiment col·lectiu de la població, adoptant un to més fúnebre i solemne que contrasta amb la naturalesa optimista i esperançadora de la Segona Simfonia.

Representacions L'obra es va estrenar el 28 d'octubre de 1943 compartint programa amb el poema simfònic de Smetana Vltava. Martinů va assistir a l'estrena, malgrat que tenia una altra estrena la mateixa nit a la Filharmònica de Nova York, de la seva obra Memorial to Lidice.

El 1946 va ser interpretada per Ernest Ansermet a Brussel·les.

Anàlisi musical Aquesta obra no només és oposada en molts sentits a la simfonia precedent, sinó a la resta del cicle. De totes les de Martinů, la segona és la més curta amb només 23 minuts. En aquesta obra es conserva la coherència tonal, tot i que parteix de re menor i conclou en major, i destaca com la més curta i la més explícitament nacionalista txeca de Martinů. L’atmosfera general és pastoral i lleugera, evocant la serenitat i el lirisme presents en la Serenata per a cordes i la Simfonia núm. 8 de Dvořák.

La Segona Simfonia de Martinů presenta dimensions pròpies de la tradició haydnianes. Malgrat no pertànyer al neoclassicisme ni limitar-se a una orquestra de cambra, és una obra de caràcter pausat i encantador, amb un cert aire de música de cambra que recorda el concepte de concerto grosso que l’autor havia explorat anteriorment. No obstant això, els seus ritmes sincopats aporten un segell personal inconfusible. En aquesta simfonia, Martinů abandona el seu costum de construir motius per al desenvolupament polifònic, basant-se en melodies completes, sovint impregnades d’un sabor clarament txec. Per la seva alegria, el seu colorit txec, de vegades es descriu com la seva simfonia «pastoral».

El primer moviment, titulat Allegro moderato, adopta una estructura de sonata aparentment convencional, però Martinů opta per prescindir del tema B i d’un desenvolupament complet del tema A. La textura orquestral mostra la seva habitual brillantor i l’ús d’harmonies pròximes a l'impressionisme. El tema inicial és pastoral i relaxat, amb un caràcter gairebé dansaire, mentre que el segon tema ofereix un color més tranquil i cromàtic. El moviment evoluciona a través de formes rítmiques distintives i conclou amb una coda serena.

El segon moviment, Andante moderato, és el més extens i presenta un caràcter rústic, evocant activitats a l’aire lliure. Funciona com un scherzo amb temes fortament rítmics reforçats per la percussió, i un trio contrastant que ofereix un moment de calma abans de retornar al ritme inicial. En aquest moviment, les trompetes citen fragments de La Marsellesa com a referència als temps de guerra.

El tercer moviment, Poco allegro, manté un caràcter dansaire i pren la forma d’una marxa no marcial, tot i l’interès de Martinů pel context bèl·lic de l’època. El segon tema reflecteix el folklore bohèmic, mentre que les notes sincopades aporten un segell distintiu. La secció final, marcada per un ritme vigorós, transmet esperança i conclou amb una cita de Aux armes, citoyens! de La Marsellesa, suggerint un clam de resistència europea.

El moviment final, Allegro, adopta la forma de rondó amb ritmes sincopats, una estructura típica per tancar un moviment simfònic, i presenta moments de lluïment per als metalls, amb reminiscències de la influència musical americana.

Tot i que està escrita per a una gran orquestra augmentada per un piano, aquestes forces són tractades amb tanta discreció que l'efecte és d'una intimitat transparent semblant a la música de cambra.

Enregistraments Any DirectorOrquestraSegell1943Erich LeinsdorfOrquestra de ClevelandEnregistrament no oficial1962Karel AnčerlOrquestra Filharmònica TxecaBBC Maida Vale Studios1979Václav NeumannOrquestra Filharmònica TxecaSupraphon1985Guennadi RojdéstvenskiUSSR Ministry of Culture Symphony OrchestraYedang Classics1987Neeme JärviBamberger SymphonikerBIS1990Claus Peter FlorBerliner SymphonikerRCA1992Bryden ThomsonRoyal Scottish National OrchestraChandos1997Arthur FagenOrquestra Simfònica Nacional d'UcraïnaNaxos2003Vladimír VálekBerliner Symphoniker Supraphon2011Jiří BělohlávekBBC Symphony OrchestraOnyx Classics2017Cornelius MeisterORF Radio-Symphonieorchester WienCapriccio

Referències

Bibliografia

Categoria:Composicions musicals del 1943 Martinu 2 Categoria:Simfonies de Bohuslav Martinů