La Simfonia núm. 12, op. 114, de Mieczysław Weinberg va ser acabada el 1976 com a homenatge al seu gran amic Dmitri Xostakóvitx, mort el 9 d'agost de 1975. Es va estrenar el 13 d'octubre de 1979 i el novembre del mateix any es va realitzar un enregistrament. En tots dos casos va ser interpretada per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Moscou i dirigida per Maksim Xostakóvitx, fill de Dmitri.
Aquesta és la més llarga i àmplia de les simfonies purament orquestrals de Weinberg.
Moviments I. Allegro moderato II. Allegretto III. Adagio IV. Allegro
Origen i context Quan Weinberg va emprendre la composició de la seva Dotzena Simfonia el 1976, feia més d’una dècada que no escrivia per a orquestra simfònica completa. Les seves obres anteriors d’aquest gènere —com les simfonies núm. 6, 8, 9 i 11— incorporaven veus o cors, mentre que les núm. 7 i 10 estaven pensades per a formacions de cambra. El punt d’inflexió que el va portar a tornar a la gran orquestra va ser la mort de Dmitri Xostakóvitx l’agost de 1975. Els dos compositors mantenien una relació d’amistat i respecte mutu des de feia més de trenta anys, i Xostakóvitx havia estat, sens dubte, la influència més decisiva en la trajectòria artística de Weinberg.
Aquesta simfonia, dedicada explícitament a la seva memòria, pot entendre’s com un homenatge directe, però també com una reflexió sobre la pèrdua i la continuïtat. Malgrat que s’hi poden percebre ecos de l’univers de Xostakóvitx —incloent-hi breus referències al famós motiu DSCH—, Weinberg hi parla amb una veu pròpia, integrant aquests gestos amb una subtilesa que evita qualsevol mena d’imitació. El resultat és una obra monumental, la més extensa i ambiciosa de totes les seves simfonies purament orquestrals, marcada per una densitat expressiva i un control formal d’una gran maduresa.
Curiosament, la simfonia va romandre inèdita durant més de tres anys després de ser acabada. La seva estrena tingué lloc el 13 d’octubre de 1979, interpretada per l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Moscou sota la direcció de Maksim Xostakóvitx, fill del compositor homenatjat, qui també en va fer la primera gravació.
Anàlisi musical El primer moviment s’inicia amb un tema d’una energia col·lectiva i contundent, en un uníson rítmic de tota l’orquestra reforçat per les timbales. Tot seguit, la fusta i els metalls prenen protagonisme en una transició que condueix al segon tema, exposat per les cordes dividides i caracteritzat per un lirisme tens i progressiu. A mesura que la música avança, aquest diàleg es transforma en una estructura dinàmica i creixent, fins que el primer tema retorna en una versió més viva, mentre la tensió augmenta en un intens combat sonor entre cordes i metall. Un crescendo sostingut anuncia un breu però poderós retorn del tema principal, abans que la música es dissipin en un espai més especulatiu on dialoguen la arpa i la fusta sobre un fons de cordes vacil·lants. El moviment conclou amb un esclat del metall i la percussió, que culmina en un clímax d’una angoixa gairebé mahleriana abans d’esvair-se sobtadament en el silenci.
L’Allegretto que segueix adopta un to més lleuger i irònic. El tema principal s’articula de manera contrapuntística entre les cordes, mentre les trompes i les trompetes hi responen amb breus intervencions sobre una base sostinguda del metall greu. Un episodi singular, dominat per la fusta en registre agut, introdueix un caràcter quasi grotesc abans que la música torni a tensionar-se. El moviment conclou amb un diàleg enigmàtic entre fusta i cordes que s’apaga en un tancament ambigu, com si la pregunta quedés oberta.
El tercer moviment s’obre amb un lament de les cordes superiors sobre un fons greu i sostingut. Progressivament, la fusta enriqueix el color sonor, amb intervencions expressives del clarinet i la flauta que emergeixen com a veus solistes. El discurs creix fins a un esclat elegíac, on les cordes plenes i les timbales condueixen a una secció d’intensa emotivitat, abans que el fagot solista introdueixi una atmosfera més íntima. Un nou impuls de la flauta i les cordes deriva en un clímax final, que s’apaga lentament fins a enfonsar-se en la foscor de les cordes greus.
El moviment final enllaça sense interrupció amb l’anterior. El seu tema principal, introduït per la marimba en solitari sobre les cordes inferiors, aporta un aire capriciós i lleugerament irònic. Aquest motiu serveix de base per a un episodi d’una energia inesperada, on la fusta i el metall estableixen diàlegs rítmics i dissonants. Un breu moment de calma precedeix el clímax de l’obra: una expansió enèrgica del tema inicial, ara compartit per les cordes, les timbales i el metall en un gest de força col·lectiva. Després de la tempesta, la marimba reapareix com una ombra distant mentre la trompa i la flauta condueixen un passatge elegíac. Els últims tocs de l'arpa i la celesta evoquen una llum fantasmal abans que les cordes greus emergeixin amb una darrera irrupció abrupta que nega qualsevol sensació de resolució definitiva.
Enregistraments 1979: Maksim Xostakóvitx. Orquestra Simfònica de la Ràdio de Moscou. Russian Disc 11010 2012: Vladimir Lande. Orquestra Simfònica Estatal de Sant Petersburg. Naxos Records 8.573085
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1979 12 Weinberg 12