miniatura|400x400px| Evolució del producte interior brut (PIB) de la humanitat en els darrers 2000 anys. El sistema financer global és el marc mundial d'acords legals, institucions i agents econòmics tant formals com informals que en conjunt faciliten fluxos internacionals de capital financer per a propòsits d'inversió i finançament comercial. Des que va emergir a finals del durant la primera ona moderna de globalització econòmica, la seva evolució és definida per l'establiment de bancs centrals, tractats multilaterals, i organitzacions internacionals dirigides a millorar la transparència, regulació i eficiència dels mercats internacionals. A finals del la migració mundial i les tecnologies per a la comunicació van facilitar un creixement sense precedents al comerç internacional i la inversió. A l'inici de la Primera Guerra Mundial, el comerç es va contreure com a resultat que els mercats de divises es van paralitzar a causa de la liquiditat del mercat monetari. Els països intentaven defensar-se de les crisis externes amb polítiques proteccionistes i el comerç es va aturar virtualment el 1933, empitjorant els efectes de la Gran Depressió fins que una sèrie d'acords comercials recíprocs lentament va reduir els aranzels a nivell mundial. Els esforços per renovar el sistema monetari internacional després de la Segona Guerra Mundial van millorar l'estabilitat del tipus de canvi i van promoure un creixement rècord en les finances globals.
Una sèrie de devaluació de divises i crisis petrolieres als 70's va provocar que les monedes de la majoria dels països fluctuessin. L'economia mundial va incrementar la seva integració financera als 80's i 90's a causa de l'alliberament del compte de capital i la desregulació financera. Una sèrie de crisis financeres a Europa, Àsia, i Amèrica llatina seguides per efectes contagiosos a causa d'una exposició més gran a fluxos de capital volàtils. La crisi financera global, que es va originar als Estats Units el 2007, ràpidament es va propagar entre les altres nacions i és coneguda com el catalitzador per a la Gran Recessió a nivell mundial. Un ajustament de mercat a l'incompliment de Grècia amb la seva unió monetària el 2009 va originar una crisi de deute sobirà entre les nacions europees coneguda com la Crisi de la zona euro.
La decisió d'un país d'operar una economia oberta i globalitzar el seu capital financer comporta implicacions monetàries reflectides en la balança de pagaments. També implica exposició als riscos de les finances internacionals, com ara deteriorament polític, canvis regulatoris, control de divises, i incerteses legals de drets de propietat i inversions. Tant individus com grups participen al sistema financer global. Els consumidors i els negocis internacionals s'encarreguen del consum, la producció i la inversió. Els cossos governamentals i intergovernamentals actuen com a promotors del comerç internacional, el desenvolupament econòmic i la gestió de crisis. Els cossos reguladors estableixen regulacions financeres i procediments legals, mentre que els cossos independents faciliten la supervisió de la indústria. Els instituts de recerca i altres associacions analitzen informació, publiquen reports i informes normatius i fan discursos públics sobre assumptes financers globals.
Enfront d'un sistema financer global que s'encamina cap a una estabilitat més gran, els governs han de fer front a diverses demandes regionals i nacionals. Algunes nacions estan intentant acabar de forma ordenada amb les polítiques poc convencionals que van implementar per recuperar-se, mentre que altres les estan ampliant en abast i magnitud. Els responsables polítics dels mercats emergents afronten un repte de precisió, ja que han d'aplicar amb prudència polítiques macroeconòmiques sostenibles en un context de sensibilitat de mercat excepcional sense provocar que els inversors traslladin el seu capital a mercats més forts. La incapacitat de les nacions per alinear els seus interessos i assolir un acord internacional en qüestions com la regulació bancària ha perpetuat el risc de futures crisis financeres a escala global.
Història de l'arquitectura financera internacional Sorgiment de la globalització financera: 1870–1914 miniatura|300x300px| Un mapa mostrant la ruta del primer cable telegràfic transatlàntic col·locat per connectar a Amèrica del Nord i Europa. miniatura|300x300px| El Great Eastern, un vaixell de vapor que va col·locar el cable transatlàntic sota l'oceà. El món va experimentar canvis substancials abans del 1914, els quals van crear un ambient favorable per incrementar el desenvolupament de centres financers internacionals. Principalment entre aquests canvis hi havia el creixement sense precedents dels fluxos de capital i la ràpida integració de centres financers resultant, així com una comunicació més ràpida. Abans de 1870, Londres i París existien com els únics centres financers prominents al món. Berlín i Nova York aviat van aconseguir una distinció alhora de Londres i París. Una gamma de centres financers més petits es va fer important a mesura que van trobar nínxols de mercat com Amsterdam, Brussel·les, Zúric i Ginebra. Londres va romandre com el centre financer internacional líder en les quatre dècades anteriors a la Primera Guerra Mundial.
La primera onada moderna de globalització econòmica durant el període de 1870-1914, caracteritzat per l'expansió del transport, nivells sense precedents de migració, mitjans de comunicació millorats, creixement comercial i augment de la transferència de capital. A la meitat del , el sistema de passaports a Europa es va dissoldre a mesura que el transport ferroviari es va estendre ràpidament. La majoria dels països que expedien passaports no els exigien als seus portadors, de manera que la gent podia viatjar sense ells amb llibertat. No seria fins a 1980 que es presentaria l'estandardització dels passaports internacionals sota la direcció de l'Organització de l'Aviació Civil Internacional de les Nacions Unides.
Entre 1870 i 1915, 36 milions d'Europeus van emigrar d'Europa. Uns 25 milions (o el 70%) d'aquests viatgers van migrar als Estats Units, mentre que la resta es van dirigir a Canadà, Austràlia, Argentina i Brasil. Europa també va experimentar una entrada d'estrangers de 1860 a 1910, passant del 0,7% de la població al 1,8%. La manca de requisits significatius de passaport facilitava el trànsit lliure, però la migració a una escala tan gran hauria estat extremadament difícil sense els avenços tecnològics en els mitjans de transport, especialment l'expansió dels viatges ferroviaris i el domini dels vaixells de vapor sobre les tradicionals embarcacions de vela. El quilometratge ferroviari mundial va créixer de 205.000 quilòmetres el 1870 a 925.000 quilòmetres el 1906, mentre que el to de càrrega dels vaixells de vapor va superar el dels vaixells de vela a la darrera dècada del . Avenços com el telèfon i el telègraf sense fils (el precursor de la ràdio) van revolucionar la telecomunicació proporcionant comunicació instantània. El 1866, el primer cable transatlàntic es va col·locar sota l'oceà per connectar Londres i Nova York, mentre que Europa i Àsia es van connectar a través de noves línies fixes.
La globalització econòmica va créixer sota el lliure comerç, començant el 1860 quan el Regne Unit va entrar a l'acord de lliure comerç comerç amb França conegut com el Tractat Cobden-Chevalier. Tot i això, l'era daurada d'aquesta onada de globalització va suportar un retorn al proteccionisme entre 1880 i 1914. El 1879 el canceller alemany Otto von Bismarck va introduir aranzels proteccionistes en béns agraris i manufacturers, convertint Alemanya en la primera nació a instituir noves polítiques comercials. El 1982, França va introduir l'Aranzel Mèline, elevant de manera important els drets de duana en ambdós, béns agraris i manufacturers. Estats Units va mantenir un fort proteccionisme durant la major part del ., imposant obligacions duaneres d'entrada de 40 i 50% en béns importats. Tot i aquestes mesures, el comerç internacional va continuar creixent sense desaccelerar-se. Paradoxalment, el comerç internacional va créixer a una taxa molt més gran durant la fase proteccionista de la primera onada de globalització que durant el passi de lliure comerç provocada pel Regne Unit.
El creixement sense precedents a la inversió estrangera a finals del i al va servir com el principal impulsor de la globalització financera. El total global de capital invertit a l'estranger era de $44 bilions de dòlars el 1913 ($1.02 trilions en dòlars del 2012), amb el capital més gran d'actius estrangers posseït pel Regne Unit (42%), França (20%), Alemanya (13%) i Estats Units (8%). Els Països Baixos, Bèlgica i Suïssa justos mantenien inversions estrangeres al mateix temps d'Alemanya d'un 12%.
Pànic financer de 1907 miniatura|Una multitud formada a Wall Street durant el Pànic Financer de 1907. L'octubre de 1907, els Estats Units van experimentar una correguda bancària a la companyia Knickerbocker Trust, forçant el fideïcomís a tancar el 23 d'octubre de 1907, provocant diverses reaccions. El pànic es va mitigar quan el Secretari del tresor dels Estats Units George B. Cortelyou i John Pierpont "JP" Morgan van dipositar $25 i $35 milions, respectivament, als bancs de la reserva de la Ciutat de Nova York, permetent que els retirs es cobrissin completament. La correguda bancària a Nova York va conduir a una crisi del mercat monetari la qual va passar al mateix temps que va créixer la demanda de crèdit sol·licitat per exportadors de cereal i grans. Com que aquestes demandes podien ser ateses únicament a través de l'adquisició de quantitats substancials d'or a Londres, els mercats internacionals van estar exposats a la crisi. El Banc d'Anglaterra havia mantingut una taxa de préstec artificialment alta fins al 1908. Per atendre el flux d'or als Estats Units, el Banc d'Anglaterra organitza una reserva entre 24 diferents nacions, de les quals el Banc de França va prestar temporalment 3 milions d'euros (GBP, 305.6 milions el 2012 GBP).
Naixement del Sistema de Reserva Federal dels EUA: 1913 El Congrés dels Estats Units va aprovar l'Acta de la Reserva Federal el 1913, donant origen al Sistema de Reserva Federal. El seu començament va atreure influència del Pànic de 1907, recolzant l'oposició dels legisladors a confiar en inversors individuals com John Pierpont Morgan, per servir de nou com un prestador en darrera instància. El disseny del sistema també considerava les troballes de la investigació del Comitè Pujo de la possibilitat d'una confiança de moneda en què la concentració de Wall Street de la influència sobre assumptes financers nacionals era qüestionada i en la qual els banquers d'inversió eren sospitosos de un inusual profund involucrament a les directives de corporacions manufactureres. Tot i que les troballes del comitè van ser inconcluses, la possibilitat era suficient per motivar el suport a la noció resistida durant molt de temps d'establir un banc central. L'objectiu principal de la Reserva Federal era convertir-se en l'únic prestador d'última instància i resoldre la manca d'elasticitat de l'oferta de diners dels Estats Units durant significatius desplaçaments de la demanda de diners. Addicionalment als assumptes subjacents que van precipitar les ramificacions internacionals de la crisi del mercat monetari el 1907, els bancs de Nova York van ser alliberats de la necessitat de mantenir les seves reserves i van començar a prendre més riscos. El nou accés a les instal·lacions de redescompte els va permetre llançar branques internacionals, enfortint la rivalitat de Nova York amb el competitiu mercat monetari de Londres.
Període entre guerres: 1915–1944 miniatura|Infanteria alemanya creuant un camp de batalla a França a l'agost de 1914. miniatura|Soldats britànics descansant abans de la Batalla de Mons amb les tropes alemanyes a la vora francesa a l'agost de 1914.