Es considera que la història de la intel·ligència artificial com a disciplina acadèmica s'inicia amb l'esdeveniment fundacional de la Dartmouth Conference l'estiu de 1956 al Dartmouth College de Hanover (New Hampshire), en un taller de sis setmanes titulat Dartmouth Summer Research Project on Artificial Intelligence, organitzat per John McCarthy. com a part d'un projecte de recerca finançat per la Fundació Rockefeller. El terme "intel·ligència artificial" va aparèixer per primera vegada a l'aplicació. A més del mateix McCarthy, hi van participar Marvin Minsky, Nathaniel Rochester i Claude Elwood Shannon, entre d'altres.
Prehistòria No obstant això, la idea que la intel·ligència humana, o els processos del pensament humà en general, possiblement poden ser automatitzats o mecanitzats, que els humans podrien dissenyar i construir una màquina que exhibeixi un comportament intel·ligent d'alguna manera, és molt més antiga. La font més antiga sol ser Julien Offray de La Mettrie i la seva obra L'Homme Machine, publicada el 1748. La idea del dimoni de Laplace, batejada amb el nom del matemàtic, físic i astrònom francès Pierre-Simon Laplace, també es pot comptar entre els precursors teòrics de la intel·ligència artificial en la mesura que aquest disseny es basa en la idea model que tot l'univers funciona segons les regles d'una màquina mecànica –com el rellotge, per dir-ho així– i aquesta idea llavors, per descomptat, també afecta l'home i la seva ment, la seva intel·ligència, inclosa.
Autòmats i robots històrics Vegeu també: Història dels autòmats
En diversos llocs de la història hi ha informes d'autòmats mecànics per a determinades activitats, que es van instal·lar en un habitatge més o menys semblant a l'humà i, per tant, fins a cert punt, estaven destinats a transmetre la il·lusió d'un ésser humà artificial. Algunes d'aquestes també eren atraccions de fira fins a personatges com C-3PO de Star Wars.
Homunculi, golem i altres humans artificials A més d'aquests autòmats, que, almenys pels seus dissenyadors i constructors, s'entenien generalment com a màquines amb capacitats mecàniques limitades, també hi havia dissenys teòrics o literaris d'éssers vius creats artificialment que se suposava que eren similars als humans en les seves capacitats i també en la seva aparença. Una idea general d'un homunculus ja va ser descrita en l'antiguitat, un pla per a la suposada producció d'un homunculus es pot trobar en l'escrit De natura rerum (1538), que generalment s'atribueix a Paracels. Altres exemples inclouen la llegenda jueva del golem en les seves diverses variants o la novel·la Frankenstein de Mary Shelley.
La intel·ligència artificial en la literatura
El filòsof i escriptor polonès de ciència-ficció Stanisław Lem va il·lustrar aquesta idea en nombroses obres de ficció.
Fonaments teòrics: conceptes per a la formalització del pensament La intel·ligència artificial es basa en el supòsit que el procés de pensament humà es pot formalitzar. L'estudi del pensament mecànic —o formal— té una llarga història. Els filòsofs xinesos, indis i grecs antics es van desenvolupar al primer mil·lenni aC. Mètodes estructurats de deducció formal. Les seves idees es van desenvolupar encara més al llarg dels segles per filòsofs com Aristòtil, que va proporcionar una anàlisi formal del sil·logisme, i Euclides, els elements del qual eren un model de raonament formal. Muhammad al-Chwarizmi, que va donar el seu nom a l'algoritme, va desenvolupar l'àlgebra, filòsofs escolàstics europeus com Guillem d'Ockham i Johannes Duns Scotus van contribuir a la comprensió de la lògica, la deducció i la inducció.Berlinski, David (2000), The Advent of the Algorithm, Harcourt Books, , OCLC 46890682.
El filòsof català Ramon Llull (1232–1315) va desenvolupar en la seva obra Ars generalis ultima (acabada cap al 1305, però només impresa després del 1500) el gran art (“Ars magna”), combinant mecànicament termes mitjançant una “màquina lògica” per obtenir coneixements. L'obra de Llull va tenir una gran influència en Gottfried Wilhelm Leibniz, que va desenvolupar encara més les seves idees.Anthony Bonner (Hrsg.), Doctor Illuminatus – A Ramon Llull Reader, Princeton University 1985, S. 57–71
Gottfried Wilhelm Leibniz miniatura|Gottfried Wilhelm Leibniz, que va suposar que el pensament humà es remunta al càlcul mecànic. Al 17è Al , diversos filòsofs van intentar que el pensament racional fos tan sistemàtic com l'àlgebra o la geometria. René Descartes va desenvolupar una matemàtica universal, la mathesis universalis, en què el mètode deductiu de la lògica servia com a mitjà universal de coneixement. Thomas Hobbes va escriure al seu Leviathan : "Perquè la raó en aquest sentit no és més que càlcul (és a dir. H. sumant i restant) les conclusions dels noms comuns acordats per caracteritzar i designar els nostres pensaments." () Gottfried Wilhelm Leibniz va idear un llenguatge universal de pensament, la characteristica universalis, amb la qual volia remuntar el pensament a l'aritmètica. Aleshores, si els filòsofs estiguessin en desacord sobre un problema, podrien dir: "Fem les matemàtiques". El traduirien al llenguatge universal i el lliurarien a una màquina concebuda per Leibniz, el Calculus ratiocinator.
El que tenen en comú tots aquests filòsofs és que buscaven entendre el pensament com una forma de manipulació de símbols. Així, van ser precursors d'una hipòtesi sobre el rendiment de sistemes formals o sistemes de símbols físics, que es va convertir en el principi rector de la investigació en IA:
"La hipòtesi del sistema de símbols físics. Un sistema de símbols físics té els mitjans necessaris i suficients per a l'acció intel·ligent general."
"Hipòtesi sobre sistemes de símbols físics: Un sistema de símbols físics té els mitjans necessaris i suficients per a l'acció intel·ligent general."
- Allen Newell i Herbert A. Simon (1976)
Al segle 20, l'estudi de la lògica matemàtica va portar l'avenç decisiu que va fer que la intel·ligència artificial semblés plausible. Les bases havien estat posades per l'obra de George Boole Les lleis del pensament i Begriffsschrift de Gottlob Frege. Basant-se en el sistema de Frege, Bertrand Russell i Alfred North Whitehead van presentar un tractament formal dels fonaments de les matemàtiques als Principia Mathematica el 1913. Inspirat per això, el programa de David Hilbert va desafiar els matemàtics de les dècades de 1920 i 30 a investigar la pregunta fonamental: "Es pot formalitzar tot pensament matemàtic?" La resposta inesperada la va proporcionar Kurt Gödel el 1931 amb la seva prova d'incompletesa, que va demostrar que hi ha límits a la formalització de les matemàtiques. D'altra banda, els matemàtics de la dècada de 1930 van demostrar que qualsevol forma de pensament matemàtic es pot formalitzar dins d'aquests límits: la tesi de Church-Turing afirma que un dispositiu mecànic que pot manipular 0 i 1 pot replicar tot procés concebible de deducció matemàtica – una base important per a la IA. La troballa clau va ser la màquina de Turing, una senzilla construcció teòrica que captava l'essència de la manipulació abstracta de símbols. Els formalismes equivalents van ser proporcionats per les funcions computables de Stephen Cole Kleene i el càlcul lambda d'Alonzo Church (una plantilla per al llenguatge de programació Lisp, que és important en la IA).
Discussió de la possibilitat de la intel·ligència artificial Des dels inicis de la discussió científica i filosòfica sobre la intel·ligència artificial, hi ha hagut un debat sobre la possibilitat d'una intel·ligència artificial "forta" en particular. Fins i tot es va qüestionar si els sistemes artificials similars als humans o similars en un sentit encara per determinar són fins i tot concebibles sense contradicció.
El llibre d'Hubert Dreyfus The Limits of Artificial IntelligenceHubert L. Dreyfus: Die Grenzen künstlicher Intelligenz. Was Computer nicht können. Athenäum, Königstein 1985 [engl. Original: What Computers Can’t Do: The Limits of Artificial Intelligence. 1972] data de 1972. Amb el seu germà Stuart E. Dreyfus va descriure els "límits de la màquina de pensar" el 1986.Hubert L. Dreyfus, Stuart E. Dreyfus: Künstliche Intelligenz: Von den Grenzen der Denkmaschine und dem Wert der Intuition. Rowohlt rororo, Reinbek 1986 (englisch Original: Mind Over Machine: The Power of Human Intuition and Expertise in the Era of the Computer. Free Press, New York 1986)
D'altra banda, Karl Popper (1977) es refereix a una tesi d'Alan Turing, que una vegada va dir: "Especifiqueu exactament en el que creieu que un ésser humà hauria de ser superior a un ordinador, i construiré un ordinador que refuta les vostres creences". , però de seguida qualifica aquesta afirmació recomanant: "No hem d'acceptar el desafiament de Turing; perquè qualsevol determinació prou precisa podria, en principi, ser utilitzada per programar un ordinador." I, per cert, assenyala que encara ningú no ha estat capaç de formular una definició d'intel·ligència acceptada per tots els experts rellevants per a la intel·ligència humana, i que, en conseqüència, no hi ha cap mètode generalment acceptat amb el qual es pugui comprovar o mesurar objectivament la presència o el grau d'"intel·ligència" en els humans i, possiblement, també en un sistema artificial.
No obstant això, la discussió sobre si pot haver-hi una intel·ligència artificial igual a la intel·ligència humana, o fins i tot superior, es caracteritza per una asimetria fonamental:
Autors com els germans Dreyfus argumenten que la intel·ligència artificial no pot existir en el sentit estricte d'una IA forta, és a dir, representen una afirmació a tots els efectes (amb un signe negatiu) en el sentit formal-lògic i els arguments i consideracions que citen per a la seva tesi poden ser atacats, discutits o possiblement fins i tot refutats en molts llocs. Alan Turing, en canvi, es limita a afirmar que –en determinades condicions– alguna cosa és possible i ho deixa als altres per complir aquests requisits de moment. No obstant això, mentre això encara no hagi passat, l'afirmació de Turing no es pot verificar, però en conseqüència no es pot falsificar, i en aquest sentit, estrictament parlant, no es tracta d'una afirmació científica d'acord amb el criteri de cientificitat formulat per Popper.
A l'hora de decidir si un sistema tècnic té una intel·ligència similar a la dels humans, sovint es fa referència a una proposta d'Alan Turing, que s'ha conegut com el test de Turing. El mateix Alan Turing, però, només ha esbossat la idea general que podria fonamentar aquesta prova: si un ésser humà en interacció amb dos "socis", un dels quals és un altre ésser humà i l'altre és un sistema artificial, tècnic, no pot (o ja no) esbrinar o distingir quin dels socis és l'humà i quin és l'ordinador, per exemple, al sistema tècnic ja no se li podia negar la capacitat de ser també intel·ligent. (Turing inicialment va deixar oberts detalls més precisos; per cert, és clar que la interacció en aquesta situació de prova s'ha de dissenyar de manera que, per exemple, en forma de conversa telefònica o un joc escrit de preguntes i respostes, que cap informació estranya pugui distorsionar l'avaluació.)
No obstant això, quan Alan Turing va fer aquest suggeriment, cap al 1950, el camp de la intel·ligència artificial encara no existia i, en conseqüència, encara no hi havia la distinció entre IA forta i feble i, certament, no hi havia la disputa sobre si hi podria haver una IA forta en el sentit més estret. Per descomptat, hi va haver diversos intents més endavant per concretar la idea de Turing i posar-la en pràctica, però tots ells van ser criticats o no reconeguts a causa de deficiències en la conceptualització i també en la implementació pràctica.