The Greek Passion, H. 372 (estrenada en anglès, en txec Řecké pašije, en català La passió grega), és una òpera en quatre actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret en txec del mateix compositor, basat en Crist novament crucificat de Nikos Kazantzakis. S'estrenà a l'Òpera de Zúric el 9 de juny de 1961.Smaczny, Jan. The Greek Passion. In: The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan, Londres i Nova York, 1997.
És l'última obra de grans dimensions de Martinů, que el situa entre els compositors més destacats de la seva generació. Dos anys després de la mort del compositor i quatre després de la de l'autor de la novel·la original Nikos Kazantzakis, l'estrena a Zúric el 1961 de La passió grega va significar un digne funeral pels dos grans creadors de l'època.PAHLEN, Kurt. Diccionario de la Ópera Emecé Editores. Barcelona, 2004.
La passió grega ofereix una descripció dramàtica de la vida d’una modesta comunitat grega que veu interrompuda la seva rutina per l’arribada d’un grup de refugiats, els quals fugen després que la seva vila hagi estat devastada pels turcs. Aquest episodi coincideix amb els preparatius locals per escenificar els darrers dies de Jesús, i la identificació creixent dels habitants amb els seus rols acaba generant una nova tragèdia. L’obra combina materials d’arrel popular amb procediments de salmòdia litúrgica, i es caracteritza per una expressivitat immediata que aborda qüestions de plena actualitat: el fanatisme, l’absència de solidaritat, el racisme i la repressió ideològica.
Origen i context The Greek Passion constitueix la darrera òpera de Martinů i culmina una producció escènica excepcionalment extensa: una quinzena llarga de títols que situen el compositor entre els grans operistes del . La seva dedicació constant al gènere el relaciona directament amb creadors que també van mantenir una activitat operística continuada, com Britten, Prokófiev, von Einem o Reimann. En contrast, d’altres figures destacades del segle només hi van recórrer de manera esporàdica, malgrat haver-hi aportat obres essencials.
En els darrers anys de la seva vida, Martinů es va veure obligat a acceptar l’ús de l'anglès en els seus llibrets, una decisió que contrastava amb el seu ferm compromís amb el nacionalisme txec. Instal·lat en un exili no oficial però constant, el compositor evitava tornar a Txecoslovàquia mentre des del país li arribaven informacions cada cop més inquietants. Després del Procés Slansky, la possibilitat d’una vida segura al seu país natal quedava pràcticament descartada. Entre el règim i el compositor es va establir una mena d’acord tàcit: les seves obres podien ser interpretades a l’interior, però ell no hi posaria mai els peus. En aquest context, no sorprèn que La passió grega fos escrita en anglès —i no en txec, la seva llengua—, malgrat estar ambientada en un entorn hel·lènic i basar-se en una novel·la de Nikos Kazantzakis. L’idioma, doncs, responia més a les circumstàncies polítiques i personals que no pas a criteris dramàtics o estètics.
Seguint el criteri de Nikos Kazantzakis, Martinů va elaborar a partir de Crist novament crucificat una concentració dramàtica destinada a l’escenari líric, redactant ell mateix el text que serviria de base a l’òpera. L’argument conserva l’estructura essencial de la novel·la, però el compositor hi accentuà determinats moments per reforçar-ne la lectura social i l’oposició entre la devoció religiosa i l’exigència de justícia terrenal. Aquest enfocament intensifica el conflicte entre misticisme i revolta, un dels eixos centrals tant de l’obra literària com de la seva adaptació operística.
La passió grega pren com a teló de fons un moment decisiu de la història de l'Anatòlia grecoturca, en què es va frustrar de manera abrupta l’ambició hel·lènica de reincorporar territoris de la Grècia clàssica a una Turquia debilitada pel trànsit entre segles. El llarg procés d’emancipació de la Grècia moderna, la seva configuració com a estat-nació i l’avanç territorial a costa de la Sublim Porta culminaren tràgicament a inicis dels anys vint, quan la contraofensiva turca —en un context d’abandonament diplomàtic dels antics aliats— desencadenà una neteja ètnica de gran abast. Milions de grecs van ser forçats a abandonar l'Àsia Menor, que mai no tornaria a ser grega. La novel·la de Kazantzakis, Crist novament crucificat, situa la seva acció just abans d’aquest desenllaç, en un clima de tensió creixent que anticipa l’enfrontament definitiu. És en aquest marc, carregat d’inquietuds polítiques, identitàries i espirituals, que se sosté el relat portat a l’òpera per Martinů.
Els habitants de Licovrisí —un poble d’Anatòlia de població grega i sota domini turc— es reparteixen els papers de la Passió que han de representar pels carrers. Però, quan una multitud de desplaçats arriba fugint de la persecució turca, aquella escenificació es converteix en una prova real: cada personatge haurà de decidir si assumeix el missatge evangèlic que està a punt d’interpretar o si s’hi gira d’esquena. Manolios, escollit per encarnar el Crist, acabarà prenent el paper al peu de la lletra i es posarà del costat dels refugiats, mentre que altres —encapçalats pel sacerdot— els rebutgen i els foragiten. Les tensions sacsegen les vides de tothom; els exiliats, cada vegada més desesperats per la fam i la misèria, es revoltaran. Manolios, primer excomunicat, serà finalment assassinat. Quan els refugiats abandonen el poble, queda la sensació amarga d’un Crist novament sacrificat i d’un poble que es condemna a si mateix sense adonar-se’n. La tragèdia és doble: els habitants de Licovrisí acabaran patint un destí semblant al d’aquells que han rebutjat, només que encara no ho saben.
Per a Martinů, la necessitat d’escriure aquesta òpera era gairebé instintiva. Exiliat de la seva Txecoslovàquia, primer sotmesa al Tercer Reich i després a la Unió Soviètica, havia vist de prop desplaçats, perseguits i víctimes d’injustícies arreu. També havia conegut el revers fosc: un país que expulsava els seus, com els sudets, i una Europa capaç de crucificar el seu Crist una vegada i una altra. Fugir, amagar-se, sobreviure fins a arribar als Estats Units… tot això li era massa present. La seva terra natal va acabar uniformada lingüísticament, però també desproveïda de llibertats. Martinů no hi va tornar mai.
Representacions Martinů preveia presentar el 1958 La passió grega —composta entre 1954 i 1957— al Covent Garden, arran de l’interès i el suport de Rafael Kubelík, llavors director musical del coliseu. Alguns membres de la direcció van considerar que l’obra no s’ajustava als estàndards de la Royal Opera, criticant-li la manca de lirisme i la insuficient caracterització dels personatges. En resposta, Martinů va dur a terme una profunda revisió de la partitura entre 1957 i 1959, any de la seva mort. L’estrena definitiva es va produir de manera pòstuma al Stadttheater de Zúric el 1961, sota la batuta de l’inquiet Paul Sacher. Aquesta versió revisada es va convertir en la referència habitual als escenaris fins que, el 1999, el Festival de Bregenz va recuperar l’edició original amb un muntatge vigorós de David Pountney en col·laboració amb el Covent Garden, compensant així el deute històric amb l’obra.
La proposta estètica de Martinů es trobava fora de les tendències musicals dominants de la segona meitat dels anys cinquanta del segle XX, marcades per l’avantguarda postbèl·lica, majoritàriament poc interessada en l’òpera. A més, el compositor, nascut el 1890, es trobava en l’última etapa de la seva vida —caminant cap als setanta anys— mentre que els impulsors de l’avantguarda eren compositors joves nascuts a la dècada de 1920, carregats d’energia i noves idees.
L'òpera existeix en dues versions. Martinů va escriure la versió original de 1954 a 1957. Va oferir aquesta versió original de l'òpera el 1957 a la Royal Opera House, Covent Garden, on el director musical, Rafael Kubelík, i l'administrador general, David Webster, havien aprovat la partitura per a la producció. No obstant això, després de la intervenció de Sir Arthur Bliss, l'empresa es va retreure a la producció i no va posar en escena l'obra en aquell moment.Martin Anderson, "ROH, Covent Garden: Martinů's The Greek Passion". Tempo, 213, p. 48-49 (2000).Norman Lebrecht Covent Garden: The Untold Story : Dispatches from the English Culture War- 2001 1555534880 "[Kubelik] va proposar dirigir l'estrena mundial de La passió grega, del seu compatriota txec Bohuslav Martinu, però Sir Arthur Bliss, compositor dels efímers olímpics, va persuadir la Junta que la partitura havia de ser "vista primer per un o dos músics competents". Les autoritats seleccionades per a aquesta tasca van ser Edric Cundell de la Guildhall School of Music; John Denison del Consell de les Arts; i Anthony Lewis, director provincial. Els seus informes van ser denigrants i l'òpera va ser abandonada."
Aleshores, el compositor va produir una segona versió de l'òpera representada per primera vegada, a l'Òpera de Zúric, el 9 de juny de 1961, després de la mort de Martinů el 1959. La segona versió es va produir per primera vegada al Regne Unit a la Welsh National Opera el 29 d'abril de 1981, dirigida per Sir Charles MacKerras.Malcolm Boyd, Review of recording of The Greek Passion. Musical Times, 23(1670), p. 265 (1982). La primera producció nord-americana va ser l'any 1981, a la Metropolitan Opera, en una producció de la Indiana University School of Music.Peter G. Davis, "The Greek Passion - A Composer in Search of an Epic Tragedy". New York Times, 26 April 1981. Tanmateix, la primera versió es va restaurar més tard sota la supervisió d'Aleš Březina. L'estrena de la versió restaurada va ser al Festival de Bregenz l'any 1999 i aquesta producció es va representar més tard a Covent Garden l'abril de 2000, i es va representar per primera vegada a la República Txeca el gener de 2005.Rosie Johnson, "Out of the archives and onto the stage: Martinu's 'Greek Passion' revived". Czech Radio on-line article, 28 January 2005. La primera representació de l'obra a Grècia va ser a Tessalònica l'any 2005, utilitzant una traducció al grec de Ioanna Manoledaki, basada molt en la redacció de la novel·la de Kazantzakis; el director era Christian von Gehren.Březina, Aleš. The Greek Passion, finally in Greece. The Bohuslav Martinů Foundation and the Bohuslav Martinů Institute Newsletter, Vol V No 2, 6-7.
Rols Rol Tipus de veu Elenc de l'estrena el 9 de juny de 1961'Bohuslav Martinů: La Passion Grecque'. In: Kaminski, Piotr. Mille et Un Opéras. Fayard, 2003, p841-2.Cast list as printed in Zurich Opera programme book, 9 June 1961(Director: Paul Sacher) Manolios, un pastor tenor Glade Peterson Katerina, una jove vídua soprano o mezzosoprano Sandra Warfield Panait, l'amant de Katerina tenor Zbyslaw Wozniak Grigoris, sacerdot de Lycovrissi baix-baríton James Pease Fotis, sacerdot dels refugiats baix-baríton Heinz Borst Yannakos, un venedor ambulant tenor Fritz Peter Kostandis, propietari d'un cafè baríton Robert Kerns Lenio, promès amb Manolios soprano Jean Cook Ladas, un vell avar parlat Fritz Lanius Els Patriacheas, un ancià baix-baríton Siegfried Tappolet Michelis, fill dels Patriacheas tenor Ernst-August Steinhoff Nikolios, un jove pastor soprano Robert Thomas Andonis, un barber parlat Leonhard Päckl Una dona gran contralto Adelhait Schaer Una veu entre la multitud baríton Despinio, un refugiat soprano Mirjam Lutomirski Un vell, un refugiat baix Werner Ernst Cor: Veïns del poble, refugiats
Argument L'escenari és Lykovrissi, un poble grec, on està programada la representació de l'obra de la Passió per Setmana Santa. A mesura que avança la història, els vilatans que participen en l'obra adopten la personalitat dels seus personatges religiosos.
Acte I