La Simfonia núm. 10 en mi menor, op. 93, fou composta per Dmitri Xostakóvitx l'estiu de 1953 i estrenada per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Ievgueni Mravinski el 17 de desembre del 1953. No és clar quan va ser escrita. Segons el compositor, la simfonia es va compondre entre el juliol i l'octubre de 1953, però Tatiana Nikolàieva va declarar que es va completar el 1951. Els esbossos d'alguns dels materials daten de 1946.Wilson, Elizabeth (1994) p. 262. Shostakovich: A Life Remembered. Princeton University Press.

Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes (primera flauta amb extensió en si bemoll, segona i tercera flauta doblant amb flautí), tres oboès (tercer doblant amb corn anglès), tres clarinets (tercer doblant amb clarinet en mi bemoll), tres fagots (tercer doblant amb contrafagot), quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, bombo, caixa, triangle, plats, tamborí, tam-tam, xilòfon i cordes.

Origen i context El 1945, els jerarques soviètics volien celebrar la victòria a la Segona Guerra Mundial amb una gran simfonia comparable a la Novena de Beethoven. Xostakóvitx, però, temerós que el Partit utilitzés aquesta futura “gran simfonia” com a instrument de propaganda —tal com ja havia passat amb la Setena—, va optar per compondre una obra molt més propera al divertiment. La simfonia resultant es caracteritza per la seva brevetat (no arriba a la mitja hora de durada) i pel seu marcat sarcasme. Aquesta decisió va disgustar profundament les autoritats soviètiques, que li van retirar els privilegis: els comitès del Partit van declarar que l’obra anava en contra de la voluntat del poble soviètic i van titllar el compositor de “formalista”, una etiqueta que equivalia a una condemna a mort artística. Com a conseqüència, Xostakóvitx va ser boicotejat.

Malgrat un interès creixent pel quartet de corda —especialment amb la composició dels quartets núm. 3 a 5—, els vuit anys que separen les simfonies Novena i Desena s’expliquen sobretot pel decret antiformalista de 1948, que també va afectar Serguei Prokófiev i Aram Khatxaturian. En aquest context, les simfonies soviètiques en general, i les de Xostakóvitx en particular, van ser durament atacades pel Partit, personificat en la figura d'Andrei Jdànov. Durant aquests anys, el compositor va ser denunciat públicament, els encàrrecs es van reduir al mínim i les representacions de la seva música van cessar gairebé del tot. Finalment, va ser destituït del seu càrrec de professor de composició al Conservatori de Moscou.

Arran de la condemna del febrer de 1948, Xostakóvitx va ser apartat definitivament del Conservatori de Moscou i es va veure obligat a acceptar feines diverses per garantir-se uns ingressos mínims. Durant aquests anys va centrar-se sobretot en la música per al cinema i en obres ajustades a les exigències del règim. Paral·lelament, però, va continuar treballant de manera discreta en partitures d’una ambició molt més elevada, com el Quart i el Cinquè quartets de corda o la Desena simfonia. No és del tot clar quan en va iniciar la composició —probablement cap al 1946—, però no la va concloure fins a l’estiu de 1953, pocs mesos després de la mort de Stalin.

L’1 de març de 1953, Ióssif Stalin va patir un ictus i va morir quatre dies més tard. La seva desaparició va provocar un alleujament generalitzat entre el poble rus, i Xostakóvitx no en va ser una excepció: feia anys que havia passat de ser considerat el compositor més important del país a caure en desgràcia per l’assetjament constant del règim. L’aflicció col·lectiva va ser tan gran que la mort de Serguei Prokófiev, esdevinguda el mateix dia, va passar gairebé desapercebuda. La mort de Stalin va representar el pas decisiu cap a la rehabilitació de Xostakóvitx com a artista creatiu.

Per a Xostakóvitx, l’any 1953 va marcar la sortida d’un llarg silenci i l’inici d’una nova llibertat creativa, que li permeté donar a conèixer obres fins aleshores guardades. A diferència de la Novena simfonia, durament qüestionada pel seu to satíric, la Desena simfonia va ser rebuda amb una actitud molt més favorable o, si més no, no va provocar el rebuig dels estaments polítics. El mateix Aram Khatxaturian la qualificà de «fita memorable, un avanç decisiu cap a l’afirmació dels principis més elevats del realisme soviètic».

Representacions miniatura|Ievgueni Mravinski (a l'esquerra), director de l'estrena, en una imatge amb Prokófiev Es va estrenar el 17 de desembre del 1953 per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad dirigida per Ievgueni Mravinski i va tenir un èxit aclaparador, així com en les actuacions posteriors a Moscou. L'obra va esdevenir objecte de discussió generalitzada i una intensa controvèrsia a tota la Unió Soviètica.

Tot i que aquestes actuacions van tenir una acollida entusiasta, la reacció crítica i "oficial" va ser més circumspecta. L'absència d'un programa concret i la seva complexitat musical general feia difícil situar la simfonia dins d'un context socialista i realista i, per tant, presentava problemes per a l'oient "normal". Alguns crítics van quedar desconcertats pel seu to i alguns consideraven que la perspectiva decididament desolada podia rebre la repressió del règim. Tal va ser l'enrenou generat per aquesta primera gran oferta postestalinista que la branca de Moscou de la Unió de Compositors es va reunir durant tres dies a finals de març i principis d'abril de 1954, amb els seus membres discutint acaloradament a favor i en contra de si la Desena era digne d'un segell d'aprovació "oficial". Els funcionaris encara qüestionaven el seu valor quan la simfonia ja s'havia estrenat als Estats Units i Gran Bretanya, per part de Dimitri Mitropoulos amb l'Orquestra Filharmònica de Nova York el 14 d'octubre de 1954 i d'Adrian Boult amb la de Londres.

Això va donar lloc a què personatges destacats sortissin en la seva defensa. No menys de 20 articles en van parlar en revistes russes. El compositor Dmitri Kabalevski va declarar: «Estic profundament convençut que el conflicte que retrata sorgeix de la tensió que ara hi ha arreu del món». Una visió que va ser totalment avalada pel compositor txec Václav Dobiáš: «Pocs compositors contemporanis podrien haver reflectit el dolor i les esperances de l'home contemporani com ha fet Xostakóvitx a la seva Desena Simfonia». El violinista David Óistrakh també va afirmar: «La simfonia està impregnada dels nobles principis ètics, la profunda humanitat i el sentiment genuí d'un gran artista i patriota. La seva força rau en el seu enorme efecte dramàtic, els seus conflictes aguts i la bellesa captivadora i la propietat del seu llenguatge».

Per la seva banda, Xostakóvitx es va mantenir obstinadament secret sobre l'obra: «Seria molt més interessant per a mi saber què pensa l'oient i escoltar les seves observacions». Però també va insinuar que efectivament hi havia un programa subjacent específic, afegint que havia volgut, simplement, «retratar els sentiments i passions humanes».

El 14 d'octubre de 1954, Dimitri Mitropoulos va dirigir l'estrena americana amb la New York Philharmonic-Symphony.

Anàlisi musical La simfonia té quatre moviments i una durada d'aproximadament 50-60 minuts:

I. Moderato El primer moviment, el més extens de l’obra, és un moviment lent estructurat en una forma sonata força rudimentària. Igual que a la Cinquena Simfonia, Xostakóvitx hi introdueix una autocita procedent d’una composició basada en Puixkin: concretament, del segon número del seu op. 91: Quatre monòlegs sobre versos de Puixkin per a baix i piano (1952), titulat «Què hi ha al meu nom?». Aquest motiu, vinculat a la qüestió de la identitat personal, reapareix i adquireix continuïtat en el tercer i el quart moviment.

II. Allegro El segon moviment és un scherzo breu i fort amb ritmes sincopats i passatges de semicorxeres. El llibre Testimoni deia: «Vaig representar Stalin en la meva següent simfonia, la desena. La vaig escriure just després de la mort de Stalin i ningú encara no ha endevinat de què tracta la simfonia. Es tracta de Stalin i els anys de Stalin. La segona part, lscherzo, és un retrat musical de Stalin, a grans trets. Per descomptat, hi ha moltes altres coses, però aquesta és la base». La biògrafa de Xostakóvitx, Laurel Fay, va escriure: «No he trobat cap corroboració que un programa tan específic fos pensat o percebut en el moment de la composició i la primera actuació». El musicòleg Richard Taruskin va qualificar la proposta de «revelació dubtosa, que ningú havia sospitat abans ni a Rússia ni a Occident». Elizabeth Wilson afegeix: «La desena simfonia es llegeix sovint com el comentari del compositor sobre la recent era estalinista. Però, com sovint en l'art de Xostakóvitx, l'exposició d'esdeveniments externs s'oposa al món privat dels seus sentiments més íntims».Shostakovich: A Life Remembered, Elizabeth Wilson, p. 305

III. Allegretto En el tercer moviment, el compositor introdueix un motiu musical derivat de la transliteració alemanya del seu nom, "D. Schostakowitsch". Crea una signatura musical -re, mi bemoll, do i si, el Motiu DSCH- a partir de la seva primera inicial i les tres primeres lletres del seu cognom (en alemany, el mi bemoll es coneix com "Es" i el si natural com "H"). Aquest lema es va convertir en una característica destacada en la música del compositor, potser més notablement en l'autobiogràfic Quartet de corda núm. 8 (1961) que n'està saturat. Aquest motiu és introduït per primera vegada per les flautes i clarinets a un minut del moviment, com una extensió del vals distorsionat, gairebé satiritzat, amb el qual s'obre el moviment.

L'erudita en Xostakóvitx, Nelly Kravetz, va desxifrar un altre codi, un altre motiu, tocat repetidament per la trompa solista, que prové del nom d'una de les seves alumnes, Elmira Nazírova (E-A-I-D-A, o E-la-Mi-Re-A en una combinació de notació francesa i alemanya).

Aquest motiu, cridat dotze vegades per la trompa, representa Elmira Nazirova, una alumna del compositor de qui es va enamorar. El motiu és d'una tonalitat ambigua, donant-li un aire d'incertesa o buit.Nelly Kravetz, New Insight into the Tenth Symphony, p. 162. In Bartlett, R. (ed) Shostakovich in Context.

A la fi del moviment, la trompa s'obsessiona amb el motiu d'Elmira mentre que el flautí i la flauta toquen la signatura DSCH, subratllant la dimensió de tragèdia personal de la música, el seu to sarcàstic i amarg que sorgeix de l'anhel insatisfet d'una musa inabastable.

En una carta a Nazirova, el mateix Xostakóvitx va assenyalar la semblança del motiu amb la crida dels simis en el primer moviment de Das Lied von der Erde de Mahler, una obra que havia estat escoltant per aquella època:Kravetz p. 163.

Les mateixes notes s'utilitzen en ambdós motius, i ambdós són interpretats repetidament per la trompa. En el poema xinès establert per Mahler, el simi és una representació de la mort, mentre que el motiu d'Elmira en si es produeix juntament amb el "to fúnebre" d'un gong.Kravetz p. 162. Al llarg del moviment, els temes DSCH i Elmira s'alternen i s'apropen gradualment.

IV. Andante En el quart i últim moviment, una introducció lenta Andante segueix bruscament en un Allegro on el tema DSCH s'utilitza de nou. La coda fa una transició a mi major i, en els compassos finals, diversos instruments en glissando d'un mi al següent mi.

Enregistraments notables Les gravacions d'aquesta simfonia inclouen: